El Riu Grande

Vam planejar la nit anterior de fer complet el PR-V 203 que ix de l'area recreativa "los Charcos". A uns 50m abans d'entrar a l'àrea hi ha un cartell que diu que per a vore les pozen s'han de pagar 2€ adults i 1€ xiquets però realment aquell cartell és molt vell i no hi ha que pagar res (això faltaria: que per vore la natura haguerem de pagar), és totalment gratis i en algunes pozes es banya la gent i també hi ha cascades d'aigua, taules per dinar, llocs per a pescar, etc... en fi és un lloc idoni per passar un dia al camp ja que al costat de l'àrea hi ha un càmping on es pot acampar i dos PR-V: el PR-V 203: L'abric de Voro i el riu Grande. I el PR-V 204: Les Almes i els quatre rius. Nosaltres vam optar per fer el PR-V 203 ja que era més curt que el PR-V 204 i els volíem fer en, com a molt unes cinc hores i com que duíem mapes topogràfics amb la ruta impresa i la ruta explicada en un full doncs vam pensar quer podríem fer la ruta sense perdre-nos. Vam ascendir per una pista entre alguns xalets que de seguida desaparèixen, a l'igual que la pista on de seguida s'agafa una senda entre pins paral·lela al riu. Vam anar seguint aquella senda entre un espés pinar que poc a poc escomençava a perdre espessura però a la vegada que perdia espesura guanyava varietat respecte a la vegetació ja que escomençava a aparèixer espart i moltes garroferes i alguna olivera fruits dels antics bancals que van servir per poder cultivar de secà i poder guanyar-se la vida al camp però a mesura que avançava l'indústria, s'acabava la guerra i la post-guerra, la gent es feia major i els joves no volíen treballar al camp doncs aquestos bancals els van abandorar a banda de que el camí que es feien cada dia els agricultors era dur perquè era tot per senda per arribar als bancals on estàven els seus cultius ja que allí no podíen traçar cap pista sense destruïr l'entorn ja que els bancals estàven pegats a la carena del barranc i era prou difícil accedir-hi.

Mentre caminàvem vam vore dues cabres hispàniques que corrien a la vora del riu i de seguida les vam perdre de vista, es van endinsar al bosc i ja no les vam vore però va ser increïble vore, encara que fora de lluny, dues cabres hispàniques. Seguirem la senda i en uns minuts vam arribar a la Cova del Carbó. La cova l'havíen vallat posant una barrera de pedres amuntegades formant un mur que no tindria més d'un metre d'alçada. La cova realment era un abric però l'havíen deixat el nom de cova.

Aquesta cova va servir de refugi a pastors, agricultors etc.. que per alguns motiu la nit els va sorprendre a la muntanya així que es refugiàven en aquest abric i podíen passar la nit.

Després de fer-nos un bon parell de fotos a la cova vam seguir. De seguida, només caminar escassos metres vam trobar un desviament als "Charcos" i vam anar però la senda que a soles té uns 10m s'acava només baixar al riu i els "Charcos" estan una mica lluny del lloc on acava la senda i és una mica difícil d'aplegar a aquestes pozes ja que hi ha prou vegetació, sobretot en la zona on desemboca la senda. De seguida ens vam adonar de que açò era una pèrduda de temps així que vam tornar enrere i vam seguir la senda. La ruta, en la seua totalitat no està molt marcada ja que en el tram que hi ha des de la Font de la Víbora fins a la Cova de les Orenetes no està marcat, l'únic que hi ha que fer es seguir el barranc per la vorera intentant buscar alguna senda que travesse contínuament el riu i, sincerament no és gens fàcil.

La senda era única i discorria per un pinar a escassos metres del riu, però a una alçada considerable. Poc a poc la senda descendia i arribava a una xicoteta explanada sense arbres on hi havia una bifurcació i també hi havia col·locats unes cites (que són muntonets de pedres) però aquestes pedres conduïen muntanya amunt així que les vam ignorar i vam seguir per una altra senda que ascendia una mica, passava al costat d'un pi solitari i de seguida descendia per la carena cap al riu. El descens era sense arbres i hi predominava l'espart i el matorral, però després va anar apareixen arbres, arbres i més arbres fins que ens vam endinsar en un xicotet pinar que de seguida vam abandonar ja que vam descendir per complet al riu. Al final de la senda hi ha un cartell amb una fletxa de fusta que indica la direcció per anar al Riu Grande. En aquesta fletxa realment posa: "Rio Grande" però com que no van cuidar aquesta ruta doncs aqust nom és il·legible. Aquesta fletxa realment indica la direcció en la que està el riu, no la direcció que hem de prendre.

Nosaltres vam escomençar a confondre'ns moltes vegades en aquest tram degut a la manca de senyalització en aquest tram ja que la senyalització - com bé he remarcat abans i ací ho torne a fer- és nula. Vam escomençar a remuntar el riu, però ens vam fixar molt bé per on havíem d'emplamar la senda ja que al tornar no hi veuríem molt bé. Remuntant el riu vam escomençar a embolicar-nos sobre on podria estar la Cova de les Oronetes, sobre on podria estar el desviament a l'abric de Voro, etc... De seguida, només eixir de la senda vam trobar la Font de la Víbora on eixia molt poca aigua, però hi creixia molta vegetació.

Com que hi havia una gran ausència de marques i de senda vam estar investigant tota la zona per trobar alguna senda paral·lela al riu, alguna marca...però res. Vàries vegades vam estar a punt de donar mitja volta i tornar ja que no trobàvem res i ens estàvem desesperant però mon pare va dir que havíem de remuntar el riu i això vam fer ja que es suposa que havíem de seguir, segons el nostre mapa. Seguirem una bona estona pel riu sense vore marques ni senda però de seguida, a la banda dreta del riu (la nostra esquerra) vam vore una senda entre densos matorrals i alguns bonics fresnos en flor qie alegràven una mica el nostre dur caminar ja que ens estàvem arrapant amb tots els esbarzers, tots els coscollars (fruit d'antics carrascars) i tots els matolls que trobàvem així que vam acabar amb les cames fetes pols i plenes d'arrapades. La senda moltes vegades creuava el riu i quan el creuava podíem vore les diferents formes d'erosió que havia configurat l'acció erosiva de l'aigua configurant formes vertaderament originals. També vam trobar una xicoteta cascada que era molt bonica perquè era redona i la poca aigua que relliscava de la cascada, com que es veu que contenia ferro, feia que la roca que es mullava per l'aigua, al pas de molt de temps tinguera un color rogenc.

Remuntant el riu vam arribar a la Cova de les Oronetes, una gran cova descoberta plena de fortats com si fóren nius d'aus. La cova semblava un xicotet canó i donava pas al Barranc del Llop on l'aigua escomençava a escassetjar. Baix l'ombra un solitari pi, al costat d'uns pozes d'aigua neta, en front de la Cova de les Oronetes vam decidir parar a esmorçar ja que era l'una de la vesprada i escomençàvem a tenir fam. Lucia va ser la primera en acabar d'esmorçar i, com que tenia molt de calor es va llevar les botes i els calçetins i es va refrescar els peus en una xicoteta poza d'aigua neta i fresca.

Quan tots vam acabar d'esmorçar vam seguir el nostre camí on ja escomençàven a aparèixer les primeres marques de PR.

Seguint la senda vam trobar altres formacions geològiques molt originals que prenien la forma d'un canal redondejat per l'acció de l'aigua on al mig d'aquest gran "canal" passava el rierol del Barranc del Llop.
Vam travessar aquest canal per una zona completament d'umbria i ben marcada així que ho vam agraïr molt ja que aquest tram era molt més fresc que la resta i estava ben marcat en comparació a la resta de la ruta. Però hi havia una inconvenient: a l'estar en un lloc d'unbria hi ha molta més vegetació que a una zona de solana així que les nostres cames van patir prou arrapant-se amb tots els esbarzers que hi havíen i amb tot el matollar que també hi predominava, però cal dir que el paisatge compensava el dolor de les nostres cames ja que era preciós miràres per on miràres: si miràves amunt podríem contemplar un gran pinar i uns abrics.

Aquell pinar que cobria la zona s'extenia cap a l'oest deixant les terres de més a l'est per a cultiu de secà, principalment oliveres, però la part més occidental, més a l'oest, hi ha un extens i pinar de pi blanc repoblat de manera natural que poc a poc es farà més i més gran, degut a que aquest tipus de pi creix d'una manera vertiginosa i es pot adaptar a qualsevol tipus de terreny així que és el pi ideal per repoblar zones cremades.

En canvi si miràvem cap al barranc podíem vore els escassos canons calcàris del Barranc del Llop i les diferents formes d'erosió que han hagut al barranc després de milers d'anys de contínua erosió per part de l'aigua.
Així que, en resum, he de dir que aquells paratges del Massís del Caroig són preciosos, però aquest, en especial ho és encara més ja que l'esclat i diversitat de colors que hi ha allí al riu i al barranc és increïble ja que per una part hi ha el color rosa de les flors del baladre, el color blanc dels terrenys calcaris propis de la zona, la transparència i netedat de l'aigua que corre pel riu i el barranc i el color verd de les fulles dels arbres i les plantes així que, tot junt conformava un paratge diví per a qualvesol persona que hi accedisca.

Tornant a la ruta he de dir que vam continuar encara més i vam deixar enrere aquell original "canal" que a mi, personalment em va atruare molt per la seua forma, sobretot. Remuntant el barranc els paratges cada vegada esdeveníen més secs ja que, al ser terrenys calcaris normalment l'aigua circula subterràniament i per això a la superfície no hi ha, però això no va ser motiu per abandonar la ruta. Seguint, seguint aquella ruta van haver de travessar una zona plena de vegetació on hi entràven tamarius, joncs, algun canyar, fresnos, esbarzers, etc.. i ací vam errar de camí i vam agafar-ne el pitjorm el menys transitat i per tant més arbolat i això ens va costar algunes ferides, però no vam tenir problemes. Al final vam retomar la senda correcta i la vam seguir. Un parell de centenar de metres després va tornar a haver-hi una bifurcació on també vam errar el camí ja que hi havia un pi que separava dues sendes; una que ascendia i s'endinsava en un xicotet pinar de pi roig, que a causa del vent havia aplegat a aquella zona de terrenys calcaris. I l'altra senda que baixava cap al barranc. Doncs en aquell pi hi havia una marca de PR, però nosaltres vam agafar el camí incorrecte que baixava al barranc.

A l'arribar al barranc evidentment no vam trobar ni senda ni marques i vam avançar pel barranc únicament per intuïció: sabíem que seguint el barranc trobaríen el deviament a l'Abric de Voro. Remuntant el barranc ens vam trobar amb la senda que correcta que descendia després d'haver ascendit aquell pinar. Com que feia molta calor vam decidir que era hora de tornar i que altre dia, més prompte, faríem la ruta. Així que vam haver de desfer els nostres passos per tornar a l'àrea recreativa dels "Charcos". La tornada fou molt més ràpida que l'anada ja que sabíem el camí de tornada i la senda i les marques es veíen millor de tornada.

Seguirem el curs del riu, entràrem per algunes sendes plenes de vegetació properes al riu això ens va costar algunes arrapades més. Ràpidament travessàrem les formacions geologiques properes a la Cova de les Oronetes i també travessàrem aquesta. A la tornada, prop de la Cova de les Oronetes, baix una xicoteta cascada vam trobar un xicotet exemplar de carranc de riu i uns peixos prop d'ell. Aquell carranc ens vam adonar que era un Carranc Europeu que està en perill d'extinció degut a la contaminació de les aigües (Principalment al Regne Unit), degut a l'introducció d'espècies exòtiques (Principalment el carranc americà, a Espanya).

Travessàrem vàries vegades el riu botant de pedra en pedra, botant d'un colp el riu, etc... també vam conseguir arrapar-nos tota la pell de les cames i fer-nos alguna ferida una mica més important o algún morató. També haguerem de pujar algunes roques, llevar branques d'arbres que sobreeixien i destorbàven, també s'ens van enganxar alguns agullons dels esbarzers a la roba i a la pell, evidentment ens ho vam haver de llevar però ens va fer molt de mal.

Doncs es pot dir que així vam estar quasi tot el trajecte de tornada fins a l'arribar a la Font de la Víbora on vam trobar una culebra que mon pare la va fotografiar. Ací a l'alçada d'aquesta font hi ha el camí de tornada que es troba on el riu fa un insignificant gir cap a la dreta (si anem riu avall) aleshores hi ha una estreta senda entre vegetació amb una cavalló, doncs aquesta és. Nosaltres la vam trobar sense problemes i a partir d'ací vam escomençar a ascendir la carena del barranc i vam tornar a passar per la Cova del Carbó, pel desviament als "Charcos", per l'espés pinar... aquest últim tram s'ens va fer una mica pesat per la calor, ja que feia molta i l'aigua escomençava a escassetjar, però malgrar la calor i la sed vam estar xarrant tota l'estona fins que vam arribar al cotxe on vam deixar les motxilles, ens vam posar el banyador, vam apropar el ctoxe a l'àrea recreativa, vam agafar el dinar i vam anar al "Charco de las Fuentes" que és una gran i profunda poza on es pot passar el dia (com vam fer nosaltres), banyar-se, dinar (a els taules que hi ha una mica més enrere),etc...

Nosaltres vam arribar carregats amb el dinar i de seguida Lucia es va llançar sense fred ni por a l'aigua, jo vaig ser el segon i he de dir que l'aigua estava molt neta però geladíssima i és molt bona per regular la circulació de la sang.

Després de banyar-nos Lucia i jo vam eixir a dinar. Dinàrem un gran entrepà de pernil i tomaca on estava l'omnipresent oli d'oliva que acompanya normalment tots els nostres menjars típics.

A l'acabar de dinar Lucia i jo vam descansar una mica però de seguida vam tornar a banyar-nos en aquelles aigües tan fredes, però quan vam decidir anar a la xicotet cascada que hi havia l'aigua de la cascada era completament calenta mentre que la que hi havia al seu voltant estava geladíssima, molt més freda que l'aigua on al principi s'havíem banyat.

Després de visitar la cascada vam anar a l'altra banda del "Charco" on tot era umbría i l'aigua estava tan freda que pareixia gel. Ací nosaltres dos vam eixir de la poza, però a les roques, en aquestos rius creix una mena de molsa o algues de color carn que esbara com el sabó així que vam haver d'eixir de la poza per un altre lloc i al final ho vam aconseguir. Quan vam eixir ens vam llançar des de a vorera de la poza a la mateixa poza degut a que tenia suficient profunditat com per a no matar-nos, i no va passar absolutament res roï.

Al cap d'una bona estona mon pare va decidir animar-se i banyar-se a la poza. A ell li va costar una mica més entrar del tot ja que l'aigua estava tan freda que donava impressió capbussar-se, però al final ho va fer.

Vam estar una estona banyant-nos fins que, al final vam eixir per recollir tots els objectes i utensilis que havíem usat per dinar(ganivets, motxilles, etc...) i a l'acabar de dur-lo tot al cotxe excepe les cadires, ma mare es va quedar al "Charco de las Fuentes" descansant mentre nosaltres tres descalços vam pujar per unes escales de ciment entre roques que ascendien i permitien acceidr a altres pozes com el "Charco de la Cazerola". Aquesta poza és molt profunda i tè un desnivell molt fort a banda de que està recoberta per un tipus de molsa que esbara molt així que és molt difícil eixir d'eixa poza.

També vam trobar-ne moltes i xicotetes pozes les quals no rebíen cap nom, però això no els deixava de donar importància ja que aquestes pozes tenen molta importància perquè a diferència de que la resta del riu té un caudal molt escàs, tant com per a algergar algun tipus de fauna aquàtica doncs aquestes pozes a diferència de la resta del riu, al ser més profundes poden albergar carrancs, peixos, principalment, a banda de que també fan una mica d'abeuradors on els animals poden beure aigua en cas de que el riu quede eixut ja que aquestes pozes al ser més profundes tarden més a evaporar-se i poden conservar millor l'aigua.

Després d'ascendir vam arribar a una xicoteta planura on, a una decena de metres hi havia una cascada prou alta, d'uns 20m, però imposava molt ja que era una cascada molt rocosa malgrat no caiguera molta aigua.

En aquest paratge va haver una cosa que em va cridar l'atenció: Hi havia prop de la cascada una roca enorme, però pareixia un cub inclinat, i amb un vèrtex submergit, com els icebergs, que tenen una granc part submengida a l'aigua, doncs aquest bloc de roca tenia una xicoteta part submergida en l'aigua.

Com que volíem banyar-nos a la cascada vam haver de caminar uns metres descalços per unes pedres que hi ha als rius i fan molt de mal al xafar-les sense calçat, així que vam haver de sofrir prou travessant aquell camp de pedres. A l'arribar a la poza on hi havia la cascada vam entrar de seguida a l'aigua ja que els peus ens fèien un mal increïble. Vam estar una bona estona en aquella poza i vam comprovar que hi ha una zona que té un metre de diàmetre que té com a centre el punt on cau l'aigua de la cascada i aquesta zona és molt més profunda que la resta de la poza.

A l'acabar de banyar-nos vam eixir, vam tornar on estava ma mare descansant i li vam dir que es vinguera dalt ja que hi havien unes pozes molt boniques i també una cascada prou alta en comparació a la resta. Al final ma mare es va animar i va vindre amb nosaltres i nosaltres tres vam agafar, evidentment, les sandàlies.

Quan ma mare va visitar smb nosaltres tot aquell paratge ens va fer una foto als tres davall la cascada.

Abans d'anar-nos vam vore dalt de la cascada a uns xics en banyador i, de sobte... un xic es llança des de dalt de la cascada cap a la poza... i va tenir la sort i vs calcular prou bé per a caure en la zona profunda de la poza.

Aquest xic, quan va eixir viu de la poza va escomençar a anar fent que els seus amics es picàren i es llançàren a la poza, però ningú es llançà. Una cosa que remarcaria com a curiosa és el valencià que parlava aquell xic perquè era un valencià tancat de veritat, pronunciava molt bé les vocals obertes i tancades, però era molt atrevit. Després quan anava a pujar altra volta per tornar a llançar-se ens va ensenyar la senda que tenia uns forta pendent però era tota per umbria i també hi havia una gran cova molt oberta, quasi semblant a un abric.

Després de pujar dalt de la cascada amb sandàlies mullades vam baixar i no trobàvem el camí correcte perquè hi havíen moltíssimes bifurcacions, però al final vam conseguir arribar baix del tot i ja ens vam anar a casa.