El Montdúver i el Penyalba

Iniciàrem la ruta en la Font de la Drova a les 8.00,hores encara que alguns, en aquesta cas també estem inclosos nosaltres quatre., quedàrem a les 7.00hores en la Gasolinera Cary, prop del Carrefour de Sedaví, i des d’allí vam anar tots junt cap a la Font de la Drova on esperaba la resta del grup.

Aquesta ruta que va proposar José Manuel, va vindre poca gent de la que sol venir normalment, segurament perquè va posar que havíem de trepar i hi havia alguns passos on algú podia tenir vertígen.
Mentre caminàvem seguint el GR-236 en direcció contrària a Barx no veíem les antenes del Montdúver, ja que estàven cobertes per una espessa boira, que amenaçava pluja en tota la zona.
Encara així s’animàrem a caminar. Seguirem per un camí al costat d’uns xalets. A voltes travessàvem algún bonic pinar. Seguint el GR travessàrem la carretera i seguirem per un camí que estava a l’altra banda del barranc. A la vora de la carretera estàven fent un xalet i també havíem col·locat un mirador xicotet.
Seguirem un camí tota l’estona ascendint. Deixàrem el GR i ens incorporàrem a un SL molt ben marcat. Mentre seguíem l’SL passàrem al costat de la Cova del Parpalló, la llàstima es que està vallada i no podíem accedir. Seguínt el camí vam poder vore un forat impressionant. Ens desviàrem per una senda, seguint tota l’estona l’SL. La senda a tram tenia alguns pocs escalons, però en general no molts.
Arribàrem al Coll de la Rafaela, on el paratge havia estat completament cremat, siguent víctima d’un incendi.
Al coll trobàrem un refugi molt acollidor i molt ben ciudat (per fora), en comparació a altres que donen pena.
Allí ens reagrupàrem i abandonàrem l’SL i seguirem per la senda de l’esquerra. Seguint la senda, als pocs metres trobàrem un xicoteta banc molt original on, en dies clars es podia veure gran part del a comarca, però hui, desafortunadament no. Seguirem la senda, però l’abandonàrem ja que aquesta se n’anava per l’esquerra, en canvi nosaltres seguirem de front. Estàvem seguint la vereda del Montdúver. Seguint la vereda que tenia un enorme desnivell i damunt estava molt perduda passàrem al costat d’uns roques, les quals s’anomenen “la Fallera” ja que diuen que desde més abaix que es per on va el PR-V 153 pareix una fallera amb peineta i tot.

Poc a poc la boira estava cobrint les muntanyes i escomençàvem a fer les primeres trepades. Com que hi havia molta boira paràrem un moment per reagrupar-nos, mentrestant estiguerem debatint sobre quina era la famosa “zona de vertígen” la veritat es que estàvem en ella, però com que hui hi havia moltíssima boira no sabíem més o menys on estàvem així que no ens podíem fer una idea d’on estàvem, però aquesta zona on dia que no hi haja boira possiblement si que existisca la zona de vertígen.

Una volta reagrupats escomençàrem a seguir la vereda. Mentre caminàvem pareixia que als costats tingueren un biut increíble, ja que tot estava gris i pareixia que estiguerem en una pel·licula de por, però com que hi havia molta gent no donava molta por, això si, un dia com aquest, una persona sol pot tenir por.

Seguint la vereda escomençàrem les grans trepàdes. Escomençàrem a trepar roques com si fòrem cabres monteses, sense ser-ho, però ho fèiem. Mentre trepàvem vaig trobar una zona en la qual les cames les vaig intrduïr entre dues roques i quasi no les podia moure, ni avançar, però després de donar moltíssimes voltes vaig poder moure’m una mica i seguir trepant. Mentre trepàvem havíem d’assegurar prou bé el peu per si acàs ja que no savíes el que hi havai darrere de la boira ja que no veíem cap costa que estiguera a més de 10 m.

Quan trobàrem un xicotet replà paràrem una miqueta per a reagrupar-nos. Quan ja estiguerem tots continuàrem caminant.
Trepàrem un poquet més i arribàrem a un altre replà, però aquest molt més llarg. En aquest replà s’unia el PR-V 153, provinent de Xeresa, on inicia i acava. Creuàrem aquest replà on estàvem escomençant a crèixer moltíssimes carrasques, però per ara són massa xicotetes i quasi no es poden apreciar, ja que pareixien matolls.
Durant tot aquest tram que duíem de camí havíem trobat moltes xitxarres i ens havia resultat prou curiós.

Arribàrem al cim del Montdúver 7 min. Abans de les 10.00 hores, que era l’hora en la qual teníem previst arribar. Allí al cim esmorçàrem. Mentre esmorçàvem alguns persones escomençàren a trèure botes de vi o caféper a oferir. També oferiren ametles, galetes, corfes de porc, etc… en definitiva: a l’esmorçar hi havia de tot i fou molt variat.

Després del complet esmorçar seguirem el nostre camí ja de baixada.
Passàrem al costat de la caseta del Guarda Forestal, al qual li vam preguntar per algunes sendes, però no tenia molta idea. Travessàrem totes les antenes del Montdúver (no savia que n’hi havia tantes) i desembocàrem a una pista asfaltada, per la que pugen en cotxe al Montdúver.

Escomençàrem a descendir per la pista i trobàrem un post de PR, però era el 153 i seguirem una mica més per a trobar el del PR-V 51. Trobàrem el PR-V51 i ens desviàrem per una senda que neixia al a dreta. La senda a voltes era una mcia incòmoda, i encara que estiguera molt ben marcada a voltes ens vam haver de desviar uns centímetros del recorregut per buscar un pas milllor ja que les roques están completament foradades i pasar per elles es molt incòmode. Seguirem el PR i trobàrem un desviament cap a les crestes, que possiblement també es puga visitar el Forat i el Puntal de la Drova o també es pot anar per una altra senda també molt ben marcada que segueix per la carena de la muntanya. Nosaltres, a causa dels fenòmens atmosfèrics que se’ns havíen presnetat hui vam decidir anar per la ruta més fàcil ja que la que va per les cretes podia tenir moltes roques i com que estàven mullades per seguretat vam optar per seguir la ruta més fàcil.

Seguírem el PR que, sincerament està molt ben marcat, hi ha marques cada menys d’un metre, per tant no vam tenir cap problema d’orientació, a més les marques són molt recents. Passàrem per uns quans alts abans d’arribar a l’enllaç de la variant que ve de les crestes. Seguirem la senda plena de carrasques i matolls i prou bolets arribàrem a un coll, on hi ha un desviament cap al cim del Penyalba. Com que no sabíem molt bé si hi havia alguna senda que baixara des del cim Kiquet, Toni i José Manuel van fer una “avanzadilla”, mentre que la resta pujàvem poc a poc el cim per si havíem de tornar.
Mentre pujàvem cap al cim Lucia, mon pare i jo vam escomençr a embalar-nos i vam deixar a la major part del grup darrere, ja que davant estàven Toni, Kiquet i José Manuel.
Nosaltres tres, a punt d’arribar al cim del Penyalba que estava cobert per la boira vam vore que Toni venia en direcció contrària diguent qu otrnàrem ja que no hi havia cap altre camí.
Nosaltres vam donar mitja volta, encara que ens vam quedar amb les ganes d’haver pujat del tot al Penyalba, ja que el teníem a dos passos. Arribàrem fins al coll i escomençàrem a descendir. Seguirem la senda en pronunciat descens entre alguns carrasques i molt matolls que ens van deixar alguns ferides, però no molt greus.
Seguint la senda trobàrem un indicador, nosaltres en compte de seguir frecte ens desviàrem per l’esquerra. Seguirem la senda que estava prou xafada, però com que havia crecut moltes aliages i altres matolls ens vam arrapar molt.

Mentrestant el cel encara seguia molt encapotat amb probabilitat de pluja, però de moment no ens plovia.

Seguirem la senda, la qual, poc a poc se li va acabar la biaxada i va, haver d’escomneçar a ascendir. I només haver ascendit vam baixar considerablement en direcció a Barx.
La senda era molt pedregosa i, juntament al desnivell que tenia haguerem d’anar amb peus de plom per a no caure. Passàrem al costat del a Cova de les Mallaetes, que també estava tnacada per evitar actes de vandalisme. Seguirem la senda que estava perfectament marcada. Trobàrem un indicador, el llegirem i seguirem cap a l’esquerra, per la senda. La sneda ens va conduïr directament a Barx, allí tornàrem a enllaçar amb una senda paral·lela a la carretera. Des de la senda veíem unes escales que anàven a parar a la senda. Ens extranyava molt que hagueren posat unes escales que no condugueren enlloc, encara que a Emilio li van ser últil ja que ell es va desviar per al carretera, però després, com que volgué enllaçar amb la senda pujà per les escales.

Seguirem la senda i passàrem la costat d’una Figuera, que va ser el centre d’atenció de moltes persones que van anar a mirar a vore si encara li quedàven figues.

Seguint la senda entràrem a l’urbanització el Romeral on escomençà el diluvi. Ràpidament ens haguerem de posar els impermeables ja que havia escomençat a diluviar tant que els carrers eren antèntics rius, ja no savíem on posar el peu, encara que donava igual, ens anàvem a mullar de totes formes.

Seguirem pels carrers i aconseguirem arribars sans i no tant estalvis, al cotxe. Hui, va ser una llàstima que no haguera foto de grup per culpa que la pluja, encara que va ser millor que ens haguera caigut al final de la ruta que no havia que trepar i tampoc n’hi havíen roques, que si ens haguera plogut enmig del a ruta.
Ràpidament ens vam despedir tots d’aquesta variada ruta.
PD: El track es troba clicant l’imatge o la paraula track . També podeu aconseguir el track de Rocacoscollà.