PR-V 91: El Pic del Remedio i la Rambla d'Alcotas

A les 7.30 del matí escomençàrem a caminar des de la plaça de bous de Xelva. A soles erem 12 senderistes units a la proposta realitzada per José Manuel Roca de fer una ruta per Xelva seguint el PR-V 91, pujant el Pic del Remedio i baixant per la Rambla d’Alcotes.

Caminàvem amb les primeres llums del dia, però no ens va fer falta el frontal. Seguirem una carretera i ens desviàrem per una pista forestal que naixia a l’esquerra. Al poc de temps ens desviàrem per una senda molt xafada que ascendia. Pel camí la roba ens va anar sobrant i ens l’anàvem llevant. Des de la senda vam vore com els raigos de Sol il·luminàven la zona. Els colors que podíem contemplar en el cel eren molt vairant: blau, taronja, groc, roig, etc…

Caminant, caminant arribàrem a l’ermita del Remedio on paràrem una miqueta per a reagrupar-nos i preparar-nos per a pujar al Pic del Remedio, el tram més difícil de la ruta.

Una volta reagrupats escomençàrem a pujar seguint les marques del PR. La senda era molt empinada i dura. A mesura que caminàvem el desnivell era major, tant que quasi arriba a ser en vertical. Ací el grup es va anar separant poc a poc degut a que cadascú havia d’anar al seu ritme, com poguera. Uns metres abans d’arribar a les antenes el desnivell que va fer completament vertical ja que vam haver de trepar fins arribar dalt.

Una volta arribàrem el cim trobàrem una torre que volia imitar a les antigues torres medievals o musulmanes que era un mirador i ens va servir de refugi contra el gèlid vent de ponent que bufava. Al preguntàrem aun home que hi havia en una xicoteta estació meteorológica i ens va dir que actualement la temperatura era de 5ºC, però la sensació térmica era molt menor. Des del cim vam tenir unes bones vistes de Xelva i els voltants.

Després baixàrem per una pista forestal cap a una carretera, la CV-346. Ací vam tenir alguns problemes ja que tant José Manuel com jo ens havíem baixat el track del mateix lloc: el c.e de Xelva, però jo en fomrat plt. i ell en canvi en format gpx. El track de José Manuel seguia per la carretera fins al coll de las Granzas, mentre que le meu arribava també al coll de las Granzas, però per una vella pista forestal en desús. Al final decidirem anar per la pista vella en desús que es per on van les marques del PR-V 91. Arribàrem al coll de las Granzas on enllaçàrem amb una pista forestal molt ampla. Ens endinsàrem en un pinar de pi blanc totalment repoblat. Mentre seguíem la pista forestal vam vore unes quantes basses al costat de la pista forestal. També vam vore uns quants cartells que indicaven la direcció de dos dipòsits d’incendi:

-El de Valseco
-El de Baestas

Pel camí passàrem al costat de la masia de Baestas on també hi ha un dipòsit contra incendis. Mentre caminàvem se’ns va fer l’hora d’esmorçar, així que a l’arribar al llit d’un xicotet barranc, just on havia crecut un bosquet de pins i hi havíen unes roques, esmorçàrem. A l’esmorçar hi havia aiguardent gallec, café i galetes de molts tipus, sobretot amb xocolata.
A l’acabar d’esmorçar continuàrem caminant per la pista forestal. Quan baixàrem fins al llit de la Rambla d’Alcotas, a la volta que enllaçàrem amb el GR-7. Una volta arribàrem al llit de la Rmabla d’Alcotas seguirem la rambla. Al poc de temps ens desviàrem del GR-7 que ascendia per un camí. Acçi tornàrem a tenir una altra confusió ja que el track de José Manuel, a l’igual que la descripció de la ruta que duïa impresa del c.e. de Xelva seguíen per on ho feia el GR-7, mentre que el meu track que, com ja he dit abans també l’havia extret del c.e de Xelva, i les marques seguíen pel llit de la rambla. Nosaltres també seguirem pel llit. Mentre caminàvem pel llit vam vore alguns poquets arbres o arbustos amb les fulles grogues, símptoma de que encara estem a la tardor. Seguirem el curs de la rambla. De sobte vam vore un camí prou en desús que baixava. José Manuel em digué que el seu track baixava per eixa pista forestal, cosa que feia que els nostres dos tracks no coincidiren.

Seguirem la rambla i ens trobàrem amb un mur de contenció d’avingudes que ens impedia el pas. A la dreta del mur vam trobar les marques del PR i vam poder pujar per allí. Al baixar tocàrem la paret del mur i véiem que la paret es desfeia així que millor no vam tocar la paret, sinó que uns vam baixar agafant-nos dels arbustos i arbres que hi havia i anàvem baixant progressivament i altres baixàren lliscant al costat del mur on s’havien desprengut unes quantes pedretes del mur i es podia lliscar fácilment.

Després d’haver superat el primer obstacle d’uns quants més que quedàven continuàrem caminant per la rambla. Poc a poc escomençàrem a anar trobant matolls que ens impedien el pas i els havíem d¡apartar amb les mans.

Caminant, caminant arribàrem a uns estretament de la rambla i hi havia algunes roques. Haguerem de botar una mica i bordejar alguns accidents geològics formats per l’aigua. Una volta vam passar aquestos obstacles vam haver de bordejar una roca immensa que hi havia enmig de la rambla. Però aquest no era realment el problema, el problema més “greu” va vindre quan al bordejar la roca, la vegetació era tan espessa que passàvem una miqueta justos entre la roca i la gran massa de vegetació quasi impenetrable.

Al final aconseguirem enllaçar amb una pista forestal on ens reagrupàrem. Una volta reagrupats escomençàrem a seguir la pista forestal. El track de José Manuel s’adintrava altra volta en la rambla aquesta volta pràcticament impenetrable mentre que les marques i el meu track continuàven per la pista forestal. Seguint la pista forestal trobàrem un aflorament de pissarres esquitoses que possiblement aquest siga l’unica afloració que hi ha en tota la zona del Llevant, ja que al nord d’Espanya predomina molt aquesta roca. Continuàrem la pista forestal fins arribar a un punt en el qual el PR creuava la Rambla d’Alcotes que ja duia aigua i pujava seguint una pista forestal i el GR-7 seguia el curs de la Rambla d’Alcotas adintrant-se en una pinada. Nosaltres vam abandonar momentàniament el PR-V 91 per a seguir pel GR que era més bonic. Seguirem el curs de la rambla que feia que la vegetació que hi haguera fóra molt exuberant. Mentre seguíem el GR vam haver de creuar vàries voltes la rambla. En una explanadeta relativament lliure de vegetació ens vam fer la foto de grup.
Després d’haver fet la foto de grup continuàrem caminant per la rambla. Poc a poc la vegetació es va fer més densa i ja l’haviem de tornar a apartar amb les mans. Una mica abans d’enllaçar amb la pista forestal que havíem abandonat trobàrem unes diminutes pozes una mica seques i també hi havia una cascadeta. Arribàrem a la pista que havíem abandonat. De seguida trobàrem la font del Lapicero que era una font molt xicoteta. L’aigua de la Rambla d’Alcotas havia invaït, en aquest tram part de la pista forestal, en aquesta part corria un rierol d’aigua.

Seguirem aquesta pista forestal i a l’arribar al desviament per a pujar a la Torrecilla, com encara ens quedàven 45 minuts per a que sigueren les 14.30 que era l’hora prevista per a acabar la ruta decidirem pujar a la Torrecilla. Quan arribàrem a la Torrecilla no vam poder entrar ja que hi havia una valla que ens ho impedia, així que bordejàrem la torre. Una volta vam bordejar la torre tornàrem als cotxes seguint una pista forestal entre camps d’oliveres.
Quan arribàrem als cotxes ho vam fer amb mitja més del que estava previst.
PD: Podeu descarregar-vos el track clicant l’imatge, a Wikiloc.