Barranc d'Aigua Negra - Font de la Parra - Pic Espadà - Barranc Malo - Cova de l'Estuco

Fa uns dies decidírem de fer una ruta a la preciosa Serra d’Espadà seguint el track de José Manuel descarregat de la seua pàgina: Rocacoscollà on també descarregàrem la descripció de la ruta. Per a realitzar aquesta ruta també descarregàrem la descripció de la ruta realitzada per Angel Salom del seu blog: Vamos de ruta. La ruta consistia en pujar pel Barranc d’Aigua Negra fins arribar a una pista forestal una volta haguerem eixit del Barranc d’Aigua Negra. Ací fèrem una extensió per pujar al Pic Espadà, el segon més alt de la Serra d’Espadà, passant també per la font de la Parra, on esmorçàrem. Després d’esmorçar en la font de la Parra pujàrem fins el Pic Espadà. Una volta pujàrem al Pic Espadà i el baixàrem anàrem cap al Barranc Malo. Baixàrem per allí i arribàrem fins altra volta al Barranc d’Aigua Negra. Pujàrem per on havíem vingut fins a un mas on eixia una senda que pujava fins la Cova de l’Estuco on entràrem i la visitàrem per dins. A continuació tornàrem fins la font de la Calçada on havíem escomençat la ruta.

Iniciàrem la ruta a les 9.00 del matí, a la font de la Calçada. En la font no hi havia ningú tampoc durant tot el dia.
Baixàrem cap a la font on hi havia un rierol d’aigua i de seguida pujàrem cap a un mas en runes. Ací hi havia el desviament cap a la Cova de l’Estuco a la qual anàvem a pujar després d’haver fet bona part de la ruta. En compte de pujar cap a la Cova de l’Estuco, baixàrem cap al Barranc d’Aigua Negra. A l’arribar al llit del barranc veguerem que havien netejat la senda que discorria pel barranc. Al baixar al llit del barranc veguerem que l’aigua estava tan neta que era transparent.
Seguírem la senda que pujava pel barranc. Mentre seguíem la senda ens trobàrem amb túnels vegetals molt curiosos i dels quals vam vore prou. La senda anava en tot moment paral·lela al barranc. A voltes per una banda i altres voltes per l’altra. De seguida arribàrem a un punt on havien col·locat una gran fita de pedres i ací hi havia una bifurcació. Hi havien dues sendes: la de la dreta i la de l’esquerra. La de l’esquerra pujava pel barranc d’Aigua Negra mentre que la de la dreta pujava pel Barranc Malo. Vaig estar llegint en la descripció que vaig extreure de Rocacoscollà que anant pel Barranc d’Aigua Negra la pujada era molt lleugera i en més o menys una hora s’arribava a la Font de la Parra. Nosaltres decidirem fer el que va fer José Manuel: pujar pel Barranc d’Aigua Negra, seguint la senda de l’esquerra. Seguirem la senda de l’esquerra que anava pel Barranc d’Aigua Negra. La senda no havia estat netejada, però estava molt clara. Com que havia plogut el barranc duia aigua i les pozes estaven totes plenes d’aigua. El sender que discorria pel barranc era molt bonic degut a que caminàvem per una frondosa vegetació. La senda era en lleuger ascens el qual no es feia gens pesat i a demés els voltants eren preciosos perquè caminàvem entre una exuberant vegetació. Poc a poc la pujava es va fer més pronunciada (açò no vol dir que la pujada fóra forta perquè de fet no ho era gens) fins que enllaçàrem amb una estreta pista forestal que discorria entre un bosc de sureres barrejat amb pins. Aquesta pista desembocava en una altra més ampla. Ací escomençàrem la llarga extensió cap al Pic Espadà. Escomençàrem l’extensió seguint una pista forestal no molt ampla entre un bosc de sureres. Pel camí veguerem que algunes sureres tenien una plaqueta groca amb un nombre (per exemple 0287), però desconec quin ús tenen aquestos nombres. Seguint aquesta pista forestal entre sureres arribàrem fins la Font de la Parra. Una volta a la Font de la Parra paràrem per esmorçar. Esmorçàrem ràpidament a la Font de la Parra que, quan nosaltres vam anar aquesta tenia aigua. Allí a la font ens fèrem la foto de grup però per a fer-nos-la realitzàrem 7 o 8 tomes fins que al final aconseguirem fer-nos la foto de grup. Una volta acabàrem de fer-nos la foto de grup pujàrem per una pista forestal entre sureres. Mentre pujàvem per la pista forestal vam poder contemplar el Pic Espadà prop de nosaltres, el Pic Cullera, el Pic Pina, els molins eòlics que hi ha a la zona de Barracas, el Toro, Pina de Montalgrao, Caudiel, etc. També poguerem contemplar altres muntanyes de la Serra d’Espadà i arribàrem a vore la mar.

Al final la pista es convertia en una senda que escomençava a pujar fortament fins l’enllaç del PR-V 63.6. La senda de pujada cap a l’enllaç era prou dura degut a que a banda de que la pujada era una mcia dura ja de per sí açò es va fer més dur degut a que el sòl estava mullat i esbarava a causa d’unes pluges que van haver fa uns dies. De seguida arribàrem a l’enllaç del PR-V 63.6, prop d’un coll . Una volta a l’enllaç del PR-V 63.6 escomençàrem amb l’ultima pujada cap al Pic Espadà. Mentre caminàvem per una senda davall d’uns alts pins escoltàvem com el fort vent estava movent les copes del arbres. Al final la senda s’acabava i havíem de trepar una miqueta fins arribar al Pic Espadà. La trepada a simple vista pareix fàcil i de fet ho és, però com que estaven les roques mullades havíem d’anar una mica en compte perquè esbaraven prou. Al final arribàrem al Pic Espadà des d’on obtinguerem unes vistes boníssimes sobre el Pic Cullera, el Penyagolosa i bona part del seu massís, la Presa de Sitjar, del Pic Pina, els molins eòlics situats prop del Pic Pina, el Castell de Castro, bona part de la Serra d’Espadà, el Massís de Penyaescàbia, la Serra Calderona, part de la vall originada pel riu Palància, la Mar Mediterrània, Sagunt, Almenara, el Montgó,etc.

Després de contemplar les meravelloses vistes des del Pic Espadà, el segón més alt de tota la Serra d’Espadà el baixàrem per on havíem vingut. Destrepàrem tot el que havíem trepat fins que arribàrem al desviament del PR. Baixàrem per la senda tan empinada que hi havia per comunicar el Pic Espadà amb la pista forestal en una curta distancia. Baixàrem ràpidament per la senda fins conectar amb la pista forestal. Seguirem aquesta pista forestal en descens anant per on ja havíem vingut. Baixàrem entre sureres, passàrem per la Font de la Parra on havíem esmorçat, continuàrem caminant per la pista forestal entre un bonic bosc de sureres. Trobàrem el desviament cap al Barranc d’Aigua Negra però no baixàrem per ell. Continuàrem caminant per la pista forestal en ascens. Cada volta la quantitat d’arbres era menor fins que a soles hi havien uns quants pins, tot el demés eren matolls. La pujada era una mica forta però no molt. Des del coll vam poder vore una xicoteta serra en la qual es trobaven l’Espadà i el Pic Espadà i eren els que pirncipalment la formaven.

Després d’arribar a un coll escomençàrem a baixar cap al Barranc Malo. Poc a poc la quantitat d’arbres va escomençar a augmentar sobretot a mesura que s’anàvem apropant al Barranc Malo. La pista cada volta s’anava fent més i més estreta fins al punt en que es convertía en senda. La senda era tota en baixada. Baixàrem per una senda molt xafada i una mica netejada. La senda discorria entre un matollar barrejat amb pins, carrasques i sureres. A voltes la baixada era prou empinada i les pedres estaven una mica mullades i soltes el que feia que esbararen molt. Quan creuàvem el barranc havíem d’anar una mica en compte de no anar molta estona pel llit perquè sempre havíem d’anar per senda creant el barranc vàries voltes. Encara que tot açò no tenia cap problema degut a que quan anàvem pel llit del barranc la senda que havíem de seguir es veia perfectament degut a que estava molt xafada. Les sendes que anàven pel barranc (crec que en realitat a soles era una però que creuava el barranc vàries voltes) estaven molt xafades i des d’aquestes les vistes cap al barranc eren prou bones. Seguint aquesta senda enllaçàrem amb la que pujava pel Barranc d’Aigua Negra i que havíem seguit al matí. Seguirem la senda pel Barranc d’Aigua Negra en direcció a la Font de la Calçada. La senda pel Barranc d’Aigua Negra –com ja he dit abans- estava molt neta i era molt agradable caminar per ella, afegint també de que la senda era molt plana. Seguint la senda ascendírem cap a un mas en runes. En aquest mas hi havia el desviament cap a la Cova de l’Estuco. La Cova de l’Estuco era la nostra última extensió. Pujàrem per una senda entre pins i matolls. Poc a poc escomençàrem a trobar alguns camps de cultius, eren tots de secà: d’ametlers. Seguint la senda enllaçàrem amb la pista de l’Ibola que ja l’havíem xafat en l’extensió al Pic Espadà. Aquesta pista forestal va des de la nevera que hi ha en la carretera que ha d’Algímia d’Almonacid fins Alcudia de Veo fins al Coll de l’Ibola per on passa la carretera que va d’Almedíjar a Aín.

Seguirem la pista de l’Ibola uns quants metres fins que en la primera corva molt pronunciada que feia la pista eixia una senda, la seguírem fins que, als dos o tres metres trobàrem una bifurcació. La senda de la dreta puja cap al Pic Espadà passant per l’Espadà i enllaçant de seguida amb el PR-V 63.6. En canvi la senda de l’esquerra puja a la Cova de l’Estuco. Nosaltres, evidentment, elegirem la senda de l’esquerra per pujar a la Cova de l’Estuco. Arribàrem a la cova en un tres i no-res. Ací ens llevàrem les motxilles i baixàrem a l’interior de la Cova de l’Estuco. A la cova només vam baixar mon pare, Lucía i jo. Ma mare es quedà a l’entrada de la cova esperant- nos.

Escomençàrem a baixar cap a l’interior de la Cova de l’Estuco ajudant-nos per una corda molt nova. Com que no teníem frontals, sinó llanternes baixàvem poc a poc amb la llanterna a la boca degut a que sinó no podíem vore res.
Baixar cap a l’interior de la cova no era molt difícil encara que s’haguerem d’agafar prou bé a la corda per a acàs. Baixàrem fins una explanadeta que hi havia a l’interior d’aquesta enorme cova que, malgrat té una entrada molt xicoteta, però suficientment gran com per a que entre una persona.
L’interior de la cova era molt bonic, estava plé d’estalagmites, però moltes d’elles trencades a causa d’alguna gent que no té conciència del que fa perquè per a que es forme una estalagtita o estalagmita fan falta milions d’anys i només tocant la goteta d’aigua que cau de les estalagmites es paralitza el procés de creació d’una estalagmita o estalactita en moltíssims anys.

La Cova de l’Estuco ens va parèxier molt impressionant encara que ja s’ho esperàvem degut a que la visitàrem el 4 d’abril d’aquest any.

Després de fer unes quantes fotografíes i una foto de grup a l’interior de la cova pujàrem per on havíem vingut i eixírem de la cova, ens posàrem les motxilles i tornàrem per on havíem vingut a la Font de la Calçada on ens canviàrem de roba i fèrem unes quantes fotografíes al rierol, després ens anàrem a casa.

PD: Podeu descarregar-se el track clicant l’imatge, a Wikiloc.

El Puig Campana

Hui, afegint-nos a la proposta de Kiquet decidirem puajr al Puig Campana per la canal de El Carreró o també pel Barranc de les Marietes i baixant-lo per l’ombria del Puig Campana. La ruta del Puig Campana la vam fer seguint el track de José Manuel, de la ruta que va realitzar l’any 2005. Aquesta ruta a penes son 12 km i segons les dades agafades a Wikiloc només penjar el track vaig vore que en 4 km que dura la pujada s’ascendeixen 1329m i en la resta de la baixada baixàrem en 8 km 1331m. Per al dia de hui s’esperaven pluges i temperatures més baixes que les del dia anterior, de fet segons l’Accuweather la máxima que s’esperava eren 13ºC, a Finestrat, per tant faria, dintre del que cap, prou de fred.

Escomençàrem a caminar a les 8.50 del matí. Havíem aparcat els cotxes en una xicoteta explanada una volta passada al Font del Molí. Només escomençar a caminar vam alçar la vista per intentar vore el Puig Campana, però no el poguerem vore degut a que estava cobert per una espessa boira.
Escomençàrem a caminar per una senda marcada com a PR . La senda discorria per un pinar poc espés i prop d’uns tallats provocats per l’erosió. La senda era tot en ascens. Poc a poc el pinar es va anar fent menys i menys espés fins que ja pràcticament no hi havien arbres i un pi ben gran es trobava tombat, mort, al mig de la senda. Cada volta la senda es feia més i més empinada sempre al costat de la canal de El Carreró. Mentre ascendíem per la senda trobat alguna que altra carrasca i algun que altre pi va aparèixer, d’entre la boira una impressionant muntanya amb un tallat tan gran que ocupava tota la grandària del a muntanya. Aquesta muntanya s’anomena el Pic Prim (no sé per què) i hi ha una via ferrata per a pujar-la escalant. El Pic Prim és una muntanya que es troba al costat del Puig Campana i estan separades per un coll. Després el Pic Prim, a l’igual que un fantasma, va tornar a desaparèixer ocultat per la boira. Malgrat l’imatge del Pic Prim se’ns va quedar grabada en la retina, malgrat alguns no el poguerem fotografiar (entre ells m'incloesc a mi).

Una volta havíem contemplat l’aparició del Pic Prim continuàrem la nostra marxa ascendint al costat de la canal. Poc a poc les marques de PR anàven desapareixent fins al punt on, a l’escomençar a adintrar-nos en la canal ja no hi havien marques, a soles punts grocs o rojos ens anàven guiant per la canal. La pujada per la canal cada volta es feia més pesada degut a que la pendent cada volta era més forta. A demés com que havia plogut tot estava mullat: les pedres, les roques, el terra que era fang…tot. Les botes també estaven mullades el que feia que poguerem esbarar i caure de fet jo em vaig caure unes quantes voltes. Al final la senda desembocavaen la pedrera de El Carreró i haguerem de remuntar-la. La pedrera era una mica complicadeta de pujar-la ja que a voltes havíem de trepar una mica. Mentre pujàvem la canal a voltes trobàvem alguna senda que la seguíem i ens estalviàvem un tram de pedrera, però a voltes no trobàvem cap senda i pujàvem per la pedrera, la qual cosa era molt dura i incòmoda.Mentre pujàvem per la pedrera podíem vore a les nostres esquenes un mar de núvols impressionant, però no tant com el que ens esperava al cim.

Ja a punt d’eixir de la pedrera de El Carreró ens trobàrem inesperadament amb

un carrascar que s’extenia per bona part de la muntanya del Puig Campana. Açò era un fet que jo, almenys, no m’esperava degut a que veien la ruta en el Google Earth no apareixia cap carrascar ni cap bosquet, malgrat les fotos que hi ha al Google Earth són prou antigues.

Una mica abans d’eixir definitivament de la pedrera poguerem també observar un dels molts tallats que té el Pic Prim.

Al final eixirem de la canal trepant una mica fins reagrupar-nos amb la resta del grup. Una volta reagrupats ens encaminàrem cap al cim del Puig Campana entre un bosquet molt jove de carrasques barretjat amb alguns matolls. De camí al cim del Puig Campana ens va bufar un fort vent que va arribar a tirar a ma mare. Una volta al cim el fred es va fer molt intens i ens vam haver d’abrigar molt, també per protegir-nos del vent. Des del Puig Campana les vistes deurien de ser impressionants, però nosaltres a soles vam vore un extens mar de núvols i l’Aitana, únicament. Al Puig Campana, els del Centre Excursionista d’Alacant havia muntat un xicotet Belén, la qual cosa va ser prou curiosa ja que no es normal trobar-se en una muntanya un Belén i encara més al Puig Campana que té una pendent molt pronunciada tant per la cara oest com per la cara est, que són les úniques cares per les quals es pot pujar al Puig Campana. Una volta al Puig Campana ens fèrem la foto de grup. La foto la va fer Luis.

Després de la curt sesió de fotos esmorçàrem en un lloc una mica a cobert del vent i una mica del fred. A l’esmorçar poguerem degustar galetes de xocolata, mistela, vi, el bocata que duiem, café, etc.
Una volta havíem esmorçat al cim escomençàrem a baixar del Puig Campana. Ara no anàvem a baixar per la cara est, que és un es troba el Barranc de les Marietes o la pedrera de El Carreró. Ara baixàrem per la cara oest del Puig Campana on hi ha una senda botànica marcada amb punt verds. Aquesta senda també va al costat d’una pedrera però aquesta no és tan dura com la de El Carreró.

Seguirem la senda que baixava del Puig Campana i de seguida arribàrem a un coll que separava el Pic Prim del Puig Campana. Aquest coll està ocupat per un carrascar, encara que no és molt extens. Quan estàvem a punt d’escomençar a baixar altura vam reagrupar i Jose aprofità per fer-nos una foto on pràcticament apareix tot el grup i també una altra a mi en la senda de baixada. A partir d’ací baixàrem per una pendent una mica pronunciada per un bosquet de carrasques barrejat amb algun pi. Poc a poc va aparèixer una pedrera no molt gran, però al cap i a la fi una pedrera. A demés el fet de que estigueren les roques mullades i per tant esbaraven doncs també era un inconvenient.
La senda anava paral·lela a una altra pedrera el que feia que també hi hagueren algunes pedres i, evidentment, estigueren mullades i esbararen. Quan escomençàrem a eixir de la pedrera i al pendent es va fer molt més plana se’ns posà a ploure prou i haguerem de parar-nos prop del coll del Pouet, una mica ja passada la pedrera. Paràrem una mica per posar-nos els cubremotxilles, els impermeables, etc. Una volta s’havíem col·locat una mica per damunt els impermeables i els cubremotxilles continuàrem fins a uns desviament de PRs. Ací ens reagrupàrem a acabàrem de posar-nos bé (alguns) els cubremotxilles i els impermeables. Una volta estàvem reagrupats seguírem per una senda prou ampla (quasi era una pista) entre un pinar semicremat degut a que una banda del pinar estava completament cremada per l’incendi del 24 de gener de 2009 i l’altra poc cremada. Al final arribàrem al Coll del Pouet, encara que no sé per què es diu el Coll del Pouet, degut a que no hi ha en l’actualitat ningún pou.
Seguirem una pista forestal entre una pinar que no estava encara cremat. Poc a poc la pista va quedar reduïda a senda quan ens trobàrem amb un refugi del CEA (Centre Excursionista d’Alacant). Després del refugi hi havia una altra pinada, encara que aquesta estava totalment cremada, siguent víctima d’un incendi produït al 2006. La senda que travessava aquest pinar estava molt transitada i pel camí vam poder vore com escomençàven a rebrotar els matolls, algunes carrasques i garroferes i algun pi en algun lloc, però pins pràcticament no hi havien (de fet jo a soles en vaig vore un).
Poc a poc la pluja va cessar.
Aquesta senda, al passar uns quants quilòmetres ens va endinsar en una xicoteta pineda viva, no com l’anterior i ja arribàrem als cotxes amb una fineta pluja i a les 13.45. Una volta als cotxes ens canviàrem una mica i ens despedirem.

PD: El track se’l podeu descarregar clicant l’imatge.