El Montcabrer

Hui, hem pujat al Montcabrer, afegint-nos a la ruta proposta per Kiquet de pujar al Montcabrer des d’Agres. El punt de reunió, per a la majoria va ser a la gasolinera Cary, excepte per a Jose i Mari, ja que ells anàren directament a Agres.
A la ruta proposta ens vam afegir, en total, 14 senderistes.

Jo m'havia baixat el track per a fer la ruta de José Manuel Roca, el qual la seua web és: Rocacoscolla.

Iniciàrem la ruta a les 8.00 del matí en Agres, però abans de començar-la Jose i Mari van trèure uns pastelets de moniato i patxaran.
Després d’haver degustat els pastelets de boniato i el patxaran escomençàrem a pujar pels carrers del poble. La gent d’Agres es veu que deu estar molt forta perquè pujar aquestos carrers tan empinats tots els dies pot arribar a ser molt pesat. A l’escomençar a caminar vaig vore en el termòmetre del cotxe que la temperatura era de 3,5ºC així que vaig suposar que al Montcabrer anava a fer prou de fred.

Quan arribàrem al santuari ens van aconsellar de llevar-nos tota la roba d’abric que duguerem perquè anàvem a suar prou en la pujada cap al refugi del Montcabrer.

Iniciàrem la pujada per un pinar seguint una senda molt xafada amb numerosos atalls. La senda tenia una forta pendent i ens va fer suar prou, sobretot a mi. Malgrat la forta pedendent la senda era molt bonica ja que discurria per un pinar amb un sotobosc d’herba i alguns matolls.

Pel camí la gent anava parant-se per a llevar-se alguna que altra peça de roba.

Una mica abans d’arribar al refugi del Montcabrer havíen col·locat uns escalons fet amb trossos de troncs d’alguns pins, que en compte d’ajudar a pujar ens ho dificultàven ja que, com que els escalons eren tan grosos havíem de fer un pas pou llarg per a passar d’escaló a escaló.

Quan arribàrem al refugi vam haver d’anar posant-nos una mica de roba ja que bufava un vent una mica gèlid.
Al refugi també ens vam reagrupar. Una volta reagrupats ens encaminàrem cap al Montcabrer, el qual ja el podíem vore perfectament, una mica a contrallum ja que el Sol estava darrere de la muntanya. Quan ens estàvem apropant prou al Montcabrer, de seguida ens vam desviar per en un caminet que baixava per una xicoteta vall. Mentre baixàvem trobàrem un sifó, però no vam poder extraure aigua.

Una mica abans d’arribar al Mas de la Foia Ampla ens desviàrem per una senda molt xafada en ascens entre un xicotet bosquet de pins i matolls. A mesura que vam anar ascendint la vegetació va anar disminuint fins que la vegetació va quedar reduïda a matolls. La pujada era constant per una senda molt xafada que no va generar cap problema de pèrduda ni d’orientació. Al final arrribàrem al cim del Montcabrer (1390m). Des del Montcabrer vam poder vore el Montdúver, la Penya Negra, el pantà de Bellús, el patnà de Beniatjar, el Benicadell, la serra Calderona, la Mar Mediterrània, l’Aitana i moltes muntanyes més, però sobretot vam arribar a vore el Penyagolosa sobreeixint entre tantes muntanyes amb una silueta inconfundible.

Després d’haver observat les vistes des del Montcabrer, ens vam fer una primera foto de grup, amb la càmera de Pablo, en el vèrtex geodèsic del Montcabrer.

Després d’haver-nos fet la foto de grup al Montcabrer vam baixar fins a una explanadeta on esmorçàrem. A l’acabar d’esmorçar vam reemprendre la marxa. Seguirem una senda que discurría prop dels tallats del Montcabrer. Seguint aquesta senda que coincidia amb el traçat del GR-7 trobàrem una caseta on s’omplin les dades de la gent que ha passat, però es veu que la gent ha anat deixant records més grans ja que ens trobàrem amb dos pots de conserves. No vam poder escriure en ninguna de les dues llibretes ja que la gent és tan poc cívica que alguns havíen omplit les fulles de la llibreta amb moltíssimes ratlles, tatxons, etc… no se podia escriure ni en els bords dels fulls, encara que la gent si que havia sigut molt bord fent el que havia fet.

A continuación seguirem una senda molt xafada entre matolls i alguns pins que ens va dur altra volta al refugi del Montcabrer. Nosaltres en compte d’escomençar a baixar per la senda cap al santuari d’Agres ens desviàrem per una pista forestal per a visitar la famosa Cava Arquejada.
La Cava Arquejada és una gran nevera que fins i tot tenia una font. A l’interior de la cava havia crecut un teix. A banda les parets estàven pràcticament cobertes d’heura.
Ací ens vam tornar a fer una altra foto de grup, però aquesta volta va ser amb la càmera de Kiquet.

Després d’haver fotografiat la cava i el seu interior tornàrem per on havíem vingut. A partir del refugi escomençàrem a baixar per una senda molt sinuosa que era per la qual havíem pujat. Vam baixar ràpidament per la senda plena d’atalls. Mon pare i la meua germana trobàrem a un iaio que els va contar que ell era d’Elx i que tenia 81 anys i duïa des dels 10 anys fent senderisme. També els va dir que quan ell era petit no hi havia sendes ni res d’això anava camp a través, ara tot són sendes. Altra de les coses que els va dir es que ell coneixia a un escritor i alhora senderista que es deia Esteban Cuéllar i que havia fet rutes en ell.

Mentre baixàvem per la senda trobàrem a moltíssima gent que pujava carregada en motxilles enormes plenes, segurament de roba, altres també amb tendes de campanya, etc…

Una volta ens reagrupàrem tots al santuari continuàrem caminant pel poble fins arribar a on teníem aparcats els cotxes. Vam arribar als cotxes a les 12.47 hores.
PD: El track se’l podeu descarregar clicant l’imatge, a Wikiloc