El Penyagolosa

Hui, un dissabte qualsevol, malgrat l'intensa calor que anava a fer vam preparar-nos per pujar al Penyagolosa pel Barranc de la Pegunta. Vam arribar a l'ermitori de Sant Joan de Penyagolosa a les 12.00 del matí, amb una temperatura de només 30º. Mentre esmorçàvem abans d'iniciar la ruta vam vore que estàven fent una misa i que hi havia un nombrós grup de senderistes i excursionistes que, possiblement es dirigien a Xodos pel GR-33; El Sender de la Lluna Plena. Mentre esmorçàvem ma mare i jo estàvem buscant el lloc on escomençava la ruta ja que, al principi de la pista forestal de la Banyadera hi havia un panellet que indicava la ruta del Barranc de la Pegunta per una senda que pràcticament havia desaparegut. Vam estar mirant més llocs quan vam acabar d'esmorçar vam estar debatint si pujariem al Penyagolosa en cotxe o caminant. Al final, vam pujar al Penyagolosa pel camí tradicional; el Barranc de la Pegunta. Seguint una senda molt poc xafada vam empalmar amb la pista forestal. A l'altra banda estava la senda botànica del Barranc de la Pegunta i com que volíem pujar al Penyagolosa pel barranc ho vam fer. La senda travessava un espés pinar de pi negral que segons vaig llegir la major part d'aquest era artificial ja que molt anys enrere es van talar molts arbres en aquest bosc, al repoblar, com que volíen crear un pinar i res més el que van fer va ser talar tots els arbres que no eren pins i després van repoblar amb pins i aquestos han assolit una gran alçada a banda de que també han crecut altres tipus d'arbres, arbustos i plantes com l'enere, el grèvol, el teix, també orquídes úniques a la zona,etc....
Vam seguir una senda molt xafada que havia estat recuperada al febrer del 2009, després d'unes intenses nevades produïdes al gener del mateix any. Vam seguir aquesta senda botànica on a cada

100m aproximadament hi havia un panell informatiu on explicava alguna cosa sobre una espècie de planta determinada. Vam seguir l'itinerari del Barranc de la Pegunta on ocasionalment veíem algunes marques del PR-V 64 pràcticament desaparegut ja que no figura en la majoria de mapes. Seguint per aquest pinar vam trobar-nos amb uns iaios que acabàven de pujar al Penyagolosa i ja havíen baixat. Ells, amb tota l'amabilitat del món, ens van advertir de que, al tornar pel mateix lloc uns metres abans ens hem de fixar una mica per saber tornar bé i agafar bé la senda de tornada. Ens vam despedir d'aquell grup de majors, els vam donar les gràcies per l'advertència i vam seguir.

Vam seguir per aquella meravellosa senda botànica, on el botànic valencià José Cavanilles, describí:

"Hay una fuente abundante y deliciosa que llaman de la Pegunta, en el barranco por donde se sube a la cumbre del pico. En este barranco corren las aguas por un trecho, y desaparaceren derrepente entre peñas para salir de nuevo,y ocultarse otra vez en las entrañas del monte. Allí se ven entre los espesos pinos troncos monstruosos, tendidos por el suelo, los quales fueron arrancados por los vientos o perdieron la vida de vejez: la mutitud de ellos, y más aún la de grandes ramos, ponen a cada paso obstaculos que las caballerias vencen con dificultad"

Després, molt després de Cavanilles, amb les explotacions forestal, amb l'augment del turisme d'interior, on els excusrionistes inexperts arrencàven flors al seu pas, també amb la canalització de la Font de la Pegunta per a l'ermitori, van estar a punt d'acabar amb el barranc, però clar, la gent poc a poc es consiencià i repoblàren el bosc de pi negral, arrencant totes les plantes, arbres o matolls que no fòren pins negrals i a soles hi deixàren l'herba, però, al cap del temps aquesta herba i aquest pinar van escomentçar a crèixer i a crèixer, aparegueren teixos, aurons, grèvols, til·lers,etc.. plantes i arbres de boscos molt més humits dels que hi ha a la resta de la Comunitat. També, van crear la Font Nova, al Barranc de la Pegunta que sustitueix a la Font de la Pegunta, que segueix canalitzada, mentre que aquesta no. Al 2006 el Massís del Penyagolosa va ser decretat parc natural i poc a poc . Ja per últim, degut a les intenses nevades ocorregudes al gener de 2009 van netejar les sendes del barranc de la Pegunta, senyalitzant-les i fent un recorregut botànic.
En aquest tram la senda estava molt xafada, ja que això ho coneixia molta gent. Per la microrreserva de flora de la Pegunta vam trobar de tot; orquídees molt extranyes i en alt perill d'extinció, també trobàrem aurons i teixos que no van arribar a ser molt habituals al nostre recorregut, també vam trobar molt enebres que van estar presents en tot el nostre recorregut a l'igual que el pi, a la senda també vam trobar grèvols, també xops a la Font Nova i també el abundava molt al barranc era l'herba, la molsa i els líquens.

Vam tardar 45' a fer la meitat del recorregut pel Barranc de la Pegunta (1,5km). Anàvem molt lentament, però la baixada no va ser igual, a demés pel recorregut gaudíem del paisatge que ens oferia aquell pinar. Al final vam arribar a la Font Nova on el rierol que hi ha a la Pegunta ix a la superfície per després tornar a circular subterràniament. Ací a aquesta font hi havia un tros d'un troncs que l'havíen foradat i adornat una mica i l'havíen col·locat davall la font així l'aigua, seguia el seu curs, però es quedava una mica estancada al tronc i els animals podíen beure amb més comoditat. A l'arribar a la Font Nova vam descansar una mica, vam beure l'aigua del Barranc de la Pegunta, que estava molt freda, però era motl saludable. Vam seguir per la senda que cada vegada tenia més i més denivell. De seguida ens vam desviar una mica per vore com era la Font de la Pegunta. La font, com que estava canalitzada no eixia aigua a l'exterior així que no la vam contemplar molt i vam remprendre la senda per seguir caminant. Vam seguir ascendint en direcció al Barranc del Forn. Vam veure encara alguns panells de la Senda Botànicà, però de seguida es va acabar. Trobàrem un refugi fet amb roques amuntegades i pareixia una casa però era un refugi d'animals. Vam seguir per una senda que cada vegada abundava més la vegetació, però de seguida eixia a parar a un xicotet camí que circulava per un espés pinar. De seguida vam escomenávar a escoltar als cotxes que aparcàven a una zona anomenada "el Corralico" per pujar al Penyagolosa sense haver de remuntar el preciós barranc de la Pegunta que alberga un viver i unes fonts d'una alta qualitat.

De seguida vam abandonar el caminet i ens vam endinsar en una estreta però transitada senda que ascendia prou. Quan vam arribar a una esplanada amb un immens pinar la senda perdia intensitat, però el paisatge guanyava bellesa per aquell esclat de colors que no es semblaven en res a la resta de paisatge de tota la Comunitat Valenciana; en aquestos paratges, en especial aquest, un alt i imponent pinar de pi negral (fruit d'un repoblació degut a unes intenses tales) junt amb una verda i tendra herba comfortava un paratge de singular bellesa, tant paisatgística com ecològica. Vam seguir difícilment la senda i , degut a que ens trobàvem en propietat privada vam haver de passar per baix d'un fils que, presuntament duïen corrent elèctrica . Vam arribar, doncs, a la pista forestal de la Banyadera i la vam seguir en direcció al "Gegant de Pedra"; El Penyagolosa. Seguit aquella àmplia pista forestal vam trobar a dos guàrdies forestals patrullant la zona amb cavalls. Per curiositat els vam preguntat per què estava vallada aquella zona si hi passàven senders, els dos xics ens van explicar que era perquè eixes terres pertanyien a un mas que hi ha prop; el Mas de la Cambreta. Ens vam despedir d'ells i vam seguir el nostre camí cap al Penyagolosa. De seguida vam arribar al aparcament de "el Corralico". Seguirem una senda amb un fort desnivell tota l'estona costa amunt. Ací escomençàren a abundar les savines i els enebres acompanyats de pins que ens regalaven la seua ombra sobretot un dia com aquest, a uns 30º. Com que feia tanta calor i hi havia tanta pendent doncs per a no cansar-nos molt i no tenir forçes per a l'ultima pujada al Penyagolosa on no hi ha arbres doncs anàvem d'arbre en arbre...com n'hi havia tants. Poc a poc, amb contínues parades vam trobar un refugi per a persones per si els sorpren la nit, però estava en molt males condicions. Ací de seguida un home vell va saludar a mon pare, era un ex-company seu, i com que s'havia jubilat es dedicava a fer rutes.

A l'acabar de saludar-lo vam seguir tota l'estona costa amunt. Poc a poc, a mesura que vam anar avançant van anar apareixent marques de PR, possiblement del PR-V 64 que travessava el Barranc de la Pegunta, per on havíem ascendit, però no estava molt ben senyalitzat, exepcionant el tram de l'ultima pujada al Penyagolosa. La senda estava molt ben senyalitzada, però era molt dura i encara més quan fa calor, així que ens ho vam prendre tranquilament i poc a poc vam arribar al cim del Penyagolosa.

Mentre ens paràvem jo aprofitava per a fer fotos així que, en el desviament en el qual ix una senda que va al Portellàs (tenim pendent anar-hi) i la que va al Penyagolosa, en un enebre entre altres enebres i savines, es va posar una bella mariposa. Ma mare em va avisar i jo, poc a poc em vaig anar apropant a ella. Només vaig poder fer-li dues fotos, una més a prop i altra més lluny, tottes dues de perfil. No vaig poder fer altra foto ja que ella, de seguida, va marxar volant cap a un altre lloc.

Més o meys un quilòmetre abans d'arribar al cim vam vore, davant nostre un extens xaparrar, on també hi havíen, però, en menys quantitat alguns pins albars i savines.

No vam tardar molt en arribar al cim, en el qual havíen instalat una caseta per als guardes forestals, al cim també hi havia un molló on hi havia una cançò del mestre Manuel Rozalén:

"Penyagolosa, gegant de pedra:

La teua testa, plena de neu.

Penyagolosa, Penyagolosa,

a la tempesta, al sol i al vent.

Fita senyera del poble meu.

Cançons de la Terra, 15 d'agost de 1973
M. Rozalén

Havíem arribat al cim del Penyagolosa (1813m), unn cim molt representatiu al País Valencià, malauradament era ple d'insectes que, alterats per la calor anàven amunt i avall molestant-nos a tots els senderistes que per allí passàvem. El dia era molt ras, encara així -com és habitual- hi havia boirina i ens impedia observar la mar, Castelló, les Columbretes... en general tota la Costa de l'Atzar.

Des d'aquest cim vam, vore, a escassos metres, l'altre cim del Penyagolosa on hi havia una caseta. Des del cim també podíem observar les parets calcàries del Penyagolosa, que miren pel seu vessant sud.

Ja que havíem pujat al Penyagolosa vam decidir visitar el seu altre cim on hi havia una altra caseta, possiblement de la llum, ja que al cim del Penyagolosa, per extrany que parega hi ha un xicotet repetidor que abasteix de cobertura la part alta de la muntanya i la part alta del Barranc de la Pegunta. Allí ens vam fer moltes coses ja que l'ascens al Penyagolosa és una cosa molt important ja que és una de les muntanyes més importants de tot el País Valencià.

Com que ens estàvem fartant de les mosques vam descendir, però a una gran velocitat, tanta que en vint minuts ja èrem al "Corralico". Ací vam debatir dues coses:

Primera cosa:

- Si dinàvem al "Corralico", en un pinar, o si dinàvem més avall, a l'ermitori de Sant Joan de Penyagolosa. Al final vam decidir que dinaríem a l'ermitori.

Segona cosa:

- Si baixàvem per la pista de la Banyadera o bé per la senda del Barranc de la Pegunta. Al final vam decidir baixar pel Barranc de lac Pegunta.

Mentre baixàvem pel barranc vam escoltar forts trons i el cel, poc a poc s'ennubolava, i el cel, es va cobrir, pràcticament tot, de núvols molt grisos que amenaçàvem pluja. Com que no ens abellia molt mullar-nos, i la pendent era molt pronunciada, doncs vam escomençar a baixar a una velocitat vertiginosa; travessàrem el barranc vàries vegades, botant-lo, també botàrem pedres, roques i troncs com si fòrem cabres monteses, manteníem l'estabilitat amb els nostres pals per a no caure, però, a l'arribar a la Font Nova...vam realitzar una important parada per tal de reomplir les ampolles d'aquella aigua tan neta, també vam aprofitar una mica per beure d'aquella aigua que eixia a la superfície després d'haver estat viatjant subterrpaniament per terra, però que després d'eixir a la superfície tornarà a amagar-se altra volta dins les muntanyes.

De seguida vam remprendre la marxa. En només tres quatrs d'hora, des del "Corralico", ja èrem a l'ermitori. En canvi pujar ens havia costat poc més de dues hores, ja que anàvem una mica lent llegint cada panell que veiem i observant cada planta que veiem.

A l'arribar a l'ermitori la primera feina va ser buscar un lloc per dinar, que estiguera cobert.

Pareixia que ho havíen fet a posta ja que hi havia un lloc cobert per un teulat, i a cada punt hi havia una gran xemeneia per a l'hivern. Dins d'aquest lloc també hi havia una gran filera de taules amb bancs molt còmodes per seure i dinar, malgrat això, hui era dia de romiatge i per això hi havia molta gent i ho havia deixat una mica brut, per això vam haver de buscat una taula una mica neta.

Quan la vam trobar ens vam intal·lar i vam dinar a les 16.00. A l'acabar vam descansar, vam visitar una mica l'ermitori i vam tornar a Picanya, ja ben cansats.

PD: Per a vore més fotos clicleu ACÍ