Les fonts de Xeraco i la Penya Negra

Una mica abans de les 7.00 del matí estàvem part del grup reunit a la gasolinera “Cary” mentre que una altra part del grup es trobava de camí al Camí de la Font de l’Ull per a iniciar la ruta.

A les 8.00 del matí ja ens trobàvem bona part del grup a punt d’iniciar la ruta, encara que no podíem perquè faltava una part del grup que encara no havíen arribat degut a que encara no havien donat la volta per a entrar al camí de la Font de l’Ull.

Una volta estiguerem tots escomençàrem a caminar.
Arribàrem al cap d’uns metres a un panell informatiu sobre el recorregut del PR-V 183 que recorría les principals fonts de Xeraco, passant per una xicoteta part del Massís del Montdúver, que no quedava gaire lluny de nosaltres.

El track seguia per una pista forestal, però nosaltre, al vore que també hi havia una senda molt xafada i també marcada com a PR la seguirem.
La senda anava a la vorera contrària de la que anava al pista.
El camí era molt bonic, sobretot respecte del que anàvem a vore hui. Tots dos camins (senda i pista) estàven marcats com a PR i vam poder seguir la senda molt fàcilment, sense cap problema de pèrduda.

Connectàrem amb una pista forestal i escomençàrem a seguir. La pista anava ascendint fent llaçades i pel camí ens vam trobar la Font de l’Olivera que era un xicotet manantial.

Continuàrem pujant i poc a poc la pista forestal cada volta es feia més estreta fins que va quedar reduïda a senda.
Després baixàrem cap a un pla que es diu “El Bancal” perquè és un pla (en aquest cas natural) que pareix un bancal ja que aquesta és la funció dels bancals: fer pla el terreny que està en pendent, així podíen cultivar millor les seues collites.
Ací Toni em va fer una foto amb la seua càmera nova i com que em la va enviar l’he posat ací.

Una volta vam arribar allí ens vam trobar amb uns quants obstacles: uns quants arbres calcinats enmig de la senda. El primer arbre que ens vam trobar el vam intentar moure entre Toni i jo, però no poguerem ja q ue el pi era prou gran i les branques cremades dificultàven els llocs per a poder agarrar-lo i moure-lo. El següent arbre, aquest era una mica més xicotet, el va apartar Kiquet en un tres i no res.

Ací, al Bancal també trobàrem la senda per la qual anàvem a tornar i provenia d’uns camps de tarongers.

Continuàrem baixant i descendirem fins al llit d’un barranc que, només creuar-lo haguerem de tornar a pujar fent zig-zag, ací alguns van aprofitar per a trèure unes bones fotografíes sobre la cua del grup.

Després d’açò continuàrem pujant i pujant al costat del barranc. Pel camí ens trobàvem troncs caiguts per l’incendi que va tindre lloc fa dos o tres anys.

Continuàrem caminant per aquella senda i arribàrem a la Font de l’Escudella on trobàrem a un home que també estava fent aquesta ruta, però en sentit contrari.

Nosaltres continuàrem caminant passant per pinedes totalment cremades fins que arribàrem a una pista forestal on ens reagrupàrem . Ací decidirem o pujar camp a través cap a la Penya Negra i arribar fins a un xicotet mirador natural i contemplar unes vistes increíbles o bé seguir el PR per la pista sense pujar.

Després de parlar-ho una mica van decidir de qui vullguera que pujara a la Penya Negra qui no que es quedara a la pista.

A la pista a soles es van quedar uns quants, però tota la resta del grup vam pujar cap a la Penya Negra, que a molts va confondre (inclús a mi) i creiem que era una altra Penya Negra que es trova prop del Montdúver, separat per ell pel coll de la Rafaela.
No, aquesta Penya Negra no era.

Pujar camp a través no va ser molt fàcil degut a que la pendent i els matolls ens no han impedir prou. Una volta vam arribar al cim, pròpiament dit ens vam vore els camals dels pantalons i els teniem plens de ratlles negres. Ací molta gent no va voler seguir una miqueta més fins a un mirador natural que hi havia a 20 o 40 metres. Jo, personalment si que vaig arribar i vam tenir unes vistes increíbles del Montdúver (encara que el Montdúver l’havíem estat veien durant tot el camí), el Montgó, que sobreeixa d’entre la boirina on el que més destacava era el cap de Sant Antoni on es podia contemplar clarament que al final del cap hi ha un tallat en recte i era molt impressionant.

Ací José Manuel Roca va fer una panorámica en la qual apareixia jo i me la va enviar, per tant jo la he posat ací al blog. Des de la panorámica es pot vore a la dreta al Montdúver i a mi, al fons, molt difuminat que quasi no es veu; el Montgó, també al fons hi ha Xeraco, una xicoteta serra, la mar i uns quants camps de cultius. Al centre hi ha una xicoteta vall on han plantat alguns cuntlius de reagdiu. A l’esquerra es pot contemplar els parets d’un barranc, un pla i la pista forestal que anem a seguir.

Després de contemplar les vistes des de la Penya Negra escomençàrem a baixar camp a través entre els matolls.

Jo, al baixar anava corrent botant alguns matolls molt molt molt xicotets i algunes pedretes, però poc a poc els matolls van escomençar a fer-se més i més alts, alhora que la vegetació cada volta era més i més espessa fins la punt en que ja quasi no podia caminar i vaig haver d’orbir-me pas difícilment entre l’espessura dels matolls. Al final vaig aconseguir arribar “sa i estalvi” a la pista forestal on ens esperava una xicoteta part del grup. Després d’haverbaixat vaig vore’m les cames i part d’elles tenien puntets de sang per culpa de les aliagues que havien traspassat el teixit del pantaló i m’havien punxat les cames.

Una volta ens vam reagrupar continuàrem la pista forestal seguint el PR-V 183. De seguida ens desviàrem per una senda prou ampla i a l’arribar a l’alçada d’uns pins grans i vius esmorçàrem.
A l’esmorçar doncs hi havia moltes coses per a “picar” (com sempre): ametles, café amb llima, morro de porc, unes quantes botes de vi, galetes amb xocolata, galetes amb xocolata blanca, alguns fruits secs(a banda de les ametles), uns quants licors, etc…

Després d’esmorçar escomençàrem a baixar per una senda molt xafada on també teníem alguns obstacles per a entretindre-nos: alguns troncs de pins calcinats per un incendi produït quan un xic que es va desenamorar va cremar les fotos que tenia de la seua nòvia i les va llançar a un contenir prop d’on estàvem. Aquest contenidor estava lleugerament trencat i aquells dies van ser dies que va ufar prou el vent, per tant a causa de l’aportació d’oxígen dins del contenir que era on estàven les cartes van fer que les cendres s’encengueren i es donara lloc l’incendi que va cremar bona part del Massís del Montdúver, fa tres anys, al 2006.

Seguint la senda molt xafada i en baixada arribàrem a un camí asfaltant entre camps de tarongers. Caminàrem entre els tarongers i pel camí anàvem xarrant o agafant algunes mandarines. Seguint el PR ens desviàrem per una senda prou empinada entre matolls. La senda estava molt xafada, el que em fa suposar que aquesta ruta està molt concurrida.

Quan vaig arribar al desviament per anar al a Font del Xopet, vaig dir-li a Ángel si ens esperàvem per si volíen desviart-se a la font, però al final tiràrem amunt. Als pocs metres d’haver pujat jo em vaig parar per vore si veníen i es desviàven o no a la Font del Xopet. Un petit grup si que es va desviar, però els altres continuàren cap amunt.

Al final ens reagrupàrem tots en el Bancal on s’ajuntàrem amb la part per la qual havíem vingut, ací també ens esperava Ángel que era l’únic que no s’havia esperat. Una volta ttos reagrupats començàrem a seguir el camí de tornada.

Ja feia molta calor, el que va ser que ens cansàrem més del compte. Mentre caminàvem ens vam parar per a fer-nos la foto de grup…enmig del camí!! Encara que almenys la vam poder fer i ja depàs descansar una miqueta.
Després de fer 3! fotos de grup continuàrem caminant.

Tornàrem per una senda que va paral·lela a una pista forestal, que era per on havíem vingut.

Una mica abans d’arribar als cotxes vam decidir fer una altra “extensió”: ens desviàrem uns quants metres per a vore unes xicotetes, xicotetes cascadetes que proveníen d’una font que rebosava prou aigua. La característica especial que té aquesta font es que no l’han canalitzat gens, a soles li van posar un tub de ferro només sorteix l’aigua de la roca. Aquesta font era molt bonica i sobretot original, possiblement la font més bonica que hem vist a la ruta(que n’hem vist unes 3 o 4 fonts), perquè, a diferència de totes, aquesta formava unes cascadetes molt boniques.

Una volta vam visitar la font tornàrem als cotxes, on ens despedirem i ja tornàrem a casa.
PD: El track el podeu descarregar clicant l’imatge