Barranc d'Aigua Negra - Font de la Parra - Pic Espadà - Barranc Malo - Cova de l'Estuco

Fa uns dies decidírem de fer una ruta a la preciosa Serra d’Espadà seguint el track de José Manuel descarregat de la seua pàgina: Rocacoscollà on també descarregàrem la descripció de la ruta. Per a realitzar aquesta ruta també descarregàrem la descripció de la ruta realitzada per Angel Salom del seu blog: Vamos de ruta. La ruta consistia en pujar pel Barranc d’Aigua Negra fins arribar a una pista forestal una volta haguerem eixit del Barranc d’Aigua Negra. Ací fèrem una extensió per pujar al Pic Espadà, el segon més alt de la Serra d’Espadà, passant també per la font de la Parra, on esmorçàrem. Després d’esmorçar en la font de la Parra pujàrem fins el Pic Espadà. Una volta pujàrem al Pic Espadà i el baixàrem anàrem cap al Barranc Malo. Baixàrem per allí i arribàrem fins altra volta al Barranc d’Aigua Negra. Pujàrem per on havíem vingut fins a un mas on eixia una senda que pujava fins la Cova de l’Estuco on entràrem i la visitàrem per dins. A continuació tornàrem fins la font de la Calçada on havíem escomençat la ruta.

Iniciàrem la ruta a les 9.00 del matí, a la font de la Calçada. En la font no hi havia ningú tampoc durant tot el dia.
Baixàrem cap a la font on hi havia un rierol d’aigua i de seguida pujàrem cap a un mas en runes. Ací hi havia el desviament cap a la Cova de l’Estuco a la qual anàvem a pujar després d’haver fet bona part de la ruta. En compte de pujar cap a la Cova de l’Estuco, baixàrem cap al Barranc d’Aigua Negra. A l’arribar al llit del barranc veguerem que havien netejat la senda que discorria pel barranc. Al baixar al llit del barranc veguerem que l’aigua estava tan neta que era transparent.
Seguírem la senda que pujava pel barranc. Mentre seguíem la senda ens trobàrem amb túnels vegetals molt curiosos i dels quals vam vore prou. La senda anava en tot moment paral·lela al barranc. A voltes per una banda i altres voltes per l’altra. De seguida arribàrem a un punt on havien col·locat una gran fita de pedres i ací hi havia una bifurcació. Hi havien dues sendes: la de la dreta i la de l’esquerra. La de l’esquerra pujava pel barranc d’Aigua Negra mentre que la de la dreta pujava pel Barranc Malo. Vaig estar llegint en la descripció que vaig extreure de Rocacoscollà que anant pel Barranc d’Aigua Negra la pujada era molt lleugera i en més o menys una hora s’arribava a la Font de la Parra. Nosaltres decidirem fer el que va fer José Manuel: pujar pel Barranc d’Aigua Negra, seguint la senda de l’esquerra. Seguirem la senda de l’esquerra que anava pel Barranc d’Aigua Negra. La senda no havia estat netejada, però estava molt clara. Com que havia plogut el barranc duia aigua i les pozes estaven totes plenes d’aigua. El sender que discorria pel barranc era molt bonic degut a que caminàvem per una frondosa vegetació. La senda era en lleuger ascens el qual no es feia gens pesat i a demés els voltants eren preciosos perquè caminàvem entre una exuberant vegetació. Poc a poc la pujava es va fer més pronunciada (açò no vol dir que la pujada fóra forta perquè de fet no ho era gens) fins que enllaçàrem amb una estreta pista forestal que discorria entre un bosc de sureres barrejat amb pins. Aquesta pista desembocava en una altra més ampla. Ací escomençàrem la llarga extensió cap al Pic Espadà. Escomençàrem l’extensió seguint una pista forestal no molt ampla entre un bosc de sureres. Pel camí veguerem que algunes sureres tenien una plaqueta groca amb un nombre (per exemple 0287), però desconec quin ús tenen aquestos nombres. Seguint aquesta pista forestal entre sureres arribàrem fins la Font de la Parra. Una volta a la Font de la Parra paràrem per esmorçar. Esmorçàrem ràpidament a la Font de la Parra que, quan nosaltres vam anar aquesta tenia aigua. Allí a la font ens fèrem la foto de grup però per a fer-nos-la realitzàrem 7 o 8 tomes fins que al final aconseguirem fer-nos la foto de grup. Una volta acabàrem de fer-nos la foto de grup pujàrem per una pista forestal entre sureres. Mentre pujàvem per la pista forestal vam poder contemplar el Pic Espadà prop de nosaltres, el Pic Cullera, el Pic Pina, els molins eòlics que hi ha a la zona de Barracas, el Toro, Pina de Montalgrao, Caudiel, etc. També poguerem contemplar altres muntanyes de la Serra d’Espadà i arribàrem a vore la mar.

Al final la pista es convertia en una senda que escomençava a pujar fortament fins l’enllaç del PR-V 63.6. La senda de pujada cap a l’enllaç era prou dura degut a que a banda de que la pujada era una mcia dura ja de per sí açò es va fer més dur degut a que el sòl estava mullat i esbarava a causa d’unes pluges que van haver fa uns dies. De seguida arribàrem a l’enllaç del PR-V 63.6, prop d’un coll . Una volta a l’enllaç del PR-V 63.6 escomençàrem amb l’ultima pujada cap al Pic Espadà. Mentre caminàvem per una senda davall d’uns alts pins escoltàvem com el fort vent estava movent les copes del arbres. Al final la senda s’acabava i havíem de trepar una miqueta fins arribar al Pic Espadà. La trepada a simple vista pareix fàcil i de fet ho és, però com que estaven les roques mullades havíem d’anar una mica en compte perquè esbaraven prou. Al final arribàrem al Pic Espadà des d’on obtinguerem unes vistes boníssimes sobre el Pic Cullera, el Penyagolosa i bona part del seu massís, la Presa de Sitjar, del Pic Pina, els molins eòlics situats prop del Pic Pina, el Castell de Castro, bona part de la Serra d’Espadà, el Massís de Penyaescàbia, la Serra Calderona, part de la vall originada pel riu Palància, la Mar Mediterrània, Sagunt, Almenara, el Montgó,etc.

Després de contemplar les meravelloses vistes des del Pic Espadà, el segón més alt de tota la Serra d’Espadà el baixàrem per on havíem vingut. Destrepàrem tot el que havíem trepat fins que arribàrem al desviament del PR. Baixàrem per la senda tan empinada que hi havia per comunicar el Pic Espadà amb la pista forestal en una curta distancia. Baixàrem ràpidament per la senda fins conectar amb la pista forestal. Seguirem aquesta pista forestal en descens anant per on ja havíem vingut. Baixàrem entre sureres, passàrem per la Font de la Parra on havíem esmorçat, continuàrem caminant per la pista forestal entre un bonic bosc de sureres. Trobàrem el desviament cap al Barranc d’Aigua Negra però no baixàrem per ell. Continuàrem caminant per la pista forestal en ascens. Cada volta la quantitat d’arbres era menor fins que a soles hi havien uns quants pins, tot el demés eren matolls. La pujada era una mica forta però no molt. Des del coll vam poder vore una xicoteta serra en la qual es trobaven l’Espadà i el Pic Espadà i eren els que pirncipalment la formaven.

Després d’arribar a un coll escomençàrem a baixar cap al Barranc Malo. Poc a poc la quantitat d’arbres va escomençar a augmentar sobretot a mesura que s’anàvem apropant al Barranc Malo. La pista cada volta s’anava fent més i més estreta fins al punt en que es convertía en senda. La senda era tota en baixada. Baixàrem per una senda molt xafada i una mica netejada. La senda discorria entre un matollar barrejat amb pins, carrasques i sureres. A voltes la baixada era prou empinada i les pedres estaven una mica mullades i soltes el que feia que esbararen molt. Quan creuàvem el barranc havíem d’anar una mica en compte de no anar molta estona pel llit perquè sempre havíem d’anar per senda creant el barranc vàries voltes. Encara que tot açò no tenia cap problema degut a que quan anàvem pel llit del barranc la senda que havíem de seguir es veia perfectament degut a que estava molt xafada. Les sendes que anàven pel barranc (crec que en realitat a soles era una però que creuava el barranc vàries voltes) estaven molt xafades i des d’aquestes les vistes cap al barranc eren prou bones. Seguint aquesta senda enllaçàrem amb la que pujava pel Barranc d’Aigua Negra i que havíem seguit al matí. Seguirem la senda pel Barranc d’Aigua Negra en direcció a la Font de la Calçada. La senda pel Barranc d’Aigua Negra –com ja he dit abans- estava molt neta i era molt agradable caminar per ella, afegint també de que la senda era molt plana. Seguint la senda ascendírem cap a un mas en runes. En aquest mas hi havia el desviament cap a la Cova de l’Estuco. La Cova de l’Estuco era la nostra última extensió. Pujàrem per una senda entre pins i matolls. Poc a poc escomençàrem a trobar alguns camps de cultius, eren tots de secà: d’ametlers. Seguint la senda enllaçàrem amb la pista de l’Ibola que ja l’havíem xafat en l’extensió al Pic Espadà. Aquesta pista forestal va des de la nevera que hi ha en la carretera que ha d’Algímia d’Almonacid fins Alcudia de Veo fins al Coll de l’Ibola per on passa la carretera que va d’Almedíjar a Aín.

Seguirem la pista de l’Ibola uns quants metres fins que en la primera corva molt pronunciada que feia la pista eixia una senda, la seguírem fins que, als dos o tres metres trobàrem una bifurcació. La senda de la dreta puja cap al Pic Espadà passant per l’Espadà i enllaçant de seguida amb el PR-V 63.6. En canvi la senda de l’esquerra puja a la Cova de l’Estuco. Nosaltres, evidentment, elegirem la senda de l’esquerra per pujar a la Cova de l’Estuco. Arribàrem a la cova en un tres i no-res. Ací ens llevàrem les motxilles i baixàrem a l’interior de la Cova de l’Estuco. A la cova només vam baixar mon pare, Lucía i jo. Ma mare es quedà a l’entrada de la cova esperant- nos.

Escomençàrem a baixar cap a l’interior de la Cova de l’Estuco ajudant-nos per una corda molt nova. Com que no teníem frontals, sinó llanternes baixàvem poc a poc amb la llanterna a la boca degut a que sinó no podíem vore res.
Baixar cap a l’interior de la cova no era molt difícil encara que s’haguerem d’agafar prou bé a la corda per a acàs. Baixàrem fins una explanadeta que hi havia a l’interior d’aquesta enorme cova que, malgrat té una entrada molt xicoteta, però suficientment gran com per a que entre una persona.
L’interior de la cova era molt bonic, estava plé d’estalagmites, però moltes d’elles trencades a causa d’alguna gent que no té conciència del que fa perquè per a que es forme una estalagtita o estalagmita fan falta milions d’anys i només tocant la goteta d’aigua que cau de les estalagmites es paralitza el procés de creació d’una estalagmita o estalactita en moltíssims anys.

La Cova de l’Estuco ens va parèxier molt impressionant encara que ja s’ho esperàvem degut a que la visitàrem el 4 d’abril d’aquest any.

Després de fer unes quantes fotografíes i una foto de grup a l’interior de la cova pujàrem per on havíem vingut i eixírem de la cova, ens posàrem les motxilles i tornàrem per on havíem vingut a la Font de la Calçada on ens canviàrem de roba i fèrem unes quantes fotografíes al rierol, després ens anàrem a casa.

PD: Podeu descarregar-se el track clicant l’imatge, a Wikiloc.