A Caudiel en tren

Hui Merche va organitzar una excursió en tren a Caudiel per tal de visitar, amb la companyia de Luís Gispert, la festa de la cirera i la Torre d'Aníbal.

Luís, Mireia i els seus pares ens esperaven sobre les 10.30 a l'estació de Caudiel, quan arriba el tren provinent de València.

Quan ens vam ajuntar tots a l'estació de tren de Sagunt: Teo , Teo , Chon, Pedro, Merche, Rafa, Javi, Marina, Irene, Marta, José M , Julia, Lucia i jo, en total èrem 14 persones reunides a l'estació de Sagunt.

Abans de comprar els bitllets de tren vam decidir que uns pujàriem a Caudiel en cotxe i així ja els teníem a Caudiel per, en qualvesol moment tornar així que així fou; mentre Teo, Teo,José M. i Rafa, els demés anàvem en tren cap a Caudiel paral·les al riu Palància en un tren més vell que la tos que vibrava moltíssim. Vam tardar una hora en arribar a Caudiel, era molt dintre del que cap, però teníem molt bones vistes de la presa del Regajo, els pobles, els camps de conreus, alguns pinars, la famosa i llarga Via Verda Ojos Negros - Sagunt, per on passàven una cantitat brutal de ciclistes baixant des de les abruptes muntanyes del Sistema Ibèric, en direció a la mar.

Quan vam parar a l'estació de tren de Caudiel, que era el final del recorregut d'aquest tren, i vam eixir fóra vam vore a tota la gent que ens estava esperant: Luis, Rafa, Javi, Mireia i sos pares, Teo (pare), Teo (fill) i José M. A l'estació ens vam reagrupar tots i vam anar cap a al Torre d'Aníbal.

Mentre anàvem a la Torre d'Aníbal ho fèiem xarrant, contant coses, agafant delicioses cireres d'horts abandonats, també contemplant les hermoses cireres que algunes no havíen estat recolectades encara, també quan vam arribar a un hort molt ben cuidat on hi havia unes persones collit cireres ells ens van mostrar com de bones estàven les cireres. A l'acabr vam seguir la nostra "ruta" fins a la Torre d'Aníbal on, aprofitant que hi havíen taules en bones condicions i bones vistes de la zona, vam decidir parar a esmorçar una mica. Abans d'esmorçar algunes persones (com jo) vam pujar a la Torre d'Aníbal o la Torre del Molí. Quan, per primera vegada vam pujar a dalt del tot de la torre vam estar debatint una mica si el teulat de la torre era posterior o no a la construcció original de la torre. Al baixar de la torre vam quedar molt extranyats ja que, no podia ser una torre degut a que tenia teulat com un molí, però tampoc era un molí ja que era massa xicotet en comparació a la resta de molins.

Després d'esmorçar i xarrar una mica vam eixir de dubtes: resulta que a la dreta la torre hi ha un panell on explica la història i construcció de la torre i Rafa va ser l'únic que es va assabentar i ho va llegir i deia que aquesta torre en un principi no tenia teulat. Després d'esmorçar vam pujar tots junts altra volta a la torre, però com que era una mica perillós que pujàren els xiquests sols doncs van posar per a pujar el molí xiquet, adult, xiquet, adult.. així. A l'arribar a dalt del tot tots els xiquets ens vam fer una foto conjuntament i després de visitar una mica la torre vam baixar. Al baixar Luis ens va dir que aquesta torre, juntament amb tres més que hi ha distribuïdes una en Benàfer i dues en Jèrica, formàven un conjunt de torres per avisar-se entre elles per si anàven a invaïr el territori o altres coses. Luis també ens va dir que aquesta torre, de les quatre que hi ha a soles la Torre d'Aníbal estava en perferctes condicions ja que, nosàltres vam vore una de les dues torres que hi ha a Jèrica i a soles quedava un pilar.

Només acabar de visitar la Torre d'Aníbal vam baixar a Caudiel a visitar la Festa de la Cirera.

Al baixar cap a la Festa de la Cirera, Rafa, pel camí em va anar explicant que, antigament, fa molt de temps, a les regions del sud d'Anglaterra i a Normandia, a França, quan hi havia alguna guerra es posàven diferents soldats distribuït per un territori lluire de vegetació. Teníen una fletxa i eixa la tenia el que estava més allunyat de la ciutat. Aquestos soldats es passàven hores i hores fent guardia, perquè quan venia l'enemic, el soldat que més a prop estava de l'enemic llançava, amb el seu arc, la fletxa cap a on estava l'altre soldat. Només la llançava, pegava a còrrer cap a la seua ciutat i quan aquesta fletxa l'arribava a l'altre soldat aquest llançava la fletxa al següent i pegava a còrrer i així consecutivament. Amb aquest mètode es podia avisar ràpidament a la ciutat d'una invasió.

La Festa de la Cirera era prou gran, però tot estava condensat en un espai prou reduït del que hauria de ser la festa així que aixó era un riu de gent amunt i avall, per tot arreu, pràcticament no cabíem de la immensa quantitat de gent que hi havia concentrada així que la visita a la festa no va durar molt. De seguida vam anar a vore l'olleta, però vam preguntar a un policia si hi havia una altra olleta. El policia ens va dir que fóra de la fira, a la Casa de la Cltura havíen fet una altra. Com que no volíem anar amb el plat de l'olleta amunt i avall buscant lloc on poder dinar vam decidir anar a l'olleta de la Casa de la Cultura que estava prop d'unes talues per dinar. Quan vam arribar a la Casa de la Cultura Rafa, Teo (fill), Javi, mon pare i jo vam anar a l'estació de tren per tal d'agafar la nevera i tota la resta de menjar que duïem als cotxes per tal de dur tot el menjar plegat per dinar. Abans d'anar-nos a per la resta del menjar ens vam despedir de Luis que ja se'n anava a casa seua per a dinar, i de Mireia i els seus pares que també se'n anàven.

Quan vam tornar amb tot el menjar vam vore que Chon i ma mare s'havíen quedat fent cua per esperar-nos mentre veníem, en canvi Merche, Pedro, Lucia, Marina, Marta i Irene havíen anat a vore l'esglèsia que estava al costat de la Casa de la Cultura. Quan vam arribar nosaltres carregats amb tot el menjar Chon ens va dir que aquesta olleta era per a tres autobusos de jubilats i que l'estàven preparant.Com que ens estàvem imaginant que si anàvem a l'altra olleta no hauria dinar per a tots vam decidir que Chon, Merche i Julia aniríen a la festa a comprar cireres, pa i embotit per poder dinar mentre que la resta aniríem a les afores del poble on hi ha un parc on es pot dinar, segons l'havíen informat a Merche.

Vam anar a aquell parc que havia dit Merche i a l'arribar vam vore que no hi havia cap taula per dinar, a soles bancs. Aleshores el que vam fer va ser agafar un banc, posar-li un matelll i " parar la taula" (en aquest cas el banc).

Vam estar esperant-les una bona estona. Vam cridar-les al móbil, però res, no contestàven. Al final després de molta estona van venir carregades de coses i ens van explicar que havia molta gent i era normal que tardàren.

Al final vam dinar i molt agust, però de peu. Vam dinar un montó: pa amb tomaca, pa amb llonganissa, pa amb formatge, pa amb xoriço,.... en resum vam dinar de tot. I de postre elles ens havíen comprat una coseta: un pastís de poma i un altre pastisset.Després de dinar sobrava un tros de pastís de poma i Rafa carinyosament em va enganyar:

-Qui vol l'ultim tros de pastís? Preguntava Rafa

Com que ningú volia doncs va venir a mi i em va dir:

-Vinga José M. que tu no has menjat molt...

Al final jo em deixe convèncer, agafe el pastís i em diu:

-Molt bé...ara camines més.

Per a tornar al poble de Caudiel ho vam fer per una estreta senda que recorria pel Barranc de Juesar. La part del barranc que vam atravessar no tenia cap arbre excepte algun cirerer que havíen plantat al costat d'unes... TAULES!!! que volíem per dinar, ja veus en el lloc més deshabitat possible hi ha unes taules i en el parc de la Grieta no, vaja.

Carregats de neveres, bosses, coses i més coses vam arribar a dins del poble de Caudiel. Com que Merche anava "portejant" la nevera em va demanar a mi que fera unes fotos. Quan ella va acabar de "portejar" la nevera va continuar fent-les ella.

A l'arribar al final de la senda vam vore, a la nostra dreta. Com que hi havia un túnel vam decidir seguir-la ja que per ací també podíem arribar a l'estació de Caudiel sense haver de travessar tot el poble.

Inicinant aquest tram de la Via Verda vam travessar un llarg túnel on hi havia un interruptor per encendre les llums. Vam travessar aquest llarg túnel carregats de coses i a l'eixir del túnel vam vore un hermós cirerer, amb unes cireres precioses, preparardes per a ser collides, i, aprofitant que estava abandonat vam decidir fer una collita oficial. Vam quedar-nos Rafa, Teo (fill), Teo (pare), José M., Merche i Chon. Estàvem tots amb totes les bosses possibles collint aquelles hermoses cireres que no havíen estat collides.

Al cap d'una estoneta vam sentir el soroll d'un cotxe. De seguida vam eixir de l'arbre i vam anar ràpidament a per la nevera que ens l'havíem deixat en mig del camí. Quan l'home ens va vore per a que no s'extranyara li vam preguntar per on es tornava a Caudiel (encara que ja ho sapiguerem), perquè ens havíem perdut, però ell no s'ho va creure.

De seguida vam arribar a l'estació de tren de Caudiel, on vam comprar unes cireres a la festa, ens vam despedir fins a la pròxima ruta.