Dijous 16 d'abril de 2009
Foncebadón - Ponferrada (28km)
El dia no va poder eixir pitjor: nevada a mansalva, hi havia una boira molt espesa,feia un fred de mil dimonis, i bufava una ventolera increïble, encara així vam eixir a caminar.
Fóra, com he dit abans feia un fred de mil dimonis i tots els carrers estàven nevats. Abans d'eixir vam desdejunar molt, ja que havíem de resistir una caminata per tots els Monts de Lleó, i damunt nevant.
Vam eixir sobre les 7:30 del matí. Vam haver de pujar una costa prou empinada, però damunt amb neu. Vam arribar a una bifurcació on hi havia una creu on eixien dues pistes forestals. La pista correcta era la que baixava, però malgrat que estiguera molt senyalitzada vam voler agafar la pista forestal de la dreta que conduia fins a la carretera ja que no ens atrevíem (ni ningun peregri, excepte un matrimoni irlandes) a agafar aquella pista forestal. Al final arribàrem a la carretera i la vam anar seguit fins que vam vore la pista forestal que empalmava a la carretera i una altra pista forestal per on anava el Camino de Santiago. La pista forestal, a causa de l'impresionant nevada que estava caiguent no la podíem quasi vore encara així continuàvem caminant. De sobte va escomençar a nevar encara amb més força i això va fer que encara veierem menys el camí. En poc temps vam arribar al Mont Irago i ens vam fer la foto en la Creu de Ferro.
Vam continuar el camí per una pista forestal que anava paral·lela a la carretera. De sobte pel camí ens vam trobar a dos bous que estàven pasturant tranquil·lament, de sobte es giren i ens veuen a nosaltres, se'ns queden mirant-nos una bona estona, però de sobte un bou torna a continuar pasturant i l'altre es queda observant a Rafa que feia de "José Tomás" Els bous no li van fer res, encara que ell tampoc els va fer res. Vam decidir continuar caminant malgrat l'intensa boira, neu i fred. De sobte el camí es va desviar de la carretera i baixava per un bosquet de rebolls i matolls on la neu no ens deixava vore quasi la senda i estiguerem a punt de perdre-nos, perquè va arribar un punt on ja no veíem la senda, així que ens vam posar a excarvar i vam trobar la senda, però resulta que realment havia una bifurcació, aleshores abans de tot vam comprobar si hi havia altra senda i de fet ho havia, vam buscar les marques i vam trobar-ne unes que indicaven per l'altra senda. Ens vam aliviar, perquè vam estar a punt de perdre-nos així que vam decidir mirar millor les marques.
En poc temps vam arribar a Manjarin, un poble abandonat, exepte per un alberg que hi ha a l'entrada del poble, però en aquell alberg pareix que no hi vaja ningú.
Vam passar Manjarin i ens vam desviar per una pista forestal que hi havia a l'esquerra de la carretera. Vam baixar a una senda que bordejava prats nevats, fins que, al cap d'una sestoneta caminant vam tornar a creuar la carretera i ens vam situar en una senda a la banda dreta de la carretera. Vam seguir per aquesta senda durant una bona estona. De vegades baixàvem, altres pujàvem, però havíem d'anar molt alerta amb el camí, perquè hi havia quasi mig pam de neu per la senda i quasi ni la veíem, això si a mesura que va anar avançant el dia es va anar desfent una mica, però no molt.
Seguint la senda vam passar al costat d'una base militar on pareixia que no hi havia ningú. Seguint la senda vam creuar un port de muntanya que estava a més altitud que la muntanya a la que havíem pujat abans. Després de creuar el port de muntanya vam escomençar a baixar, perquè a les roques hi havia molta neu i també plaques de gel en alguns punt així que vam haver d'anar amb moltíssima precaució. A mesura que vam anar baixant la quantitat de neu també ho va fer i fins i tot la boira. Quan va minvar la boira, aquesta ens va deixar vore un paisatge impresinant. Hi havíen muntanyes a tot arreu, molt eren cobertes de boscos, però de fulla caduca, així que els boscos es mostraven grisos i, junt amb la boira i el color fosc de les muntanyes, formàven un paisatge prou fantasmal, encara que el verd dels prats i el blanc del a neu resaltava prou en aquell fantasmal paisatge del Monts de Lleó.
Vam anar descendint més i la neu va minvar en quantitat, però al desgelar-se va deixar tota la roca mullada, i com que era pissarra que és molt llisa i hi havia una pendent tan pronunciada vam haver de baixar amb peus de plom, amb moltíssim de compte de no esbarar.
Poc a poc, però constantment vam arribar a El Acebo. Aquest poble estava prou poblat, i va ser on ma mare ens esperava per esmorçar.
Vam entrar a un bar on estava Joaquim i la seua tia, però ells ja havíen acabat d'esmorçar i ja s'estàven preparant per a caminar. Nosaltres en canvi encara no havíem esmorçat i pensàvem menjar molt ,perquè l'etapa anava a ser llarga i dura i possiblement no anàvem a dinar així que vam esmorçar molt.
Quan acabàrem d'esmorçar vam remprendre la marxa, en direcció Riego de Ambros. Anàvem tota l'estona per la carretera fins que una senda es desviava a l'esquerra i la vam haver de seguir, perquè per allí anava el Camino de Santiago. La senda tota l'estona era de baixada i per uns prats amb molts matolls. En un moment arribàrem a Riego de Ambros. El poble era molt xicotet, encara així cla majoria de les cases eren típiques de la zona: tenéin teulats de pissarra i les cases eren de pedra i fusta. La forma de contruir d'aquella zona es pareix molt a la manera de com ho fan a Astúries i Galícia.
Vam travessar el poble i vam agafar una senda que descendia. La roca estava mullada i esbarava molt així que anàvem amb molt de compte de no caure. Vam passar un xicotet túnel vegetal, ací Rafa va aprofitar el fet de que hi haguera aquest xicotet túnel vegetal per a dir-me que, per Roncesvalles hi havíen túnels així, però més llargs i foscos.
A l'eixir del túnel vam haver de creuar un rierolet, que més bé pareixia un bassal, encara així ens vam mullar una mica les botes. Al creuar el rierolet el relleu es va fer més pla i ja no hi havia gaire desnivell. Estàvem passant per uns prats, aquesta vegada naturals i de sobte ens vam trobar un ramat d'ovelles i alguna cabra pel mig. Resulta que estàven pasturant, així que vam haver d'anar amb compte, perquè les cabres tene molt mala llet i ens podíen embestir.
Vam travessar el ramat sense cap incident. Al cap d'una estoneta vam haver de creaur la carretera per a poder agafar una altra senda. Quan agafàrem aquella senda vam anar descendint per la pendent d'una muntanya, tota l'estona, creuant paisatges de matolls verd, i també alguns prats. La senda era molt rocosa. La pissarra esbarava molt i vam estar a punt de caure, però no ens vam caure. Després d'haver estat descendint una bona estona vam serpentejar una mica per la carena de la muntanya i vam passar a altra. Ara el relleu era plà , però la senda continuava essen molt rocosa. Després d'haver estat caminant una estona pels peus de la muntanya vam escomençar a ascendir. Al punt vam arribar a un tram on a la nostra esquerra hi havia un alt rocós, Merche es va pujar i Rafa i ella van fer una xicoteta escena (en plan humorístic) de Romeu i Julieta.
Seguirem caminant per la senda, que no sé per què aquelles sendes em recordaven a les de la serra d'Espadà. Vam anar descendint i poc a poc la senda es va anar fent un poc ampla. La senda va deixar de ser menys rocosa. Ara la senda anava en ascens, però de seguida va anar descendint per a entrar en Molinaseca. Vam Arribar a Molinaseca i vam vore, a la dreta l'esglèsia, era molt bonica, però no la vam poder visitar perquè estava tancada. Degut a que el Camino de Santiago passava pel poble vam haver de calletgear per aquest. El poble era molt bonic i encara conservava les cases típiques d'aquella zona. Els carrers, la majoria, eren peatonals i molt estrets, encara així eren plens de gent i pel poble, malgrat que fós un dia laboral (Al País Valencià encara no) pel carrer hi havia molt d'ambient.
Vam eixir del poble i vam aparèixer moltes vinyes, degut a que havíem entrat en la comarca de El Bierzo, on hi ha vi de denominació d'orige d'aquesta zona. Vam continuar per una senda que anava paral·lela a la carretera, però estava separada per uns horts. Vam estar caminanr una bona estona contemplant els horts i les vinyes d'aquestes terres. Per aquesta zona s'em va desenvolupar un gran dubte que també vaig observar durant molt de temps per zones fóra del País Valencià, i va ser que únicament(que jo sàpiga) hi ha bancals al País Valencià, perquè en aquella zona, per exemple, els terreny estàven adaptats al terreny i jo no m'explique com poden regar, es cert, que gran part d'Espanya es troba en una meseta, però travessant el Sistema Cenrtal, hi havíen cultius, però jo no vaig vore cap bancal, i allí hi ha molta muntanya, aleshores jo nó se com poden regar sense que l'aigua no còrrega cap a baix degut a la pendent.
Vam travessar molts horts per una senda, fins que vam tornar a la carretera, i la vam haver de travessar. Una vegada vam travessar la carretera vam caminar per una pista forestal. Ara feia prou calor i ens vam llevar la xaqueta. El cel estava tot ras i no hi havia cap possibilitat de pluja. Vam anar seguint el camí i vam arribar a Campo. Aquest municipi és molt xicotet i en tres i no-res el vam travessar. Vam anar seguint el camí. Mai arribàvem, estàvem cansats, el camí era interminable, i això que, en teoria aquest camí és més curt que la carretera.
A la fi vam arribar a Ponferrada. Estàvem molt cansats, però encara teníem la suficient moral com per aguantar fins a Ponferrada, que de fet ho fèrem. A l'arribar a Ponferrada vam seguir les senyals per a arribar a l'unic alberg de la ciutat. De sobte un núvol molt negre va posar-se a descarregar la seua aigua damunt de nosaltres. Nosaltres, ràpidament ens vam posar els impermeables i vam seguir, a un ritme lent, però constant fins a l'alberg San Nicolás de Flüe. Allí ens esperava ma mare, que havia estat llegint coses en una revista.
Vam entrar a l'alberg i ens van donar les habitacions, vam agafar tot l'equipatge del cotxe i ho vam posar a les habitacions. A l'acabar ens vam dutxar i vam exir a donar una volteta per Ponferrada. A l'acabar vam tornar a l'alberg i ho vam deixar tot endreçar per a demà, quan se n'anàvem nosaltres, però Merche, Rafa i Javi van continuar un dia més fins a Villafranca del Bierzo.
Foncebadón - Ponferrada (28km)
El dia no va poder eixir pitjor: nevada a mansalva, hi havia una boira molt espesa,feia un fred de mil dimonis, i bufava una ventolera increïble, encara així vam eixir a caminar.
Fóra, com he dit abans feia un fred de mil dimonis i tots els carrers estàven nevats. Abans d'eixir vam desdejunar molt, ja que havíem de resistir una caminata per tots els Monts de Lleó, i damunt nevant.
Vam eixir sobre les 7:30 del matí. Vam haver de pujar una costa prou empinada, però damunt amb neu. Vam arribar a una bifurcació on hi havia una creu on eixien dues pistes forestals. La pista correcta era la que baixava, però malgrat que estiguera molt senyalitzada vam voler agafar la pista forestal de la dreta que conduia fins a la carretera ja que no ens atrevíem (ni ningun peregri, excepte un matrimoni irlandes) a agafar aquella pista forestal. Al final arribàrem a la carretera i la vam anar seguit fins que vam vore la pista forestal que empalmava a la carretera i una altra pista forestal per on anava el Camino de Santiago. La pista forestal, a causa de l'impresionant nevada que estava caiguent no la podíem quasi vore encara així continuàvem caminant. De sobte va escomençar a nevar encara amb més força i això va fer que encara veierem menys el camí. En poc temps vam arribar al Mont Irago i ens vam fer la foto en la Creu de Ferro.
Vam continuar el camí per una pista forestal que anava paral·lela a la carretera. De sobte pel camí ens vam trobar a dos bous que estàven pasturant tranquil·lament, de sobte es giren i ens veuen a nosaltres, se'ns queden mirant-nos una bona estona, però de sobte un bou torna a continuar pasturant i l'altre es queda observant a Rafa que feia de "José Tomás" Els bous no li van fer res, encara que ell tampoc els va fer res. Vam decidir continuar caminant malgrat l'intensa boira, neu i fred. De sobte el camí es va desviar de la carretera i baixava per un bosquet de rebolls i matolls on la neu no ens deixava vore quasi la senda i estiguerem a punt de perdre-nos, perquè va arribar un punt on ja no veíem la senda, així que ens vam posar a excarvar i vam trobar la senda, però resulta que realment havia una bifurcació, aleshores abans de tot vam comprobar si hi havia altra senda i de fet ho havia, vam buscar les marques i vam trobar-ne unes que indicaven per l'altra senda. Ens vam aliviar, perquè vam estar a punt de perdre-nos així que vam decidir mirar millor les marques.
En poc temps vam arribar a Manjarin, un poble abandonat, exepte per un alberg que hi ha a l'entrada del poble, però en aquell alberg pareix que no hi vaja ningú.
Vam passar Manjarin i ens vam desviar per una pista forestal que hi havia a l'esquerra de la carretera. Vam baixar a una senda que bordejava prats nevats, fins que, al cap d'una sestoneta caminant vam tornar a creuar la carretera i ens vam situar en una senda a la banda dreta de la carretera. Vam seguir per aquesta senda durant una bona estona. De vegades baixàvem, altres pujàvem, però havíem d'anar molt alerta amb el camí, perquè hi havia quasi mig pam de neu per la senda i quasi ni la veíem, això si a mesura que va anar avançant el dia es va anar desfent una mica, però no molt.
Seguint la senda vam passar al costat d'una base militar on pareixia que no hi havia ningú. Seguint la senda vam creuar un port de muntanya que estava a més altitud que la muntanya a la que havíem pujat abans. Després de creuar el port de muntanya vam escomençar a baixar, perquè a les roques hi havia molta neu i també plaques de gel en alguns punt així que vam haver d'anar amb moltíssima precaució. A mesura que vam anar baixant la quantitat de neu també ho va fer i fins i tot la boira. Quan va minvar la boira, aquesta ens va deixar vore un paisatge impresinant. Hi havíen muntanyes a tot arreu, molt eren cobertes de boscos, però de fulla caduca, així que els boscos es mostraven grisos i, junt amb la boira i el color fosc de les muntanyes, formàven un paisatge prou fantasmal, encara que el verd dels prats i el blanc del a neu resaltava prou en aquell fantasmal paisatge del Monts de Lleó.
Vam anar descendint més i la neu va minvar en quantitat, però al desgelar-se va deixar tota la roca mullada, i com que era pissarra que és molt llisa i hi havia una pendent tan pronunciada vam haver de baixar amb peus de plom, amb moltíssim de compte de no esbarar.
Poc a poc, però constantment vam arribar a El Acebo. Aquest poble estava prou poblat, i va ser on ma mare ens esperava per esmorçar.
Vam entrar a un bar on estava Joaquim i la seua tia, però ells ja havíen acabat d'esmorçar i ja s'estàven preparant per a caminar. Nosaltres en canvi encara no havíem esmorçat i pensàvem menjar molt ,perquè l'etapa anava a ser llarga i dura i possiblement no anàvem a dinar així que vam esmorçar molt.
Quan acabàrem d'esmorçar vam remprendre la marxa, en direcció Riego de Ambros. Anàvem tota l'estona per la carretera fins que una senda es desviava a l'esquerra i la vam haver de seguir, perquè per allí anava el Camino de Santiago. La senda tota l'estona era de baixada i per uns prats amb molts matolls. En un moment arribàrem a Riego de Ambros. El poble era molt xicotet, encara així cla majoria de les cases eren típiques de la zona: tenéin teulats de pissarra i les cases eren de pedra i fusta. La forma de contruir d'aquella zona es pareix molt a la manera de com ho fan a Astúries i Galícia.
Vam travessar el poble i vam agafar una senda que descendia. La roca estava mullada i esbarava molt així que anàvem amb molt de compte de no caure. Vam passar un xicotet túnel vegetal, ací Rafa va aprofitar el fet de que hi haguera aquest xicotet túnel vegetal per a dir-me que, per Roncesvalles hi havíen túnels així, però més llargs i foscos.
A l'eixir del túnel vam haver de creuar un rierolet, que més bé pareixia un bassal, encara així ens vam mullar una mica les botes. Al creuar el rierolet el relleu es va fer més pla i ja no hi havia gaire desnivell. Estàvem passant per uns prats, aquesta vegada naturals i de sobte ens vam trobar un ramat d'ovelles i alguna cabra pel mig. Resulta que estàven pasturant, així que vam haver d'anar amb compte, perquè les cabres tene molt mala llet i ens podíen embestir.
Vam travessar el ramat sense cap incident. Al cap d'una estoneta vam haver de creaur la carretera per a poder agafar una altra senda. Quan agafàrem aquella senda vam anar descendint per la pendent d'una muntanya, tota l'estona, creuant paisatges de matolls verd, i també alguns prats. La senda era molt rocosa. La pissarra esbarava molt i vam estar a punt de caure, però no ens vam caure. Després d'haver estat descendint una bona estona vam serpentejar una mica per la carena de la muntanya i vam passar a altra. Ara el relleu era plà , però la senda continuava essen molt rocosa. Després d'haver estat caminant una estona pels peus de la muntanya vam escomençar a ascendir. Al punt vam arribar a un tram on a la nostra esquerra hi havia un alt rocós, Merche es va pujar i Rafa i ella van fer una xicoteta escena (en plan humorístic) de Romeu i Julieta.
Seguirem caminant per la senda, que no sé per què aquelles sendes em recordaven a les de la serra d'Espadà. Vam anar descendint i poc a poc la senda es va anar fent un poc ampla. La senda va deixar de ser menys rocosa. Ara la senda anava en ascens, però de seguida va anar descendint per a entrar en Molinaseca. Vam Arribar a Molinaseca i vam vore, a la dreta l'esglèsia, era molt bonica, però no la vam poder visitar perquè estava tancada. Degut a que el Camino de Santiago passava pel poble vam haver de calletgear per aquest. El poble era molt bonic i encara conservava les cases típiques d'aquella zona. Els carrers, la majoria, eren peatonals i molt estrets, encara així eren plens de gent i pel poble, malgrat que fós un dia laboral (Al País Valencià encara no) pel carrer hi havia molt d'ambient.
Vam eixir del poble i vam aparèixer moltes vinyes, degut a que havíem entrat en la comarca de El Bierzo, on hi ha vi de denominació d'orige d'aquesta zona. Vam continuar per una senda que anava paral·lela a la carretera, però estava separada per uns horts. Vam estar caminanr una bona estona contemplant els horts i les vinyes d'aquestes terres. Per aquesta zona s'em va desenvolupar un gran dubte que també vaig observar durant molt de temps per zones fóra del País Valencià, i va ser que únicament(que jo sàpiga) hi ha bancals al País Valencià, perquè en aquella zona, per exemple, els terreny estàven adaptats al terreny i jo no m'explique com poden regar, es cert, que gran part d'Espanya es troba en una meseta, però travessant el Sistema Cenrtal, hi havíen cultius, però jo no vaig vore cap bancal, i allí hi ha molta muntanya, aleshores jo nó se com poden regar sense que l'aigua no còrrega cap a baix degut a la pendent.
Vam travessar molts horts per una senda, fins que vam tornar a la carretera, i la vam haver de travessar. Una vegada vam travessar la carretera vam caminar per una pista forestal. Ara feia prou calor i ens vam llevar la xaqueta. El cel estava tot ras i no hi havia cap possibilitat de pluja. Vam anar seguint el camí i vam arribar a Campo. Aquest municipi és molt xicotet i en tres i no-res el vam travessar. Vam anar seguint el camí. Mai arribàvem, estàvem cansats, el camí era interminable, i això que, en teoria aquest camí és més curt que la carretera.
A la fi vam arribar a Ponferrada. Estàvem molt cansats, però encara teníem la suficient moral com per aguantar fins a Ponferrada, que de fet ho fèrem. A l'arribar a Ponferrada vam seguir les senyals per a arribar a l'unic alberg de la ciutat. De sobte un núvol molt negre va posar-se a descarregar la seua aigua damunt de nosaltres. Nosaltres, ràpidament ens vam posar els impermeables i vam seguir, a un ritme lent, però constant fins a l'alberg San Nicolás de Flüe. Allí ens esperava ma mare, que havia estat llegint coses en una revista.
Vam entrar a l'alberg i ens van donar les habitacions, vam agafar tot l'equipatge del cotxe i ho vam posar a les habitacions. A l'acabar ens vam dutxar i vam exir a donar una volteta per Ponferrada. A l'acabar vam tornar a l'alberg i ho vam deixar tot endreçar per a demà, quan se n'anàvem nosaltres, però Merche, Rafa i Javi van continuar un dia més fins a Villafranca del Bierzo.
0 comentaris:
Publica un comentari