Escomençàrem seguint l’SL 81 per l’ombria. Al principi escomençàrem seguint una pista forestal plena de cavallons. La pista tenia alguns cartellets sobre la vegetació i algunes plantes. Poc a poc la pista s’anava estretint fins al punt en que es va convertir en una senda entre el pinar. La zona de l’ombria era molt bonica perquè molts pins estvaen coberts per les trepadores, encara que podríen arribar a matar-los ja que els poden arribar a privar de la llum i l’aigua. Pel terra també hi havia molsa i alguna falguera.
A mesura que caminàvem la senda ens obligava a guardar el pal i unsar les mans ja que en alguns trams hi ha que realitzar una lleugera trepada.
Al final empalmàrem amb el GR-236 i abandonàrem l’SL-81 que baixava al Monestir de la Murta. Nosaltres escomençàrem a ascendir cap al Pas del Pobre on abandonaríem el GR-236 que es dirigeix al paratge de la Casella seguint el curs del Barranc Negre, mentre que nosaltres l’anàvem a remuntar.
La senda pel GR estava molt ben marcada i per tant no tingueren cap problema de pèrduda. La senda tenia punts una mica complicats ja que haviem de fer algunes trepadetes que encara que la trepada no era molt era molt continuada això també cansa, a banda de que la senda era tota en ascens i no tenia cap replà.
Al final aconseguirem arribar al Pas del Pobre on abandonàrem el GR-236 . Prop de pas trobàrem un molló de pedra (hi ha molts per la zona) i es veu que es per a delimitat els termes municipal o alguna altra cosa.
Des del pas vam vore part de la serra de les Agulles i part de al vall de la Casella. Des del Pas del Pobre també vam poder vore, molt prop de nosaltres el Cavall Bernat, la Creu del Cardenal i tota la vall de la Murta i alguns municipis més al fons però no els sabíem dsitingir.
Abandonàrem el Pas del Pobre – i per tant el GR-236- i trepàrem i destrepàrem per unes roques, les qua
ls, la seua mala ubicació feia que fóra una mica complicat ja que els matolls complicàven la posición del peu.Poc a poc seguirem per les muntanyes (degut a que no hi havia cap senda ben definida) tirant del GPS , ja que sense ell no haguerem pogut fer la ruta perquè, encara que hi ha una senda marcada amb fites hi ha trams en els quals les fites escassejen molt i no es molt fàcil elegir la senda correcta, de fet ens equivocàrem dues voltes també perquè els matolls i els arbres tapàven les fites i ens embolicàvem.
Escomençàrem a remuntar el Barranc Negre. Pel camí el Sol ens anava donant de ple i per això ens costava mirar amunt. Mentre caminàvem fent alguna que altra lleguera tre
pada ens adelantà un senderista amb una samarreta que deia:-Club de Muntanyisme Alzirenc
Per tant es suposa que es coneixia la zona perfectament ja que anava snese GPS, plànols ni res. Aquest home anàva molt ràpid en comparació a nosaltres i damunt amb la forta pendent que hi havia. Mentre anàvem remuntant el barranc, com que havién moltes sendes i el propi llit del barranc ens embolicava molt tot açò i per tant haviem de prestar molta atenció al GPS i a les fites de pedres que hi havia pel camí.
La senda pel barranc estava plena de matolls per tant ens arrapàrem moltes voltes, però com que duíem pantalons llargs a soels es van vore afectats els braços. Al final aconseguirem eixir del barranc i continuàrem caminant per les muntanyes remuntant colls, a voltes crestejant, ja no ho sabia, anava pendent el GPS i la senda, encara que el que si que sabia es que veía el Mondúver, el Cavall Bernat, l’Orella d’Ase, la Creu del Cardenal, la serra de la Murta, etc…
La senda a voltes s’estretia tant que la perdíem i, a causa de l’immensa quantitat de matolls ens desviàvem una mica de la ruta (marcat al track com error).
Una volta vam retrobar la senda continuàrem caminant. Mentre caminàvem la p
endent es feia interminable, ja que no fèriem més que pujar i pujar i pujar. vam torbar, enmig de la senda, tapat pels matolls.. un pou!!! No sabíem si era natural o no, encara que ens extranyara molt que estiguera allí, i per què. El pou no era molt profund i es veu que era molt vell perquè estava molt cobert de matolls. Possíblement aquest pou va ser construït durant l’època del carboneig a Espanya, ja necessitvàen un lloc per emmagatzemar tota la fusta de la carrasca (que a Espanya era molt abundant i hui en dia queden molt poques), tapar-la del tot i després botar-li foc. Una volta s’havia pres foc (pel procés durava dies)ja teníen el carbó.
Una altra hipòstesi de les quals vaig estar pensant es que es podría tractar-se d’un aljub o d’una antiguíssima nevera i que estava pràcticament derruida.
Fóra el que fóra aquell pou l’ignoràrem i seguirem caminant, ja ens torbàvem prop del nostre primer cim: l’Orella d’Ase.
Arribàrem a un desviament cap a l’Orella d’Ase.
Escomençàrem a pujar per una senda molt ben marcada amb fites, encara que pel camí ens anàvem eixint del recorregut marcat ja que la qüestió era anar ascendint en recte.
Al final arribàrem a l’Orella d’Ase, des d’on vam poder vore Llaurí, l’urbanització Sant Sofí, el Mondúver, Cullera i els seus arrossars, la Mar Mediterrània. la Vall de la Casella, la serra de la Murta
, Alzira, la Vall de la Murta, la
serra del Cavall Bernat, el Cavall Bernat, la Creu del Cardenal, el Pas del Pobre. Unes mesetes pròximes a la serra de les Agulles i al riu Xúquer. Des de l’Orella d’Ase vam vore completament l’Albufera de València, Picanya, València, Torrent, Almussafes, Paiporta, Silla, Cataroja, els arrossars de l’Albufera de València, Sueca, i en general tota la comarca de l’Horta, la Ribera Baixa i part de la Ribera Alta. Des d’aquest cim també veguerem la serra Calderona, el Caroig, el Massís del Caroig, el Cingle Blanc, el Golf de València… i fins i tot la silueta inconfundible del Penyagolosa. 
Després d’haver vist pràcticament tota la Comunitat Valenciana des de la muntanya (veíem tantes coses que açò ja pareixia el Google Earth) escomençàrem a descendir per on havíem vingut. Baixàrem l’Orella d’Ase en 5 minuts degut a que baixàvem corrent camp a través i guiant-nos d’un pi solitari que era, més o menys allí on es bifurcàven dos camins. Mentre baixàvem també ens orientàvem d’algunes fites de pedres que anavem trobant al nostre pas.
Una volta ens trobàrem on es bifurquen els camins anàrem a pel nostre següent objectiu: la Creu del Cardenal.
A partir d’ací la senda ja es troba molt xafada i ben marcada encara que no té cap pèrduda. El sender era prou planer en comparació al que havíem patit i ens quedava per patir.
Ja a soles ens quedava una última pujada que eren tant sols uns 50 m de pujada, però l’anàvem a fer trepant i després d’haver trepat per una canal prou pedregosa ja a soles ens quedaría la baixada.
Pel camí anàvem ve
ient la cara sud de la Creu del Cardenal que, pel que vam vore va ser devasada per un incendi. Tranquil·lament arribàrem a la Creu del Cardenal allí trobàrem a molta gent, però no paràrem a esmorçar, sinó que seguirem una mica més fins al Pas de Sant Sofí .
Una volta arribàrem al Pas de Sant Sofí, que a soles
ens va costar 2 o 3 minuts ens preparàrem per a esmorçar. Vam elegir una mala zona degut olorava fatal a pixum i altres excrements, però ja no teníem altre lloc.
Estiguerem esmorçant una curta estona ja que el temps volava. Només acabar d’esmorçar escomençàrem a caminar seguint el PR-V 335 que anava en direcció al Pla del Pouet per la senda de la Mallada Verda nosaltres, just quan el PR començava a descendir nosaltres giràrem per una senda que neixia a l’esquerra. Als pocs metres escomençàre
m a trepar per una roca al costat de l’Espoló del Cavall Bernat. Una volta havíem trepar escomençàrem seguint una estreta senda per la qual s’havia d’anar amb molt de compte degut a que la senda anava pegada a un xicotet talladet de pocs metres d’alçada, però caure seria prou perillós per la quantitat d’arbustos que hi ha, a demés són molt punxegosos. Seguirem la senda i al final entràrem a la Canal del Cavall Bernat. Aquesta canal és, ni més ni menys que una torrentera per on, quan plou, baixa l’aigua per això és millor no apropar-se a les valls quan plou moltíssim ja que sole
n estar plenes de barrancs i originades (com és el cas de moltes valls) per un o dos barranc que li donen la forma al vall. 
Escomençàrem pujant per la Canal. Pujàvem poc a poc degut a que hi havia molta pedra solta i ho fèiem per a no caure. Poc a poc anàrem trepant per la Canal que pareixia que tinguera una pendent vertical encara que en realitat era pràcticament vertical i no vertical del tot.
A mesura que pujàvem la pendent començava a fer-se més i més pronunciada i moltes voltes la quantitat de matolls que hi havia ens ajudava agafar-nos per a poder trepar ja que, de no haver sigut pels matolls trepar haguera sigut a voltes prou complicat.
Poc a poc escomençàrem a eixir de la Canal, encara que l’ultima trepada realitzada a la Canal era vertical. Una volta vam eixir de la Canal ens trobàrem en un coll entre l’Espoló del Cavall Bernat i el Cavall Bernat. Quan arribàrem al coll descansàrem una miqueta per agafar una mica d’aire i després trepàrem per unes roques una miqueta més i arirbàrem per fi al Cavall Bernat.
Una volta al Cavall Bernat descansàrem una mica i no molt
perq
uè de seguida ja estàvem altra volta parant. Mentre descansàvem al cim un home que es trobava allí va baixar cap al coll perquè no sabia per on havíem vingut, ens havia vist aparèixer però no sabia d’on veíem així que baixà. Mentrestant nosaltres li explicàrem a la seua dona que també hi havia pujat que nosaltres haviem pujat per una canal que hi ha allí que es pot pujar però no baixar.
Les vistes des del Cavall Bernat també eren molt bones de fet vam vore la Ratlla, les Orelles d’Ase, la Creu del Cardenal, la Vall de la Murta, part de la serra de Corbera, Corbera, Llaurí, Alzira, Cullera, etc..
Després d’haver descansat escomençàrem a baixar. Crestejàrem una mica per la serra i després ja escomençàrem a atravessar colls plens de matolls i sense arbres. Mentre caminàvem ens trobàrem a una vorera del camí unes lletres fetes amb roques que deien:
ILV
O:
LV
O també (no ho tenim molt clar):
CV
Fòra el que fora això ens va extranyar molt però no li donàrem una gran importància i continuàrem baixant. A l’arribar a una pronunciada baixada, prèvia al Pla del Pouet decidirem fer al baixada corrent. Escomençàrem a correr i correr controlant sempre per on xafàvem. Al final arribàrem fins al lloc on empàlment la s
enda de la Mallada Verda amb la senda que baixa del Cavall Bernat. Una volta arribàrem a ací la pendent ja s’havia fet menys pronunciada i ja no ens feia falta correr. Escomençàrem a seguir la senda que baixa cap al punt d’informació. La senda estava prou tapada de margallons i coscolles i per això ens arrapàrem una mica a voltes. La senda estava molt ben marcada i no ens va supondre cap problema d’orientació. Mentre caminàvem trobàrem una xicoteta font que no havia sigut mai canalitzada, ni li havien posat amb tub per a que eixira l’aigua com un xorro ni res, no figurava en els mapes i eixa font té aigua durant tot l’any perquè l’any passant també pujàrem cap al Cavall Bernat i mentre caminàvem ens la trobàrem.
Seguint la senda arribàrem al Pla del Pouet on hi ha una senda marcada amb punts verds que baixa cap a la Vall de les Fontanelles (Corbera). Després passar el Pla del Pouet esco
mençàren unes pronunciades baixades en les quals també haguerem de correr, altra volta. Al final arribàrem a la pista forestal on descansàrem una mica de la baixada. Una volta arribàrem a la pista forestal curàrem a Lucia que s’havia caigut i s’havia fet sang en el genoll. Al final tampoc va ser molt però com li eixia algo de sang decdirem tapar-se-la. Seguirem la pista ja de baixada. Mentre caminàvem passàrem al costat dels Corrals de la Murta, uns antics corrals que pasturàven per tota la zona que actualmente ha estat repoblada amb pi blanc. Seguint la pista forestal passàrem pel pinar que havíen repoblat i de seguida enllaçàrem amb el GR-236 i eixirem del paratge. De seguida arribàrem el corxe on descansàrem i ens anàrem cap a casa finalitzant la ruta.
PD: El track de la ruta es troba clicant la paraula track, a Wikiloc
La senda pel barranc estava plena de matolls per tant ens arrapàrem moltes voltes, però com que duíem pantalons llargs a soels es van vore afectats els braços. Al final aconseguirem eixir del barranc i continuàrem caminant per les muntanyes remuntant colls, a voltes crestejant, ja no ho sabia, anava pendent el GPS i la senda, encara que el que si que sabia es que veía el Mondúver, el Cavall Bernat, l’Orella d’Ase, la Creu del Cardenal, la serra de la Murta, etc…
La senda a voltes s’estretia tant que la perdíem i, a causa de l’immensa quantitat de matolls ens desviàvem una mica de la ruta (marcat al track com error).
Una volta vam retrobar la senda continuàrem caminant. Mentre caminàvem la p
endent es feia interminable, ja que no fèriem més que pujar i pujar i pujar. vam torbar, enmig de la senda, tapat pels matolls.. un pou!!! No sabíem si era natural o no, encara que ens extranyara molt que estiguera allí, i per què. El pou no era molt profund i es veu que era molt vell perquè estava molt cobert de matolls. Possíblement aquest pou va ser construït durant l’època del carboneig a Espanya, ja necessitvàen un lloc per emmagatzemar tota la fusta de la carrasca (que a Espanya era molt abundant i hui en dia queden molt poques), tapar-la del tot i després botar-li foc. Una volta s’havia pres foc (pel procés durava dies)ja teníen el carbó.Una altra hipòstesi de les quals vaig estar pensant es que es podría tractar-se d’un aljub o d’una antiguíssima nevera i que estava pràcticament derruida.
Fóra el que fóra aquell pou l’ignoràrem i seguirem caminant, ja ens torbàvem prop del nostre primer cim: l’Orella d’Ase.
Arribàrem a un desviament cap a l’Orella d’Ase.
Escomençàrem a pujar per una senda molt ben marcada amb fites, encara que pel camí ens anàvem eixint del recorregut marcat ja que la qüestió era anar ascendint en recte.
Al final arribàrem a l’Orella d’Ase, des d’on vam poder vore Llaurí, l’urbanització Sant Sofí, el Mondúver, Cullera i els seus arrossars, la Mar Mediterrània. la Vall de la Casella, la serra de la Murta
, Alzira, la Vall de la Murta, la
serra del Cavall Bernat, el Cavall Bernat, la Creu del Cardenal, el Pas del Pobre. Unes mesetes pròximes a la serra de les Agulles i al riu Xúquer. Des de l’Orella d’Ase vam vore completament l’Albufera de València, Picanya, València, Torrent, Almussafes, Paiporta, Silla, Cataroja, els arrossars de l’Albufera de València, Sueca, i en general tota la comarca de l’Horta, la Ribera Baixa i part de la Ribera Alta. Des d’aquest cim també veguerem la serra Calderona, el Caroig, el Massís del Caroig, el Cingle Blanc, el Golf de València… i fins i tot la silueta inconfundible del Penyagolosa. 
Després d’haver vist pràcticament tota la Comunitat Valenciana des de la muntanya (veíem tantes coses que açò ja pareixia el Google Earth) escomençàrem a descendir per on havíem vingut. Baixàrem l’Orella d’Ase en 5 minuts degut a que baixàvem corrent camp a través i guiant-nos d’un pi solitari que era, més o menys allí on es bifurcàven dos camins. Mentre baixàvem també ens orientàvem d’algunes fites de pedres que anavem trobant al nostre pas.
Una volta ens trobàrem on es bifurquen els camins anàrem a pel nostre següent objectiu: la Creu del Cardenal.
A partir d’ací la senda ja es troba molt xafada i ben marcada encara que no té cap pèrduda. El sender era prou planer en comparació al que havíem patit i ens quedava per patir.
Ja a soles ens quedava una última pujada que eren tant sols uns 50 m de pujada, però l’anàvem a fer trepant i després d’haver trepat per una canal prou pedregosa ja a soles ens quedaría la baixada.Pel camí anàvem ve
ient la cara sud de la Creu del Cardenal que, pel que vam vore va ser devasada per un incendi. Tranquil·lament arribàrem a la Creu del Cardenal allí trobàrem a molta gent, però no paràrem a esmorçar, sinó que seguirem una mica més fins al Pas de Sant Sofí .Una volta arribàrem al Pas de Sant Sofí, que a soles
ens va costar 2 o 3 minuts ens preparàrem per a esmorçar. Vam elegir una mala zona degut olorava fatal a pixum i altres excrements, però ja no teníem altre lloc.
Estiguerem esmorçant una curta estona ja que el temps volava. Només acabar d’esmorçar escomençàrem a caminar seguint el PR-V 335 que anava en direcció al Pla del Pouet per la senda de la Mallada Verda nosaltres, just quan el PR començava a descendir nosaltres giràrem per una senda que neixia a l’esquerra. Als pocs metres escomençàre
m a trepar per una roca al costat de l’Espoló del Cavall Bernat. Una volta havíem trepar escomençàrem seguint una estreta senda per la qual s’havia d’anar amb molt de compte degut a que la senda anava pegada a un xicotet talladet de pocs metres d’alçada, però caure seria prou perillós per la quantitat d’arbustos que hi ha, a demés són molt punxegosos. Seguirem la senda i al final entràrem a la Canal del Cavall Bernat. Aquesta canal és, ni més ni menys que una torrentera per on, quan plou, baixa l’aigua per això és millor no apropar-se a les valls quan plou moltíssim ja que sole
n estar plenes de barrancs i originades (com és el cas de moltes valls) per un o dos barranc que li donen la forma al vall. 
Escomençàrem pujant per la Canal. Pujàvem poc a poc degut a que hi havia molta pedra solta i ho fèiem per a no caure. Poc a poc anàrem trepant per la Canal que pareixia que tinguera una pendent vertical encara que en realitat era pràcticament vertical i no vertical del tot.
A mesura que pujàvem la pendent començava a fer-se més i més pronunciada i moltes voltes la quantitat de matolls que hi havia ens ajudava agafar-nos per a poder trepar ja que, de no haver sigut pels matolls trepar haguera sigut a voltes prou complicat.
Poc a poc escomençàrem a eixir de la Canal, encara que l’ultima trepada realitzada a la Canal era vertical. Una volta vam eixir de la Canal ens trobàrem en un coll entre l’Espoló del Cavall Bernat i el Cavall Bernat. Quan arribàrem al coll descansàrem una miqueta per agafar una mica d’aire i després trepàrem per unes roques una miqueta més i arirbàrem per fi al Cavall Bernat.
Una volta al Cavall Bernat descansàrem una mica i no molt
perq
uè de seguida ja estàvem altra volta parant. Mentre descansàvem al cim un home que es trobava allí va baixar cap al coll perquè no sabia per on havíem vingut, ens havia vist aparèixer però no sabia d’on veíem així que baixà. Mentrestant nosaltres li explicàrem a la seua dona que també hi havia pujat que nosaltres haviem pujat per una canal que hi ha allí que es pot pujar però no baixar.Les vistes des del Cavall Bernat també eren molt bones de fet vam vore la Ratlla, les Orelles d’Ase, la Creu del Cardenal, la Vall de la Murta, part de la serra de Corbera, Corbera, Llaurí, Alzira, Cullera, etc..
Després d’haver descansat escomençàrem a baixar. Crestejàrem una mica per la serra i després ja escomençàrem a atravessar colls plens de matolls i sense arbres. Mentre caminàvem ens trobàrem a una vorera del camí unes lletres fetes amb roques que deien:
ILV
O:
LV
O també (no ho tenim molt clar):
CV
Fòra el que fora això ens va extranyar molt però no li donàrem una gran importància i continuàrem baixant. A l’arribar a una pronunciada baixada, prèvia al Pla del Pouet decidirem fer al baixada corrent. Escomençàrem a correr i correr controlant sempre per on xafàvem. Al final arribàrem fins al lloc on empàlment la s
enda de la Mallada Verda amb la senda que baixa del Cavall Bernat. Una volta arribàrem a ací la pendent ja s’havia fet menys pronunciada i ja no ens feia falta correr. Escomençàrem a seguir la senda que baixa cap al punt d’informació. La senda estava prou tapada de margallons i coscolles i per això ens arrapàrem una mica a voltes. La senda estava molt ben marcada i no ens va supondre cap problema d’orientació. Mentre caminàvem trobàrem una xicoteta font que no havia sigut mai canalitzada, ni li havien posat amb tub per a que eixira l’aigua com un xorro ni res, no figurava en els mapes i eixa font té aigua durant tot l’any perquè l’any passant també pujàrem cap al Cavall Bernat i mentre caminàvem ens la trobàrem.Seguint la senda arribàrem al Pla del Pouet on hi ha una senda marcada amb punts verds que baixa cap a la Vall de les Fontanelles (Corbera). Després passar el Pla del Pouet esco
mençàren unes pronunciades baixades en les quals també haguerem de correr, altra volta. Al final arribàrem a la pista forestal on descansàrem una mica de la baixada. Una volta arribàrem a la pista forestal curàrem a Lucia que s’havia caigut i s’havia fet sang en el genoll. Al final tampoc va ser molt però com li eixia algo de sang decdirem tapar-se-la. Seguirem la pista ja de baixada. Mentre caminàvem passàrem al costat dels Corrals de la Murta, uns antics corrals que pasturàven per tota la zona que actualmente ha estat repoblada amb pi blanc. Seguint la pista forestal passàrem pel pinar que havíen repoblat i de seguida enllaçàrem amb el GR-236 i eixirem del paratge. De seguida arribàrem el corxe on descansàrem i ens anàrem cap a casa finalitzant la ruta.PD: El track de la ruta es troba clicant la paraula track, a Wikiloc
0 comentaris:
Publica un comentari