Hui vam decidir fer l'aqüeducte de la Penya Tallada. Vam arribar a Xelva sobre els 11.15, pèro entre que preguntàvem a la gent sobre la plaça de bous (que era on s'iniciava el recorregut) i la buscàvem vam escomençar la ruta a les 11.30 La ruta anava per una pista forestal. Anàvem al costat de la "Torrecilla" que era una antiga torre vigía.
Vam bordejar la Torrecilla per una ampla pista forestal. La pista stava molt transitada per cotxes, perquè es pot accedir, amb cotxe , molt prop de l'aqeüeducte de la Penya Tallada, així que hi passàven molts cotxes i havíem d'anar amb compte. Seguíem les marques del GR-7 i del PR-V 91 ,però anàvem tota l'estona mirant un mapa per a no perdre-nos. Quan el GR i el PR es van separar de la ruta que anàvem a fer nosàltres van seguir uns cartell morats que deien "Aqüeducte de la Penya Tallada" Nosaltres vam seguir eixos cartells i en, aproximadament un quart d'hora ja estàvem a la senda que puja a la Penya Tallada. Ara ja ens havíem incorporat al PR-92 i ja veíem les marques. Seguíem una senda, com ja he dit, en sentit ascendent. Anàvem rodejats de matollar mediterrani. Anàvem paral·lels a la rambla d'Alcotes, una rambla que, degut a la capacitat d'erosió, ha configurat congostos i canons de gran interés. Per la senda hi havia molta gent. Tots no habíem, si en veníen uns de cara tots dos ens havíem d'apartar per donar pas als demés. A la poca estona vam arribar a l'aqüeducte de la Penya Tallada. l'aqüeducte era impressionant. Estava perfectament conservat. Hi ham passar per damunt i si miràvem avall veíem, entre un congost, una estreta rambla, a la qual, degut a les abundats precipitacions que hem tingut aquest hivern hi passava un rierolet. Vam travessar l'aqüeducte i de seguida vam entrar a la Penya Tallada. La Penya Tallada realment és una muntanya, en la qual han fet un tall estret al mig de la muntanya i això, antany fou un canal per on discorria l'aigua i era conduïda als pobles del voltants.Vam continuar la ruta que s'endinsava per uns túnels, que antany, foren un.
Menys mal que ens vam dur llanternes, perquè, malgrat l'immnesa majoria de túnels estàven il·luminats, de manera natural, hi va haver un túnel en el qual vam haver de treure les llanternes ja que, malgrat que podíem vore el final del túnel vam haver d'il·luminar el camí degut a que, estava ple d'aigua i havíem de botar per pedres per a arribar a la fi del túnel. Una vegada vam travessar el túnel vam anar descendint per roques calcàries, on ja escomençava a predominar el famós i extens pi blanc o pi carrasca, tots dos noms són vàlids. Després d'un estoneta curta, molt curta, d'estar caminant vam arribar a un mirador.Des del mirador podíem vore, entre muntanyes i alguns congostos, Calles. Des del mirador també podíem observar clarament profunds congostos i canons excavats per la rambla d'Alcotes, que com ja he dit duïa una poca aigua i formava un rierolet. També vam poder observar (com no) les muntanyes que ens envoltàvem, ací vam observar que eren prou escarpades, però no estàven motl poblades de bosc degut a que s'havíen produït incendis i també recentment, en algunes zones s'havíen abandonat cultius.
Al genoll de ma mare, açò no li va sentar bé i per això vam alentir el ritme. A aquestes hores el calor que estava fent era ja quasi insuporable, però encara ho podíem suportar. Continuàvem caminant i cada vegada descendíem més. Havíem de tenir una cosa en compte i es que, havíem de fixar-nos molt bé en les marques, perquè, com que no les han tornat a pintar a soles es veu el groc, així que anàvem molt atents per si era alguna creu. Afortunadament no vam tenir problemes de cap tipus respecte a la senyalització, excepte quan, arribar a un punt hi va haver una bifurcació i, tots dos camins estàven senyalitzats. Nosaltres, després de debatir molt vam elegir el camí que conduïa a Calles. Vam baixar una senda (per així dir-ho) que tenia barreres de fusta per a que la gent s'hi pogués recolzar. La senda descendia prou i es dirigia, serpentejant cap a la rambla d'Alcotes. Una vegada havíem descendit prou, vam travessar un pont, contituït, principalment per una barana a cada costat, dues vigues al davall i dues taules de fusta que permitien creuar el pont i travessar la rambla d'un costat a l'altre.
Una vegada vam creuar la rambla vam anar descendint, però aquest descens era molt més suau que el que havíem hagut de baixar, quilòmetres enrere. A partir d'ací, com que ja teníem fam ,vam anar buscant llocs, amb ombra per a dinar. Al pricipi vam decidir de dinar a la rambla que, per cert era preciosa, era plena de vegetació, amb el baladre, un dels elements vegetals més presents als rius, barranc o rambles que hi ha a la zona. A la ramblat ambé hi havia un element omnipresent: el canyar. El canyar, el van dur els àrabs i de forma naural, creixia a les praderies del Mediterrani oriental, però amb l'arribada de fenicis i grecs aquesta planta a l'igual com per exeple la figa palera o l'atzavara, va anar reproduïnt-se i creix a les vores de rius, barrancs, rambles, platges, llacs, etc... de manera que ja és un element omnipresent i declarat espècie protegida. Altres dels elements que hi havíen a la rambla era el xop. El xop, en aquest cas no creixia als congostos, pèro quan la rambla, després d'eixir dels congostos s'amplificava, aquest comença a guanyar terreny.
Després d'haver caminat una mica al costat del rierol vam haver d'agafar una pista forestal... i a partir d'ací s'acaba el bonic. Ara hi havíen conreus, però de secà. Vam caminar prou ràpids en busca d'algun lloc amb ombra. En vam trobar uns quants, però malgrat la fam i la calor vam decidir continuar (però no estàvem cansats, així que podríem haver dinar en Calles que, per cert està propíssim). Quan vam arribar a una caseta de la llum amb uns pins vam decidir parar. No estàvem cansats, però teníem fam, encara així deuríem d'haver seguit molt més fins arribar a les afores de Calles, ja que poc a poc escomençaria a intensificar-se la calor.
Vam dinar un entrepà d'embotit que, per cert estava boníssim i havíem comprat en una carniceria a Losa del Obispo. El dinar va durar una mitja hora curta i només acabar de dinar vam tornar a agafar el ritme i ara, sense parar... a Xelva. Vam continuar per la rambla d'Alcotes que a era amplíssima i ja hi havíen molts cultius i les cases ja es veíen més prop.
Poc a poc vam arribar Calles i a l'entrar al poble vma haver de baixar el carrer fins arribar a la carretera. Allí no sabíem per on tirar perquè allí, al costat de l'ermita de Santa Quiteria hi havia un panell, però no ens aclaràvem molt i al mapa que duíem no era molt específic. Vam preguntar a un home com arribar a Xelva, però es veu que estava un poc tocat de l'ala i al final el vam ignorar. Pensant i observant vam seguir la carretera cap avall i vam trobar les marques, després vam entrar al poble al primer desviament que vam trobar i vam anar descendint. Seguint les marques vam travessar el riu Xelva, per un pont.
El riu, dintre del que cap, duía prou aigua, encara que en dugués poca. A la ribera del riu havíen fet un xicotet parc on hi havíen moreres i altres arbres.
Vam seguir les marques, pèro va arribar un punt en el qual ja no vam vore més marques. Vam continuar la carretera i vam anar direcció a unes bodegues que hi havíen. Per la carretera vam vore, en uns horts d'oliveres unes marques de PR ,però ens tornàven al poble i ens vam extranyar molt. Ací ens vam trobar a un valencians que veníen en direcció contrària i els vam seguir. Ells anàven bé i vam tornar a la carretera. La vam seguir i de sobte vam vore unes marques a la carretera i les vam anar seguit. Ara feia més calor que a tota la resta del dia. Eren les tres i estàvem molt suats. Anàvem costa amunt en direcció a l'alt de la Vilanova. Darrere d'eixes muntanyes estava Xelva. Això era l'unica cosa que ens animava. Malgrat la calor, no estàvem cansats i seguíem a bon ritme. Caminàvem per una pista forestal de rodeno on el quars hi abundava a muntons. De sobte, per un xicotet canal que hi havia a la vora de l'estreta pista va escomençar a baixar molta aigua, i això va fer que ens mullàrem el cap i tot perquè anàvem completment xopats. Després de mullar-nos ens vam quedar molt agust, perquè ens havíem lliurat de la calor i la xafagor. Poc a poc vam deixar enrere als valencians i vam continuar ascendint. Després d'ascendir, evidentment vam haver de descendir. La baixada no era gaire pronunciada i això va fer que baixàrem a molt bon ritme.La ruta anava per una pista forestal, sobre terrenys calcaris. Anàvem travessant horts de secà, en especial d'amtlers i oliveres.
De seguida vam arribar al mirador de la Ruta de l'aigua, però abans d'arribar vam arribar a un xicotet refugi de caçadors allí hi havia una senda que es desviava, aleshores creíem que havíem d'anar per allí, però no vam vore cap marca. Ens vam extranyar molt i aleshores la meua germana Lucia que anava llançant el pal pels aires va dir: ací hi ha una marca. La marca es veia a simple vista, però no ens vam fixar i aleshores creíem que per aquella senda no era encara que si nàvem per la pista forestal que va als horts i tampoc veguem marques doncs aniríem per aquesta senda. Vam continuar la senda i ens vam trobar a dues persones que ens van preguntar si per ací era la Ruta de l'aigua, perquè es veu que estàven una mica despistats i veníen de Xàtiva. aleshores volíen fer la ruta completa.
Nosaltres vam anar baixant per la Ruta de l'aigua en direcció al barri jueu de Xelva. Al baixar al riu vam descansar una estona a l'àrea de descans que hi ha.
A l'acabar de descansar vam seguir la ruta, en direcció al poble. Pujant les esclaes que havíen fet vam arribar a un punt on la Ruta de l'aigua conituava per les escales i el PR es desviava a mà esquerra entre matolls i punxegudes atzaveres. Nosaltres, com que el dia anterior vam fer la Ruta de l'aigua no vam seguir el PR que al cap i a la fi arribava al poble, a l'igual que la Ruta de l'aigua. Vam pujar les escales i arribàrem al poble. Estàvem a la part antiga del poble. Les cases eren molt boniques*. Els carrers eren molt estrets i per lguns dubte que hi pogueren passar cotxes. Durant el nostre recorregut pel poble vam passar al costa de la casa d'una iaia que estava fora amb la seua neta. La iaia li va dir a la neta que nosaltres havíem fet la ruta de l'aigua perquè a Xelva és el més normal. Quan ho sentirem de sobte li vam dir que nosaltres veníem de la Penya Tallada, que estàvem fent l'itinerari circular. Aleshores la iaia va quedar al·lucianada (perquè no es normal el que estàvem fent nosaltres). Vam continuar el nostre itinerari cultural pel poble. Vam anar calletjeant pels carrers en busca de la CV per a poder orietar-nos i aplegar al cotxe. A la fi vam trobar la CV i com que a ma mare li feia prou mal el genoll va decidir anar a un bar, amb la companyia de Lucia, mentre que mon pare i jo anàvem a pel cotxe.
El temps que vam tardar mon pare i jo en arribar a pel cotxe fou increïble, tardàrem uns tres quarts d'hora i això que anàvem a molt bon ritme, anàvem molt ràpids, pèro costa amunt, per asfalt i amb molta calor, encara així arribàrem al cotxe i arreplegàrem als demés i ja tornàrem a casa.
*Podeu llegir-ne més sobre Xelva a l'anterior entrada, la Ruta de l'aigua:(http://blogcalajordan.blogspot.com/2009/05/la-ruta-de-laigua-xelva.html)
Vam bordejar la Torrecilla per una ampla pista forestal. La pista stava molt transitada per cotxes, perquè es pot accedir, amb cotxe , molt prop de l'aqeüeducte de la Penya Tallada, així que hi passàven molts cotxes i havíem d'anar amb compte. Seguíem les marques del GR-7 i del PR-V 91 ,però anàvem tota l'estona mirant un mapa per a no perdre-nos. Quan el GR i el PR es van separar de la ruta que anàvem a fer nosàltres van seguir uns cartell morats que deien "Aqüeducte de la Penya Tallada" Nosaltres vam seguir eixos cartells i en, aproximadament un quart d'hora ja estàvem a la senda que puja a la Penya Tallada. Ara ja ens havíem incorporat al PR-92 i ja veíem les marques. Seguíem una senda, com ja he dit, en sentit ascendent. Anàvem rodejats de matollar mediterrani. Anàvem paral·lels a la rambla d'Alcotes, una rambla que, degut a la capacitat d'erosió, ha configurat congostos i canons de gran interés. Per la senda hi havia molta gent. Tots no habíem, si en veníen uns de cara tots dos ens havíem d'apartar per donar pas als demés. A la poca estona vam arribar a l'aqüeducte de la Penya Tallada. l'aqüeducte era impressionant. Estava perfectament conservat. Hi ham passar per damunt i si miràvem avall veíem, entre un congost, una estreta rambla, a la qual, degut a les abundats precipitacions que hem tingut aquest hivern hi passava un rierolet. Vam travessar l'aqüeducte i de seguida vam entrar a la Penya Tallada. La Penya Tallada realment és una muntanya, en la qual han fet un tall estret al mig de la muntanya i això, antany fou un canal per on discorria l'aigua i era conduïda als pobles del voltants.Vam continuar la ruta que s'endinsava per uns túnels, que antany, foren un.
Menys mal que ens vam dur llanternes, perquè, malgrat l'immnesa majoria de túnels estàven il·luminats, de manera natural, hi va haver un túnel en el qual vam haver de treure les llanternes ja que, malgrat que podíem vore el final del túnel vam haver d'il·luminar el camí degut a que, estava ple d'aigua i havíem de botar per pedres per a arribar a la fi del túnel. Una vegada vam travessar el túnel vam anar descendint per roques calcàries, on ja escomençava a predominar el famós i extens pi blanc o pi carrasca, tots dos noms són vàlids. Després d'un estoneta curta, molt curta, d'estar caminant vam arribar a un mirador.Des del mirador podíem vore, entre muntanyes i alguns congostos, Calles. Des del mirador també podíem observar clarament profunds congostos i canons excavats per la rambla d'Alcotes, que com ja he dit duïa una poca aigua i formava un rierolet. També vam poder observar (com no) les muntanyes que ens envoltàvem, ací vam observar que eren prou escarpades, però no estàven motl poblades de bosc degut a que s'havíen produït incendis i també recentment, en algunes zones s'havíen abandonat cultius.
Al genoll de ma mare, açò no li va sentar bé i per això vam alentir el ritme. A aquestes hores el calor que estava fent era ja quasi insuporable, però encara ho podíem suportar. Continuàvem caminant i cada vegada descendíem més. Havíem de tenir una cosa en compte i es que, havíem de fixar-nos molt bé en les marques, perquè, com que no les han tornat a pintar a soles es veu el groc, així que anàvem molt atents per si era alguna creu. Afortunadament no vam tenir problemes de cap tipus respecte a la senyalització, excepte quan, arribar a un punt hi va haver una bifurcació i, tots dos camins estàven senyalitzats. Nosaltres, després de debatir molt vam elegir el camí que conduïa a Calles. Vam baixar una senda (per així dir-ho) que tenia barreres de fusta per a que la gent s'hi pogués recolzar. La senda descendia prou i es dirigia, serpentejant cap a la rambla d'Alcotes. Una vegada havíem descendit prou, vam travessar un pont, contituït, principalment per una barana a cada costat, dues vigues al davall i dues taules de fusta que permitien creuar el pont i travessar la rambla d'un costat a l'altre.
Una vegada vam creuar la rambla vam anar descendint, però aquest descens era molt més suau que el que havíem hagut de baixar, quilòmetres enrere. A partir d'ací, com que ja teníem fam ,vam anar buscant llocs, amb ombra per a dinar. Al pricipi vam decidir de dinar a la rambla que, per cert era preciosa, era plena de vegetació, amb el baladre, un dels elements vegetals més presents als rius, barranc o rambles que hi ha a la zona. A la ramblat ambé hi havia un element omnipresent: el canyar. El canyar, el van dur els àrabs i de forma naural, creixia a les praderies del Mediterrani oriental, però amb l'arribada de fenicis i grecs aquesta planta a l'igual com per exeple la figa palera o l'atzavara, va anar reproduïnt-se i creix a les vores de rius, barrancs, rambles, platges, llacs, etc... de manera que ja és un element omnipresent i declarat espècie protegida. Altres dels elements que hi havíen a la rambla era el xop. El xop, en aquest cas no creixia als congostos, pèro quan la rambla, després d'eixir dels congostos s'amplificava, aquest comença a guanyar terreny.
Després d'haver caminat una mica al costat del rierol vam haver d'agafar una pista forestal... i a partir d'ací s'acaba el bonic. Ara hi havíen conreus, però de secà. Vam caminar prou ràpids en busca d'algun lloc amb ombra. En vam trobar uns quants, però malgrat la fam i la calor vam decidir continuar (però no estàvem cansats, així que podríem haver dinar en Calles que, per cert està propíssim). Quan vam arribar a una caseta de la llum amb uns pins vam decidir parar. No estàvem cansats, però teníem fam, encara així deuríem d'haver seguit molt més fins arribar a les afores de Calles, ja que poc a poc escomençaria a intensificar-se la calor.
Vam dinar un entrepà d'embotit que, per cert estava boníssim i havíem comprat en una carniceria a Losa del Obispo. El dinar va durar una mitja hora curta i només acabar de dinar vam tornar a agafar el ritme i ara, sense parar... a Xelva. Vam continuar per la rambla d'Alcotes que a era amplíssima i ja hi havíen molts cultius i les cases ja es veíen més prop.
Poc a poc vam arribar Calles i a l'entrar al poble vma haver de baixar el carrer fins arribar a la carretera. Allí no sabíem per on tirar perquè allí, al costat de l'ermita de Santa Quiteria hi havia un panell, però no ens aclaràvem molt i al mapa que duíem no era molt específic. Vam preguntar a un home com arribar a Xelva, però es veu que estava un poc tocat de l'ala i al final el vam ignorar. Pensant i observant vam seguir la carretera cap avall i vam trobar les marques, després vam entrar al poble al primer desviament que vam trobar i vam anar descendint. Seguint les marques vam travessar el riu Xelva, per un pont.
El riu, dintre del que cap, duía prou aigua, encara que en dugués poca. A la ribera del riu havíen fet un xicotet parc on hi havíen moreres i altres arbres.
Vam seguir les marques, pèro va arribar un punt en el qual ja no vam vore més marques. Vam continuar la carretera i vam anar direcció a unes bodegues que hi havíen. Per la carretera vam vore, en uns horts d'oliveres unes marques de PR ,però ens tornàven al poble i ens vam extranyar molt. Ací ens vam trobar a un valencians que veníen en direcció contrària i els vam seguir. Ells anàven bé i vam tornar a la carretera. La vam seguir i de sobte vam vore unes marques a la carretera i les vam anar seguit. Ara feia més calor que a tota la resta del dia. Eren les tres i estàvem molt suats. Anàvem costa amunt en direcció a l'alt de la Vilanova. Darrere d'eixes muntanyes estava Xelva. Això era l'unica cosa que ens animava. Malgrat la calor, no estàvem cansats i seguíem a bon ritme. Caminàvem per una pista forestal de rodeno on el quars hi abundava a muntons. De sobte, per un xicotet canal que hi havia a la vora de l'estreta pista va escomençar a baixar molta aigua, i això va fer que ens mullàrem el cap i tot perquè anàvem completment xopats. Després de mullar-nos ens vam quedar molt agust, perquè ens havíem lliurat de la calor i la xafagor. Poc a poc vam deixar enrere als valencians i vam continuar ascendint. Després d'ascendir, evidentment vam haver de descendir. La baixada no era gaire pronunciada i això va fer que baixàrem a molt bon ritme.La ruta anava per una pista forestal, sobre terrenys calcaris. Anàvem travessant horts de secà, en especial d'amtlers i oliveres.
De seguida vam arribar al mirador de la Ruta de l'aigua, però abans d'arribar vam arribar a un xicotet refugi de caçadors allí hi havia una senda que es desviava, aleshores creíem que havíem d'anar per allí, però no vam vore cap marca. Ens vam extranyar molt i aleshores la meua germana Lucia que anava llançant el pal pels aires va dir: ací hi ha una marca. La marca es veia a simple vista, però no ens vam fixar i aleshores creíem que per aquella senda no era encara que si nàvem per la pista forestal que va als horts i tampoc veguem marques doncs aniríem per aquesta senda. Vam continuar la senda i ens vam trobar a dues persones que ens van preguntar si per ací era la Ruta de l'aigua, perquè es veu que estàven una mica despistats i veníen de Xàtiva. aleshores volíen fer la ruta completa.
Nosaltres vam anar baixant per la Ruta de l'aigua en direcció al barri jueu de Xelva. Al baixar al riu vam descansar una estona a l'àrea de descans que hi ha.
A l'acabar de descansar vam seguir la ruta, en direcció al poble. Pujant les esclaes que havíen fet vam arribar a un punt on la Ruta de l'aigua conituava per les escales i el PR es desviava a mà esquerra entre matolls i punxegudes atzaveres. Nosaltres, com que el dia anterior vam fer la Ruta de l'aigua no vam seguir el PR que al cap i a la fi arribava al poble, a l'igual que la Ruta de l'aigua. Vam pujar les escales i arribàrem al poble. Estàvem a la part antiga del poble. Les cases eren molt boniques*. Els carrers eren molt estrets i per lguns dubte que hi pogueren passar cotxes. Durant el nostre recorregut pel poble vam passar al costa de la casa d'una iaia que estava fora amb la seua neta. La iaia li va dir a la neta que nosaltres havíem fet la ruta de l'aigua perquè a Xelva és el més normal. Quan ho sentirem de sobte li vam dir que nosaltres veníem de la Penya Tallada, que estàvem fent l'itinerari circular. Aleshores la iaia va quedar al·lucianada (perquè no es normal el que estàvem fent nosaltres). Vam continuar el nostre itinerari cultural pel poble. Vam anar calletjeant pels carrers en busca de la CV per a poder orietar-nos i aplegar al cotxe. A la fi vam trobar la CV i com que a ma mare li feia prou mal el genoll va decidir anar a un bar, amb la companyia de Lucia, mentre que mon pare i jo anàvem a pel cotxe.
El temps que vam tardar mon pare i jo en arribar a pel cotxe fou increïble, tardàrem uns tres quarts d'hora i això que anàvem a molt bon ritme, anàvem molt ràpids, pèro costa amunt, per asfalt i amb molta calor, encara així arribàrem al cotxe i arreplegàrem als demés i ja tornàrem a casa.
*Podeu llegir-ne més sobre Xelva a l'anterior entrada, la Ruta de l'aigua:(http://blogcalajordan.blogspot.com/2009/05/la-ruta-de-laigua-xelva.html)
1 comentaris:
Hola Familia. Ya veo que no parais. Esta ruta de la Peña cortada la tenia en cartera, y me alegra de que la hayais hecho, ya que como veis, a mi me cuesta mucho organizarme.
Os noto muy cambiados a los dos.
¿No habreis crecido medio metro desde hace un mes,verdad??
Bueno, nos vemos el domingo...
Publica un comentari