La Cova Cerdanya

Mentre passàvem uns dies a Pina de Montalgrao ens vam animar a anar a la Cova Cerdanya, a banda de que dies enrere la vam estar buscant.

Eixirem cap a les 8.00 del matí de la casa que teníem alquilada a Pina.

Era molt de matí, però feia molta calor.

Seguirem una àmplia pista forestal que passava per l'ermita de la Verge de la Gràcia. L'àmplia pista forestal a voltes zig-zaguejava entre alguns trigals i erms. Mentre discorríem per aquesta ampla pista forestal podíem contemplar, a la nostra esquerra el Pic Pina. Aquesta pista forestal anava a parar al molins de vent on s'hi ramificava molt. La pista poc a poc començava a ascendir i a mesura que la pista ascendia la temperatura també.

Després d'haver ascendit a un coll escomençàrem a descendir. Passàrem al costat d'antics corrals on sorgíen vàries sendes i pistes, però seguirem la pista més àmplia que hi havia ignorant-les. Seguint la pista trobàrem el desitjat cartell que indicava la direcció de la Cova Cerdanya, degut a que ens va costar molt trobar aquell cartell. Ens vam alegrar tant que ens vam fer una fotografia amb el cartell. Després de fer-nos la foto vam seguir les marques de PR. Les marques ens conduïen per una àmplia i pedregosa pista forestal que descendia cap al Pou Cerdanya brutalment. La baixada era curta però molt dura degut a que a la pista hi havia moltes pedres i havíen d'anar amb peus de plom per no caure. Després d'això arrivàrem a una explanada on hi havia un pou: el Pou Cerdanya.

El pou era una mica xicotet, però servia per a regar, perquè trobàrem un poal i un sistema de politjes per extreure aigua. L'aigua que vam extreure nosaltres estava molt bruta i de seguida la tornàrem a llançar al pou degut a que a soles volíem vore com era aquesta aigua. Després de fotografiar una mica el pou seguirem la ruta.

La pista remuntava altra volta la muntanya, però poc a poc es perdia entre l'herba i els esbarzers. i es convertia en una senda. que discorria entre pins, carrasques i matolls on trobàrem un corral antic. Seguirem la senda que discorria per la falda de la muntanya. Poc a poc, a mesura que avançavem van anar apareixent més i més matoll (aliagues, esbarzers, romer, etc..) i cada volta hi havíen menys arbres, fins al punt en que vam tenir davant nostre un paisatge desolat, amb un matollar espessísim amb alguns pins i carrasques que sobreeixien de l'espès matollar. Seguirem una senda molt estreta on els matolls, sobretot les aliagues, ens torturàven les cames. Seguint la senda vam haver de rodejar alguns pins i matolls, fins que trobàrem un forat a la nostra esquerra. El forat estava ple d'esbarzers, matolls,... i per un moment vam creure que era la desitjada Cova Cerdanya, però no ho era.

Seguirem la senda entre densos matolls que ens arrapàven les cames com si ens volgueren impedir el pas, però malgrat el dolor i la calor seguiemm endavant.

La recompensa pel sofriment era poder gaudir de les increïbles vistes sobre les diferents formacions geològiques de les muntanyes on estàven els molins de vent, perquè avançàvem tota l'estona paral·lels als molins.

La senda en va dur a una zona de bancals, on vam haver de pujar alguns antics bancals i tornar-los a baixar.

Després haguerem de pujar alguns blocs de roques com poguerem degut a que realment les marques no ens conduïen per aquells blocs de roques sinó que la senda ascendia per uns bancals, travessava per un pas molt perillós, uns matolls, paral·lels a eixos blocs de roques i seguia dalt dels antics bancals.

Nosaltres el que vam fer va ser travessar aquells blocs de pedres escalant-los i seguir una estreta senda que empalmava amb la senda homologada.

La senda seguia dalt d'uns antics bancals, en els quals, degut als incendis, ha crecut molt de matoll el que facilita la pèrdua de les sendes i camins, i el que dificulta el pas de les persones.

Nosaltres poguerem passar aquells bancals i poc a poc l'espessor del matollar disminuia, fins que ja no quedava gaire matolls. Només eixir d'aquell matollar vam vore, no molt lluny de nosaltres, una cavitat en la muntanya... era la Cova Cerdanya.

Impulsats per l'alegria, vam accelerar el ritme, però a l'arribar a aquella cova vam comprobar que hi havia un cartell que deia: Cova Cerdanya. Però no era la desitjada Cova Cerdanya.

Vam estar buscant per tota la zona fins que vam trobar una altra cavitat. En aquesta cavitat es podia vore una gran cova, però no s'hi podia accedir perquè estava a una gran alçada respecte a la que estava el sòl de la cova.

Sabíem que era aquesta la Cova Cerdanya i que tenia un altres accés. Vam estar buscant per tots els llocs i just darrere del pal que sosté el cartell de la Cova Cerdanya hi ha uns esbarzers, doncs allí està l'entrada a la Cova.

Entrarèm a la cova i al principi vam haver de baixar prou, amb moilt de compte, per a no caure fins a poder observar bé l'interior de la Cova Cerdanya.

La cova era enorme i molt humida, era un luxe estar dins de la cova perquè hi havia una temperatura molt agradable, respecte del calor que feia a l'exterior.

La cova tenia unes estalagtites i estalagmites enormes, però algunes d'elles estàven trencades, possiblement es trencaríen quan la Guerra Civil Espanyola i era una llàstima, perquè hauríen sigut precioses.

Aquesta cova era una gran niu de pardals perquè havíen molt ous trencats al terra.

Vam estar molta estona a la cova contemplant totes les formacions geològiques que s'havíen format a la cova.
Després de fer moltíssimes fotos i després de contemplar-ho tot vam pujar per alguns racons de la cova per arribar a l'eixida, on esmorçàrem.

No vam tardar molt en esmorçar i quan acabàrem vam iniciar el viatge de tornada.

Abans d'iniciar l viatge de tornada vam contemplar les increïbles vistes que teníem des de l'entrada a la Cova Cerdanya, perquè des d'ací podíem contemplar les escarpades muntanyes on havíen sigut col·locats els molins de vent, un extens bosc de pi blanc que hi havia en un barranc, el Mas de Noguera i altres massos i els camps de cultius que hi havíen al voltant dels massos.

Quan iniciàrem el viatge de tornada tornàrem a passar per tots aquells llocs que havíem passat abans: els bancals, els matolls, els blocs de roques.... Durant la volta va fer més calor que durant l'anada i teníem menys aigua, fins als punt que ens quedava tan poca que a l'arribar al pou ens vam mullar el cap i vam plenar algunes cantimplores amb l'aigua del pou per si teníem calor.

Haguerem de pujar la forta rampa que hi ha prop del pou. La rampa, degut al dolor, la set, el desnivell i el cansancio ens va costar molt, però no vam aconseguir. A partir d'arar el terreny ja no tenia tants desnivells, a exepció d'una última forta rampa en baixada que hi havia només pujar un coll.

Després la resta de camí fou poc a poc ja que feiem parades a l'ombra del pins i les carrasques per refugiar-nos de la calor i beure aigua