Dia 26 de juliol. Etapa 8: Pedrouzo - Santiago de Compostel·la (20 kms)

Hui, dia 26 de juliol, tornàrem en cotxe fins a Pedrouzo, a les 7.00 allí desdejunàrem ràpidament i ens encaminàrem a, la desitjada meta: Santiago de Compostela.

L'hora no passava de les 7.30 quan ja estàvem caminant. Acendirem cap al camp de fútbol, poc abans d'arribar ens desviàrem bruscament per una senda entre un eucaliptal. El cel estava completament ennubolat, inclús hi havia una mica de boira, però això no impediria arribar a a Santiago de Compostel·la.
Pel camí veguerem a una família que es veu que estava d'excursió perquè no duíem motxilles, a excepció del pare que duía una, però de compromís. Donava gust caminar per la senda, perquè no hi havia cap pelegrí, estàvem pràcticament a soles. Travessàrem alguna que altra aldea que pareixíen quasi despoblades. Abanda de numerosos eucaliptals, també travessàrem alguns prats. Creuàrem la nacional per un túnel, on veguerem una cosa increïble: a l'eixida del túnel hihavia una paraula escrita així: RRESTAURANTE. Ens va resultar una cosa increïble, que li donàrem tantes patades al castellà(també solíem posar Hai, en comptes de Hay).

Només creuar el túnel eixirem a una xicoteta aldea que s'anomenava Amenal. Només creuar-la haguerem de pujar una curta, però dura pujada, la sort es que no feia molta calor. Després de pujar aquesta costera arribàrem a l'aldea de Cimadevila. A partir d'ací escomençàrem una suau, però contínua pujada prop de les obres de polígon industrial d'O Pino. El Camí travesava zones prou lletges: zones cremades on havíen repoblat amb eucaliptes i havíen crescut arbustos punxegosos. Al final arribàrem a la Cima Barreira, un xicotet alt al costat de l'aeroport de Lavacolla i l'autopista. Seguint el Camí, aquesta volta prop de l'autopista trobàrem l'entrada a Santiago de Compostel·la. Hi havia un xicotet mur on hi havia escrit del nom de Santiago. Seguirem el Camí, per una senda molt bonica entre uns xicotets bosquets autòctons. Disfrutàrem molt en aquest tram ja que no hauríen trams igual de bonic en tota la resta de l'etapa. Després de travessar aquest bosquet al costat de l'aeroport de Lavacolla creuàrem una carretera poc transitada i entràrem en l'aldea de San Paio. Travessàrem l'aldea ràpidament i seguirem per pistes asfaltades. Poc després de passar el poble creuàrem per un ampli túnel l'autovia, després enllaçàrem amb un andader on havíen plantat un arbres al costat del camí, suposadament per a donar ombra. Açò pareix una gran tonteria degut a que el Camí, en aquest tram circula entre un eucaliptal que proporciona molta ombra. L'andader era curt i de seguida arribàrem a uns xalets propers a Lavacolla. Seguint el camí asfaltat arribàrem a l'aldea de Lavacolla. Ací a Lavacolla decidirem agafar forçes i arribar a Santiago d'un tiró. En Lavacolla buscàrem un bar i esmorçàrem. Demanàrem uns bocates. Després d'esperar moltíssima estona insistint i tot ens donparen els bocates. Ens menjàrem ràpidament el bocates i seguirem el Camí.

Eixirem de Lavacolla per un cementeri. Creuàrem el rierol de Lavacolla per un pont de fusta molt bonic i original i escomençàrem un fort ascens cap a l'aldea de Vilamaior. Després d'eixir de Lavacolla creuàrem la nacional i seguirem una estreta carretera completament en ascens amb un continu zig-zag que ens va dur fins a l'aldea de Vilamaior. Quan arribàrem a Vilamaior no fèrem més que vore muntanyes, muntanyes i més muntanyes quasi totes ausents d'arbres.

A partir d'ací fins a Santiago de Compostel·la anàvem a estar tota l'estona xafant asfalt.

Passàren Vilamaior i seguirem una estreta carretera molt recta. Passàrem al costat d'una bonica roureda. De seguida la deixàrem enrere i seguirem per la carretera. Pel camí passàrem al costa dels repetidors de la televisió galega i espanyola. Seguint el Camí passàrem també al costat d¡un càmping que actualment estava tancat.

En poc de temps arribàrem, per fi a Monte do Gozo. Paràrem una estoneta en un monument al peregrí. Després de fer moltes fotos seguirem fins a Santiago de Compostel·la, ciutat que ja podíem vore desde Monte do Gozo.

La boira ja havia escampat i havia eixit el sol. El cel estava quasi ras del tot, així que, amb un esforç poguerem vore les torres de la catedral que estàven ocultes per uns eucaliptes.

Escomneçàrem a descendir de Monte do Gozo a Santiago de Compostel·la. Després d'eixir del Monte do Gozo seguirem per la vorera de la carretera, la qual havia estat habilitada per las peregrins. Seguint aquesta vorera entràrem a Santiago unes tres voltes, sense eixir-ne, perquè per la vorera no fèiem més que vore cartells de Santiago. Al final entràrem del tot a Santiago, però qùan arribàrem a un parc haguerem de fer una "parada tècnica" perquè a Lucia li estava molestant una cosa en la bota, així que paràrem, li posàrem un apòsit i seguirem. Ràpidament entràrem prop del casc antic on hi havia senyal del Camí quasi a cada metre, de fet miràvem a la llunyania i tot eren senyals. Hi havíen moltes senyals del Camí, però molt poques, (per no dir ninguna) de l'alberg de peregrins. Gràcies a déu que teníem un plànol de Santiago de Compostel·la, perquè a les oficines de turisme ja no quedaríen.

Després d'alguns errors aconseguirem trobar l'alberg de peregrins del Seminari Menor. A l'entrada de l'alberg estiguerem xarrant amb uns andalussos que havíen fet moltíssims camins de Santiago i aquesta voltah avíen fet el Camí Portugés des d'O Porto, en Portugal, i dèien que era preciós que eren uns 250 kms però era preciós. Quan entràrem a l'alberg, el qual encara l'estàven netejant, ens digueren que a Finisterre i Muxia també donàven una credencial (respectivament) i que el Camí que arriba a aquestos pobles és molt bonic i molt poc transitat. També ens digueren que el tram que hi ha de Finisterre a Muxia està marcat en doble sentit, per tant que pot fer o bé de Muxia a Finisterre o de Finisterre a Muxia. Ens diguerem que a meitat d'aquest tram del Camí, concretament prop de Lires, hi havia que creuar un riu descalços ja que no hi havia cap pont.

Per últim ens aconsellàren sobre on dinar: en Casa Manolo, que es troba a la plaça de Cervantes. Ens dèien que era molt famosa aquesta casa de dinars i que havia que anar molt prompte per dinar a bona hora. Quan ens acabàren "d'informar" nosaltres, com que era 13.00 decidirem anar a dinar a Casa Manolo.

Ens costà prou trobar aquesta casa, però al final la trobàrem i poguerem dinar a bona hora(14.30).

Allí dinàrem de categoria i a demés el preu estava molt bé perquè no era gens car, en comparació a la qualitat del menjar; això si ens demanàrem unes croquetes i les pobres donàven pena, ens posàren quatre o cinc i unes creïlles de res, es que ni una miserable fulla de lletuga, però per la resta el menjar està molt bé. Per anar a dinar a aquetsa casa, lal veritat es que s'ha d'anar amb molta fam perquè et posen plats enormes ( a exepció de les croquetes, clar).

Després de dinar havíem de baixar tot el menjar, que era molt, així que decidirem anar a per la Compostel·la. Ens costà una mica trobar la casa de Deán, on otorguen la Compostel·la. Quan arribàrem hi havia molt poca gent i reberem la Compostel·la de seguida.

Només obtindre la Compostel·la anàrem a visitar la catedral. Era molt bonica i molt ben decorada. Pujàrem també a abraçar al sant. Tot seguit baixàrem a la tomba de l'apòstol Santiago. Mentre estàvem a la tomba vam trobar a Santiago, amb la seua novia que vivia en Palma de Mallorca. Va ser una gran casualitat, trobar-lo justament en Santiago de Compostel·la, en la catedral de Santiago i en la tomba de l'apòstol Santiago i justament ell es deia Santiago.

Estiguerem xarrant una estoneta amb ell i aconseguirem el seu correu. Ens contà que el dia que diluvià molt a Melide ell arribà a Monte do Gozo, desde Melide...53 kms i diluviant. També ns digué que la seua novia venia el dia 25 per la nit així que ell hui li estava ensenyant la ciutat.

Després de vore la catedral i a Santiago tornàrem a l'alberg. L'alberg era un vertader laberint, no sabíem poer on anar si per ací, per allí, menys mal que les habitacions estàven senyalizades sinó no trobem l'habitació en tot el dia. Allí ens dutxàrem, llavàrem al roba i descansàrem tota la vesprada. També dugerem el cotxe de Pedoruzo fins ací, així ja el teníem més prop per si al dia següent volíem tornar.

Ja de nit eixirem a sopar. Buscàrem un lloc de tapeig ja que a Santiago de Compostel·la la majoria son cases de menjar i per la nit estan tancades. Sopàrem molt i molt bé, després ens anàrem a dormir, però a l'arribar a l'habitació veguerem que l'ahvíem de compartir amb dos alemans i dos peregrins més, els quals no els vam vore en tot el dia. Aquella nit fou horrible. Feia fred, però haguerem d'obrir les finestres per a que se n'anar l'olor. Feia tanta mala olor que mon pare va voler anàrem a dormir la cotxe, però no pogué.