Desdejunàrem els quatre en un bar en Vendas de Narón. Després mon pare agafà el cotxe i seguí fins a Vendas de Narón on ens esperaria i allí s'empalmaria amb nosaltres i seguiria fins a Melide.
Mentre ell se n'anà a Palas de Rei nosaltres tres seguirem per una senda que havíen fet paral·lela a la carretera. El dia havia eixit nublat i podia ploure. Eixirem ràpidament de Vendas de Narón. Es veu que havíem descansat perquè caminàvem molt ràpidament. Travessàrem pinar, prats, dacsars, poblets... De tot. En el primer poble paràrem un moment perquè a ma mare li havia entrat una pedra. Va ser quan trobàrem a dos catalans (una xic i una xica) amb els quals estiguerem parlant tota l'estona fins a Palas de Rei.
El Camí seguia tota l'estona per carretera, però ens desviàrem una volta per un camí entre camps de cultius, on ens allunyàvem de la carretera. Aquest tram del Camí estava motl masificat, però n
o veíem a molta gent caminant, el que era molt agradable, en comparac
ió al martiri d'anar xafant asfalt.Després d'eixir d'aquest camí tornàrem a empalmar amb la carretera. Després d'estar caminant una bona estona per carretera tornàrem a desviar-nos per una roureda motl transitada i malgrat que anara paral·lela a la carretera era molt bonic el camí i la pròpia roureda. Poc a poc entràrem a Palas de Rei, perquè el terreny poc a poc escomençàva a estar molt urbanitzat. Al final arribàrem els tres a Palas de Rei i robàrem a mon pare en la ca
rretera amb el ctoxe. S'havia sorpres que haguerem recorregut un trajecte de 12 kms en tan sols 2 hores.Quan arribàrem a Palas de Rei mon pare digué que es trobava molt bé i que podia seguir perfectament, així que els posà la motxilla i es posà a caminar els últims 15 kms.
Mentre eixíem de Palas de Rei trobàrem a Santiago i ens posàrem a xarrar una estona amb ell. Estiguerem xarrant amb ell una estoneta després ell seguí el seu ritme i nosaltres el nostre.
Al final eixirem de Palas de Rei, travessàrem la 
nacional i la seguirem per un andader molt bonic . Deixàrem l'andader i descendirem brutalemt per una bonica senda entre eucaliptes, castanys i roures, després ens endinsàrem per un camí entre prats fins que arribàrem a l'aldea de San Xiao do Camiño. Pel prats anàven pasturant les vaques.
El camí era molt bonic perquè caminàvem entre roures i castanys per una senda enfo
nsada. No feia molta calor, però l'ombra proporcionada pels roures i castanys s'agraïa molt. A voltes el Camí ens conduía per prats, altres voltes creuàvem rierols... de tot un poc. Passàrem Ponte Campaña, ascendirem pronunciadament i travessàrem un bosc on pareixia que les llargues branques dels arbres s'extengueren per voler protegir-nos del sol. Per aquest tram no hi havia molta gent i això ens agradà molt 
perquè ens permitia disfrutar molt del Camí, cosa que no havíem pogut fer un dia abans. Caminàvem ràpidament i no tardàrem en deixar enrere aquest camí de terra. Entràrem a Fontodemouro i allí trobàrem una taula i un cuny i deia un cartell que es podia segellar. Allí segellàrem perquè ens venia depàs.
Seguirem el Camí per una carretera molt poc transitada entre prats i bosquets intermitents de castanys i eucaliptes. Ens desviàrem per una senda molt bonica entre prats. A la vora del camí hi havíen, a voltes
alguns castanys i roures, que ens proporcionaven prou ombra. Ens els prats ens trobàven a voltes algunes vaques. La senda es convertia en un camí de terra que travessava alguns prats, i bosquets d'eucalites i castanys. Aquest camí empalmava amb una carretera comarcal molt poc transitada, de seguida ens desviàrem per una pista forestal ampla i empedrada, que era una antiga calçada romana i conduía fins a Leboreiro. Ja havíem entrat a la província de A Coruña, trobàrem el molló indiant-ho i ens fèrem una foto. L'entrada a Leboreiro era molt bonica perquè havíem de creuar un antic pont d'orígen romànic fet de pedra. A l'entrar a Leboreiro vam anar buscant l'alberg i finalitzar l'etapa, pero... no hi havia, l'havíen tancat i ens vam haver obligats a seguir fins a Melide. Teníem por perquè duptàvem de que a Melide hi haguera lloc.
nacional i la seguirem per un andader molt bonic . Deixàrem l'andader i descendirem brutalemt per una bonica senda entre eucaliptes, castanys i roures, després ens endinsàrem per un camí entre prats fins que arribàrem a l'aldea de San Xiao do Camiño. Pel prats anàven pasturant les vaques.El camí era molt bonic perquè caminàvem entre roures i castanys per una senda enfo
nsada. No feia molta calor, però l'ombra proporcionada pels roures i castanys s'agraïa molt. A voltes el Camí ens conduía per prats, altres voltes creuàvem rierols... de tot un poc. Passàrem Ponte Campaña, ascendirem pronunciadament i travessàrem un bosc on pareixia que les llargues branques dels arbres s'extengueren per voler protegir-nos del sol. Per aquest tram no hi havia molta gent i això ens agradà molt 
perquè ens permitia disfrutar molt del Camí, cosa que no havíem pogut fer un dia abans. Caminàvem ràpidament i no tardàrem en deixar enrere aquest camí de terra. Entràrem a Fontodemouro i allí trobàrem una taula i un cuny i deia un cartell que es podia segellar. Allí segellàrem perquè ens venia depàs.Seguirem el Camí per una carretera molt poc transitada entre prats i bosquets intermitents de castanys i eucaliptes. Ens desviàrem per una senda molt bonica entre prats. A la vora del camí hi havíen, a voltes
alguns castanys i roures, que ens proporcionaven prou ombra. Ens els prats ens trobàven a voltes algunes vaques. La senda es convertia en un camí de terra que travessava alguns prats, i bosquets d'eucalites i castanys. Aquest camí empalmava amb una carretera comarcal molt poc transitada, de seguida ens desviàrem per una pista forestal ampla i empedrada, que era una antiga calçada romana i conduía fins a Leboreiro. Ja havíem entrat a la província de A Coruña, trobàrem el molló indiant-ho i ens fèrem una foto. L'entrada a Leboreiro era molt bonica perquè havíem de creuar un antic pont d'orígen romànic fet de pedra. A l'entrar a Leboreiro vam anar buscant l'alberg i finalitzar l'etapa, pero... no hi havia, l'havíen tancat i ens vam haver obligats a seguir fins a Melide. Teníem por perquè duptàvem de que a Melide hi haguera lloc. 
Creuàrem Leboreiro, i eixirem a una curta senda que empalmava amb un pedregós camí de terra que creuava una planura interminable. Aquest rtam estàva molt eixut, no tenia cap arbre, però havíen plantat xops a la vorera del camí per proporcionar ombra, però eren massa xicotets i encara aixçi no alegrava gens el paisatge. A mesura que avançàrem veguerem
que també havíem plantat alguns xiprers, però també eren massa menuts. A voltes passàvem per uns xalets, però el paisatge continuava siguent igual de monòton, quasi igual que quan travessàrem l'interminable i monòtona llanura castellanoleonesa, però aquella era molt pitjor.Poc a poc aparegué enmig del Camí un horrorós polígon industrial, pero sort no el travessàrem però estàva tan prop de nosaltres que pareixia que l'estàvem travessant.
En aquest tram les associacions del Camí de Santiago plantàrem recentment un abres a la vora del Camí per donar ombra i açò es denominàcom el "bosc dels pelegrins", però relament açò de bosc no té res, perquè els arbres són massa menuts.
En aquest tram del polígon industrial també posàrem monolits amb les Ordres del Camí de Santiago , que no sabíem no que existíen, però ja ho sabem. Al final, després de molta estona caminant al costat d'un polígon ens desviàrem per un camí asfaltat deixant enrere tot el polígon. Aquest camí no era gens bonic, però almenys no travessàvem un polígon industrial.
Després de caminar uns kilòmetres per unaestreta carretera el Camí, ja prop de Melide ens regalà el poder travessar una roureda per una senda, preciosa. Aquest bosc era una meravella. Hi havia, sobretot, molta
ombra, . El bosc no era gens gran, però bonic i molt ben conservat, sobretot pel fet d'estar prop d'una ciutat tan gran com Melide. Aquest bosc es pareixia als boscos de fades que ixen els llibres de xiquets. Els arbres, amb les seues llargues i extenses braques ens proporcionàven moltíssima ombra i humitat al no deixar passar quasi els raigos de sol. Aquest fènoment, junt amb les grans quantitats de pluja que plou a la zona havíen donat lloc a un ecosistema molt divers on hi havíen falgueres molt grans, heures que s'enfilàven pels troncs i les voreres del camí, colorejant tot el camí de verd. Després de travessar el bosc eixirem a parar a un camí asfaltat, que ens conduïa a un altre pont molt antic, possiblement d'orígen romànic. Travessàrem el pont i entràrem a Furelos. A partir d'ací tot era costera cap amunt, entre cases noves, xalets i solars fins que ens endinsàrem en Melide. Travessàrem diferents passos zebra, on els semàfors no es solíen possar en verd. Estàven fent un gran "sprint" per arribar a la meta. l'alberg de Melide. Al final trobàrem l'alberg. Hi havia una cola immensa. Quan arribàrem deixàrem les motxilles i ens trobàrem a Crist
ina i Paqui que estàven davant nostre, feia dies que no les havíem vist. Ens contàren que a Cristina ja li feia mal el genoll i que per això anàven més lentament i que si no quedàren tan pocs dies (2) es tornàven a casa. En la cua també estàven Santiago i Sara, amb els qual també estiguerem xarrant.
ombra, . El bosc no era gens gran, però bonic i molt ben conservat, sobretot pel fet d'estar prop d'una ciutat tan gran com Melide. Aquest bosc es pareixia als boscos de fades que ixen els llibres de xiquets. Els arbres, amb les seues llargues i extenses braques ens proporcionàven moltíssima ombra i humitat al no deixar passar quasi els raigos de sol. Aquest fènoment, junt amb les grans quantitats de pluja que plou a la zona havíen donat lloc a un ecosistema molt divers on hi havíen falgueres molt grans, heures que s'enfilàven pels troncs i les voreres del camí, colorejant tot el camí de verd. Després de travessar el bosc eixirem a parar a un camí asfaltat, que ens conduïa a un altre pont molt antic, possiblement d'orígen romànic. Travessàrem el pont i entràrem a Furelos. A partir d'ací tot era costera cap amunt, entre cases noves, xalets i solars fins que ens endinsàrem en Melide. Travessàrem diferents passos zebra, on els semàfors no es solíen possar en verd. Estàven fent un gran "sprint" per arribar a la meta. l'alberg de Melide. Al final trobàrem l'alberg. Hi havia una cola immensa. Quan arribàrem deixàrem les motxilles i ens trobàrem a Crist
ina i Paqui que estàven davant nostre, feia dies que no les havíem vist. Ens contàren que a Cristina ja li feia mal el genoll i que per això anàven més lentament i que si no quedàren tan pocs dies (2) es tornàven a casa. En la cua també estàven Santiago i Sara, amb els qual també estiguerem xarrant. 
Mentre esperàvem un autobus de boy scouts italians havia aparcat en la porta de l'alberg i volíen entrar, però no entràren i si ho fèien els pelegrins botàvem foc a l'alberg, perquè els pelegrins estàven cabrejats dels turiperegrins i la masificació així que si els deixàven entrar èrem capaços de cremar l'alberg.
Al final entràrem a l'alberg i poguerem tenir una habitació individual per a nosaltres quatre, amb bany i tot. Es veu que (com bé dèien uns de Petrer que trobàrem a abril) ens havíem endut el Sant. El cel s'encapotà molt i pareixia que anava a plore així que haguerem de posar la secadora i estiguerem motlíssima estona per a poder llavar i secar perquè també havíen molt peregrins fent cua. Després d'haver llavat i secat la roba ens posàrem a descansar al llit fins a l'hora de sopar on anàrem a un restaurant on quasi ens tanquen l'laberg degut a l'hora en la que acabàrem de sopar.
La veritat es que l'alberg estava molt bé i mon pare també.
Demà a Pedrouzo: 34 kms.
0 comentaris:
Publica un comentari