Ens apuntàrem el carrer on estava el cotxe, una volta ho fèrem ens carregàrem les motxilles a l’esquena i en
s posàrem a caminar. Escomençàrem a caminar de nit. Eixirem prompte de Santiago ja que aquesta carballeira està a les af
ores de la ciutat. Escomençàrem a seguir les fletxes que ens van fer seguir per un carrer estret que descendia cap al pont d’un ri, el creuàrem i ens endinsàrem en un xicotet bosc. Tornàrem a creuar un rierol, que quasi no el vam vore de no ser per les llanternes, encara que ja escomençava a eixir poc a poc el sol. Després de creuar el rierols escomençàrem a
ascendir poc a poc, per un bosquetmolt bonic i arribàrem a una xicoteta explana prop d’unes urbanitzacions des d’on vam poder vore prou bé les torres de la catedral de Santiago que pareixia que sorgiren d’entre la boira, encara que a les fotos les torres no es veuen molt bé, però in situ si. Després de fotografiar les torres de la catedral vam entrar en unes xicotetes urbanitzacions i ens va costar una mica orientar-nos. Al final trobàrme les fletxes. Seguirem una senda entre un eucaliptal on hi havíen alguns roures i troncs caiguts, possiblement a causa d’un incendi.
La senda era molt bonica i pel camí no trobàrem a ningú, el que ens va proporcionar molta trnaquilitat. La send
a estava molt xafada i havíen pocs creuament i desviament, el que va fer que no tingueren cap problema d’orientació, ja que cada pocs metres hi havia un molló indicant la direcció. La senda discorria per uns boscos molt bonics, principalment d’eucaliptes, amb un sotobosc de roures i falgueres. La senda eixia a parar a una carretera entre uns pocs xalets i uns po
cs camps de cultius.
La senda era molt bonica i pel camí no trobàrem a ningú, el que ens va proporcionar molta trnaquilitat. La send
a estava molt xafada i havíen pocs creuament i desviament, el que va fer que no tingueren cap problema d’orientació, ja que cada pocs metres hi havia un molló indicant la direcció. La senda discorria per uns boscos molt bonics, principalment d’eucaliptes, amb un sotobosc de roures i falgueres. La senda eixia a parar a una carretera entre uns pocs xalets i uns po
cs camps de cultius. No tardarme en abandonar la caretera, desviant-nos per una senda empedrada per un bosc d’eucaliptes que antigament es va cremar. Per la senda els eucaliptes anàven rebrota
nt tornant a reforestar el bosc. També trobàrem uns roures molt alts que havíen acosneguit sobreviure a l’incendi.
A bands de tornat a xafar asfalt, travessarem una roureda molt bonica que pareixia extreta d’un conte de fades.
Deixàrem enrere la r
oureda i entràrem en unes urbanitzacions. Entràrem en una xicoteta aldea i al deixar-la enrere trobàrem a un home que estava pescant en un rierol, per això decidirem guardar silenci. 
Tornàrem a entrar en una aldea i a l’eixir d’ella seguirem per la vorera del carretera durant una estona fins que entràrem a Augapesada. Prop del poble hi havia un xicotet pont romànic. Paràrem i ens fèrem unes fotos. Seguirem el camí en direcció a l’Alt del Mar de les Ovelles. Escomençàrem a puja
r poc a poc per una estreta pista empedrada que ascendia molt bruscament entre un bosc d’eucaliptes. Poc a poc la pista cada volta estava menys empedrada i cada volta hi havia menys eucalipt
es fins que ens vam nedinsar en una roureda màginca, on quasi no arribava la llum del sol i la que arribava eran olt poca, el que creava un ambient màgic i molt humit, ant que hi havíen fins i tot bolets, en estiu. Seguirem per la senda travessant aquesta bonica roureda, possiblement una de les més boniques del Camí en Galícia.
Deixàrem la roureda i ens tornàrem a endinsar en un bosc d’eucaliptes, que
desrpreníen una olor una mica desagradable.
Al final eixirem a parar a la carretera on el terreny ja es suavitzava. Després d’haver pujat una mica escomneçàrme a desceñir molt en direcció al llit del riu Tambre. La baixada era per carretera i travessàvem to
tes les petities aldees que havíen. Arribàrem per fi al llit del riu Tambre, però abans de creuar-ho paràrem a esmorçar en un xicotet bar que pareixia que estiguera tancat. Allí esmorçàrem molt bé i els propietaris del bar resulta que èren d’Oliva.
Després d’esmorçar
remprenguerem la marxa.
Creuàrem el pont medieval i vam poder vore l’ampli llit del riu Tambre, amb un ass
ut, que retenia part de l’aigua. A l’altra banda del pont estava Ponte Maceira on hi havia un palau preciós, la llàstima es que era privat, però era una preciositat de palau, pareixia extret de l’edat mitjana.
Només creuar el pont entràrem en l’aldea, no hi havia ningú, excepte dos pintors. L’aldea era diminuta, però molt
bonica.
Eixirem de seguida per una carretera entre prats, quan aribàren a l’alçada d’una roureda ens haguerem de desviar per aquesta. La roureda era xi
coteta ,però molt bonica, ja que anava al costat del riu Tambre, on podíem escoltar el fluxe de l’aigua. Eixirem de la roureda i travesàrem uns prats per un camí de terra que va desembocar a la carretera.
Seguirem la car
retera durant una estona i ens desviàrem per un pinar a l’esquerra.
Ja feia prou calor i estàvem una mica esgotats, però seguirem ja que Negreira estava prop.
Després d’estar caminant una estona llarga arribàrem a Negreira. Seguirem el Camí i eixirem de Negreira. Seguirem les fletxes i arribàrem a l’alberg que estava a 1 km del poble costa amunt. Feia calor, així que arribàrem a l’alberg completament esgotats.
De seguida es plenà l’alberg, però nosaltres tingueren lloc. L’alberg estava prou brut, i les dutxes un horror, eren piques i damunt molt brutes, un horror, però, per una nit, què més dóna.
Després de dutxar-nos anàrem a dinar a l’entrada del poble, en un restaurant boníssim, on dinàrem molt bé, després anàrem a comprar fruita i menjar per al sopar. Quan es fèrem les set ens posàrem a sopar dintre de l’alberg i la veritat es que sopàrem molt bé, després, a l ‘hora de dormir hi havia un home, al costat de Lucia que pareixia un lleó quan roncava, i menrte roncava ens entrava una risa molt forta, per sort una xica li tocà la cama i parà de roncar .
nt tornant a reforestar el bosc. També trobàrem uns roures molt alts que havíen acosneguit sobreviure a l’incendi.A bands de tornat a xafar asfalt, travessarem una roureda molt bonica que pareixia extreta d’un conte de fades.
Deixàrem enrere la r
oureda i entràrem en unes urbanitzacions. Entràrem en una xicoteta aldea i al deixar-la enrere trobàrem a un home que estava pescant en un rierol, per això decidirem guardar silenci. 
Tornàrem a entrar en una aldea i a l’eixir d’ella seguirem per la vorera del carretera durant una estona fins que entràrem a Augapesada. Prop del poble hi havia un xicotet pont romànic. Paràrem i ens fèrem unes fotos. Seguirem el camí en direcció a l’Alt del Mar de les Ovelles. Escomençàrem a puja
r poc a poc per una estreta pista empedrada que ascendia molt bruscament entre un bosc d’eucaliptes. Poc a poc la pista cada volta estava menys empedrada i cada volta hi havia menys eucalipt
es fins que ens vam nedinsar en una roureda màginca, on quasi no arribava la llum del sol i la que arribava eran olt poca, el que creava un ambient màgic i molt humit, ant que hi havíen fins i tot bolets, en estiu. Seguirem per la senda travessant aquesta bonica roureda, possiblement una de les més boniques del Camí en Galícia.Deixàrem la roureda i ens tornàrem a endinsar en un bosc d’eucaliptes, que
desrpreníen una olor una mica desagradable.Al final eixirem a parar a la carretera on el terreny ja es suavitzava. Després d’haver pujat una mica escomneçàrme a desceñir molt en direcció al llit del riu Tambre. La baixada era per carretera i travessàvem to
tes les petities aldees que havíen. Arribàrem per fi al llit del riu Tambre, però abans de creuar-ho paràrem a esmorçar en un xicotet bar que pareixia que estiguera tancat. Allí esmorçàrem molt bé i els propietaris del bar resulta que èren d’Oliva.Després d’esmorçar
remprenguerem la marxa.Creuàrem el pont medieval i vam poder vore l’ampli llit del riu Tambre, amb un ass
ut, que retenia part de l’aigua. A l’altra banda del pont estava Ponte Maceira on hi havia un palau preciós, la llàstima es que era privat, però era una preciositat de palau, pareixia extret de l’edat mitjana.Només creuar el pont entràrem en l’aldea, no hi havia ningú, excepte dos pintors. L’aldea era diminuta, però molt
bonica.Eixirem de seguida per una carretera entre prats, quan aribàren a l’alçada d’una roureda ens haguerem de desviar per aquesta. La roureda era xi
coteta ,però molt bonica, ja que anava al costat del riu Tambre, on podíem escoltar el fluxe de l’aigua. Eixirem de la roureda i travesàrem uns prats per un camí de terra que va desembocar a la carretera.Seguirem la car
retera durant una estona i ens desviàrem per un pinar a l’esquerra.Ja feia prou calor i estàvem una mica esgotats, però seguirem ja que Negreira estava prop.
Després d’estar caminant una estona llarga arribàrem a Negreira. Seguirem el Camí i eixirem de Negreira. Seguirem les fletxes i arribàrem a l’alberg que estava a 1 km del poble costa amunt. Feia calor, així que arribàrem a l’alberg completament esgotats.
De seguida es plenà l’alberg, però nosaltres tingueren lloc. L’alberg estava prou brut, i les dutxes un horror, eren piques i damunt molt brutes, un horror, però, per una nit, què més dóna.
Després de dutxar-nos anàrem a dinar a l’entrada del poble, en un restaurant boníssim, on dinàrem molt bé, després anàrem a comprar fruita i menjar per al sopar. Quan es fèrem les set ens posàrem a sopar dintre de l’alberg i la veritat es que sopàrem molt bé, després, a l ‘hora de dormir hi havia un home, al costat de Lucia que pareixia un lleó quan roncava, i menrte roncava ens entrava una risa molt forta, per sort una xica li tocà la cama i parà de roncar .
0 comentaris:
Publica un comentari