El Barranc de l'Infern

Aquesta és una altra ruta que vam fer amb el grup de senderisme Rocacoscollà. Havíem quedat a les 6.45 hores en la gasolinera Cary, entrant a Massanasa. Quan estiguerem tots anàrem cap a Fleix. Gran part del grup ja estava en Fleix molt abans que nosaltres degut a que els venia millor anar directament a Fleix.

Tiguerem alguns problemes abans d'arribar a Fleix amb els cotxes...ens perguerem, però arribàrem prompte a Fleix.
A Fleix ens estava esperant tota les resta del grup.

Ens posàrem a caminar uns 16 min. més tard del previst, però no va tenir molta importància.

Seguirem el PR-V 147 en direcció a les Juvees d'Enmig. Anàvem molt animats, sobretot perquè no feia molta calor. El PR ja l'havíen fet, però aquesta volta a soles anàvem a seguir un tram d'aquest, al principi i al final de la ruta.
La senda era tota l'estona en descens fent un continu zig-zag per unes escales amb un estil molt rural. Per ara no havia eixit molt el sol degut que estava cobert per alguns núvols. Tampoc feia molta calor, encara que al caminar pareix que faja més calor que la que fa realment.
Descendirem ràpidament per la senda fins arribar a l’eixut llit del barranc. Ací abandonàrem el PR que creuava el barranc i tornava a ascendir per unes escales. Nosaltres, en canvi seguirem cap a la dreta, pel llit del barranc en direcció a la presa d’Isbert. El barranc era ample, però amb un llit molt pedregós, el que no feia còmode el caminar. Seguíem el llit molt animats. En poc de temps el llit escomençava a plenar-se de punxegosos i alts matolls, fruits d’una antiga presa que ara a soles és un gran mur de contenció d’avingudes. En aquest tram ens arrapàrem molt amb tot els matolls que hi havíen, ja que era difícil avançar degut a que la senda estava molt tancada. Al final, però amb moltes arrapades (que pareixia que ens haguerem barallat amb un gat) arribàrem als murs de la presa d’Isbert. Ací veguerem que, antigament hi havíen unes escales en el mur de l’estret, però es veu que les contínues riuades ho van destrossar tot. Als murs de la presa trobàrem també a un gripau, molt fotogènic,ja que deixava que li feren fotos, inclús “posava”.
Estiguerem una estona en la presa fins que donàrem mitja volta i ens dirigirem cap a la Cova Santa, al mateix Barranc de l’Infern.
Donàrem mitja volta i ens tornàrem a endinsar ens els matolls.

Eixirem dels matolls i seguirem el barranc per on havíem vingut. El barranc era ample i pedregós, el que feia que no fora molt còmode caminar. Des del barranc podíem vore, a voltes formacions geològiques molt originals.

Seguirem el barranc tota l’estona, després de travessar el tram per on havém vingut continuàrem remuntant el barranc, on cada volta es feia més complicat, però no molt, avançar. El barranc havia erosionat molt aquesta zona amb les seua numeroses riuades , per això al barranc hi havíen formacions geològiques molt originals i variades. Pel camí ens contà Jose Miguel que ell va fer aquesta ruta, i que quan ell la va fer hi havíen moltes més marques que ara, això era per les riuades que ho van borrar tot.

Mentre remuntàvem el barranc haguerem de travessar una on havíen crescut molts baladres i junt amb la quantitat de roques que hi havia doncs havíem de trepar una mica a voltes, llevar les branques, etc... però el tram no era gens difícil. Només travessar aquesta zona del barranc trobàrem una zona relativament planera al llit del barranc i com que també estava completament ausent de vegetació decidirem esmorçar.
Mentre esmorçàvem la gent començava a traure de la motxilla els aperitius; ametles, galetes de tot tipus, vi (sobretot), café, etc... en general, a l’esmorçar no faltà res.
Després d’esmorçar seguirem pel barranc en direcció a la Cova Santa. Poc a poc el barranc escomençava a endinsar-se en uns estrets, el qual ens va fer buscar el pas més còmode per poder avançar. Aquest tram posiblement fou el més bonic de la ruta perquè poguerem observar als estrets com l’aigua havia erosionat la roca, moldejant-la i donant-li formes molt originals. Després de travessar un tram del barranc haguerem de destrepar una mica per arribar a la Cova Santa.
La Cova Santa és una cova situada dintre del Barranc de l’Infern. E l lloc on està es preciós i es pot fer escalada i tot. Estiguerem a la cova una bona estona intentant buscar lloc per avançar i poder vore millor la cova, però si no s’escala és impossible vore-la del tot, així que els intents fóren nuls.
Allí a la cova ens fèrem la foto de grup, en realitat dues, però com que sempre la primera ix mal tornàrem a fer una altra.

Després de fer-nos la foto de grup, escomençàrem a caminar en direcció a Benimaurell.
Eixirem del barranc per on havíem vingut. Trepàrem una mica, a continuació seguirem pel barranc, però ara, en compte d’anar justament pel llit del barranc anàrem per la roca que hi ha a la vorera del barranc.

Després d’eixit dels estrets del barranc seguirem pel pedregós llit. A mesura que avançàvem la vegetació predominava més i això va fer que haguerem d’apartar les branques. A més també haguerem de botar una mica per descendir algunes roques.
Quan passàrem aquest tram del barranc haguerem d’ascendir brutalment per una senda que eixia a la dreta eixint del llit del barranc.

La senda tenia un fort desnivell positiu i a més pujàrem la senda a gran velocitat seguint el ritme de José Manuel. La senda travessava lloc molt humits degut a que havíen crecut falgueres. També travessava xicotets bosquets que ens proporcionàven temporalment ombra, i no molta. Després d¡haver ascendit molt i molt ràpidament paràrem en un xicotet replà per reagrupar-nos. Des d’ací vam poder vore una gran part del Barranc de l’Infern. A partir d’ací la senda es suavitzava ja que seguia a mitja carena de la muntanya. La senda malgrat es suavitzava una mica no deixava de ser dura i amb alguns passos una mica complicats ja que havíem acatxar el cap per a no clavar-nos algunes espines, a la volta que ens pegàvem a la senda per a no caure per una forta pendent en descens.
Altres voltes els matolls ens clavàven els seus punxos arrapant-nos la pell.

La senda va haver un tram que travessava una pinada molt xicoteta i jove on hi havia una bifurcació, en la qual hi havia una fita de pedres en el camí de la dreta, que és el correcte.
Seguirem la senda entre palmes i matolls a gran velocitat seguint el ritme de José Manuel i Kiquet, principalment. Al final empalmàrem amb el PR-V 147 i, segons els cartells estàvem a 35 min. de Benimaurell. A partir d’ací escomençàrem a pujar escales. Mentre pujàvem ràpidament les escales Toni es va parar un moment per a omplir-se la cantimplora amb un líquid que li va donar forçes per avançar. Després de que es prenguera el líquid va escomençar a adelantar a unes quantes persones atallant fent una mica de camp a través evitant fer les corbes de la senda.
La senda després de pujar una gran costera fent un continu zig-zag es feia molt planera i s’endinsava en uns horts d’ametlers. Seguint la senda arribàrem a La Font dels Olbis on fèrem una llarga parada de reagrupació. Arribàrem dels primers a la font el que ens va permetre poder descansar més estona. A la font reomplirem les cantimplores i els saquets que duíem dintre de la motxilla i per on bevíem aigua mitjançant un tub. Després de la llarga parada Vicent i Toni fòren a per uns cotxes per a arreplegar als rezagats. La resta del gruo seguírem per la carretera on arribàrem a Benimaurell, allí ens desviàrem del PR-V 147 i empalmàrem amb el PR-V 181 que empalmava amb el 147 i arribava a Fleix, d’aquesta manera acurtàrem 300 m.

A l’eixida del poble trobàrem la font de Benimaurell, però no paràrem gens. Seguirem tota l’estona per un camí asfaltat entre horts de secà, tota l’estona en lleuger descens. Seguint aquest camí molt ben indicat arribàrem a Fleix sobre les 14.00 hores. Allí ens despedirem de tots i anàrem a Alcalà de la Jovada a dinar. Tot seguit tornàrem a casa.

PD: Ací teniu el track de la ruta (cliqueu en la foto per accedir a la ruta). El de Rocacoscollà està millor i el podeu trobar tant a Wikiloc, com a la seua pàgina web