El Baile

Eren les 7.00 de matí quan arribàrem a la Pinada en Gilet. Quan arribàrem ja estava bona part del grup reunit. Quasi no vam poder aparcar en la gasolinera ja que estava plena de recolectors de bolets i caçadors que es desplaçaven cap a l’interior en busca de bolets i animals. Ens costà prou aparcar però al final ho aconseguirem. Mentre esperàvem a bona part del grup (una altra part es trobava a El Toro) ens estàvem congelant perquè feia prou de fred però la gent arribà de seguida.
Mentre pujàvem per l’autopista en direcció a Terol hi havia un trànsit increíble no hi havíen cues de miracle de tanta gent que hi havia.

Quan arribàrem a El Toro, en concret al paratge de Los Vallejuelos la temperatura era a soles de…2ºC!!! hi havia fins i tot rosada. Ens constà prou aparcar els cotxes degut a la falta d’espai i a que el terreny estava en unes condicions pèsimes.
Al final aconseguirem aparcar tots els cotxes, ens posàrem les motxilles i ens posàrem a caminar. Hui també ens acompanyàven quatre carinyosos gossos. Escomençàrem a caminar cap a les 8.00 del matí amb l’herba coberta de rosada que, pel fred s’havia congelat. Pel camí vam vore com el Sol escomençava a sobreeixir per les muntanyes properes. Esocmençàrem seguint el PR-V 63.1 que per cert estava molt ben marcat. Escomençàrem pujant per una pista forestal entre uns xicotets prats congelats. Poc a poc escomençàven a aparèixer savines i més savines i poc a poc també aparegueren carrasques i ens endinsàrem en un bosc molt variant.
La senda era tota l’estona en lleugera pendent el que feia que no es fera tna pesat el recorregut. La senda era molt bonica i donava gust caminar perquè travessàvem un bosc de carrasques molt humit degut a la rosada que havia caigut aquesta nit.

Seguirem la senda sense cap problema. La senda empalmava amb una estreta pista forestal però de seguida continuàrem seguint una senda entre carrasques i savines també molt bonica. Mentre caminàvem seguint una estreta pista que havíem enllaçat seguint la senda ens van haver de frenar a laguns que anàem a la capçalera per anar reagrupant-nos. Poc a poc arribàrem al Coll Beltrán on escomençàrem a descendir cap a un barranc.
Una volta al barranc escomençàrem a remuntar-lo. Mentre el remuntàvem van anar aparèixent pins rojos que no solen ser molt comuns a la Comunitat Valenciana degut a que aquestos arbres són arbres eurosiberians i es un miracle que pugen habitar en les nostres terres de set també hi ha aquest tipus de pins a Massís del Penyagolosa i al Massis dels Ports i la Tinença de Benifassà . Seguirem caminant pel barranc. A voltes trobàvem sendes que, a l’igual que passava a la Rambla del Quixal a soles bordejàven una mica el llit del barranc per si plou molt. En el nostre cas, al no saber-ho o almenys al no afirmar-ho seguíem les marques del PR foren per on foren. Al final abandonàrem el barranc i escomençàrem pujant per una senda una mica perduda degut a la rosada i a que no sol estar freqüentada pels boleters i els caçadors però encara es podíem vore prou bé alguna marca de la senda. Escomençàrem a pujar poc a poc i arribàrem al Corral de la Canaleta. Seguirem una mica més la senda i enllaçàrem amb una pista forestal prou pedregosa. Seguirem la pista forestal i passàrem per la Mallada del Porc i la Casa Montera que es veu que encara s’utilitza ja que estava una mica arreglada. Quan arribàrem a un cert lloc escomençàrem a caminar cap a través per les muntanyes en direcció al Baile. Pel camí, al trobar una xicoteta explanada esmorçàrem. A l’esmorçar, estagueren inclosos a demés del café que vam dur amb llima (la recepta la vàrem aconseguir gràcies a Miguel quan anàrem a la Rambla del Quixal) i de dues botes de vi també hi hagué dues botelles de ví, per cortesía de Riquelme: un era de la Rioja i altre de Burdeos…tot un luxe juntament a les dues botes de vi que son omnipresents. Després d’esmorçar escomençàrem a pujar camp a través cap al Baile. Després d’haver pujat un puig haguerem de baixar fins a un coll on hi havia una pista forestal. Creuàrem en perpendicualr la pista forestal i tornàrem a pujar cap amunt tenint com a referència el Baile. Mentre pujàvem trobàrem uns corrals prop de nosaltres, jo em vaig desviar per a anotar el corral com un waypoint. Aquest corral es deia el Corral del Baile (que original). Una volta vam arribar la Baile no vam trobar l’orquesta (perquè en realitat el nom de Baile es refereix a un jutge ordinari de fa molt de temps. Aquesta información sense una orientació prèvia de Riquelme no haguerem pogut saber aquesta definició perquè no savíem que es tractava d’un ofici) i va ser quan Pablo va escomençar a posar la música que tenia al móvil. De seguida Almudena i Riquelme escomençàren a acompanyar l’orquesta.
Una volta estiguerem tots al molló ens fèrem la foto de grup. A banda de la foto de grup Jose també ens va fer una foto a la familia i ens la va enviar per correu i ací també la pose.Des del cim també vam contemplar unes meravelloses vistes del Penyagolosa, el Pina, Barracas, etc...
Una volta vam acabar de fer-nos la foto de grup escomençàrem a baixar altra volta camp a través seguint unes fites de pedres. Quan baixàvem camp a través havíem de bordejar, a voltes, les carrasques que feien un mur vegetal que ens impedia passar. Seguirem caminant i arribàrem a una pista forestal que provenia del coll que havíem travessat la seguirem i al pocs minuts haguerem de retrocedir ja que ens havíem passat un desviament per una antiga senda motl perduda però la poguerem seguir prou bé. La senda travessava un carrascar no molt vell ja que les carrasques no eren excesivament joves, pèro tanpoc eren molt grans. Seguint la senda anàrem a parar a una pista forestal on en front estava el Corral de la Canaleta. Una volta ens reagrupàrem seguirem una mica cap a la dreta la pista forestal i connectàrem amb la pista forestal que havíem abandonat i amb el PR. A partir d’ací escomençàrem a seguir el PR en direcció a Los Vallejuelos on havíem apracat el ctoxe. Escomençàrem a seguir el PR i només arribar al llit d’un barranc, Kiquet va abandonar el PR creguent que havia de seguir recte, però jo que anava una mica més enrere el vaig frenar una mica a temps advertint-li de la creu que hi havia marcada. En realitat aquest punt es una mica conflictiu ja que hi ha que fer un angle agut per a seguir el barranc en compte de remuntar-lo però en aquest punt no es distingueix molt bé cap a on es remunta i cap a on es segueix el curs a demés de que si algú va una mica despistat i no s’adona de la creu o possiblement estava tapada per la quantitat de gent que ho havia i segurament va ser per això però no va ser un aspecto molt rellevant. Mentre seguiem el cuRs del barranc just per on havíem vingut jo em vaig desviar per una senda que bordeja una mica el barranc i als 5 metres torna a conectar-se i clar mon pare es va quedar a l’entrada de la senda esperant a que eixira però en realitat jo ja havia eixit de la senda fa molta estona, Mentre mon pare “m’esperava” Kiquet també es va quedar en ell ajudant-li a buscar-me, però la senda quan entra fa un angle agut molt tancat i com que hi havia tanta gent i vegetació doncs mon pare no em va vore. Al final Kiquet es va adelantar una mica més i va anar pregutant per mi per vore si es que estava davant de la fila i…efectivament. Quan Kiquet s’en va assabentar li ho va dir a mon pare i seguirem caminant.

Eixirem del barranc i el sender escomençava a ascendir entre un bosc de carrasques en direcció al Coll Beltran.
Una volta vam passar el coll seguirem caminant per una estreta pista fortestal i just quan anàvem a desviar-nos per una senda algú va trobar, prop de la soca d’una carrasca i prop d’una llàntia d’oli ( hi ha que vore alguna gent com embruta) un bolet enorme que a soles van fotografiar uns quants.

Seguirem el sender ja en descens per un bonic bosc que carrasques que poc a poc perdia intensitat fins que arribàrem a “Los Vallejuelos” on finalitzàrem aquesta ruta.
PD: El track el podeu descarregar clicant a l'imatge o també podeu descarregar-vos el track de José Manuel desde Wikiloc o des de la seua pàgina: Rocacoscollà