Dia 19 de juliol. Etapa 3: O Cebreiro - Calvor (40 kms)

Hui ens alçàrem cap a les 5.45 i eixirem a caminar a les 6.30, però com que anàrem a desdejunar a la Taberna Moreno que era l'únic bar que estava obert a aquestes hores. Allí desdejunàrem molt i molt bé i ens posàrem a caminar ràpidament.

El Camí ix desde l'alberg i ascendeix una muntanya per a després baixar-la. Com que era una tonteria el que fèrem va ser seguir la carretera fins a Liñares, una aldea que no estava gaire lluny de O Cebreiro i allí empalmar al el Camí de Santiago.

Desde la carretera teníem unes vistes impresionats sobre tota la zona degut a que a la muntanya no hi havia boira però mirant a la llunyania hi havia tanta boira que els muntanyes pareixíen illes perquè no es veia tot el terreny degut a la boira i pareixia un mar de núvols i les muntanyes pareixíen illes, un espectacle que era vertaderament increïble.
Seguirem la carretera on havia una romeria de peregrins.

Caminàvem de pressa i en un moment arribàrem a Liñares on empalmàrem amb el Camí.

El Camí seguia per una senda prou boscosa entre roures, castanys i altres matolls que ens proporcionàven molta ombra i, malgrat que no feia molta calor no venia mal una mica d'ombra. De seguida ens escomençàrem a llevar roba i seguirem la senda que ens conduïa fins a l'Alt de San Roque.

A l'Alt de San Roque hi havia un monument al peregrí. Allí ens fèrem unes fotos i de seguida continuàrem. Seguirem una senda ben ciudada que, al principi anava paral·lela a la carretera, però de seuida ens desviàrem i ascendirem encara més fins a l'Alt do Penedo.

De seguida descendirem cap a Hospital da Condesa per un camí molt pedregós entre matolls, prats i alguns arbres.

Passàrem ràpidament Hospital da Condesa i seguirem la carretera comarcal i al cap d'una bona estona ens desviàrem per un camí asfaltat i després per un camí pedregós fins a Padornelo, una aldea que la deixàrem a la dreta i seguirem fins a l'Alt del Poio. Desde Padornelo fins a l'Alt del Poio que estan a 500 m l'u de l'altre ens costà prou perquè hi havia una costa molt empinada i pedregosa que ens costà prou però arribàrem a dalt del tot i anàrem de cara al bar que estava al mateix alt.En el bar descansàrem prou i menjàrem una mica. De seguida escomençàren a vindre gallines que estàven passetjant-se entre les taules i cadires. Ens va fer molta gràcia que hi hagueren unes gallines passetjant-se per la terrasa del bar i les fotografiàrem.

Després de descansar seguirem ja d'un tiró fins a Triacastela. Ens alçàrem i seguirem una senda paral·lela a la carretera que estava molt ambientada de peregrins. Com que la senda era pràcticament plana anàvem molt de pressa. Pel camí coneguerem a unes catalanes d'un poble prop de Lleida. Mentre caminàvem trobàrem a un tractor que estava netejant la senda. Ell ens deixà passar i continuàrem. La senda transcurria tota l'estona paral·lela a la carretera entre alts matolls i alguns roures. Arribàrem a Fonfría i ràpidament travessàrem el poble (com tots degut a que els carrers estàven plens d'estièrcol de les vaques i oloràven fatal). Només eixir de Fonfría arribàrem a l'Alto do Furco, i escomençàrem a descendir brutalment, entre prats i alguns abres a les voreres cap a O Biduedo. A l'arribar a O Biduedo trobàrem une marques de PR i haguerem de fer una parada tèctica per a beure i comprar aigua i ja depàs segellàrem al bar i seguirem cap a Triacastela. Al passar O Biduedo seguirem per uns prats on hi havíen algunes vaques pasturant. Mentre caminàvem per aquestos preciosos prats ens adelantàren motls ciclites que anàven de ruta perquè no duíen equipatge.

El camí era molt pedregós però des d'ell teníem unes vistes panoràmiqeus increïbles perquè podíem vore com encara hi havíen restes del mar de núvols però també hi havíen zones on s'havia escampat la boira i podíem vore tota la vall i les muntanyes.

La baixada era duríssima perquè tenia molt desnivell i moltes pedres soltes així que anàvem poc a poc per a no sobrecarregar les cames ni esbarar. Poc a poc arribàrem a Filloval una aldea molt xicoteta on ja escomençàven a aparèixer alguns arbres i la baixada ja no era tan dura però encaa era molt dura. Només eixir de Filloval creuàrem l'antiga LU-634 i descendirem encara més per una senda entre castanys i roures que descendia fins a una àrea de descans, ja prop de Triacastela. A l'àrea de descans paràrem una mica per a beure aigua i de seguida remprenguèrem la marxa. Creuàrem la comarcal que estava prou transitada i era molt perillós, però quin remei, havíem d'avançar. Seguirem uns metres per una senda que havíen fet paral·lela a la carretera.

De seguida ens desviàrem a l'esquerra i agafàrem un camí entre prats i arbres que descendia tota l'estona. Per aquest camí trobàrem castanys enormes i altres castanys també molt grans.

Seguint el Camí arribàrem a l'aldea de Pasantes la qual tenia els carrers plens d'estièrcol, a l'igual que totes les aldees. Passàrem Pasantes i seguirem el Camí. Arribàrem a l'aldea de Ramil on hi havia un castany centenari, degut a que tenia un tronc enorme i era molt alt. Allí fèrem unes fotos a aquell castany i seguirem cap a Triacastela. El Camí seguia tota l'estona baix l'ombra del castanys i alguns roures fins arribar a Tricastela.

Quan arribàrem a Triacastela, com que era molt prompte decidirem seguir fins a Calvor, en compte de Samos perquè tothom anava cap allí, a banda de que el recorregut per San Xil estava menys amenaçat que el de Samos, a banda de que era més curt. Però abans de continuar paràrem en un bar per a prendre alguns refrescos i descansar una mica. Desde la terrasa del bar escoltàrem a tres "turiperegrins" dir: Que asco de peregrino. Això ens va molestar molt perquè segurament algun peregrí haurà dit al guarda de seguretat que han vingut en taxi i el guarda els haurà tirat de l'alberg, com passàen O Cebreiro.

Aquestos "turiperegrins" no duíen ni motxilla, exepte un que duía una motxilla molt xicoteta, únicament.

L'ajuntament de Samos volgué talar la xopera que hi havia al riu Oribio, justament per on passa el Camí vàries voltes (per sort es salvà una bona part) i també volgué urbanitzar l'entorn on es troba el monestir, a banda de que asfaltà molts camins per on passa el Camí de Santiago i, per acabar, per no gastar-se els diners en recuperar unal costat del riu, construí una senda paral·lela a la carretera de Sarria. Així que el que fèrem fou fer la variant de San Xil que està menys transitada i més despoblada respecte a la població dels pobles d'aquesta variant.

El desviament de les variants està molt ben indicat, a l'eixida del poble hi ha dos cartells blau que indiquen la direcció de la variant.

Creuàrem la carretera i seguirem per un camí asfaltat que creuava un rierol. El Camí travessava uns enormes castanyars per un camí asfaltat. El Camí anava paral·lel al riu Valdescuro i aquest havia fet creixer una xopera no molt gran en la seua riba i també havia fet creixer moltíssims esbarzers que dificultàven l'entrada al riu.

Nosaltres seguirem la carretera, però ens desviàrem per una senda paral·lela al riu que arribava a l'aldea de Barca.

Aquella aldea estava completament deshabitada, perquè no hi havia ningú allí, a soles hi havíen unes poques cases.

El poble, al ser tan xicotet el travessàrem de seguida i només deixar a la dreta una capilla agafàrem una senda a la dreta que ascendia entre un castanyar on també hi havíen roures i faigs.

L'ascens era prou dur, sobretot després de dur 24 kms amb molt de puja i baixa. Al final eixirem a parar a una estreta carretera on, al front hi havia una gran font i allí hi havia un peregrí banyant-se els peus, però nosaltres seguirem el nostre camí cap a Calvor. De seguida escomençàrem a ascendir més encara i arribàrem a San Xil, poble que deixàrem a l'esquerra i continuàrem ascendint encara més fins a l'Alt del Riocabo. L'ascens era molt dur per una carretera molt estreta on a soles van vore a un cotxe i ja no tormàrem a vore cap altre en tot el recorregut.

Quan arribàrem a l'Alt del Riocabo vam tenir unes vistes increïbles sobre tota la vall, la llàstima es que encara ens quedàven uns 9 km i no veníem cap poble desde l'alt a soles prats i boscos, però almenys ens alegràrem de no vore res sec, al contrari, per on caminàvem trobàvem , encara que fora una mica, d'aigua.

Des de l'Alt del Riocabo ja tot era en descens així que ja estàvem una mica animats perquè pensàvem que ja no havíem de pujar més.

Seguirem una pista forestal que eixia a la dreta. La pista descendia tota l'estona entre boscos i prats.

Estàvem a Galícia i, encara que tampoc era molta, feia calor i això ens agotava prou, a banda de que ja duíem molts kilometres i havíes pujat i baixat moltes muntanyes, però no paràvem en cap moment, a soles caminàvem, encara que fora poc a poc, caminàvem.

Cada volta hi havia menys boscos en el Camí i això feia que no tinguerem molta ombra, encara que a voltes hi havia, a la vora del camí alguns castanys que ens proporcionàven una moca d'ombra.

Poc a poc hi havíen més arbres a les voreres i la baixada era més dura i fanganosa perquè estàven regant i l'aigua la llançaríen a eixe barranquet així que aquest estava ple de fang i esbarava molt així que l'haguerem de baixar amb molt de compte per no esbarar. Aquest tram era una mica llarg i ens va costar una mica pel desnivell i el fang, però al final arribàrem a Montán, una xicoteta aldea que, de seguida la deixàrem enrere ràpidament degut a que era tan xicoteta que de seguida la passàrem. Seguirem per un camí de terra entre prats, camps de cultius i alguns bosquests de castany, roures i algun faig. El camí de terra ens va dur a Fontearcuda, una altra aldea sense servéis.

Ja no teníem aigua i cada volta feia més i més calor, eren les 15.00 i encara ens quedàven 5 kms fins a Calvor. A partir de Fontearcuda agafparem la carretera i anàrem cap a Calvor perquè savíem que el Camí ens faria descendir fins a un rierol i després hauríem d'ascendir així que seguirem la carretera ja que després el Camí s'uneix amb la carretera a l'alçada de Furela.

Seguirem la carretera i passàrem prop de Zóo, però sense arribar a entrar al poble. Seguirem la carretera encara més, desesperats perquè encara havíem de caminar una hora més. Era horrible. Al final arribàrem a Furela, una xicoteta aldea (com tots aquestos "pobles") que tenia un bar. Estàvem molt alegrat perquè volíem decansar i comprar aigua...ja! estava tancat i haguerem de seguir per carretera 2 kms més fins a Pintín, on ja havíen serveis.

El Camí era horrible, no hi havia ni un arbre, ni un bar, res, a soles una estreta carretera i prats, res més, amb una calor sofocant, açò era horible, poc a poc aribàrem a Pintín, a una pensió on també hi havia un bar. Entràrem sense pensar-nos-heu. Allí poguerem descansar. Estàvem a 1 km de Calvor. A Pintín, compràrem i beguerem molta aigua, a banda de que també ens prenguerem al bar uns sucs i mon pare una cervesa. La veriata es que aquest últim descans ens va ajudar molt per a poder seguir tan sols 1 km fins a Calvor i descendint. Caminàvem cansats, però animats. Eixirem de Pintín per una carretera estreta i de seguida agafàrem una pedregosa pista forestal que descendia brutalment entre roures i castanys vertaderament grans. Al final empalmàrem amb la carretera que arribava a Sarria. L'alberg estava molt prop. Caminàrem uns 800 mts més i arribàrem a l'alberg. Arribàrem fets pols, nopodíem donar un pas més. Allí ens trobàrem a Pablo que ja s'havia dutxat i arreglat, però nosaltres encara no i estàvem fets pols. Quan ens donàren les habitacions va ser arribar, deixar la motxilla i tombar-nos al llit. Després ens dtuxàrem i descansàrem al llit, llavarem la roba i la penjàrem fóra.

Després de descansar una bona estona estiguerem xarrant amb un malagueny que anava amb una xica de Suíssa que s deia Vipkey i pàrlava prou bé l'espanyol perquè havia estat estudiant espanyol a Amèrica Central.

Allí també xarràrem una mica amb Pablo. També amb tres extrangers: una alemana que es deia Vipkey i dos canadienses que es deien Gerard i Erica.

Quan es va fer hora de sopar ens van dir que podíem cridar als de la pensió de Pintín per a que ens pujàren en cotxe (gratis) a Pintín per a sopar en el seu restaurant, i també ens baixaríen.

Nosaltres com que volíem sopar en condicions, després de no haver dinat cridàrem als de la pensió. Hi havíen molts peregrins que també anàven a sopar a Pintín, la majoria eren espanyols. Entre ells hi havia el malagueny, Vipkey (la xica de Suíssa), dos sevillans que anàven un pare i una filla (ja majors), un ciclista francés i nosaltres quatre.

Allí ens posàren a tots en una gran taula junts i estiguerem xarrant durant tot el sopar i a l'acabar de sopar ens tornàren a l'alberg.

A l'alberg recollirem la roba que de fet estava seca i ens anàrem a dormir ràpidament.