tard, perquè eixirem cap a les 7.00. Quasi completament de nit. La nit anterior havíem reservat l'alberg en Portomarín, així que hui podíem anar tranquil·lament, que va ser el que fèrem. Hi havia molta boira, no veíem qualsevol cosa que estiguera a 500 m. Quan passàrem per Aguiada, poble que està a 500 m pel Camí desdejunàrem. Desdejunàrem tranquil·lament i remprenguèrem la marxa, hui anàvem una mica lents, mon pare tenia 3 o 4 ampolles, però encara podia caminar prou bé. Arribàrem a Sarria, on paràrem en una farmàcia per a que ma mare es comprara una genollera, perquè no volia que li tornara a passar el que li passà en abril.Seguint el Cam
í calletjeràrem per Sarria i aprofitàrem per a comprar algunes 
coses, com imperdibles.Abans d'eixir de Sarria, veguerem que hi havia dos autobussos de turiperegrins que duíen maletes, guitarres i tot l'imaginable i per imaginar. Ens va donar molta ràbia eixa gent, perquè anava amb les seues "motxilletes de joguet" agafant el lloc a tot els vertaders peregrins, perquè com que reservàven amb antelació, plenàven els albergs.
Eixírem de Sarria i haguerem a tornar a parar en un pont sobre un riu: la rozadura del talons m'estava torturant
molt, així que em vaig posar un apòsits i seguirem. Caminàvem en
tre camps de cultius, on predominàven els dacsars i on també hi havíen alguns bosquets de castanys i roures. Creuàrem la via del tren, tot seguit, descendirem fins a un rierol i el creuàrem per un tronc. Escomençàrem a ascendir prou per una pista forestal entre roures i castanys on trobàrem un castany enorme, segurament centenari. Ens passàren uns ciclistes i nosaltres continuàrem ascendint poc a poc. Tornàrem a fer una parada ràpida per llevar-nos roba, degut a que ja feia molta calor (relativament). La final eixirem a parar a uns camps de cultius. Passàrem al costat d'un mas que estava en perfecte estat de conservació, seguirem caminant i arribàrem a Villei, una aldea pràcticament unida amb altra: Barbadelo. A Villei trobàrem una curiosa àrea de descans. Aqiesta àrea estava coberta i tenia unes maquinetes per a poder traure aigua, sucs o altres coses. Segellàrem ací i continuàrem sense parar- nos. Passàrem Villei i Barbadelo i seguirem per un camí asfaltat entre extensos dacsars. Aquest camí tenia una dura rampa, però després es suavitzava. Pel camí trobàrem un bar, en una gran casa i decidirem esmorçar. Entràrem i no hi havia ningú.
Al final eixí una dona que ens anotá l'esmorçar, estiguerem una bona estona esmorçant perquè tardàren molt en fer-ho, al final remprenguerem la marxa. El Camí ens conduía per antics camins rurals. Era molt agradable caminar per aquestos llocs, entre l'ombra del roures i els castanys, però la gran preséncia de turiperegrins fèien que el Camí es semblara a una romeria, per la quantitat de gent que hi havia.
Pels camins rurals a voltes empalmàvem amb una estreta carretera i així fins arribar a l'aldea de Mercado da Serra, a partir d'ací el cam´ens duía per antics camins empedrats
i pistes forestal, entre dacsars, prats, rouredes. Passàrem per la Font del Peregrí i seguirem per una pista forestal plena de peregrins, tant que es feia molest caminar, a soles paràves una mica i ja t'havíen passat 15 o 20 peregrins, així que ens estava molestant molt tot açò. Passàrem al costat del Molí de Marzán on tornàrem a fer una altra parada: a mon pare les ampolles l'escomneçàven a molestar. Ell es posà més apòsits i remprenguerem la marxa. Descendirem fins al llit del riu Marzán. Travessàrem el riu per unes roques que havíen col·locat per a poder travessar el riu. Després de travessar el riu vaig sentir -per casualitat- una cosa en la qual em vaig enfadar molt. Vaig escoltar a una turiperegrina, que anava amb un grup de turiperegrins, dir :
-Ay, aún me quitaré más peso de la mochila.
Això em va enfadar molt, perquè la seua motxilla era diminuta i en canvi la meua i la de Lucia que érem xiquets duíem més coses que ella i tots els peregrins que van molt més carregats que ella l'adelantàven i això es per a que se li caiguera la cara de vergonya, però és una llàstima que no li poguera haver dit quatre coses i haver-me quedat ben agust.
Després de creuar el riu tornàrem a ascendir i eixirem a parar a una carretera. La travessàrem ràpida i cuidadosament, tot seguit seguirem un camí asfaltat en lleuger ascens que ens passava per unes aldees xicotetes, tant que no teníen nom. Mentre cminàvem per aquest camí Lucia i jo escoltàrem a una tu
riperegrina dir que s'havia posat la motxilla al revés. Lucia i jo ens escomençàrem a riure molt perquè creíem que havia que ser molt inútil per a posar-se una motxilla al revés
Deixàrem els camins asfaltats i seguirem per una senda ampla que arribava a l'aldea de Cortiñas, que estava unnida amb l'aldea de Lavandeira. A partir seguírem per un camí empedrat que ascendia i descendia conntínuament, creuant rierols, prats i camps de cultius. L'entorn que travaessàvem era preciós perquè podíem vore bosquets intermitents de castanys i roures, verds i vius prats, per on pasturàven vaques i -encara que escassos- camps de cultius. De seguida entràrem a Brea, prop estava el km 100. Passàrem Brea i de seguida entràrem a la Ribeira Sacra, una xicoteta regió on s'extreuen molts bon vins i amb denominacío d'orígen. Aquest fet ha fet que en aquesta zona hi hagueren vinyedes, però no molt extenses degut a que alternàven amb prats, bosquets i altres cultius. Només passar Brea trobàrem el km 100, on, obligatòriament ens fèrem la foto de rigor.
Quan travessàvem les aldees, ens alegràvem molt de poder vore antigues cases típiques de la zona i més estàven en un bon estat de conservació malgrat l'abandonament d'aquestes aldees, perquè veient les dades de la meua guia vaig vore que en aquestes aldees a soles vivíen 7, 13, 6 o 16 persones, això significava que la gent estava emigrant molt en busca de millors serveis perquè la majoria d'aquestes aldees no teníen cap tipus de serveis. Quan arribàrem a l'aldea de Ferreiros ens paràrem a descansar una mica, beure aigua, etc.. darrere noste hi havia un grup de turiperegrins, però amb motxilles. Resulta que Lucia volia vore tots els nostres segells que duíem acumulats i desplegà les dues credencials que duíem enganxades. Es veu que vegueren la quantitat de segells que teníem i es quedàren al·lucinats perquè ells a soles teníen poquíssims, evidentment perquè hui era el seu primer dia, aleshores ells s'enfadàren molt. Des
prés de descnasar seguirem el Camí que ens condugé per una carretera molt estreta que ens conduía a aldees molt , però que molt xicotetes i molt despoblades. El Camí ens conduía per una pista forestal entre parets de pedra seca, travessant prats on a voltes havíen d'anar pegats a les vaques. Quan açò ocurria havíen d'anar al costat de les vaq
ues, anant en compte per si cagàven o ens llançàven alguna mosca. En realitat tot açò es fàcil, però no tant amb una romeria de turiperegrins, que, entre les vaques i els turiperegrins iaxò pareixíen les retencions de l'autopista.
Després de deixar enrere les vaques ens endinsàrem per una senda entre una pineda on també hi havíen algun
s roures. La senda estava delimitada a voltes per unes parets fetes en pedra seca.
La senda tenia un pronunciat descens. Pel camí ens adelantàren molts ciclistes, turiperegrins i algún peregrí. La senda ens va conduír de nou a la carretera, la tornàrem a travessar i seguirem una pista forestal entre prats i bosquets fins que arribàrem a Mercadoiro on tornàrem a parar per a comprar aigua. Allí coincidirem amb els d'Ocaña que ens saludàren i xarràem una mica en ells.
Després d'haver xarrant escassos segons amb ells decidirem continuar. A mon pare les ampolles l'estàven matant i a mi les rozadures també m'estàven fastidiant, per això alentirem el ritme considerablement, a banda de que tampoc volíem sobrecarregar les cames amb les baixades perquè son criminals i poden fastidiar a quals
evol.
Es notava que Portomarín estava prop. Ja hi havíen més camps de cultius, prats..., per sort els camins rurals encara es conserbàven prou bé, però havíen trams una mica asfaltats, el preu de les precioses vistes que teníem sobre la vall del Loio i Portomarín. Travessàrem moltes, variades i xicotetes aldees, fins que, quan ens sentàrem a descasnar una mica davall nus pins, al costat d'uns fils, em vaig arrapar una samarreta que duía colgant i em vaig fer un forat, però no tenia importància.
Seguirem camins asfaltats en direcció a Portomarín on ja el teníen de fons. Quan arribàrem a la gran baixada a Portomarín vam intuïr que ja estàvem prop de Portomarín.
Després de baixar la dura costera seguirem la carretera, creuàrem l'embasament i pujàrem per l'antic pont que i ha a Portomarín. Després de pujar tota l'escalinata del pont encara haguerem de pujar més fins arribar a l'alberg O Mirador. Quan arribàrem a l'alberg els diguerem que havíem reservat i ens diguerem que no havíem fet ninguna reserva. Els ensenyàrem la nostra guía i el número al qual havíem cridat, ens digueren que era incorrecte, que fa 2 anys que eixe número ix en totes les guíes del Camí Francés ells han denunciat per a que el canvíen, però no ho fan. El número fals de la guía correspon a un alberg en la província de León. Els hospitalers intentàren solucionar-lo diguent-nos que en el supermercat Claudio ens donaríen hospedatge, anàrem al supermercat que no estava gaire lluny i allí la caixera ens envià a una casa particular al costat del supermercat. Quan trucàrem a la porta va eixir una dona que deia que ella abans deixava llits per a dormir, però ja no ho feia, així que ens digueren que en Bodegas Pérez teníen habitacions, anàrem allí i estava complet.
Estàvem farts, perquè`a mon pare ja li feia molt de mal els peus, a mi les rozadurs m'estàven matant ja no podia més, i no fèien més que "passar-se el mort" els uns als altres així que dinàrem allí, reservàrem plaça en un alberg privat en Vendas de Narón, 13 kms després de Portomarín.
Aquest alberg no s'arribà a plenar en tot el dia i no era gaire gran, però això demostra la masificació en alguns pobles i la escassa masificació en altres.
En Vendas de Narón ens estigueren contant coses increïbles sobre els turiperegrins, com que hi havia alguns turiperegrins que anàven en taxi de Sarria a Santiago de Compostela demanat al taxista que segellarar en els albergs per ells. I coses com aquestes a muntons, però son tantes que no les podria ni nombrar.
La veritat es que aquell alberg privat era preciós, molt ben aseat i amb un molt bon tracte, a demés aquell alberg és tambçe un restaurant i fan menjars boníssims.
Hui ens anàrem a dormir molt prompte i descansàrem molt per a demà.
molt, així que em vaig posar un apòsits i seguirem. Caminàvem en
tre camps de cultius, on predominàven els dacsars i on també hi havíen alguns bosquets de castanys i roures. Creuàrem la via del tren, tot seguit, descendirem fins a un rierol i el creuàrem per un tronc. Escomençàrem a ascendir prou per una pista forestal entre roures i castanys on trobàrem un castany enorme, segurament centenari. Ens passàren uns ciclistes i nosaltres continuàrem ascendint poc a poc. Tornàrem a fer una parada ràpida per llevar-nos roba, degut a que ja feia molta calor (relativament). La final eixirem a parar a uns camps de cultius. Passàrem al costat d'un mas que estava en perfecte estat de conservació, seguirem caminant i arribàrem a Villei, una aldea pràcticament unida amb altra: Barbadelo. A Villei trobàrem una curiosa àrea de descans. Aqiesta àrea estava coberta i tenia unes maquinetes per a poder traure aigua, sucs o altres coses. Segellàrem ací i continuàrem sense parar- nos. Passàrem Villei i Barbadelo i seguirem per un camí asfaltat entre extensos dacsars. Aquest camí tenia una dura rampa, però després es suavitzava. Pel camí trobàrem un bar, en una gran casa i decidirem esmorçar. Entràrem i no hi havia ningú.
Al final eixí una dona que ens anotá l'esmorçar, estiguerem una bona estona esmorçant perquè tardàren molt en fer-ho, al final remprenguerem la marxa. El Camí ens conduía per antics camins rurals. Era molt agradable caminar per aquestos llocs, entre l'ombra del roures i els castanys, però la gran preséncia de turiperegrins fèien que el Camí es semblara a una romeria, per la quantitat de gent que hi havia.Pels camins rurals a voltes empalmàvem amb una estreta carretera i així fins arribar a l'aldea de Mercado da Serra, a partir d'ací el cam´ens duía per antics camins empedrats
i pistes forestal, entre dacsars, prats, rouredes. Passàrem per la Font del Peregrí i seguirem per una pista forestal plena de peregrins, tant que es feia molest caminar, a soles paràves una mica i ja t'havíen passat 15 o 20 peregrins, així que ens estava molestant molt tot açò. Passàrem al costat del Molí de Marzán on tornàrem a fer una altra parada: a mon pare les ampolles l'escomneçàven a molestar. Ell es posà més apòsits i remprenguerem la marxa. Descendirem fins al llit del riu Marzán. Travessàrem el riu per unes roques que havíen col·locat per a poder travessar el riu. Després de travessar el riu vaig sentir -per casualitat- una cosa en la qual em vaig enfadar molt. Vaig escoltar a una turiperegrina, que anava amb un grup de turiperegrins, dir :-Ay, aún me quitaré más peso de la mochila.
Això em va enfadar molt, perquè la seua motxilla era diminuta i en canvi la meua i la de Lucia que érem xiquets duíem més coses que ella i tots els peregrins que van molt més carregats que ella l'adelantàven i això es per a que se li caiguera la cara de vergonya, però és una llàstima que no li poguera haver dit quatre coses i haver-me quedat ben agust.
Després de creuar el riu tornàrem a ascendir i eixirem a parar a una carretera. La travessàrem ràpida i cuidadosament, tot seguit seguirem un camí asfaltat en lleuger ascens que ens passava per unes aldees xicotetes, tant que no teníen nom. Mentre cminàvem per aquest camí Lucia i jo escoltàrem a una tu
riperegrina dir que s'havia posat la motxilla al revés. Lucia i jo ens escomençàrem a riure molt perquè creíem que havia que ser molt inútil per a posar-se una motxilla al revésDeixàrem els camins asfaltats i seguirem per una senda ampla que arribava a l'aldea de Cortiñas, que estava unnida amb l'aldea de Lavandeira. A partir seguírem per un camí empedrat que ascendia i descendia conntínuament, creuant rierols, prats i camps de cultius. L'entorn que travaessàvem era preciós perquè podíem vore bosquets intermitents de castanys i roures, verds i vius prats, per on pasturàven vaques i -encara que escassos- camps de cultius. De seguida entràrem a Brea, prop estava el km 100. Passàrem Brea i de seguida entràrem a la Ribeira Sacra, una xicoteta regió on s'extreuen molts bon vins i amb denominacío d'orígen. Aquest fet ha fet que en aquesta zona hi hagueren vinyedes, però no molt extenses degut a que alternàven amb prats, bosquets i altres cultius. Només passar Brea trobàrem el km 100, on, obligatòriament ens fèrem la foto de rigor.
Quan travessàvem les aldees, ens alegràvem molt de poder vore antigues cases típiques de la zona i més estàven en un bon estat de conservació malgrat l'abandonament d'aquestes aldees, perquè veient les dades de la meua guia vaig vore que en aquestes aldees a soles vivíen 7, 13, 6 o 16 persones, això significava que la gent estava emigrant molt en busca de millors serveis perquè la majoria d'aquestes aldees no teníen cap tipus de serveis. Quan arribàrem a l'aldea de Ferreiros ens paràrem a descansar una mica, beure aigua, etc.. darrere noste hi havia un grup de turiperegrins, però amb motxilles. Resulta que Lucia volia vore tots els nostres segells que duíem acumulats i desplegà les dues credencials que duíem enganxades. Es veu que vegueren la quantitat de segells que teníem i es quedàren al·lucinats perquè ells a soles teníen poquíssims, evidentment perquè hui era el seu primer dia, aleshores ells s'enfadàren molt. Des
prés de descnasar seguirem el Camí que ens condugé per una carretera molt estreta que ens conduía a aldees molt , però que molt xicotetes i molt despoblades. El Camí ens conduía per una pista forestal entre parets de pedra seca, travessant prats on a voltes havíen d'anar pegats a les vaques. Quan açò ocurria havíen d'anar al costat de les vaq
ues, anant en compte per si cagàven o ens llançàven alguna mosca. En realitat tot açò es fàcil, però no tant amb una romeria de turiperegrins, que, entre les vaques i els turiperegrins iaxò pareixíen les retencions de l'autopista.Després de deixar enrere les vaques ens endinsàrem per una senda entre una pineda on també hi havíen algun
s roures. La senda estava delimitada a voltes per unes parets fetes en pedra seca.La senda tenia un pronunciat descens. Pel camí ens adelantàren molts ciclistes, turiperegrins i algún peregrí. La senda ens va conduír de nou a la carretera, la tornàrem a travessar i seguirem una pista forestal entre prats i bosquets fins que arribàrem a Mercadoiro on tornàrem a parar per a comprar aigua. Allí coincidirem amb els d'Ocaña que ens saludàren i xarràem una mica en ells.
Després d'haver xarrant escassos segons amb ells decidirem continuar. A mon pare les ampolles l'estàven matant i a mi les rozadures també m'estàven fastidiant, per això alentirem el ritme considerablement, a banda de que tampoc volíem sobrecarregar les cames amb les baixades perquè son criminals i poden fastidiar a quals
evol.Es notava que Portomarín estava prop. Ja hi havíen més camps de cultius, prats..., per sort els camins rurals encara es conserbàven prou bé, però havíen trams una mica asfaltats, el preu de les precioses vistes que teníem sobre la vall del Loio i Portomarín. Travessàrem moltes, variades i xicotetes aldees, fins que, quan ens sentàrem a descasnar una mica davall nus pins, al costat d'uns fils, em vaig arrapar una samarreta que duía colgant i em vaig fer un forat, però no tenia importància.
Seguirem camins asfaltats en direcció a Portomarín on ja el teníen de fons. Quan arribàrem a la gran baixada a Portomarín vam intuïr que ja estàvem prop de Portomarín.
Després de baixar la dura costera seguirem la carretera, creuàrem l'embasament i pujàrem per l'antic pont que i ha a Portomarín. Després de pujar tota l'escalinata del pont encara haguerem de pujar més fins arribar a l'alberg O Mirador. Quan arribàrem a l'alberg els diguerem que havíem reservat i ens diguerem que no havíem fet ninguna reserva. Els ensenyàrem la nostra guía i el número al qual havíem cridat, ens digueren que era incorrecte, que fa 2 anys que eixe número ix en totes les guíes del Camí Francés ells han denunciat per a que el canvíen, però no ho fan. El número fals de la guía correspon a un alberg en la província de León. Els hospitalers intentàren solucionar-lo diguent-nos que en el supermercat Claudio ens donaríen hospedatge, anàrem al supermercat que no estava gaire lluny i allí la caixera ens envià a una casa particular al costat del supermercat. Quan trucàrem a la porta va eixir una dona que deia que ella abans deixava llits per a dormir, però ja no ho feia, així que ens digueren que en Bodegas Pérez teníen habitacions, anàrem allí i estava complet.
Estàvem farts, perquè`a mon pare ja li feia molt de mal els peus, a mi les rozadurs m'estàven matant ja no podia més, i no fèien més que "passar-se el mort" els uns als altres així que dinàrem allí, reservàrem plaça en un alberg privat en Vendas de Narón, 13 kms després de Portomarín.
Aquest alberg no s'arribà a plenar en tot el dia i no era gaire gran, però això demostra la masificació en alguns pobles i la escassa masificació en altres.
En Vendas de Narón ens estigueren contant coses increïbles sobre els turiperegrins, com que hi havia alguns turiperegrins que anàven en taxi de Sarria a Santiago de Compostela demanat al taxista que segellarar en els albergs per ells. I coses com aquestes a muntons, però son tantes que no les podria ni nombrar.
La veritat es que aquell alberg privat era preciós, molt ben aseat i amb un molt bon tracte, a demés aquell alberg és tambçe un restaurant i fan menjars boníssims.
Hui ens anàrem a dormir molt prompte i descansàrem molt per a demà.
0 comentaris:
Publica un comentari