Dia 17 de juliol. Etapa 1: Ponferrada - Trabadelo (35 kms)

Hui era ja per fi el nostre primer dia com a peregrins en molt de temps.

Ens havíem alçat molt prompte, a les 4.45 del matí, degut a que no havíem pogut dormir pels nervis i els ronquits.
Preparàrem la motxilla ràpidament i pujàrem dalt a desdejunar. Desdejunàrem amb el que teníem, un cola-cao i una bolseta de cereals que s'havíem dut.

Ràpidament ho recollirem tot, agafàrem les motxilles i ens posàrem a caminar.

Era de nit, concretament les 6.00 del matí feia molt de fred per a estar en estiu. No hi havia cap peregrí, persona ni animal pel carrer, anàvem a soles pel barri antic de Ponferrada. Eixirem del barri antic i tampoc veíem a cap peregrí, però al final trobàrem a uns peregrins que anàvem darrere nostre, però molt lluny.

Aquesta vegada, de no haver sigut per Lucia no haguerem pogut eixir de Ponferrada perquè no veíem les fletxes i en canvi Lucia les veia totes i ens anava guiant. Al final eixirem de Ponferrada i només eixir trobàrem una placa d'un peregrí mort.

Poc a poc escomençàrem a ascendir una mica cap al poblat d'Endesa, anomenat Compostilla.

Escomençava a eixir el sol i ens permetia vore millor tot. Travessàrem moltíssims xalets fins que eixirem de Compostilla en direcció a Columbrianos. Pel camí coneguerem a uns madrilenys els quals els deixàrem enrere en poc de temps.

Poc a poc escomençàven a aparèixer les vinyes i altres conreus típics del Bierzo.
De seguida arribàrem a Columbrianos, on passàrem al costat de la seua esglèsia. Ací tornàrem a desdejunar, en un bar que ens va parèixer que no estava mal.

Després de desdejunar seguirem el nostre camí. Eixirem de Columbrianos per un estret camí asfaltat entre cases de camp solitàries, vinyes, prats i altres camps de cultius.

De seguida arribàrem a Fuentes Nuevas, poble que deixàrem enrere ràpidament. Seguirem per un camí asfaltat on trobàrem un cementeri el qual el bordejàrem per l'esquerra i on trobàrem una original àrea de descans composta per un sofà molt vell i alguns mobles més.

Seguirem la carretera i arribàrem a Camponaraya, un bonic poble amb molt d'ambient, creuat pel riu Naraya que regava els horts de la zona.

Només eixir del poble deixàrem a la dreta un xicotet polígon industrial i ací escomençava el camí a ascendir. Ascendíem per una àmplia pista forestal, paral·lels a un pinar que de seguida abandonàrem. Creuàrem l'autopista per un pont i entràrem en unes extenses vinyes, típiques d'aquesta comarca on s'extreu un vi que és de denominació d'origen. El camí travessava alguns puigs i després d'un dur puja i baixa descendirem al riu Magaz on havia crescut una impressionant xopera, però com que no feia gens de calor no ens abellia molt quedar-nos a l'ombra. Després de passar una xopera vingué una altra més xicoteta on hi havia un banc de fusta i un cartell també de fusta que deia: Santiago 195km. Era impossible que haguerem fet només 7km,quan en realitat duíem uns 10km (degut a que en l'alberg de Ponferrada hi havia un molló que deia: 202,5 km , era evident que es referia per a Santiago). Ací hi havia una cosa que no quadrava perquè uns centenars de metres després hi havia, en un mas un altres cartell que deia altra volta: Santiago 195km. Ja no fèiem cas a aquestos cartells, així que seguirem caminant.

El camí eixia a l'antiga N-VI la qual la travessàrem amb molt de compte. Seguirem per un camí asfaltat que entrava a Cacabelos. Quan entràrem a Cacabelos el cel s'estava encapotant i amenaçava pluja, però no plogué, almenys hui.

A l'entrada de Cacabelos hi ha un bar/restaurant/hotel: La Moncloa. Ací vam esmorçar degut a que Merche, prèviament ens va avisar de que en aquest restaurant es menja molt bé així que seguirem el seu consell i esmorçàrem allí. La veritat es que aquest lloc és molt rústic i molt bonic, a banda de que és molt acollidor i esmorçàrem molt bé, encara que estiguerem allí una bona estoneta degut a que fins a Vilafranca del Bierzo ja no anàvem a parar així que, per si decàs descansàrem prou.

Quan eixirem d'allí de seguida ens posàrem a caminar ràpidament. Travessàrem els carrers antics de Cacabelos on anàvem una mica despistats perquè havíen poques marques, però per intuïció eixirem del poble. A l'eixida del poble havia una esglèsia que també era alberg, però era massa prompte i encara teníem ganes de seguir, així que ho fèrem. Només eixir de Cacabelos travessàrem el riu Cua i pujàrem una dura rampa que la pujàrem ràpidament. Després de pujar aquesta rampa el terreny es suavitza i escomençàrem a vore les primeres muntanyes senyal de que estàvem eixint de la depressió del Bierzo en direcció al Massís Galaic.

En un tres i no res ja estàvem en Pieros, un xicotet poble on el camí el deixa a la dreta i continua per l'antiga nacional. Només eixir de Pieros hi ha, en una xicoteta rotonda moltíssimes fletxes que desvíen el camí cap a la dreta, doncs no hi ha que seguir-les perquè Merche i molts més peregrins les van seguir i els van fer un rodeig de 3 km més així que el que hi ha que fer es seguir la nacional i descendeixes al rierol dels Valtuilles que quan anàrem nosaltres anava sec, aleshores la nacional ascendeix i a la dreta ix una pista forestal on hi ha una casa a la dreta en obres aleshores ja s'escomençes a vore les fletxes grogues.

Quan nosaltres estàven en la rotonda, passant Pieros, on està la "Trampa" escomençàrem a dir als peregrins que per allí no era, que era una trampa, va ser aleshores que trobàrem a un xic prim, no gaire alt que tenia una bandera d'Espanya a la motxilla. Jo li vaig estar explicant la trampa i ell em digué que li donava igual, això em va deixar completament al·lucinat. Després passant la nacional, mon pare i ell es posàren a xarrant després ell va seguir la seua marxa, que per cert era una bala caminant, nosaltres en canvi quan havíen de pujar una gran rampa com la d'ara alentiem prou el ritme, però ell en canvi seguia el seu ritme com si res.

Després d'haver ascendit molt, arribarem a un xicotet alt en el qual el terreny es suavitza i descendeix per a després tornar a ascendir, tota l'estona entre vinyes i altres camps de cultius.

Al final arribàrem a Vilafranca del Bierzo, allí una cordobesa amb la qual havíem estat xarrant una estona va decidir qedar-se allí, però nosaltres seguirem, això si, ens fèrem la foto de rigor a la Porta del Perdó i seguirem, va ser quan ens tornàrem a trobar amb aquell xic amb la bandera d'Espanya, que es deia Santiago. Ell deia que tenia que fer-se un café, que com fóra tenia que fer-se un café, sinó no seguia. Nosaltres també volíem parar una mica degut a que estàvem una mica cansats, però com que l'etapa de demà anava a ser molt dura i eren 30km des de Vilafranca vam decidir seguir 12km més per acurtar-la, a banda de que era molt prompte.

A l'eixida de Vilafranca, una mica abans de la bifurcació on ixen dues variants, una que va paral·lela a la N-VI a l'A 6 i al riu Valcarce i una altra que ascendeix una muntanya i després la baixa, tenint una dificultat màxima i siguent molt poc recomendable per als peregrins.

En el bar en el que vam esmorçar per segona vegada hi havia una dona que era de Vilafranca del Bierzo, però que havia viscut molts anys a Bèlgica i savia molt de francés. Ella ens va dir que era enfermera i ens va aconsellar que no agafarem la variant de Pradela, la que puja per la muntanya perquè és molt dura degut a que el camí està empinat i ple de pedres.

Quan eixirem del bar teníem en ment arribar a Trabadelo un poble que estava a 12km de Vilafranca. Veníem una mica cansats però seguirem. El camí seguía per una estreta i sinuosa carretera que anava a parar a la N-VI. Aquesta estreta carretera anava paral·lela al riu Valcarce que formava una estreta vall en la qual el terreny era prou pla.
De seguida empalmàrem amb la N-VI on agafàrem una senda asfaltada paral·lela a la nacional. Aquest tram s'ens va fer molt dur perquè escomençava a fer prou calor i caminar per l'asfalt és molt dur així que els últims 12km van ser duríssims. Quan ens desviàrem de la nacional per entrar a Pereje el camí es va fer més agradable perquè els castanys que hi havíen eren enormes i ens proporcionàven molta ombra.

A l'arribar a Pereje vam decidir quedar-nos allí, però pensàrem que l'etapa de demà anava a ser duríssima i pagava la pena seguir 7km més fins a Trabadelo, així que en Pereje, junt a un bar hi havia un banc, allí descansàrem una mica i agafàrem forçes per a seguir fins a Trabadelo.
Si arribar a Pereje ja ens havia costat, arribar a Trabadelo encara més.

Aquest últim tram fou duríssim i quan arribàrem al punt on s'hem de desviar de la nacional, entràrem en un castanyar impressionant, hi havíen uns castanys en una zona amb troncs enormes, segurament eren centenaris, tant que no els podíem abraçar del tot.

Seguint la carretera entràrem en Trabadelo on a l'entrada hi havia un cartellet que deia: Albergue a 500m.
Només llegir açò ens va donar algo perquè havíem caminat moltísim quilòmetres i caminar 500m més va ser una tortura perquè eren en pujada i a l'arribar a l'alberg hi havia un sofà, Lucia i jo ens llançàrem de cap al sofà del cansanci que teníem.

Quan arribàrem a l'alberg ens posàren en habitacions distintes. A mon pare i a mi en una habitació on hi havia dos iaios, que eren un matrimoni que veníen de les Canàries. Eren molt amables i ens contàrem moltíssimes coses com per exemple que a Ponferrada dos dies abans molta gent hagué de dormir al jardí de l'alberg i al poliesportiu degut a que l'alberg estava ple. També ens va dir que no s'explica com pot haver a soles un alberg en Ponferrada, una ciutat enorme, deuríen de fer més albergs perquè és un lloc on tots (o la majoria) paren allí degut a que normalment fan l'etapa Rabanal del Camino/Foncebadón - Ponferrada i aquesta al ser molt dura paren en Ponferrada a banda de que en 16km després no hi ha cap alberg.

Moltíssimes coses ens van contar aquells canaris.

En canvi ma mare i Lucia hagueren de compartir l'habitació amb dues angleses que no parlaven gens.

L'alberg de Trabadelo estava molt bé, allí ens trobàrem amb Santiago, on a la nit estiguerem parlant amb ell, i ens contà que havia escomençat el camí en Jaca. Que havia viscut molts anys en Jaca, però vivia en Palma de Mallorca, etc...

Allí a Trabadelo conegueren a dues gaditanes que es deien Cristina i Paqui, també a dos canaris més joves i a una navarra que es deia Sandra.

Aquella nit, metre xarràvem amb Santiago s'ens va fer molt tard degut a que el rellotge nostre té una funció que pots posar una altra hora així que aquella hora estava una hora retrasada de l'hora actual així que ens adonàrem de que en compte de les 22.30 eren les 23.15 així que ràpidament pujàrem dalt a dormir degut a que tots estàven dormint menys Santiago i nosaltres