Dia 18 de juliol. Etapa 2: Trabadelo - O Cebreiro (20 kms)

Hui ja no eixirem tan prompte com ahir, sinó que eixirem cap a les 7.00, havent-nos despertat a les 6.00.

Desdejunàrem en un xicotet bar en Trabadelo que ens venia de pas, però teníem una mica de presa en arribar a O Cebreiro degut a que darrere nostre (en Villafranca del Bierzo) venia una onada de peregrins increïble i molts d'aquestos segurament es dirigíen a O Cebreiro així que, com que volíem tenir lloc a l'alberg desdejunàrem molt poc i seguirem el nostre camí.

Fóra feia molt més fred del que pensàvem així que s'haguerem d'abrigar molt bé. Només eixir de Trabadelo trobàrem a un peregrí que era irlandés i que anava en samarreta de màniga curta i pantalo curt. Aquest de seguida ens va adelantar perquè caminava rapidíssim.

El Camí anava per una carretera xicoteta amb moltes curves que de seguida desembocava a la N-VI on tornàrem a agafar una senda asfaltada al costat de la nacoinal. Al final aquesta senda asfaltada s'acabava i haguerem de seguir per la carretera un curt tram fins que arribàrem a la Portela de Valcarce on trobàrem un monument al peregrí que posava la distància que ens quedava per a Santiago( 190kms) i Roncesvalles (559 kms). Ací deixàrem la nacional i seguirem per una estreta carretera que ens conduïa per poble molt xicotets com Ambasmestas, Ambascasas... això si el paisatge, cal remarcar que era preciós degut a que anàvem entre castanys, alguns prats, xops, alguns roures i carrasques... i com que anàvem tota l'estona paral·lels al riu Valcarce hi havia una gran vegetació de ribera que ens proporcionava molta ombra, malgrat que no fera calor.

A l'arribar a la Vega de Valcarce vam olorar una olor molt forta a pa i bolleria, que provenía d'una panaderia. Com que havíem desdejunat molt poc decidirem parar a desdejunar ací. En aquest bar-panaderia ens trobàrem a Sandra i als dos canaris que ens saludàren i xarràrem una mica amb ells.

De seguida remprenguerem la marxa i travessàrem el poble.

Des del poble veguerem que hi havia un castell, ens va resultar una mica extrany vore, en aquesta zona, castells a les muntanyes perquè normalment estan als pobles, com per exemple a Ponferrada i Villafranca del Bierzo. A l'eixida del poble estiguerem parlan amb una madrilenya que es deia Sara i que coneixia a Santiago i a Cristina i Paqui.

Amb ella arribàrem a Ruitelán, una xicoteta aldea on a un pastor se li escapàren les seues...gallines!

Era un "pastor de gallines" (que original). Ens va fer molta gràcia vore que aquest senyor "pasturava" les seues gallines com si fóren cabres, vaques o ovelles.

El Camí seguia tota l'estona per carretera. Afortunadament era una carretera molt poc transitada el que feia que no fóra molt perillosa. El dia estava eixint molt bo degut a que no feia calor ni fred i havia eixit el sol.

Seguint la carretera arribàrem a las Herrerias on paràrem a comprar aigua per al camí degut a que ara venia la pujada a O Cebreiro i eren 7kms i mig amb dos xicotets pobles no molt distanciats entre ells però tampoc havíem d'estar tota l'estona parant així que agafàrem forçes i escomençàrem a pujar. Mentrestant Sara es va quedar al bar una mica més.

Només eixir del poble creuàrem un rierol i poc a poc escomençàvem a ascendir. l'ascens era per asfalt i era molt dur, malgrat que anàvem per l'ombra la sensació de calor era molt intensa degut a que escomneçàvem a suar prou. En una estoneta arribàrem a un desviament on ix una senda que descendeix. Seguirem aquesta senda que descendia però era una trampa perquè després tornava a ascendir una senda empedrada amb una forta pendent que seguia per un bosc de roures i castanys que era verdaderment preciós.

L'ascencs a La Faba estava siguent molt dur. Malgrat que l'ascens era molt dur per a Lucia no ho era perquè ella estava pujant la muntanya com si res i això que la xicoteta motxilla que duía pesava prou. Malgrat la duresa de l'ascens ja havíem pujat muntanyes més dures que aquesta com el Penyagolosa o el Montgó, però no amb el pes que duíem a les motxilles que feia que l'ascens fóra molt més dur del que en realitat és, a l'igual que el calor: degut al pes de les motxilles l'ascens es fa més dur i això fa que suàrem moltíssim i augmentara la sensació de calor quan en realitat era relativament més baixa.

Ens va costar molt, però al fina arribàrem a La Faba.
L'aldea era xicoteta i tenia els carrers estrets. Travessant el poble veguerem un molló que deia que enscara ens quedàven 4kms per a O Cebreiro. Estàvem una mica desesperats perquè el cansanci era enorme degut a que la bota m'estava rozant el taló i haguerem de parar per a posàr-me un apòsit i després seguirem. El camí també estava empedrat i cada volta hi havia menys bosc, fins al punt en el qual ja no hi havia arbres, tan sols solitaris prats i alguns puig que ens impedíen vore els repetidors de O Cebreiro.

Caminàvem desesperadament per pedregoses veredes, sofocats per l'anterior ascens caminàvem ràpidament volent aplegar a O Cebreiro. L'ascens a La Laguna no era dur respecte a desnivell, però la pujada era constant i pedregosa el que feia que ens cansàrem més i més. Al final escomençàrem a veure les primeres cases de La Laguna. A l'arribar a La Laguna buscàrem un bar i allí ens sentàrem a descansar, va ser quan aparegé Santiago i Sara i es posàren a xarrar amb nosaltres. Santiago ens va dir que... ell no estava gens cansat! Deia que ell disfrutava molt quan pujava. Ma mare va estar a punt de matar-lo, ella feta pols (a l'igual que tots) i ell més fresc que una rosa i damunt anàven a continuar fins a Fonfria (32 kms), però el que passa es que ell feia alta muntanya i per això aguantava tant.

Després de descansar una mica en La Laguna seguirem 2,5 kms més fins a O Cebreiro.

Només eixir de La Laguna una cosa em va alegrar: ja veia els repetidors d' O Cebreiro i per tant O Cebreiro estava prop d'aquells repetidors.

Seguirem una senda entre extensos falguerals on aparegueren els primers mollons indicant la distància fins a Santiago de Compostela. En poc de temps arribàrem a l'entrada a Galícia on ens fèrem la foto com a prova de que havíem entrat. De seguida una bifurcació ens fa dubtar una mica, però per intuició agafem el camí de l'esquerra i era el correcte.

Seguint el camí arribàrem a una zona on havíen repoblat amb abets. Seguirem el camí dsembocàrem a la carretera on al front estava el poble d'O Cebreiro. Ens va donar una gran alegria vore el poble que tant havíen ansiat aplegar. De seguida anàvem a buscar l'alberg de la Xunta. Corríem pels carrers d'O Cebreiro en busca de l'alberg i a l'eixir del poble el veguerem. Era un gran edifici solitari i nou. Al final el trobàrem i veguerem una llarga cua de peregrins esperant per a entrar.

Nosaltres deixàrem les motxilles en la cua, com tots i descansàrem en l'herba esperant a que obriren, degut a que eren les 12.30.

Al final a 13.00 de la vesprada obriren l'alberg. A l'entrada de l'alberg hi ha un guarda de seguretat que s¡encarrega de que no es cole ningún turista ni turiperegrí, a soles peregrins i amb preferència els que van a peu.
En O Cebreiro una xica arribà la primera a l'alberg amb unes motxilles degut a que ella tenia un accident i no podia caminar així que li pujà les motxilles a les seues companyes. Quan arribàrem aquestes es posàren el primeres i a l'hora d'entrar un peregrí va dir: Eixes han vingut en taxi que les he vist jo! (referint-se a les que havíen arribat més tard) el guarda de seguretat s'enfadà i les posà al final de la cua i al final entràren però no deuríen d'haver entrat.

Nosaltres no tingurem problema d'allotjament a l'alberg, però altres peregrins que arribàren molt més tard si que en tingueren i hagueren de continuar fins a Hospital da Condesa, però eixe alberg estava en reformes així que hauríen d'anar a l'Alt del Poio o a Fonfria.

Quan anàvem a dinar buscàrem diferents llocs, però al final anàrem a la Taberna Moreno on trobàrem a una penya ciclista que era del Port de Sagunt, d'on és ma mare. Estàvem ja molt al·lucinats perquè també, quan pujàrem al Pic Espadà trobàrem a unes persones que també eren del Port de Sagunt.

Al final dinàrem en la Taberna Moreno. Allí dinàrem un boníssim Caldo Gallego i altres menjars que estàven boníssims.

A l'acabar de dinar passetjàrem una mica per O Cebreiro. Quan eixirem fóra del poble, a un xicotet "mirador" trobàrem a Sandra i als dos canaris junt amb altre peregrí més que es deia Pablo i era d'un poble de Lleó.

Estiguerem xarrant amb ells una bona estona i des d'ací poguerm vore que havia hagut un incendi a la zona de la Vega de Valcarce, Ambasmestas, Ambascasas, etc... afortunadament l'incendi estava molt lluny de nosaltres i no era massa gran.

Després de xarrar amb ells tornàrem al poble i acabàrem de visitar-lo visitant les pallozes típiques de la zona.

A l'hora de sopar anàrem al Mesón Carolo i a l'eixir el poble estava cobert per una densa boira.