El Pic Cullera i el Barranc de l'Almanzor

Aquesta ruta va estar organitzada per Luis Gispert, un gran coneixedor de tot l’Alt Palància que també es membre del grup Rocacoscollà.

Cap a les 8:00 del matí ens trobàvem tots a l’àrea recreativa de Los Pinos, a Almedíjar .Hui hi havia hagut un rècord de gent del que duïem de temporada: 36 persones.

Abans d’escomençar la ruta Jose i Mari van treure del cotxe una caixa de mandarines, taronges i caquis. La gent va escomençar a anar agafant les fruites i en un moment la caixa estava buida.

Una volta repartida tota la fruita que havíen dut Jose i Mari escomençàrem a caminar per una pista asfaltada entre uns camps d’oliveres. Poc a poc la quantitat de camps cultivats va anar disminuint fins pels voltants de la pista a soles hi havien sureres i matolls. Al cap d’una estona ens desviàrem per una senda que eixia des de la pista forestal. La senda ascendia per una zona cremada ja fa anys, però gràcies a la presència de les sureres moltes d’aquestes van sobreviure i açò va fer que el camí no es fera tan aborrit, caminant tota l’estona entre matolls sense cap arbre (encara que no ens van fer cap falta). Pel camí ens vam trobar amb unes marques blanques. Aquestes marques escomençàven a pujar per una estreta i desdibuixada senda mentre la senda vertadera feia una llaçada i tornava a enllaçar amb aquestes marques. Açò ens va causar un gran embolic ja que no sabíem per on anar, després Luis ens va dir que aquestes marques no van enlloc i que hi ha que seguir la senda marcada.

Continuàrem pujant per la senda. Mentre caminàvem veguerem unes sureres molt originals: sobretot en la forma del troncs ja que un estava doblegat a causa del vent, altre amb un tronc molt gros degut a que era molt vell, una altre el seu troncs pareixia una forqueta etc…
Totes aquestes sureres ja havíen estat abandonades fa molt de temps perquè es veía en l’escorça que ja no veníen a arreplegar suro degut a que pujar fins ací és molt costós, ara a soles agafen els suro de les sureres que es troben al costat d’una pista o una carretera.

Mentre anàvem fent reagrupacions vam vore una pedreda baix del Cullera, prop d’unes penyes. En aquesta pedrera vam vore un suposat sender que a l’igual pujava al Cullera. Continuàrem caminant per la senda per vore i trobpavem algún desviament que s’aproximara a la pedrera.

A mesura que pujàvem el bosc es feia més dens, però no formàven un bosc excesivament dens. Seguíem la senda però no vam trobar cap senda que es desviara cap a aquella pedrera. Açò també ens va fer suposar que allò no era cap senda, a l’igual ho hauria fet alguna cabra o bé si que era un senda, però seria tan antiga que s’haurà perdut.

Arribàrem a les penyes que es troben damunt de la pedrera on trobàrem un xicotet mirador natural i unes antigues runes. Des d’aquestes penyes no vam poder vore gran cosa degut a que la boira ens ho tapava tot, de fet quasi no vam vore Segorbe, la capital de comarca de l’Alt Palància, que tans sols està a 8 km d’Almedíjar.

Després d’haver contemplat les poques vistes que vam tenir sobre el terreny continuàrem pujant fins al Cullera. Una volta ens trobàvem al Cullera, el Sol va escomençar a eixir poc a poc, però açò no va millorar les vistes.

A mesura que pujava la gent alguns vam haver d’anar baixant ja que hi havia overbucking. Una xicoteta part del grup vam continuar la senda en busca d’una caseta per esmorçar que, segons ens havia dit Luis Gispert estava a uns 6 o 7 minuts caminant sense perdre de vista les fites. Mentre caminàvem en direcció a la caseta que ens havia indicat Luis, veguerem a bona part del grup baixant en filereta del cim del Cullera.

Arribàrem a aquella caseta ens vam decepcionar una miqueta ja que creíem que almenys tenia teulat, ademés allí no sabíem els 36 senderistes, així que vam esmorçar al costat d’aquells corrals. A l’esmorçar, com sempre, va haver de tot: café, vi, fruits secs, galetes de xocolata, galetes de xocolata blanca (encara que açò no siga xocolata), etc… Mentre estàvem esmorçar va escomençar a bufar unaire una miqueta gèlid que em va fer passar fred, però es que si duc moltes xaquetes i roba d’abric, després fa calor, si no duc molta roba d’abric fa fred, a vore si definitivment fa fred, així ja sabré que posar-me.

Una volta vam acabar d’esmorçar ens vam fer la foto de grup. Hui José Manuel estrenava una càmera nova que fa tres fotos seguides així que a partir d’ara hi haurà tres fotos de grup en compte de dos com anteriorment.

Després de fer-nos la foto de grup continuàrem caminant. Ja havia eixit més el Sol i poc a poc ensanàvem calfant. Pel camí podíem vore davant nostre el Pic Espadà, al segona muntanya més alta de la serra i la que li dóna nom(la muntanya més alta és el Rápita amb 1107 metres d’altitud). Seguint la senda baixàrem fins a un coll ocupat per uns antics camps d’ametlers. Ací paràrem a reagrupar-nos i va ser quan Mariano va baixar per un barranc per arribar abans a la pista forestal. De seguida Kiquet el va acompanyar.
Continuàrem caminant per una senda ben xafada, però unes roques van fer que no se’ns fera tan cómoda l’arribada a la pista forestal des del coll.
Una volta estiguerem tots a la pista forestal en un altre coll escomençàrem a baixar entre alguns camps cutlivats tinguent a l’esquerra el Pic Espadà que estava molt prop.
Baixàrem per la pista forestal. Quan arribàrem al desviament entre la baixada que va al Barranc de l’Almanzor i el camí que puja cap al Coll de l’Ibola es van exposar dues propostes:

-La primera consistía en seguir la ruta oficial pel Barranc de l’Almanzor i visitar la Font de l’Almanzor, una xicoteta castanyeda, una carbonera i d’allí a anar a Almedíjar.

-La segona consistia en continuar pujant fins al Coll de l’Ibola, continuar pujant fins al Cerro Gordo i baixar cap a Almedíjar.

Al final vam seguir la ruta oficial que va eixir elegida per majoria.

Esomençàrem a baixar cap al Barranc de l’Almanzor. Als primers metres hi havia una surera que em digué José Manuel que pareixia que tenia una cara mirada del lloc contrari. Em vaig fixar bé i, encara que amb imaginació, pareixia una cara.
Seguirem el curs del barranc just per on discorria un PR, no molt ben marcat i una marató, així que la senda estava prou neta dintre del que cap.
Biaxàrem pel curs del barranc, trobant al nostre pas infinitat de vegetació de diferents colors: groc, taronja, roig i verd que feien que el paisatge fóra una preciositat.
Quan havíen de creuar el barranc veien l’aigua transparent, cristal·lina i neta, menys mal que no l’han contaminat sinó el barranc perdería part de la seua bellesa ja que açò també faria que desaparegueren moltes espècies d’arbres, plantes i arbustos.
A voltes la senda estava una mica tancada per la vegetació i com que anàvem de màniga curta ens raspàvem els braços, per tant Mariano que anava el primer amb una corvella i uns guants vells llevant tots els matolls i branquetes que trobava fins que va netejar per damunt un tram de la senda que va per tot el barranc.
Mentre descendíem el barranc les càmeres no paràven de fer fotos volen capturar els variats colors de les fulles.

Al final la sena desembocava en una pista forestal on hi havia la Font el Almanzor. Ací ens vam reagrupar i seguirem.

De camí a Almedíjar decidirem desviar-nos uns quants metres per visitar un castanyer centenari. Aquest castanyer era enorme, però les castanyes que donava eren diminutes.

Ací estiguerem una estona fent fotos a l’immens arbre. Jose em va fer una foto en el castany centenari, me l'envià i l'he posat ací
Després d’haver-lo fotografiat tornàrem a la pista i continuàrem caminant cap a Almedíjar.

Mentre caminàvem per la pista forestal vam trobar una carbonera i una caseta de carboner on hi havia un panell que explicava l’ús de la carbonera antigament.

Continuàrem caminant per la pista forestal i arribàrem a l’àrea de Los Pinos on finalitzàrem prompte la ruta.
PD: El track se’l podeu descarregar clicant l’imatge