Una exploració al Pic Pina

Aquest dia 8 de juliol vam eixir a intentar completar el PR-V 62 que pujava al Pic Pina i a la Cova Cerdanya. La ruta la vam iniciar a les 8.00 del matí a Pina de Montalgrao.

El dia era fred i una mica fosc, res semblant a un típic dia d'estiu a la zona del Mediterrani, al cim del Pina(el nostre principal objectiu) hi havia una densa boira que no permitia vore'l. Avançàrem per trigals i altres cultius de secà per una senda que de seguida desembova a una pista asfaltada. De seguida, a l'altura del cementeri vam agafar una pista amb prou desús i des d'allí una senda que era una mica difícil de seguir. La senda era en continu ascens per una xicoteta torrentera de rodeno plena de matolls i pedres que feien que la senda es fera prou intransitable. Al paisatge hi predominàven els roures rebolls (molt escassos a tota la comunitat i amb un alt perill d'extinció en aquesta), els pins silvestres i les carrasques. La senda de seguida es desviava i s'endinsava per un alt i espés pinar on la senda era molt difícil de seguir degut a que aquestes sendes d'estàven perdent degut a que la gent ja no les utilitza.

De seguida la senda va tornar a parar a la torrentera. Aquesta era plena de vegetació que ens impedia avançar amb facilitat.

A mesura que vam anar guanyant altitud la vegetació es feia encara més densa i apareixia molt de matoll.

Vam arribar a un punt on la vegetació es va fer, de sobte molt jove fins al punt que vam arribar a un coll on pareixia que s'havia repoblat encara que no ho se si era de manera natural, degut a que no tenien cap protector i hi havia plantats molts roures i carrasques, a banda dels pins, cosa que no és habitual en els repoblacions artificials.

Quan la senda va alcançar la seua màxima alçada en aquest tram vam vore moltíssims camins fets amb pedres i tampoc vam trobar cap marca de PR...S'havíem perdut en un pinar prou alt. Per tal d'intentar orientar-nos vam pujar a un xicotet puig on hi havia un alt pinar. Com que el camí no el trobàvem per a res vam intenar tornar per on havíem vingut, però no sabíem per on havíem vingut ja que havíem donat moltes voltes. De seguida Lucia ens va avisar de que havia trobat una pista forestal darrere el pinar. Ens vam endinsar al pinar i de seguida vam arribar a una pista forestal que estava en desús completament. Ací vam tornar a trobar les marques de PR. Les vam seguir en la direcció que havíem vingut i vam arribar a aquella senda on ens havíem perdut: realment el que havia que fer era seguir recte ja que la pista estava molt prop.
A la pista vam trobar un cartell molt ell que deia que ens trobàvem al Coll del Llop.

Seguint les marques de PR vam anar descendint i vam trobar uns cartellets amb unes marques molt extranyes. Seguirem descendint per un espés pinar i de seguida vam anar a parar a una pista més gran i més usada. Les marques creuàven la pista i s'endinsàvem per una senda molt poc transitada que era molt difícil de seguir. La senda la seguíem i anava paral·lela a la pista forestal. Anàvem seguint les marques i cada volta eren més i més velles. El paisatge era predominat per un espés pinar on també hi havíen alguns roures i carrasques. Alguns pins havíem pres unes formes arquejades molt originals.

Arribàrem a una zona on havia crescut molt de matoll i la senda era pràcticament intransitable així que vam haver de bordejar el matollar. Després de bordejar el matollar vam haver de travessar un altres matollar, però aquesta senda era més transitable. La senda poc a poc descendia més i més i les marques cada volta es feien més i més escasses. Quan vam arribar a una xicoteta explanada vam decidir donar mitja volta perquè no fèiem més que descendir i el Pic Pina no estava tan lluny i tampoc es veia. Així que vam donar mitja volta, vam tornar a travessar aquell pinar on hi havia una notable presència de carrasques i alguns roures. Després de passar moltes peripècies amb els matolls, els troncs caiguts i altres obstacles vam poder arribar sans i no tan estalvis (degut a que mon pare, com que no es va dur els pantalons llargs va fer-se moltes ferides a les cames) a la pista forestal. Quan vam arribar a la pista forestal vam voler anar al Pic Pina, però... tornàvem a estar perduts!!! Dues vegades en el mateix dia! Com que duíem dos mapes topogràfics vam intentar saber on estàvem. Mirant el mapa no veíem on estava aquella pista vella, al final vam decidir agafar la pista forestal en direcció al Pic Pina, ja que el vam trobar. Vam seguir la pista que estava molt ben conservada.
De seguida vam arribar a una bifurcació.
Creiem que la pista forestal que ascendia prou era la que ascendia al Pina. Convençuts de la nostra decisió vam agafar aquella pista. Al principi escomençava a ascendir, però de seguida...descendia! Al final, seguint la pista, mirant contínuament el mapa em vaig adonar de que anàvem per una pista que donava la volta al Pina sense pujar i desembocava a l'Àrea Recreativa de la Pimpollada. Vam seguir la pista i vam passar per una zona de repoblació. La pista era prou àmplia i l'utilitzaven molt degut a que no tenia brosta.
De seguida vam arribar a l'Àrea Recreativa de la Pimpollada on havíen fet unes repoblacions amb aurons.

Ací vam trobar el PR que pujava al pic Pina i estava molt ben marcat.

L'entorn de l'àrea era envoltat d'un alt i espés pinar, que impresionava una mica per l'espessura que aquest havia aconseguit.
Com que eren les 11.30 vam decidir parar a esmorçar ja que teníem una mica de fam. Després de dinar am descendir per la pista forestal cap a Pina de Montalgrao.
Poc a poc vam anar deixant de veure arbres i vam escomençar a notar la presència d'horts de cereals, especialment de blat, però on també havíen repoblat una zona amb pins i altres zones amb carrasques. Quan vam arribar a una bifurcació vam preguntar-li a un iaio on estava a Cova Cerdanya. Ell ens va dir que si seguíem la pista sense deixar-la trobaríem un turó a la nostra dreta ple d'arbres. Allí veuríem un camí a la dreta que passa al costat d'un xicotet camp d'ametlers, tot seguit arribaríem a parar a un camí molt ample que condueix als molins de vent. Hauríem de pujar als molins seguint en tot moment el camí recte. Seguint-lo trobaríem un corrals a la nostra esquerra sense teulats. Ací hi ha, molt ben marcat el desviament a la Cova Cerdanya. Seguint la senda arribaríem a la Cova Cerdanya.
Nosaltres, com que encara era prompte vam decidir intentar arribar a la Cova Cerdanya. Vam remuntar una pista forestal que travessava camps de cultius. Poc a poc escomençava a fer més i més calor i vam haver de treure les gorres ja que també escomençava a eixir el sol i a aclarir-se tot. Vam trobar aquella pista que va dir aquell home i vam seguir-la. La pista encara es veia encara que estava molt poc usada. Vam travessar uns camps de blat molt ben cuidats i a punt de segar-los. Trobàrem un corral abandonat però no era el que deia aquell home.

De seguida desembocàrem en una àmplia pista forestal provinent de Pina de Montalgrao. Seguirem la pista en direcció als molins de vent. Quan vam vore un pinar, encara que era molt jove paràrem per a descansar davall la seua ombra. Després de descansar una mica, vam agafar forces per a poder pujar una empinada costa asfaltada. Al final vam alcançar els molins de vent i vam poder observar tot el parc eòlic. Vam vore que encara ens quedava molt i, com que feia molta calor i la nostra iaia ens esperava a les 14.00 per a dinar doncs vam decidir tornar ja que tampoc ho teníem molt clar. Vam tornar per la pista forestal i vam haver de descendir aquella empinada costa. Si aquesta costa ja ens havia costat pujar, baixar tampoc era molt còmode.
Al baixar d’aquells puigs vam agafar la pista forestal i se’ns va fer prou llevadera. Vam anar descendit i vam passar per un pinar, prop d’alguns alts, travessàrem molts camps de blat de moro, i al final, després d’un recorregut de 20km va arribar a les 14.00 de la vesprada per dinar, on vam dinar molt agust degut a que veníem completament famolencs.