El pinar del Saler i la Gola del Pujol

Degut a que ens estem entrenant per a fer el Camí de Santiago doncs vam anar al Parc Natural de l'Albufera de València, més concretament a la platja de El Saler. La ruta va ser totalment improvisada ja que a soles volíem passetjar per la platja, però al trobar aquesta ruta la vam voler fer.

Aquesta ruta són uns 4km aporximadament des de la Platja del Saler que hi ha més al nord d'on vam aparcar. La ruta la vam començar a la platja del Saler. La platja tenia unes altes i fixes dunes degut a que en elles havia crecut suficient vegetació com per a que es quedàren fixes.

Seguint el passeig vam trobar un panell que indicava que ns trobàven en una curta ruta, però prop d'ella hi havia una altra més llarga que arribava a la Gola del Pujol.

Nosaltres vam voler anar a la Gola del Pujol, per això vam circular uns centenars de metres per carretera per empalmar amb una cuidada pista forestal dinte d'un intermitent pinar que poseïa uns troncs molt grossos i alts.

Nómés entrar a la pista vam vore a la nostra dreta una senda que l'havíen posat fustes per a fixar-la. Ací també havia un panell sobre aquestes rutes i vam vore que aquesta rut ens conduïria altra volta a aquesta pista forestal, així quevam seguir aquesta senda que travessava una part del pinar i zones molt variades de vegetació.

Per aquesta senda vam travessar alguns joncars prop del pinar, també grans zones de matollar molt alt on, principalment hi havia el llentiscle.

Quan vam arribar a la pista la vam seguir. La pista era molt recta i plana i així vam poder vore els alts edificis que havíen construït destruïnt el bell paisatge d'aquest parc natural.

Seguint la pista entre alts i grossos troncs de pins i alts matolls vam trobar, a l'esquerra del camí, amagada entre la vegetació i al costat de les urbanitzacions costaneres un xicotet estany d'aigua neta que encara no havia sigut alterat per l'home.

Malgrat que l'estany li faltava prou aigua encara es podia gaudir d'aquell xicotet paratge que albergava una vegetació molt diversa, però molt comuna a tot el parc on hi entràven joncs, baladres, pins, canyar, molsa, llentiscle, etc... en resum una vegetació molt variada.

Seguirem la ruta i de seguida vam haver de creuar la carretera i vam agafar una senda que travessava, entre un baix matollar les urbanitzacions costaneres. La senda, a trams estava bruta i tampoc era preciosa. Menys mal que aquest tram no va ser gaire llarg, perquè sinó arribaria a ser molt molest.

La senda eixia a parar a uns xicotets aparcament a l'aire lliure i la senda de sobte es tornava molt arenosa, tant que era molest caminar, però poc a poc es feia mènys arenosa i caminar donava més gust.

Travessàrem una zona que, es veu que es va incendiar perquè encara hi ha pins carbonitzants, però la resta, que és matollar pareix intacte.

Seguíem la senda tranquil·lament on de sobte ens vam vore obligats a caminar sobre una pasarel·la de fusta que estalviava caminar per un jove canyar i que, segurament, quan plou tendeix a innundar-se ja que aquesta zona està una mica més enfonsada que la resta, així que segurament han fet aquesta pasarel·la per a quan s'innunde aquest jove canyar la gent puga caminar sense problemenes. La pasarel·la era prou ampla per a que passàren les bicicletes, però mancava de barreres, encara que molta falta tampoc fèien. Aquesta pasarel·la era molt curta, tindria ons 100m. Després de creuar tot aquest jove canyar vam arribar al pont que creua la Gola del Pujol. Un gran canal natural d'aigua que, junt amb la Gola del Perelló, comuniquen l'Albufera de València amb el mar. Aquesta gola, a simple vista, sense saber res semblaria un ampli i caudalós riu, però no ho és per a res, és realment un canal, simplement i molt curt, però ampli i a cada vora hi ha un xicotet pinar de pi blanc.

Creuant el pont hi ha un llac artificial, amb algunes illetes, també artificials ,però malgrat açò están plenes de vegetació, a l'igual que alguns llocs del llac i fan que no semble tan artificial.

Aquest llac, degut a que es artifial no es pot banyar ja que té un fons molt irregular i és perillós. Com que se'ns feia tard no vam visitar a fons el llac i vam donar mitja volta pel mateix camí.

A llarg la ruta, com hi ha panells que expliquen algunes coses doncs vam descubrir que al Parc Natural de l'Albufera de València hi havíen moltes rutes de curta distància, on no sobrepassen els 5km així que vam tenir l'idea de com que hem d'eixir cada vesprada a caminar doncs açò és un bon requisit per a tenir un bon vental de rutes per a fer per la comarca sense anar-nos gaire lluny.

La tornada va ser ràpida i, com que feia menys calor hi havia més gent passetjant per aquestos camins. Tornant ma mare i jo com anàvem xarrant sobre com anàvem a planificar el Camí de Santiago doncs es veu que vam agafar la marxeta i en un tres i no rés havíem deixat poru enrere a mon pare i a Lucía, que també anàven xarrant, però a un ritme de caminar diferent.

En una mitja hora havíem travessant l'intermitent pinar de pi blanc i estàvem ja de tornada.

Quan vam arribar al cotxe únicament havíem fet 7km, però no ens ho esperàvem ja que a oles volíem passetjar tranquil·lament per la platja de El Saler i de sobte ens veiem fent una ruta cap a la Gola del Pujol...menys mal que anàvem ben proveïts d'aigua ja que sinó l'haguerem passat prou mal.