Dia 23 de juliol. Etapa 7: Arzúa - Pedrouzo (20 kms)

Eixirem d'Arzúa també de nit. Estava plovent molt. Abans d'eixir a caminar buscàrem un bar per desdejunar. Després ens posàrem l'impermeable i... a caminar.

El Camí, com feia uns dies, s'havia convertit en una autèntica romeria.

Només eixir d'Arzúa seguirem per una pista forestal entre prats i descendirem fins al llit d'un rierol. El camí era molt bonic, perquè travesàvem a voltes rouredes, prats on, quan no plou, hi ha vaques pasturant, etc... però la gran quantitat de peregrins, turiperegrins i vividors, sobretot aquestos dos últims, feia que el Camí ens convertira en una marató, i encara més per la pluja, perquè, en aquesta marató tots volíen dormir en un alberg, però no hi havia lloc per a tots, per això havíen de matinar molt.

Nosaltres també estàvem matinant molt, malgrat que l'etapa era curta eixíem de nit i tot.

El Camí, en especial aquest, ja no ens estava agradant i ho haguerem deixat de no ser perquè ens quedava ja un dia fins a Santiago: demà ja estaríem en Santiago de Compostela. A demés el temps no acompanyava: no feia més que ploure i enfanganar sendes, pistes i camins.

Després de travessar dos rierols, ascendirem prou per una dura rampa, creuàrem la nacional i seguirem ascendint per una pista forestal entre prats. Quan trobàrem una masia que tenia un porxat decidirem parar-nos, per a pujar-nos els camals del pantalons, després seguirem. Tan bona sort tinguerem que un numerós grup organitzat es parà en aquell porxat per a... desdejunar! Aíxi que tinguerem més espai per a caminar.

Seguirem a gran velocitat creuant els prats i algunes aldees diminutes, tant que no teníen ni nom. Després de creuar unes aldees descendirem per un camí enfanganat entre eucaliptes al llit d'un rierol, per a després tornar a ascendir per una pista totalment enfanganada. La pista creuava una carretera secundària. Ací, aprofitant que hi havia una parada d'autobús coberta ens llevàrem les xaquestes i ens deixàrem ens samarreta de màniga curta. Teníem moltíssima calor, tanta que jo, al llevar-me les xaquetes em va escomneçar a eixir fum de l'esquena. Tot seguint reemprenguerem el camí.

Ja anàvem molt més lleugers, el que ens va permitir avançar amb molta més velocitat. Pel camí trobàrem a un numerós grup d'Scouts catalans, els quals els adelantàvem i ells ens adelantàven a nosaltres fins al punt en el qual els deixàremm enrere del tot. Mentre passàvem per un xicoteta aldea on hi havia un bar moltíssima gent es quedpa en el bar, va ser quan aprofitàrem aquest gloriós moment per intensificar moltíssim la marxa. Anàvem tan ràpid que quasi corríem.

El camí era molt plamer, sense grans denivells.

Pel camí trobàrem un bassal enorme que ocupava tot el camí i haguerem de bordejar-lo prou perquè era enorme i molt llarg. Després de travessar el gran bassal seguirem el Camí.

A l'entrada d'una aldea trobàrem un horreo dalt del camí. Era molt curiós, perque normalment no estàven a tanta alçada.

Al passar aquesta aldea descendirem suaument al llit d'un altre rierol que també travessàrem i haguerem de tornar a ascendir una rampa.

Després d'haver pujat la rampa seguirem entre prats i roures molt prop de la N-547. Estàvem tan prop de la nacional que escoltàvem el soroll del vehicles, que també ens molestava molt perquè es suposa que el Camí de Santiago es per a fer-ho amb tranquilitat i estar tranquil, no fer una marató amb els sorolls del cotxes de fons.

Pel camí anàvem pensant que si açò encara no era any Compostel·là, any següent, que si que ho és serà un caos.

Seguint una pista forestal prou recta travessàrem una aldea, només eixir d'eixa aldea, seguirem entre unes pistes asfaltades, a continuació seguirem a gran velocitat per una pista forestal que eixia a la dreta. En això que després d'eixir d'aquesta pista forestal trobàrem enmig d'una carretera una furgoneta d'alquiler. Ens extranyàrem molt, però no li donàrem importància i seguirem.

A contianuació tot era un succés de pistes forestal i asfaltades, entre prats i eucaliptals, on també hi havíen algunes rouredes i pinedes. Quan arribàrem a la nacional trobàrem un bar al ocstat de la carretera. Pensàrem que podríem comprar algunes barretes energètiques i menjar-nos-les pel camí. A l'entrar al bar hi havia moltíssima gent i decidirem que anàvem a perdre molt de temps, així que eixirem del bar.

Ja dispostos a caminar en veguerem a la furgoneta d'alquiler enmig del Camí, al costat del bar i uns turiperegrins muntant una taula on hi havia tot l'imaginable per esmorçar.

Se'ls hauria de caure la cara de vergonya. Hi ha que tenir valor per a fer el que havíen fet.

Abandonàrem la nacional per una pista forestal entre eucaliptes. Pel camí trobàrem un monument al peregrí Guillermo Watt que morí en 1993. Tanta pressa teníem que no paràrem ni a fer la foto al monument, sinó ja ens hagueren adelantat unes 10 persones. Seguint el Camí tornàrem a creuar la transitada nacional, tot seguit ens tornàrem a desviar per un camí a l'esquerra de la carretera. Seguint el camí entre boscos ens trobàrem a un altre grup de boy scouts.

El camí no es feia gens pesat, però estàvem una mica cansats de tant de caminar molt ràpid sense parar, però ni hi havia remei, sinó a Pedrouzo no tenim lloc.

A una mica abans d'arribar una aldea trobàrem un alrte monument al peregrí Mariano Sanchez Covisa que morí també al 1993.

Després de creuar l'aldea tornàrem a creuar camins rurals, evitant tot el possible la perillosa N-547. Aquestos camins comunicàven les aldees entre elles i per això n ofèiem més que passar per unes quantes aldees quasi despoblades.

A l'arribar a una dimituta aldea que es deia O Empalme, veguerem una màquina expendedora. Com que ens quedava poca aigua decidirem comprar, però la màquina n ofuncioava i, com que no volíem perdre temps seguirem. Travessàrem uns boscos d'eucaliptes, els quals teníen uns rtoncs molt grossos. La pista desemboca en Santa Irene on hi havia també un alberg, però no ens volguerem quedar.

Seguirem 3 kms més que ens quedàven fins a Pedrouzo. Ràpidament ascendirem entre un espés eucaliptal. Hi havia moltíssima gent pel Camí i ens donava una mica de por no trobar lloc a Pedrouzo, així que intensificàrem la marxa. Arribàrem a una aldea i creguerem que era Pedrouzo, però no aixi que seguirem més.

Al final arribàrem a Pedrouzo i de seguida anàrem a l'alberg privat, en compte del públic, on hi havia moltíssima gent.

Tiguerem lloc a l'alberg de Pedrouzo, però havíem fet 20 kms en 4 hores quasi sense parar i clar estàvem fets pols.

Abans d'anar a sopar eixirem a passetjar pel poble. El poble era molt lleig, tot era nou i modern, no quedava res que l'arquitectura popular, però a soles era un dia el que anàvem a estar ací.

Pel poble ens trobàrem a Sandra en un bar i ens posàrem a xarrar amb ella. Al poc temps vingueren Cristina i Jesús i també Pablo.

Estiguerem xarrant molta estona amb ells. Ens contàrem que eixa furgoneta que havíem vist que era dels turiperegrins doncs ells la duíen controlada desde Sarria. També ens contàrem que hi havia gent que, entrant a Pedrouzo estava corrent i tot per tenir lloc en l'alberg. Aquestes i moltes més coses ens contàren i tot coincidíem en que aquest Camí ja no pagava la pena fer-ho, era un desastre.

A l'acabar de xarrar amb ells buscàrem un restauramnt per sopar i després tornàrem a l'alberg i ns anàrem a dormir.