Diumenge 12 d'abril de 2009
Mansilla de las Mulas - León (18km)
Abans d'eixir de l'alberg vam preguntar a Wolf quin camí devíem d'agafar, degut a que hi havíem dos camins que es bifurcaven passant León, a l'altura de Virgen del Camino. Volíem saber quin camí agafar perquè sinó no sabíem molt bé quin seria el més curt així que, com que ell havia fet 8 vegades el Camino de Santiago volíem conèixer la seua opinió, però ell a soles ens va dir que el camí que va al costat de la carretera fins a Hospital de Órbigo, on empalma amb l'altre és el camí tradicional, però el camí que va per un altre lloc fins Hospital de Órbigo és un camí alternatiu que varen fer perquè hi havíen unes obres i havíen de tallar el Camino de Santiago, aleshores van fer un altre camí per a que els peregrins tingueren algun camí per on anar i quan van finalitzar les obres, que van durar tres anys, i tornàren a fer trnasitable van deixar també l'altre camí per si volíen anar per ell.
Nosaltres vam vore agafar el camí tradional.
Vam eixir de Mansilla de las Mulas sobre les 7:30 del matí. Hui també feia fred i el cel estava ennubolat, possiblement plouria. Vam desdejunar una mica per poder aguantar fins que paràrem a esmorçar. Teníem pensat que hui tampoc faria falta esmorçar molt perquè arribaríem a León a l'hora de dinar o una mica abans així que podíem aguantar. Quan escomençàrem a caminar vam poder observar unes quantes ullades de sol, que contrastàven molt amb els foscos núvols. Pel camí veíem, poc a poc alguns turons i pujols, això volia dir que ens estàvem allunyant de la Meseta i anàvem en direcció als Monts de Lleo, i d'allí al Massís Galaic, i ja a Sanitago de Compostela. El paisatge no havia canviat molt, abans hi havíen molts més cultius, es veritat, però ara hi havíen més turons i el sòl estava més sec. També podíem vore unes muntanye nevades a les quals, poc a poc ens apropàvem cada volta més i més.
Després d'una estoneta d'estar caminant vam arribar a Villamoros de Mansilla, el nostre primer poble. Ací vam buscar una panaderia per comprar unes cosetes per esmorçar, ja que ni duïem res.
El camí anava tota l'estona, o bé per pista forestal o bé per les voreres de la carretera, així que se'ns va fer prou pesat el viatge, i damunt molt solitari, perquè, ens vam adonar de que la majoria de gent anava per l'altre camí i ens vam penedir per haver-lo agafat, però clar ho havíem de passar, com a experiència, ja que Rafa i Merche ens van advertir a la resta que aquestes primeres etrapes anàven a ser molt lletges, però que, poc a poc anirem veient més vegetació, i de fet tenia molta raó,perquè va mesura que vam anar avançant cap al Monts de Lleó, i en especial les etapes que hi havíen des de San Martín del Real Camino fins a Ponferrada, (de les etapes que vam fer).
Quan vam arribar a l'entrada de Arcahueja vam vore una àrea de descans amb dues fonts d'aigua potable, però una no duia aigua. En aquesta àrea també hi havíen taules per a dinar i va ser on vam parar per esmorçar. A l'acabar d'esmorçar vam anar a un bar que hi havia al mateix poble per a que es prengueren un café. Quan acabàren de prendre's el café vam seguir, ara sense parar fins a León. Almenys en aquesta etapa va finslitzar, per fi la monotonía del camí al costat de la carretera amb una filera de plàtans, encara així l'entrada a León va ser horrorosa, perquè vam haver de passar per molt polígons industrials i la vam passar molt mal també perquè vam haver de creuar la carretera i era molt perillós, també vam haver de passar per ponts que salvàven les carreteres i també vam haver d'atravessar mitja ciutat per arribar a l'alberg parroquial Nuestra Señora de Carbajalas (se que tots els topònims que estic posant estan en castellà, però es que estàvem a Castella i Lleó).
Va haver una cosa en la qual em vaig adonar des de que vaig entrar a la província de León, i va ser que, en molt llocs, algunes persones posaven amb aerosol "País Llionés solu", "Bienvenius al País Lliones", País Llionés llibre",o coses per l'estil, i es perquè es veu que a la província de León tenen una llengua pròpia i volen ser indepndents de Castella, per això es veu que estan tant enfadats els lleonesos.
Per l'entrada a León vam sentir una música i era que estàven fent una procesó de Setmana Santa i es que era Diumenge de Resurrecció . Tinguerem la sort de no passar per la processó, perquè sinó ja seria la segona per la qual hauríen de passar, després de la de Sahagún, on els ninots de la procssó, segons ma mare donaven por de lo lletjos que eren, perquè teníen unes cares, que si ho fan de nit, faríen por de veritat.
Després d'estar una estona callejeant pels carrers de León en busca de l'alberg vam donar amb ell. Vam entrar i vam vore que antigament era un casalot, però l'esglèsia l'havia recuperat i havia fet un alberg. Per arribar a la recepció vam haver de pujar per unes escales, quan arribàrem vam vore una xicoteta sala on, al front hi havia un escritori i una senyora amb un gran accent francés que ens va segellar les credencials i ens va anotar les dades. Una vegada va haver acabat de segellar-nos les credencials, un home amb una mica de mala llet ens va conduïr fins a les habitacions. Com que era un alberg parroquial ens van dividir per sexes, així que en una banda hi havia una habitació amb moltes lliteres on tot eren dones i altra habitació, també plena de lliteres, on tot eren homes. Quan vam deixar les nostres coses vam eixir per anar a dinr a un restaurant. Al restaurant vam dinar molt bé, i a l'acabar, com que ningú volia anar a l'albeg perquè eren molt estrictes, que no ens deixàven ni contar brometes i reir-nos, així que, fins a les set, set i mitja, que era l'hora de sopar no anàvem a anar a l'alberg, encara així, Lucia i Javi, per la vesprada es van quedar a l'alberg per a descansar, mentre nosaltres visitàvem museus i monuments, com la catedral de León o l'esglèsia de San Isidoro. Abans d'anar a l'alberg vam anar al Pans&Company a comprar uns entrepans per a sopar, ja que allí no hi havia cuina i tampoc teníem res de menjar.
Quan arribàrem a l'alberg Lucia estava desperta esperant-nos i Javi dormint al llit. En un moment ens vam posar a sopar, i va ser quan vam conèixer a un navarro i a la seua tia que també estàvem sopant. Amb ells també vam coincidor en Astorga, Foncebadón i Ponferrada.
Quan acabàrem de dinar vam mon pare i jo anàvem al llit a descansar i va ser que mon pare li va preguntar a una extrangera demà on anava i ella li va dir que anava a Villar de Mazarife, aleshore mon pare li va escomençar a explicar lo de les obres en la carretera i lo que va passar amb el Camino de Santiaogo, aleshores també va intervindre Merche i li ho van explicar tot, ella com que sabia prou espanyol ens va entendre i en ho va agraïr.
Després d'una estoneta que estàvem descansant la monja que hi havia a l'alberg va anunciar:
-Qui vullga vindre a l'Oració del Peregrí que vinga ara
A l'oració a soles vanar unes poques persones els demés ens vam quedar descansant, i quan va vindre l'home que ens havia ensenyat les habitacions, ens va apagar la llum i tots ens vam callar, i ens vam dormir.
Mansilla de las Mulas - León (18km)
Abans d'eixir de l'alberg vam preguntar a Wolf quin camí devíem d'agafar, degut a que hi havíem dos camins que es bifurcaven passant León, a l'altura de Virgen del Camino. Volíem saber quin camí agafar perquè sinó no sabíem molt bé quin seria el més curt així que, com que ell havia fet 8 vegades el Camino de Santiago volíem conèixer la seua opinió, però ell a soles ens va dir que el camí que va al costat de la carretera fins a Hospital de Órbigo, on empalma amb l'altre és el camí tradicional, però el camí que va per un altre lloc fins Hospital de Órbigo és un camí alternatiu que varen fer perquè hi havíen unes obres i havíen de tallar el Camino de Santiago, aleshores van fer un altre camí per a que els peregrins tingueren algun camí per on anar i quan van finalitzar les obres, que van durar tres anys, i tornàren a fer trnasitable van deixar també l'altre camí per si volíen anar per ell.
Nosaltres vam vore agafar el camí tradional.
Vam eixir de Mansilla de las Mulas sobre les 7:30 del matí. Hui també feia fred i el cel estava ennubolat, possiblement plouria. Vam desdejunar una mica per poder aguantar fins que paràrem a esmorçar. Teníem pensat que hui tampoc faria falta esmorçar molt perquè arribaríem a León a l'hora de dinar o una mica abans així que podíem aguantar. Quan escomençàrem a caminar vam poder observar unes quantes ullades de sol, que contrastàven molt amb els foscos núvols. Pel camí veíem, poc a poc alguns turons i pujols, això volia dir que ens estàvem allunyant de la Meseta i anàvem en direcció als Monts de Lleo, i d'allí al Massís Galaic, i ja a Sanitago de Compostela. El paisatge no havia canviat molt, abans hi havíen molts més cultius, es veritat, però ara hi havíen més turons i el sòl estava més sec. També podíem vore unes muntanye nevades a les quals, poc a poc ens apropàvem cada volta més i més.
Després d'una estoneta d'estar caminant vam arribar a Villamoros de Mansilla, el nostre primer poble. Ací vam buscar una panaderia per comprar unes cosetes per esmorçar, ja que ni duïem res.
El camí anava tota l'estona, o bé per pista forestal o bé per les voreres de la carretera, així que se'ns va fer prou pesat el viatge, i damunt molt solitari, perquè, ens vam adonar de que la majoria de gent anava per l'altre camí i ens vam penedir per haver-lo agafat, però clar ho havíem de passar, com a experiència, ja que Rafa i Merche ens van advertir a la resta que aquestes primeres etrapes anàven a ser molt lletges, però que, poc a poc anirem veient més vegetació, i de fet tenia molta raó,perquè va mesura que vam anar avançant cap al Monts de Lleó, i en especial les etapes que hi havíen des de San Martín del Real Camino fins a Ponferrada, (de les etapes que vam fer).
Quan vam arribar a l'entrada de Arcahueja vam vore una àrea de descans amb dues fonts d'aigua potable, però una no duia aigua. En aquesta àrea també hi havíen taules per a dinar i va ser on vam parar per esmorçar. A l'acabar d'esmorçar vam anar a un bar que hi havia al mateix poble per a que es prengueren un café. Quan acabàren de prendre's el café vam seguir, ara sense parar fins a León. Almenys en aquesta etapa va finslitzar, per fi la monotonía del camí al costat de la carretera amb una filera de plàtans, encara així l'entrada a León va ser horrorosa, perquè vam haver de passar per molt polígons industrials i la vam passar molt mal també perquè vam haver de creuar la carretera i era molt perillós, també vam haver de passar per ponts que salvàven les carreteres i també vam haver d'atravessar mitja ciutat per arribar a l'alberg parroquial Nuestra Señora de Carbajalas (se que tots els topònims que estic posant estan en castellà, però es que estàvem a Castella i Lleó).
Va haver una cosa en la qual em vaig adonar des de que vaig entrar a la província de León, i va ser que, en molt llocs, algunes persones posaven amb aerosol "País Llionés solu", "Bienvenius al País Lliones", País Llionés llibre",o coses per l'estil, i es perquè es veu que a la província de León tenen una llengua pròpia i volen ser indepndents de Castella, per això es veu que estan tant enfadats els lleonesos.
Per l'entrada a León vam sentir una música i era que estàven fent una procesó de Setmana Santa i es que era Diumenge de Resurrecció . Tinguerem la sort de no passar per la processó, perquè sinó ja seria la segona per la qual hauríen de passar, després de la de Sahagún, on els ninots de la procssó, segons ma mare donaven por de lo lletjos que eren, perquè teníen unes cares, que si ho fan de nit, faríen por de veritat.
Després d'estar una estona callejeant pels carrers de León en busca de l'alberg vam donar amb ell. Vam entrar i vam vore que antigament era un casalot, però l'esglèsia l'havia recuperat i havia fet un alberg. Per arribar a la recepció vam haver de pujar per unes escales, quan arribàrem vam vore una xicoteta sala on, al front hi havia un escritori i una senyora amb un gran accent francés que ens va segellar les credencials i ens va anotar les dades. Una vegada va haver acabat de segellar-nos les credencials, un home amb una mica de mala llet ens va conduïr fins a les habitacions. Com que era un alberg parroquial ens van dividir per sexes, així que en una banda hi havia una habitació amb moltes lliteres on tot eren dones i altra habitació, també plena de lliteres, on tot eren homes. Quan vam deixar les nostres coses vam eixir per anar a dinr a un restaurant. Al restaurant vam dinar molt bé, i a l'acabar, com que ningú volia anar a l'albeg perquè eren molt estrictes, que no ens deixàven ni contar brometes i reir-nos, així que, fins a les set, set i mitja, que era l'hora de sopar no anàvem a anar a l'alberg, encara així, Lucia i Javi, per la vesprada es van quedar a l'alberg per a descansar, mentre nosaltres visitàvem museus i monuments, com la catedral de León o l'esglèsia de San Isidoro. Abans d'anar a l'alberg vam anar al Pans&Company a comprar uns entrepans per a sopar, ja que allí no hi havia cuina i tampoc teníem res de menjar.
Quan arribàrem a l'alberg Lucia estava desperta esperant-nos i Javi dormint al llit. En un moment ens vam posar a sopar, i va ser quan vam conèixer a un navarro i a la seua tia que també estàvem sopant. Amb ells també vam coincidor en Astorga, Foncebadón i Ponferrada.
Quan acabàrem de dinar vam mon pare i jo anàvem al llit a descansar i va ser que mon pare li va preguntar a una extrangera demà on anava i ella li va dir que anava a Villar de Mazarife, aleshore mon pare li va escomençar a explicar lo de les obres en la carretera i lo que va passar amb el Camino de Santiaogo, aleshores també va intervindre Merche i li ho van explicar tot, ella com que sabia prou espanyol ens va entendre i en ho va agraïr.
Després d'una estoneta que estàvem descansant la monja que hi havia a l'alberg va anunciar:
-Qui vullga vindre a l'Oració del Peregrí que vinga ara
A l'oració a soles vanar unes poques persones els demés ens vam quedar descansant, i quan va vindre l'home que ens havia ensenyat les habitacions, ens va apagar la llum i tots ens vam callar, i ens vam dormir.
0 comentaris:
Publica un comentari