El Negrell

A les 6.30 del matí, quan encara era de nit ens reunírem tots a la Pinada. No feia molt de fred i allí José dugué una bolsa de mandarines que ens vàrem repartir ja que cadascú agafava les que volia, es servia ell mateix.

Arirbàrem a Fredes sobre les 8.50 del matí. Escomençàrem a caminar seguint les marques del GR-7 en direcció nord, cap a Catalunya. Seguirem una senda molt ben xafada que discorria encaixada per unes antigues parcel·les, hui en dia corbertes d’arbres.
Poc a poc deixàrem enrere les parcel·les i escomençàrem a trobar els primers aurons amb les fulles ja de color ocre, significava que ja estàvem a la tardor. Ací paràrem una miqueta per a reagrupar-nos i llevar-nos els abrics, ja que escomençàvem a entrar en calor. Seguirem caminant pel GR que estava molt ben marcat. La senda discorria en suau ascens per un pinar molt espés on també hi havíen carrasques i aurons, amb un sotobosc de boix. Pel camí teníem unes vistes del Barranc del Salt increíble: veíem una pineda molt espessa on destacàven els aurons amb els seus colors ocres.Continuàrem minant pel GR contemplant el paisatge en el qual ens trobàvem envoltats de pins i alguns aurons, mentre tots contemplàvem aquest meravellós paisatge que a soles el podem observar a la tardor les càmeres d’alguns ja escomençàven a tirar fum i això que encara no duïem molts quilòmetres (sobretot en relació a la caminanta que anàvem a fer). Seguirem la senda entre el preciós bosc que travessavem i arribàrem a una estreta pista forestal situada al paratge del Pinar Plà. Enmig de la pista hi havia un tronc caigut el primer de molts que ens trobaríem pel camí. Seguirem la pista molt animats i només arribar al Pinar Plà ens desviàrem per una senda on de seguida trobàrem una caseta on anotàrem el nostre pas pel GR. Seguirem caminant per una senda que era tan bonica que no tenia ni preu. També pel camí anàvem trobant-nos al “boletaires” que caminàvem sense rumb per la muntanya bucant rovellons.

Continuàrem caminant per una senda entre un pinar molt espés humit. A mesura que caminàvem ràpidament veíem que al terra hi havia com uns xicotets forats de com si hagueren escarvat les “boletaires”, però Pablo ens va dir que això ho fèien les porcs senglars i no els boletaires. Pel camí el grup es va dividir en dos: un es trobava més enrere on es trobava gran part del grup que anava una mica lent pel tema de les fotos ja que es paràven prou a fotografiar-ho pràcticament tot. L’altre grup estava format per Toni, Pablo i mon pare, ma mare, Lucia i jo (José Manuel C). Mentre caminàvem ma mare li va preguntar a Pablo:

-Quant falta per al refugi?
I Pablo li digué:
-10 minuts, però si ho fem corrent són 5 minuts
I així va ser con tots els del grup que asnava més adelantat ens posàrem a correr i arribàrem de seguida al Refugi de Font Ferrera.

Com que estàvem tan famolencs, amb uns quants troncs que hi havia prop del refugi on s’uneix el GR-8, amb el GR-7, amb un PR que arriba fins a la Sènia i amb els Estels del Sud. Una volta vma col·locar les otrncs per a que la gent, a mesura que anara arribant deixara alguna mica de menjar per a compartir-lo esocmençàrem a esmorçar abans de que vinguera la resta del grup. Al final ens vam juntar altra volta tot el grup i esmorçàrem.
A l’esmorçar, com sempre hi havia de tot: les almendres i mandarines de Jose i Mari, els morros de porc de Toni, el vi de Juan, galetes de tot tipus: de xocolata, “yayitas”, també nosaltres havíem dut café etc… Després del nostre variat esmorçar continuàrem caminant per la pista forestal (a vore qui s’alçava després de l’esmorçar) la qual de seguida la vam abandonar per seguir per una altra senda que ascens ens duía cap al cordell que separa Catalunya amb la Comunitat Valenciana. Una volta prop del cordell esocmençàrem a crestejar.

Mentre caminàvem vam poder vore el Barranc del Salt, la presa d’Ulldecona, i moltíssims i espectaculars barrancs plens d’arbres i tallats. Seguirem pel cordell i enllaçàrem amb una pista forestal no molt ampla. Seguirem caminant per la pista forestal. Seguint la pista ens aturàrem un moment. Al fons vam vore una llarga cadena de muntanyes que anàvem de est a oest o a l’inrevés. I donava la casualitat de que estàven nevades… eren….els Pirineus!!! Sense dutbe. De fet el dimecres passat havia hagut una important nevada i per això era llògic que estigueren nevats.

El dia estava eixint tan bó que havíem aconseguit vore l’altra banda de Catalunya, on hi ha uns 220-215 km aprox. de distància.

Després d’haver observat els Pirineus, com que vam voler atallar una mica camp a través.

Una volta al Negrell vam gaudir de les meravelloses vistes que teníem. D’una banda podíem veure: el Mont Caro, els Pirineus, la depressió de l’Ebre, part del Massís dels Ports. D’altra banda els Columbretes, el Penyagolosa, el Barranc del Salt, el Pantà d’Ulldecona, el Mar Mediterrani, el Delta de l’Ebre, etc…

Al Negrell ens vam fer la “foto de grup” i també Jose ens va fer una foto a nosaltres quatre.

Després d’haver contemplat les vistes des del Negrell continuàrem caminant camp a través en direcció al Puntal de la Devesa i, posteriorment cap al Punta de l’Enderrocat . Caminàvem camp a través, seguint alguna que altra fita que ens trobàvem a l’igual que alguna que altra senda. El paisatge continuava sent igual de bonic: boscos de boix i pi roig, on a voltes ens trobàvem amb algun que altra tronc caigut,fruit de l’incendi que va devastar la zona, la qual es recupera molt bé.
Seguirem caminant camp a través. Pujàrem al Puntal de la Devesa on ens trobàrem a un caçador que ens va dir que estava caçant porcs senglars i va anar a avisar pel walkie-talkie als altres caçadors per a que vagun en compte. Seguirem caminant amb un continu puja i baixa camp a través tornàrem a pujar i arribàrem al Tossal de l’Enderrocat (o puntal)on, també nes trobàrem amb dos troncs al terra i un caçador. Una volta ens trobàvem al Puntal de l’Enderrocat donàrem mitja volta deixat el Morral del Turmell per a altra ocasió.

Tornàrem al a pista forestal del Negrell per on havíem vingut avisant als caçadors de que ja ens anàvem.

Seguirem la pista del Negrell, pel cordell. Ens desviàrem per una senda que crestejava per la qual ja havíem passat abans. A mesura que caminàvem la vegetació es feia cada volta més i més densa fins al punt en que haguerem de reptar pel terra per a continuar avançant ja que el boix en impedia avançar. Gràcies a açò esomençàrem a recitar la frase “d’Indiana Jones y la Última Cruzada”: Sólo el penitente pasará.
Una volta vam creuar tots aquest tram amb excés de boix continuàrem. Una volta vam passar un coll el grup es va dividir en dos: un va seguir camp a través pel cordell i altre grup vam seguir per la senda entre el pinar. La senda llanejava i poc a poc anava descendint. Al final enllaçàrem amb un GR desconegut i amb un PR. Seguirem la senda pel bosc i poc a poc escomençàrem anar ascendint. Pujàrem més i més i més. La vegetació cada volta era menys densa fins al punt que ja no hi havien molts arbres, a soles un pal amb un trap que havíen col·locat. Havíem enllaçat amb el track que havíem abandonat. Una volta ja havíem empalmat amb el track ens paràrem en un replà per a vore si ja havia passat l’altre grup o si encara no havíen vingut.
Com que no els veíem Pablo es va posar a cridar a José Manuel pel walkie-talkie però no contestava.

Seguirem el track i enllaçàrem amb una pista forestal. Ací abandonàrem el GR i seguirem la pista forestal per la dreta.

Als pocs minuts (per no dir “als pocs segons”). Ens tornàrem a parar per vore si podíem contactar. Després d’alguns intents aconseguirem contactar. S’havíen quedat més enrere agafant revollons i ja estàven de camí.
Mentrestant nosaltres també continuàrem caminant. Abans de desviar-nos per una senda Toni va agafar uns pals i va fer una fletxa que indicava per on havíen d’anar.

La senda era en descens per un bosquet de pins i carrasques que de seguida desembocava a una pista forestal. A la pista forestal, aprofitant que estava asfaltad, Toni escomençà a dibuixar un sambori per a que l’altre grup s’entretinguera. Però clar Toni no s’enrecordava molt bé de fer el sambori així que Jose i Mari l’ajudàren i al final fèren el sambori.

Seguirem la pista forestal entre un dens carrascar del qual sobreeixien alguns aurons i pins. Continuàrem caminant i trobàrem un desviament escrit amb pintura a una pared rocosa que avisava de que eixia una sneda que baixava fins a Fredes, però nosaltres no seguirem per aquesta ja que hi ha una altra que ix des del Mas de Peraire i està molt ben marcada. Una volta vam arribar al Mas de Peraire vam vore que estava rehabilitat, que havíen fet una fundació, la fundació Enrique Montoliu. Havíen convertit el Mas de Peraire en una estació biològica. El carrascal que envolta al Mas de Peraire és una microrreserva i s'anomena: Microrreserva Carrascal del Mas de Peraire

Ací ens vam ajuntar les dos grups.
Des del Mas de Peraire vam poder vore Fredes, el Barranc del Salt i també un bosquet d’aurons que ho vam saber per la gran concentració de taronja al bosc.

Escomençàrem a buscar la senda que anava cap a Fredes. No va ser motl difícil, a soles vam haver de retrocedir uns passos i trobàrem unes fites que ens desviàven per una senda molt ben marcada amb fites i, posteriorment amb punts rojos i taronges.
La senda en si no estava molt xafada o bé la quantitat de brosta era tant que no deixava veure la senda, encara així la quantitat de fites que hi havia i, posteriorment la de punts taronges o rojos fèien que fòra difícil perdre’s per no haver estat atent als punts.
La senda travessava un carrascar molt dens, en el qual hi havia moment que anàvem acatxats per a que les branques no ens pegàren al cap. Pel camí enllaçàrem amb un barranquet que feia que la quantitat de vegetaxió fóra ligerament major i per abandonar-lo haguerem també acatxar-nos altra volta.

Abandonàrem el carrascal i només eixir del barranc vam passar de caminar per un carrascal a caminar per un bosc d’aurons, pins i carrasques molt bonic. Seguriem la senda prop d’un barranc . Mentre caminàvem trobàrem un altre tronc caigut on alguns es paràren a fer alguna que altra foto.
Seguint la senda trobàrem el desviament cap a una balma. La balma no era molt gran ni impressionant però des d’ella es podia vore el barranc del Salt, el Portell de l’Infern, el Mas de Peraire, etc..
Després d’haver visitat la balma continuàrem caminant per la senda sense cap problema de pèrduda.

Poc a poc la presència d’aurons va anar disminuint fins que pràcticament a soles hi havíen pins i algunes carrasques. Mentre caminàvem també trobàvem, en algunes clarianes del bosc algun “prat” i també trobàrem un xicotet mirador.
Continuàrem caminant i enllaçàrem amb una senda que baixa pel barranc del Salt i forma part del PR-V 75.2. Continuàrem pujant, més i més per una senda molt ben marcada degut a que si hi havia alguna senda incorrecta posàven una barrera de pedres.

Al final enllaçàrem amb una pista forestal i la seguirem fins que arribàrem per fi a Fredes.

Una volta en Fredes mon pare anà a comprar el “dinar” ja que nosaltres no savíem que havíem de dur-nos el dinar de casa i creíem que dinaríem al restaurant. Al final aconseguirem comprar uns bocates i ens unirem amb la resta del grup que ja estava asseguda a un xicotet prat al costat dels cotxes. Mentre dinàvem baixàven uns tot-terrenys que ens miràven en una cara molt extranya, encara que és normal; normalment la gent no sol dinar a les 16:30 hores en un prat.
A l’acabar de dinar anàren a prendre’s un café al restaurant, l’unic que hi ha a tot el poble. Després tornàrem als cotxes i ens despedirem.

PD: El track de la ruta es troba clicant a l’imatge.