Hui, tota la classe hem anat a la 40 Fira del Llibre de València.
Primer vam anar a un museu a escoltar dues històries, narrades per Llorenç, un narrador molt famós. Ens va contar, a banda de les històries, també una anécdota:
La primer història era:
-Feia molt de temps, hi havia un regne on governava un rei molt bé i era molt generós, però tenia un defecte que ningu coneixia, exepte el barber, i era que el rei Marc (que era com es deia el rei) tenia unes orelles de cavall, i per això duia un gran turbant i la corona, però quan s'havia d'afeitar s'ho havia de llevar tot i quedàven al descobert les dues orelles de cavall. Com que el rei Marc no volia que sapigueren que tenia orelles de cavall tenia amenaçat de mort al barber si contava el secret. Un dia al barber li va escomençar a fer-li mal la panxa, li dolia tant que anava encorbat així que va decidir anar a cal metge. El metge va estar una estona obervant-lo i al final va dir: senyor mire, li he diagnosticat que el seu mal de panxa està produït perquè està guardant un secret i els secrets tenen tendència a voler eixir i per això fan tot el que puguen per tal d'eixir del cos:
-Però no puc contar el secret, estic baix sentència de mort. Va dir el barber.
Aleshores el metge li digué:
-Doncs no passa res, el que tu has de fer esa anar a un lloc on no hi hagua ningú, fas un forat al terra i li dius al terra el secret, així poc a poc el teu mal de panxa disminuïrà.
El barber es va acomiadar del metge, i va fer el que li va dir: Va eixir de la ciutat i es va endinsar al bosc, tot seguir va buscar una clariana i en va trobar una al costat d'un riu. Al terra hi va fer un forat i va dir al forat:
-El rei Marc té orelles de cavall
Poc a poc el dolor se li va anar passant i va anar repetint-lo al forat constantment fins que el dolor se li va passar del tot. Quan per fi se li va passar el dolor va tapar el forat i se'n va tornar a la ciutat.
El que va passar va ser que, al cap de quinze dies va creixer al lloc on el barber havia contat el secret, un canyar amb unes canyes rectes i fermes.
Al poc de temps va ser l'aniversari del rei Marc, i va cridar a uns músic per a que acudiren i tocaren en la seua festa. Els músics, un dia abans de l'aniversari del rei ja estàven arribant a la ciutat i van decidir parar en una clariana d'un bosc a descansar. Un músic va anar al riu a per aigua, però a l'arribar al riu va vore, a l'altra banda un canyar enorme, amb unes canyes rectes i altes i el músic va decidir tallar unes canyes del canyar per a fer-se unes flautes. Quan va acabar de fer-se les flautes, va tornar amb el grup i van descansar. A l'acabar de descasar van continuar el seu camí fins a la ciutat.
Va arribar l'aniversari del rei Marc i van fer una gran festa. Després de menjar van escomençar a tocar els músics, però de sobte, quan van escomençar a tocar amb les flautes de canyar les flautes van tocar:
-El rei Marc té orelles, orelles de cavall.
De sobte el rei para la música i els pregunta per què toquen eixa música, els mateixos músics estàven també molt confusos perquè realment ells tocàven altres cançons, però la flauta feia el que volia. El rei Marc va provar de tocar la flauta, perquè a ell li havíen ensenyat, de xicotet unes cançons, així que, quan escomençà a tocar i la flauta deia altra volta:
-El rei Marc té orelles, orelles de cavall.
De sobte al rei se li va posafr la cara de molts colors; primer roig, després groc, a continuació morat. El colors alternàven a la seua cara. De sobte al rei se li va ocòrrer que el barber havia contat el seu secret, així que crida al barber. El barber li conta el que li havia passat i de sobte una veu que se sent al fons diu:
-Però senyor rei, es veritat que té orelles de cavall? Doncs aleshores ensenye-nos-les.
El rei Marc va pensar que donava igual matar al barber, si tothom coneixia el seu secret tampoc pagava la pena haver de dur el turbant així que se'l va llevar i van quedar al descobert les dues orelles d cavall. De sobte s'armà un rebombori increïble, tothom cridava:
-Tenim un rei molt original, té les orelles de cavall.
El rei Marc va pensar que a la gent li donava igual que tinguera orelles de cavall i des d'aleshores va deixar de dur un turbant per a tapar-se les orelles. Els habitants de la ciutat, pel seu aniversari li van regalar una corona amb dos forats per a les orelles.
La segona història és:
-Feia molt de temps, hi havia un pescador que tenia molta sort: sempre que anava a pescar pescava alguna cosa. El pescador estava casat amb una dona i quasi mai la veia, perquè esp assava el dia pescant. Un dia va passar-lo tot junt amb la seua dona. Quan passetjava pels voltants de la casa va vore una altra amb cent granotes estesses. El pescador li va preguntar a l'home per a què les volia, i l'home li va dir que eren per a matar-les i vendre-les per a cuinar-lesi menjar-se les potes.
El pescador li va comprar les cent granotes i les va posar en un sac. El sac el va dur a casa, i sense dir res a sa dona el posà en un lloc de la casa.
Per la nit, va donar la casualitat de que era lluna plena i les granotes quan hi ha lluna plenarauquen, així que, mentre que el pescador i la seua dona estàven gitats al llit les granotes raucaven i raucàven i no els deixàven dormir, així que la dona li va demanar al seu home:
-Vés i dus les granotes a un estany, que no em deixen dormir.
El pescador agafa el sac de granotes i les duu a un estany. Torna a casa i es torna a a gitar amb la dona. Al cap d'una estona la dona li torna a dir:
-Agafa aquelles granotes i guarda-les en un sac, al dia següent vas i les vens, iaxí guanyarás uns diners.
El pescador, no va fer cas de la dona, sino que, va anar a l'estany, va cridar a les granotes, i aquestes,d'una manera extranya es van posar en fila. El pescador les va arreplegar i en compte de dur-les a casa, les va dur a un llac que estava prou lluny de la casa. Quan va deixar les granotes al llac, va tornar a sa casa i es va tornar a gitar amb la dona. Al dia següent torna al llac i va vore que les granotes li diuen alguna cosa, era un pèssol. El pescador va tornar a casa i li va dir a la seua dona que les havia no les havia vengut, però havia aconseguit un pessol.
Un dia, al pèssol, hi va caure un gra d'arròs i de sobte escomençàren a eixir, grans d'arros,i més grans, fins que el pescador digué:
-Ximpún panera!
I de sobte d'eixàren d'eixir grans d'arros. El pescador i la dna van provar de posar una moneda, per vore si eixien moltes monedes...però no, no ixsquè ninguna moneda. Així que van arribar a la conclusió de que el pèssol a soles reproduïa coses orgàniques com menjar o altres coses, però no monedes. Així van viure molt feliços durant anys i anys.
Però la història no s'acaba ací... Al cap d'uns anys un lladre es va colar en casa seua i va robar el pèssol, però mentres fugia va esternudar i se li va caure un moc. De sobte escomençàren a eixir mocs i mocs i més mocs. El lladre va escomençar a maleïr el pèssol. Quan el pescador i la seua dona van sentir tot el guirigall van baixar baix, i de sobte van vore moltíssims mocs, i el lladre amb el pèssol, de sobte el pescador crida:
-Ximpún panera
I deixàren d'eixir mocs, però tot estava ple de mocs; hi havíen rius de mocs, muntanyes plenes de mocs,etc... I diuen que si passes per eixa regió de Xina es poden vore muntanyes en forma de moc.
I per últim l'anècdota:
-A Pinós, hi havia un home que tenia un mula. Va arribar un dia en que la mula ja quasi no podia caminar, l'home la volia vendre, però ningú li la volgué comprar. Un dia arribà al poble un xicotet circ, compost pel domador, l'amo, la dona de l'amo, un lleó i uns animals. Hi van haver unes quantes funcions, un dia el propietari de la mula va sentir que el lleó no tenia res per menjar, aleshores el propietari de la mula li oferi a l'amo del circ la seua mula per a que el lleó se la menjara. L'amo del circ va acceptar l'oferta.
Amb penes i treballs van posar la mula dins la reixa on estava el lleó, i de sobte la mula va començar a pegar patades al lleó i com que la mula tenia a les potes unes ferradures al lleó li estava fent molt de mal i no es podia defendre, així que de seguida van treure a la mula de la reixa on estava el lleó, perquè sinó el matava. Des d'aquell dia ja no s'han vist més lleons pel Pinós.
Podeu trobar més històries a un altre blog (http://amanidacontes.blogspot.com/).
Primer vam anar a un museu a escoltar dues històries, narrades per Llorenç, un narrador molt famós. Ens va contar, a banda de les històries, també una anécdota:
La primer història era:
-Feia molt de temps, hi havia un regne on governava un rei molt bé i era molt generós, però tenia un defecte que ningu coneixia, exepte el barber, i era que el rei Marc (que era com es deia el rei) tenia unes orelles de cavall, i per això duia un gran turbant i la corona, però quan s'havia d'afeitar s'ho havia de llevar tot i quedàven al descobert les dues orelles de cavall. Com que el rei Marc no volia que sapigueren que tenia orelles de cavall tenia amenaçat de mort al barber si contava el secret. Un dia al barber li va escomençar a fer-li mal la panxa, li dolia tant que anava encorbat així que va decidir anar a cal metge. El metge va estar una estona obervant-lo i al final va dir: senyor mire, li he diagnosticat que el seu mal de panxa està produït perquè està guardant un secret i els secrets tenen tendència a voler eixir i per això fan tot el que puguen per tal d'eixir del cos:
-Però no puc contar el secret, estic baix sentència de mort. Va dir el barber.
Aleshores el metge li digué:
-Doncs no passa res, el que tu has de fer esa anar a un lloc on no hi hagua ningú, fas un forat al terra i li dius al terra el secret, així poc a poc el teu mal de panxa disminuïrà.
El barber es va acomiadar del metge, i va fer el que li va dir: Va eixir de la ciutat i es va endinsar al bosc, tot seguir va buscar una clariana i en va trobar una al costat d'un riu. Al terra hi va fer un forat i va dir al forat:
-El rei Marc té orelles de cavall
Poc a poc el dolor se li va anar passant i va anar repetint-lo al forat constantment fins que el dolor se li va passar del tot. Quan per fi se li va passar el dolor va tapar el forat i se'n va tornar a la ciutat.
El que va passar va ser que, al cap de quinze dies va creixer al lloc on el barber havia contat el secret, un canyar amb unes canyes rectes i fermes.
Al poc de temps va ser l'aniversari del rei Marc, i va cridar a uns músic per a que acudiren i tocaren en la seua festa. Els músics, un dia abans de l'aniversari del rei ja estàven arribant a la ciutat i van decidir parar en una clariana d'un bosc a descansar. Un músic va anar al riu a per aigua, però a l'arribar al riu va vore, a l'altra banda un canyar enorme, amb unes canyes rectes i altes i el músic va decidir tallar unes canyes del canyar per a fer-se unes flautes. Quan va acabar de fer-se les flautes, va tornar amb el grup i van descansar. A l'acabar de descasar van continuar el seu camí fins a la ciutat.
Va arribar l'aniversari del rei Marc i van fer una gran festa. Després de menjar van escomençar a tocar els músics, però de sobte, quan van escomençar a tocar amb les flautes de canyar les flautes van tocar:
-El rei Marc té orelles, orelles de cavall.
De sobte el rei para la música i els pregunta per què toquen eixa música, els mateixos músics estàven també molt confusos perquè realment ells tocàven altres cançons, però la flauta feia el que volia. El rei Marc va provar de tocar la flauta, perquè a ell li havíen ensenyat, de xicotet unes cançons, així que, quan escomençà a tocar i la flauta deia altra volta:
-El rei Marc té orelles, orelles de cavall.
De sobte al rei se li va posafr la cara de molts colors; primer roig, després groc, a continuació morat. El colors alternàven a la seua cara. De sobte al rei se li va ocòrrer que el barber havia contat el seu secret, així que crida al barber. El barber li conta el que li havia passat i de sobte una veu que se sent al fons diu:
-Però senyor rei, es veritat que té orelles de cavall? Doncs aleshores ensenye-nos-les.
El rei Marc va pensar que donava igual matar al barber, si tothom coneixia el seu secret tampoc pagava la pena haver de dur el turbant així que se'l va llevar i van quedar al descobert les dues orelles d cavall. De sobte s'armà un rebombori increïble, tothom cridava:
-Tenim un rei molt original, té les orelles de cavall.
El rei Marc va pensar que a la gent li donava igual que tinguera orelles de cavall i des d'aleshores va deixar de dur un turbant per a tapar-se les orelles. Els habitants de la ciutat, pel seu aniversari li van regalar una corona amb dos forats per a les orelles.
La segona història és:
-Feia molt de temps, hi havia un pescador que tenia molta sort: sempre que anava a pescar pescava alguna cosa. El pescador estava casat amb una dona i quasi mai la veia, perquè esp assava el dia pescant. Un dia va passar-lo tot junt amb la seua dona. Quan passetjava pels voltants de la casa va vore una altra amb cent granotes estesses. El pescador li va preguntar a l'home per a què les volia, i l'home li va dir que eren per a matar-les i vendre-les per a cuinar-lesi menjar-se les potes.
El pescador li va comprar les cent granotes i les va posar en un sac. El sac el va dur a casa, i sense dir res a sa dona el posà en un lloc de la casa.
Per la nit, va donar la casualitat de que era lluna plena i les granotes quan hi ha lluna plenarauquen, així que, mentre que el pescador i la seua dona estàven gitats al llit les granotes raucaven i raucàven i no els deixàven dormir, així que la dona li va demanar al seu home:
-Vés i dus les granotes a un estany, que no em deixen dormir.
El pescador agafa el sac de granotes i les duu a un estany. Torna a casa i es torna a a gitar amb la dona. Al cap d'una estona la dona li torna a dir:
-Agafa aquelles granotes i guarda-les en un sac, al dia següent vas i les vens, iaxí guanyarás uns diners.
El pescador, no va fer cas de la dona, sino que, va anar a l'estany, va cridar a les granotes, i aquestes,d'una manera extranya es van posar en fila. El pescador les va arreplegar i en compte de dur-les a casa, les va dur a un llac que estava prou lluny de la casa. Quan va deixar les granotes al llac, va tornar a sa casa i es va tornar a gitar amb la dona. Al dia següent torna al llac i va vore que les granotes li diuen alguna cosa, era un pèssol. El pescador va tornar a casa i li va dir a la seua dona que les havia no les havia vengut, però havia aconseguit un pessol.
Un dia, al pèssol, hi va caure un gra d'arròs i de sobte escomençàren a eixir, grans d'arros,i més grans, fins que el pescador digué:
-Ximpún panera!
I de sobte d'eixàren d'eixir grans d'arros. El pescador i la dna van provar de posar una moneda, per vore si eixien moltes monedes...però no, no ixsquè ninguna moneda. Així que van arribar a la conclusió de que el pèssol a soles reproduïa coses orgàniques com menjar o altres coses, però no monedes. Així van viure molt feliços durant anys i anys.
Però la història no s'acaba ací... Al cap d'uns anys un lladre es va colar en casa seua i va robar el pèssol, però mentres fugia va esternudar i se li va caure un moc. De sobte escomençàren a eixir mocs i mocs i més mocs. El lladre va escomençar a maleïr el pèssol. Quan el pescador i la seua dona van sentir tot el guirigall van baixar baix, i de sobte van vore moltíssims mocs, i el lladre amb el pèssol, de sobte el pescador crida:
-Ximpún panera
I deixàren d'eixir mocs, però tot estava ple de mocs; hi havíen rius de mocs, muntanyes plenes de mocs,etc... I diuen que si passes per eixa regió de Xina es poden vore muntanyes en forma de moc.
I per últim l'anècdota:
-A Pinós, hi havia un home que tenia un mula. Va arribar un dia en que la mula ja quasi no podia caminar, l'home la volia vendre, però ningú li la volgué comprar. Un dia arribà al poble un xicotet circ, compost pel domador, l'amo, la dona de l'amo, un lleó i uns animals. Hi van haver unes quantes funcions, un dia el propietari de la mula va sentir que el lleó no tenia res per menjar, aleshores el propietari de la mula li oferi a l'amo del circ la seua mula per a que el lleó se la menjara. L'amo del circ va acceptar l'oferta.
Amb penes i treballs van posar la mula dins la reixa on estava el lleó, i de sobte la mula va començar a pegar patades al lleó i com que la mula tenia a les potes unes ferradures al lleó li estava fent molt de mal i no es podia defendre, així que de seguida van treure a la mula de la reixa on estava el lleó, perquè sinó el matava. Des d'aquell dia ja no s'han vist més lleons pel Pinós.
Podeu trobar més històries a un altre blog (http://amanidacontes.blogspot.com/).
Una vegada ens van acabar de contar les històries vam escomençar la nostra "caminata" per la Fira del Llibre de València, als Jardins de Vivers. Eren les 11.45 i a les 13.50 - 14.00 havíen de retrobar-nos a les portes del museu.Anàvem distribuïts en xicotets grups de persones. Teníen 2h i 5' per a recòrrer-nos tota la fira (que no era gaire gran) i comprar llibres (a soles en valencià). A la fira hi havia moltíssima gent i xiquets de moltes escoles. Nosaltres (el grup en el que jo anava) li vam donar unes cinc voltes a la fira per tal de comprar llibres, o almenys mirar i comparar preus, perquè per exemple, un llibre (va ser l'unic, perquè molts llibre ja en tenia o be ja m'els havia llegit, o simplement o els trobava bona pinta i jo els llibres els elegit molt detenidament), en una parada valia 12,15€ i en una latra en valia 11,15€ jo vaig decidir comprar-me el llibre del "xiquet del pijama a ratlles" al lloc on menys valia ja que a soles podíem dur de màxim 25€ i els llibres per a la nostra edat valen entre els 11 i 23€ (depenent de la seua llargada).
Vam estar una bona estona mirant llibres, fins a que, uns companys, amb qui ens vam creuar en van dir que hi havia una parada on, si feies un dibuix et donàven gratis un yo-yo. Nosaltres vam acudir ràpidament a aquella parada perquè volíem aconseguir gratis un yo-yo. Eren les 13.35, havíem de reunir-nos a la porta del museu a menys deu, erem molts, un sol boligraf per a dibuixar, se'ns acabava el temps... eren menys quart... el temps continuava passant... a la fi vam aconseguir els yo-yo.
Corrent vam arribar a la porta del museu. Quan vam arribar carregats de bosses, hi havíen uns quats que havíen arribat fa poc. Poc a poc anà vinguent gent. Els mestres ja havíen vingut i estàven buscant a xiquets per la fira. A la fi vam ser tots. Vam anar tots junts a dinar a un parc que hi ha al jardí. Vam dinar davall d'una palmera. La palmera no era gaire alta, però proporcionava molta ombra, la qual, amb la calor que feia, s'agraïa. Vam dinar un entrepà de truita i pernil dolç, també teníem, de postre una pera.
Quan vam acabar de dinar vam tornar a la porta del museu, on enfront hi havia con un xicotet bar on ens vam comprar gelats, granissats de llima, etc.. Jo, personalment vaig comprar-me un granissat de llima i estava boníssim, refrescava molt i sobretot amb aquella calor que feia.
Quan vam acabar de prendre-nos el granissat vam tornar a per les motxilles i vam anar a l'autobús. Quan vam tornar a l'escola vam estra xarrant una mica sobre els llibres que ens havíem comprat, després tots ens vam anar a casa.
0 comentaris:
Publica un comentari