El Pantà del Regajo

Aquesta ruta la vam fer treient-la de la pàgina de l'Ajuntament de Jèrica i la ruta l'havíen fet els habitant de Jerica. La ruta es pot dir que no estava marcada i les intruccions era un pàrraf xicotet -tenint en compte que la ruta eren 12km- encara així vam poder fer la ruta.
En teoria a soles teníem pensat fer una ruta curta d'un 6km però poc a poc vam anar seguint i... ja ho contaré al llarg de l'entrada.
La ruta al principi seguia la Via Verda però de seguida es desviava. Acçi va ser quan vam vore la primera i unica marca de tot el recorregut: una lletra "E" de color roig sobre un fons blanc. Vam seguir el camí que travessava hort d'oliveres per un estret camí asfaltat. De sobte vam passar prop d'un hort vallat i de sobte van eixir uns gossos i van escomençar a lladrar. No paràven de lladrar.
Seguint el camí creuàrem hort i més horts, en especial d'oliveres. A les voreres del camí hi creixien cardons i amapoles. El camí descendia i de seguida vam creuar el riu Palància. El riu Palància no duia molta aigua, encara que és normal perquè és un riu curt, travessa zones amb irregular pluges i li succionen prou aigua per a regar així que no es d'estranyar que no duga molta aigua, encara així la poca aigua que duu es molt pura però a l'atravessar les poblacions de Bejis, Jerica i Viver la qualitat de les aigües empobreix.









Vam travessar el riu, ple de vegetació i de seguida vam escomençar a ascendir. Vam ascendir per una pista forestal que travessava un pinar paral·lel a extensos camps d'atmetlers. Seguint aquesta pista vam empalmar amb el PR-V 63.2 del qual en tot el recorregut vam anar junt a ell i no vam vore pràcticament cap marca.
La pista forestal era molt ampla i passàven molts cotxes. Vam mirar el mapa i estàvem confusos, no sabíem on estàvem així que, quan passava un quad li vam fre parar. Eren un home i una dona joves, eren de Jerica i sabíen molt de les rutes de Jerica.
Ens van orientar molt bé i vam seguir el nostre trajecte. Vam seguir per la pista forestal i de seguida vam aplegar a una cantera. Ací vam agafar -tal com ens havíen dit- el camí de la dreta que descendia. Vam descendir pel camí.












Travessàrem extensos camps de cirerers i vam

passsar prop d'una masia en molt ben estat. Seguint pel camí vam anar descendit notablement. Poc a poc ens vam anar apropant al riu Palància i això es va notar en que escomençàvem a vore vegetació de ribera.
Seguint la pista forestal, que cada vegada es feia més estreta, vam travessar per davall la Via Verda i la N-234. Ací volíem pujar a la Via Verda pel terraplen i tornar a Jerica, pèro com que l'embassament de Regajo era molt bonic vam seguir fins a l'embassament.




Seguíem per una pista forestal envoltats de vegetació, en especial de ribera. De seguida atravessàrem el pont de la Mort que fou l'antic traçat de la N-234. Després de travessar-ho vam vore extensos camps de cultius, sobretot d'oliveres i cirerers, en especial cirerers . Vam continuar per una pista forestal. Com que teníem una mica fam vam decidir esmorçar a la Creu coberta. Vam decidir esmorçar en aquest lloc perquè estava en un lloc cobert i ens privava de l'exposició al sol que, en aquelles hores feia molta calor.






Esmorçàrem ràpidament i a l'acabar vam escomençar a ascendir cap al pamtà del de Regajo. Vam ascendir per una pista forestal passant prop d'unes cases que allí hi havíen. Vam continuari vam travessar les víes del tren, però per un tunel. Tot seguit vam seguir la pista prop d'un pinar, i vam passar al costat d'un mas. Seguirem i vingueren les bifurcacions. Vam decidir seguir recte i als pocs metres... una altra bifurcació. Vam seguir el camí de la dreta que ascendia. En teoria era per allí, on després hi hauria una senda que baixa i arriba a una pista forestal i ja empalma amb el camí que va a l'embassament. Nosaltres, en canvi, com que no teníem les coses clares vam entrar a una masia que tenia molts terrenys: la masia Paredes. Quan vam entrar, evidentment vam vore a unes persones. N'eren tres: dos iaios i un home més jove.
Nosaltres els vam dir que ens havíem perdut i no sabíem com baixar al pantà del Regajo. Nosaltres els vam ensenyar el mapa i ells ens van dir que abans hi havia una bifurcació i que havia que seguir el camí, després veuríem una senda de baixada i era eixa la que baixava. Allí a la masia ens van dir que ells teníen un caminet per a baixar al pantà del Regajo. Nosaltres vam baixar pel "cami". El "cami" que deien ells és realemnt una senda amb una mica de ciment que no s'ha xafat en anys i està molt, pèro que molt deteriorada i plena de brosta del pi. La senda travessava un espés pinar que va ser un luxe ja que amb la seua ombra es protegia de la forta calor. Seguint la senda vam vore, a escassos metres el pantà de Regajo i desprenia una brisa molt agradable ja que la calor era insuportable. Seguint la senda vam baixar a una pista forestal. La vam seguir i vam botar un fil molt gros que hi havia per a barrar el pas, ja que era propietat privada. Seguint la pista forestal vam arribar a un punt on havíem de travessar un barranc molt ample però pla on no hi havia ni pisa forestal ni res.
Aquest tram el vam travessar amb molt de compte ja que saber el que hi havia al terra perquè la vegetació que el cobria era increïblement espessa i alta.
Quan vam creuar el barranc vam arribar a una pista forestal. Vam anar cap al a dreta ja que el pantà estava en aquella direcció. Seguint la pista vam vore a escassos metres el pantà del Regajo. De la pista eixia una senda molt curta que baixava al pantà, justament al lloc on acampàven. Allí vam fotografiar el pantà, -que per cert estava molt ple- i vam descansar una mica a l'ombra dels xops ja que hi feia molta calor i volíem descansar una mica i refrescar-nos.






Al pantà no vam descansar molt, a soles una mica. Quan vam remprendre el camí, com que estàvem perduts vam seguir bordejant el pantà. Ma mare va anar mirant el mapa i vam vore en quina zona del pantà ens trobàvem, ací hi havíen dues pistes forestals. Per a no perder-nos vam preguntar-li a una persona per on s'arribava a la carretera, ell -en aquest cas era un home- ens va dir que seguint la pista forestal que hi ha a la dreta arribaríem a la carretera.
Nosaltres vam seguir per aquella pista forestal que serpentejava entre camps de cirerers, atmetlers i oliveres. A aquestes hores feia molt de calor i anàvem a bona marxa. En una estona vam arribar a la carretera i vam seguir per aquesta cap a Jerica. Ací Lucia es va animar i va escomençar a cantar a còrrer, a xarrar... en fi, que Lucia es incansable, encara m'enrecorde de la primera etapa que vam fer del Camí de Santiago i van ser 32km. Vam arribar cansats a l'alberg però als cinc minuts d'haver descansat a l'aberg tombats ella ja volia eixir fora a jugar... a còrrer!!! estàvem fets pols i ella ja volia jugar, i això que no havíem descansat gaire en tota l'etapa.

Seguint per la carretera veiem molts cirerers, alguns abandonats, altres no però tots teníen unes cireres amb una pinta boníssima, però no les podíem agafar ja que estàven en una propietat privada.
Vam seguir per la carretera, cap a Jerica. Tot era carretera i ens vam cansar prou a banda de que feia molta calor (exepte Lucia).


Arribàrem al cotxe. Ens llevàrem les botes, els calçetins, descansàrem una mica i a l'acabar... de tornada a casa.