Passant Algimia de Almonecid, en direcció Alcudia de Veo, vam arribar al lloc on escomençar la ruta.
Feia una mica de fred, així que vam agafar les xaquetes, però al poc temps ens les vam haver de llevar del calor que teniem.
Primer, la ruta anava per una pista forestal, on podíem vore el castell de la Vall d'Almonecir, en restauració, amb la seua alta torre, imponent , resistint el vent, la pluja, etc... També vam vore una muntanya molt rocosa, amb roca roja; el rodeno. Aquesta roca, és molt comuna a la serra Calderona i Espadà i conté un mineral; el sicili. Aquest mineral, és el que fa possible que visquen sureres, però també la zona ha de ser humida, i la serra d'Espadà té un microclima més plujós, que la resta del terreny que l'envolta, i això fa possible també la vida de falgueres i molsa.
Per últim, d'aquesta roca també es pot extraure ferro, és per això que Andorra, va ser famosa, a l'igual que el País Vasc, per la qualitat del ferro que s'extraia, però allà no hi ha sureres i és perquè, les sureres requereixen un clima mediterrani típic, i amb una mica d'humitat i un alt règim de pluges.
Continuarem la pista forestal seguint les instruccions d'uns mapes topogràfics que havíem imprés. Quan arribàrem a una corba d'un 90º ix una senda que puja, i al poc temps es bifurca i ixen dos camins: el de la dreta puja al Pic Espadà i l'altra senda puja a la Cova del Estuco, on vam anar.
Quan vam arribar a la Cova del Estuco, hi havia gent baixant, alehores vam decidir baixar nosaltres també. Vam haver de baixar amb cordes, peò ja hi havíen allí unes, i també amb llanternes, ja que la cova era molt fosca, però era impresioanant i enorme, tenia unes estalagmites i estalagtites al·lucianats ,però hi havia que estaven trencades, i vam estar llegint que va ser com a conseqüencia de la guerra i dóna molta pena, perquè unes estalagtites enormes estaven trencades i quedava una mica mal, però la resta de la cova, era enorme, i les roques eren molt originals, ja que estàven redondejades, i donàven formes molt originals, però per a baxiar a la cova has d'embrutar-te el cul i sostenir la llanterna com pugues, ja que nosaltres no vam vore pràcticament res ja que les llanternetes recargables que duïem no il·luminàven res perquè tenien poca bateria, però encara així amb els pocs raigos de sol que hi penetràven il·luminàven prou l'interior de la cova i feia que pareguera molt més bonica. Des de la pista forestal que va a la cova també veureu un cartell que diu:
-Cueva del Pico Espadán
Eixa cova és també la Cova del Estuco , el que passa es que té diversos noms
Nosaltres quan eixírem de la cova vam agafar l'altre sender que puja al Pic Espadà, però no està marcada i ixen moltes sendes que no estan marcades ni al mapa, degut a que encara venen a recollir suro i rentar una mica el bosc així que hi havien moltíssimes sendes i no ens vam aclarar molt bé ,però aquesta vegada (a l'igual que sempre que no sabem per on anar) intervé mon pare i es va anar guiant pels camins, on vam haver de pujar per uns bancals de rodeno abandonats, on açò serveix com a punt de referècia, ja que ara després hi ha que seguir recte, travessant un bosc de pins, fins en un moment empalmar amb el PR-V 63.6 que puja al Pic Espadà.
Quan empalmem amb el PR vam notar que la pujada es feia molt pronunciada i em va tocar a mi donar-los ànims (a l'igual que Lucia en el Montgó), ja que jo estava molt emocionat per pujar i no volia tardar gaire, així que... cap amunt.
A la fi, es va acabar el fort desnivell i vam escomençar a arribar a una xicoteta i estreta meseta plena de carrasques, xicotetes, però moltes, i això amb el pas dels anys, creixerà i creixerà i es farà un carrascal enorme.
Després d'estar caminant una bona estona entre carrasques vam arribar a un molló, però que no és el cim, és el punt geodèsic, però no tinc ni idea de què vol dir, però dóna igual, les vistes són millors al pic, però he de reconèxer que les del molló també eren molt bones.
Vam continuar la ruta seguint unes marques que eren de verd fosforescent. Vam haver de botar troncs i tot, per tal de seguir i la senda i quan arribàrem a un creuament vam vore a una xica que ens va dir que la senda de la nostra dreta baixava a Alcudia de Veo. També, després d'un segon (literalment) vam aparèixer uns xics d'entre les carrasques i matolls i ens van dir que venien de la pista forestal, i resulta que uns passsos més cap avant hi ha una altra senda que baixa i posa en roig: Pista
Nosaltres vam prendre referència de que eixa senda ens duria a la pista forestal per a tornar. Continuarem per la senda d'ascens cap al Pic Espadà, i ara la pendent es va tornar a fer pronunciada,però no va ser molt, fins que arribàrem a un tram, uns metres abans d'arribar on havíem de fer una mica d'escalada, per tal de poder pujar per les roques, és un trma curtet i , personalment a mi em va encantar, per curt que fòra ,perquè m'abellia escalar una mica. Quan ja pujàrem aquell tram ja arribarem a un lloc on ix la senda que va al Collado del Ibola, on també es pot accedir des d'Aín, per la senda que va al castell:http://blogcalajordan.blogspot.com/2009/03/el-castell-dain.html
Nosaltres vam voler pujar al cim, i ja dinar allí perquè ja eren les dues. Mentre dinàvem hi havíen uns èssers vius fent-nos companyia; unes persones que estaven també a l'estret cim, i uns insectes que, es veu que, o bé viuen en el rodeno o bé en les carrasques, perquè quan estàvem en el Garbí ens passà el mateix: uns insectes volardors ens van atacar mentre esmorçàvem i sort d'això que vam acabar d'esmorçar abans de que ens atacàren, a l'igual, que ací; que mentre dinàvem ens ataquen, pèrò ja estàvem a punt d'acabar i ens vam anar de seguida.
Des del Pic Espadà les vistes eren precioses tot i tenir una mica de boirina, podíem vore una vall, on es troben tres xicotets pobles: Algimia de Almonecid, la Vall de Almonecir i Peñalba
Tots tres travessats pel Barranc d'Espadà, o també el Barranc d'Aigua Negra, o fins i tot el Riu Xic, que conflueix amb un rierol passant Castellnovo en direcció a Sogorb.
Des del pic també podíem admirar els extensos boscos de coníferes de la serra d'Espadà, en especial pins silvestres i sureres, també amb presència de carrasques i altres varietats del pi, com el pi carrasca o el pi blanc. Des del pic, vam vore una zona cremada per un incendi que també es pot reparar des de la mateixa carretera en direcció a la Vall de Almonecir, però des del cim es pot vore ue l'incendi no va ser gaire greu, degut a que no hi ha gaire zones cremades... o almenys això pareix.
Per últim també es poden vore les nombroses i extenses muntanyes i cims que fins i tot es pot vore el Penyagolosa, al fons ,però si hi ha boirina no es pot vore.
També podem trobar nombroses muntanyes i cims arreu del País Valencià i, ja que és una comunitat molt muntanyosa, ja que és on moren les serralades Bètiques i Ibèriques, però les Bètiques penetren dins del mari arribar fins a les Illes Balears, on, en Mallorca moren,la penetració cap al mar es pot veure clarament al massís del Montgó, la serra de Benitaxell, el penyal d'Ifalc, la serra Gelada, o el Puig Campana situat a 10km de la costa en línia recta i amb 1408m d'altitud, siguent una de les muntanyes més altes de les serralades Bètques al seu pas pel País Valencià. Ací les muntanyes entre al mar i la conseqüencia d'açò hi ha molt penya-segats i les costes ´son molt retallades, a diferència de la resta de les costes valencianes, que són baixes i arenoses.
Quan acabàrem de contemplar el meravellós paisatge que ens oferia la serra d'Espadà vam decidir baixar per la pista forestal, però abans d'això havíem de baixar per una senda molt rocosa, però curta on de seguida vam arribar a la pista forestal.
Una vegada arribàrem a la pista forestal amb l'ajut d'un mapa topogràfic ens guiàrem per la pista forestal i mentre caminàvem ens vam trobar amb unes senderistes més que anàven a la font de la Calzada (Algimia de Almonecid) i no tenien molt clar per on anar (A banda de que la senda no està molt ben marcada) aleshores, nosaltres, com que teníem dos mapes les vam ajudar i van poder trobar la senda. Quan van poder trobar la senda nosaltres continuarem pel nostre camí fins al cotxe.
Feia una mica de fred, així que vam agafar les xaquetes, però al poc temps ens les vam haver de llevar del calor que teniem.
Primer, la ruta anava per una pista forestal, on podíem vore el castell de la Vall d'Almonecir, en restauració, amb la seua alta torre, imponent , resistint el vent, la pluja, etc... També vam vore una muntanya molt rocosa, amb roca roja; el rodeno. Aquesta roca, és molt comuna a la serra Calderona i Espadà i conté un mineral; el sicili. Aquest mineral, és el que fa possible que visquen sureres, però també la zona ha de ser humida, i la serra d'Espadà té un microclima més plujós, que la resta del terreny que l'envolta, i això fa possible també la vida de falgueres i molsa.
Per últim, d'aquesta roca també es pot extraure ferro, és per això que Andorra, va ser famosa, a l'igual que el País Vasc, per la qualitat del ferro que s'extraia, però allà no hi ha sureres i és perquè, les sureres requereixen un clima mediterrani típic, i amb una mica d'humitat i un alt règim de pluges.
Continuarem la pista forestal seguint les instruccions d'uns mapes topogràfics que havíem imprés. Quan arribàrem a una corba d'un 90º ix una senda que puja, i al poc temps es bifurca i ixen dos camins: el de la dreta puja al Pic Espadà i l'altra senda puja a la Cova del Estuco, on vam anar.
Quan vam arribar a la Cova del Estuco, hi havia gent baixant, alehores vam decidir baixar nosaltres també. Vam haver de baixar amb cordes, peò ja hi havíen allí unes, i també amb llanternes, ja que la cova era molt fosca, però era impresioanant i enorme, tenia unes estalagmites i estalagtites al·lucianats ,però hi havia que estaven trencades, i vam estar llegint que va ser com a conseqüencia de la guerra i dóna molta pena, perquè unes estalagtites enormes estaven trencades i quedava una mica mal, però la resta de la cova, era enorme, i les roques eren molt originals, ja que estàven redondejades, i donàven formes molt originals, però per a baxiar a la cova has d'embrutar-te el cul i sostenir la llanterna com pugues, ja que nosaltres no vam vore pràcticament res ja que les llanternetes recargables que duïem no il·luminàven res perquè tenien poca bateria, però encara així amb els pocs raigos de sol que hi penetràven il·luminàven prou l'interior de la cova i feia que pareguera molt més bonica. Des de la pista forestal que va a la cova també veureu un cartell que diu:
-Cueva del Pico Espadán
Eixa cova és també la Cova del Estuco , el que passa es que té diversos noms
Nosaltres quan eixírem de la cova vam agafar l'altre sender que puja al Pic Espadà, però no està marcada i ixen moltes sendes que no estan marcades ni al mapa, degut a que encara venen a recollir suro i rentar una mica el bosc així que hi havien moltíssimes sendes i no ens vam aclarar molt bé ,però aquesta vegada (a l'igual que sempre que no sabem per on anar) intervé mon pare i es va anar guiant pels camins, on vam haver de pujar per uns bancals de rodeno abandonats, on açò serveix com a punt de referècia, ja que ara després hi ha que seguir recte, travessant un bosc de pins, fins en un moment empalmar amb el PR-V 63.6 que puja al Pic Espadà.
Quan empalmem amb el PR vam notar que la pujada es feia molt pronunciada i em va tocar a mi donar-los ànims (a l'igual que Lucia en el Montgó), ja que jo estava molt emocionat per pujar i no volia tardar gaire, així que... cap amunt.
A la fi, es va acabar el fort desnivell i vam escomençar a arribar a una xicoteta i estreta meseta plena de carrasques, xicotetes, però moltes, i això amb el pas dels anys, creixerà i creixerà i es farà un carrascal enorme.
Després d'estar caminant una bona estona entre carrasques vam arribar a un molló, però que no és el cim, és el punt geodèsic, però no tinc ni idea de què vol dir, però dóna igual, les vistes són millors al pic, però he de reconèxer que les del molló també eren molt bones.
Vam continuar la ruta seguint unes marques que eren de verd fosforescent. Vam haver de botar troncs i tot, per tal de seguir i la senda i quan arribàrem a un creuament vam vore a una xica que ens va dir que la senda de la nostra dreta baixava a Alcudia de Veo. També, després d'un segon (literalment) vam aparèixer uns xics d'entre les carrasques i matolls i ens van dir que venien de la pista forestal, i resulta que uns passsos més cap avant hi ha una altra senda que baixa i posa en roig: Pista
Nosaltres vam prendre referència de que eixa senda ens duria a la pista forestal per a tornar. Continuarem per la senda d'ascens cap al Pic Espadà, i ara la pendent es va tornar a fer pronunciada,però no va ser molt, fins que arribàrem a un tram, uns metres abans d'arribar on havíem de fer una mica d'escalada, per tal de poder pujar per les roques, és un trma curtet i , personalment a mi em va encantar, per curt que fòra ,perquè m'abellia escalar una mica. Quan ja pujàrem aquell tram ja arribarem a un lloc on ix la senda que va al Collado del Ibola, on també es pot accedir des d'Aín, per la senda que va al castell:http://blogcalajordan.blogspot.com/2009/03/el-castell-dain.html
Nosaltres vam voler pujar al cim, i ja dinar allí perquè ja eren les dues. Mentre dinàvem hi havíen uns èssers vius fent-nos companyia; unes persones que estaven també a l'estret cim, i uns insectes que, es veu que, o bé viuen en el rodeno o bé en les carrasques, perquè quan estàvem en el Garbí ens passà el mateix: uns insectes volardors ens van atacar mentre esmorçàvem i sort d'això que vam acabar d'esmorçar abans de que ens atacàren, a l'igual, que ací; que mentre dinàvem ens ataquen, pèrò ja estàvem a punt d'acabar i ens vam anar de seguida.
Des del Pic Espadà les vistes eren precioses tot i tenir una mica de boirina, podíem vore una vall, on es troben tres xicotets pobles: Algimia de Almonecid, la Vall de Almonecir i Peñalba
Tots tres travessats pel Barranc d'Espadà, o també el Barranc d'Aigua Negra, o fins i tot el Riu Xic, que conflueix amb un rierol passant Castellnovo en direcció a Sogorb.
Des del pic també podíem admirar els extensos boscos de coníferes de la serra d'Espadà, en especial pins silvestres i sureres, també amb presència de carrasques i altres varietats del pi, com el pi carrasca o el pi blanc. Des del pic, vam vore una zona cremada per un incendi que també es pot reparar des de la mateixa carretera en direcció a la Vall de Almonecir, però des del cim es pot vore ue l'incendi no va ser gaire greu, degut a que no hi ha gaire zones cremades... o almenys això pareix.
Per últim també es poden vore les nombroses i extenses muntanyes i cims que fins i tot es pot vore el Penyagolosa, al fons ,però si hi ha boirina no es pot vore.
També podem trobar nombroses muntanyes i cims arreu del País Valencià i, ja que és una comunitat molt muntanyosa, ja que és on moren les serralades Bètiques i Ibèriques, però les Bètiques penetren dins del mari arribar fins a les Illes Balears, on, en Mallorca moren,la penetració cap al mar es pot veure clarament al massís del Montgó, la serra de Benitaxell, el penyal d'Ifalc, la serra Gelada, o el Puig Campana situat a 10km de la costa en línia recta i amb 1408m d'altitud, siguent una de les muntanyes més altes de les serralades Bètques al seu pas pel País Valencià. Ací les muntanyes entre al mar i la conseqüencia d'açò hi ha molt penya-segats i les costes ´son molt retallades, a diferència de la resta de les costes valencianes, que són baixes i arenoses.
Quan acabàrem de contemplar el meravellós paisatge que ens oferia la serra d'Espadà vam decidir baixar per la pista forestal, però abans d'això havíem de baixar per una senda molt rocosa, però curta on de seguida vam arribar a la pista forestal.
Una vegada arribàrem a la pista forestal amb l'ajut d'un mapa topogràfic ens guiàrem per la pista forestal i mentre caminàvem ens vam trobar amb unes senderistes més que anàven a la font de la Calzada (Algimia de Almonecid) i no tenien molt clar per on anar (A banda de que la senda no està molt ben marcada) aleshores, nosaltres, com que teníem dos mapes les vam ajudar i van poder trobar la senda. Quan van poder trobar la senda nosaltres continuarem pel nostre camí fins al cotxe.
0 comentaris:
Publica un comentari