El Castell de Castro

Hui, ja en gener del 2010, realitzàrem la nostra primera ruta del 2010. La ruta va ser per la Serra d’Espadà. L’iniciàrem a Alfondeguilla sobre les 8.15 del matí. Aquesta ruta va ser proposada per Kiquet i nosaltres ens apuntàrem. La ruta consistia en pujar al Castell de Castro pel Barranc de Cabrera on hi ha un bosc extens de sureres, també hi ha moltes sureres centenàries i una tan gran que l’han anomenat la Super Mare, degut a que és una femella. Aquest tram de la ruta estava marcada com a PR, exactament era el PR-V 138. Després de visitar el castell de Castro es puja per una senda abandonant el PR. Aquesta senda està marcada amb ratlles verdes i cresteja per uns turons. Pel camí hi ha antigues trinxeres de la Guerra Civil. La senda arriba fins al desviament cap a la Nevera de Castro on enllaça altra volta amb el PR-V 138. Després es baixa per una senda que està marcada com al PR (de fet pertanyeix al PR-V 138) i arriba fins al Coll Roig on enllaçàrem amb el GR-36 i amb un SL. En aquest punt s’abandonen tots els senders marcats i es baixa per una senda una mica tancada al principi pels esbarzers i enllaça a una pista forestal. Aquesta pista forestal la seguírem una bona estona fins que ens desviàrem per una senda que naixa a la dreta de la pista forestal i baixa cap al Barranc d’Eslida. Seguint aquesta senda ens adintràrem en una gran canyar. La senda discorria pel llit del Barranc d’Eslida que duu aigua i anàvem botant de pedra en pedra pel llit del barranc. Al final eixim a parar a un acueducte. Després seguim unes sendes paral·leles al barranc i que ixen a parar a una pista forestal que torna a Alfondeguilla.

Iniciàrem la ruta sobre les 8.15 del matí a Alfondeguilla. El matí era una miqueta fred i per això ens abrigàrem prou. Escomençàrem a caminar seguint el PR-V 138. Caminàrem per una pista forestal en ascens. La pista discorria per uns camps de cultius. De seguida escomençàrem a llevar-nos roba. Al cap d’una estona d’estar caminant per la pista forestal ens desviàrem per una senda que neixia a l’esquerra i que estava marcada amb mollons i amb marques de PR. La senda estava molt xafada i anava paral·lela a uns camps de cultius i a un bosquet de sureres i pins. A la poca estona d’haver estat caminant per la senda trobàrem una bifurcació: el PR continuava per la senda de la dreta remuntant el Barranc de Cabrera i pujava cap al Castell de Castro, però hi havia una altra senda a l’esquerra que pujava cap a Cantallops. Com que no sabíem molt bé per on anar esperàrem a que Kiquet vinguera i ens indicara la direcció que havíem de prendre. Mentre esperàvem a Kiquet ens fèrem una foto els que estàvem al desviament esperant a Kiquet. Quan Kiquet arribà ens digué que havíem de pujar cap al Castell de Castro. Remuntàrem el Barranc de Cabrera encara que estàvem una mica llunys del llit del barranc. Seguint la senda ens anàrem endinsant, a poc a poc en un bosc de sureres en el qual trobàrme unes pedreres no molt grans i alguna que altra surera centenària. La senda per la qual anàvem caminant era molt bonica perquè era per un bosc exclusiu de sureres. Mentre caminàvem podiem vore uns cantils de rodeno situats dalt d’unes penyes. Mirant en una altra direcció podiem contemplar una xicoteta vall formada pel Barranc de Cabrera i al fons d’aquesta xicoteta vall es trobava Alfondeguilla i dalt l’Alt del Pipa i altres muntanyes de la Serra d’Espadà, malgrat que açò ja pràcticament eren els contraforts perquè ens trobàvem en un dels límits de la serra.

Seguint aquesta preciosa senda arribàrem fins un mirador aprofitant uns blocs de rodeno. Des d’aquest mirador poguerem contemplar el preciós bosc de sureres que hi havia situat al Barranc de Cabrera. Des del mirador també poguerem contemplar la vall del Barranc de Cabrera, el Castell de Castro que es trobava situat dalt d’un turó, el poble d’Alfondeguilla situat en una xicoteta vall formada tant pel Barranc d’Eslida. Darrere del poblet de Alfondeguilla es trobava, imponent, l’Alt del Pipa.

Al mirador reagrupàrem una mica i acabàrem de contemplar les vistes, a continuación continuàrem ascendint pel Barranc de Cabrera. Uns centenars de metres després d’haver parat al mirador, fèrem una curtíssima parada per fotografiar a la Super Mare, una surera femella que tenia un gran tronc i per tant seria pluricentenària. Aquesta surera tenia un tamany grandíssim i proporcionava molta ombra. Després d’haver contemplar ràpidament aquesta gran surera continuàrem ascendint per la senda que anava pel Barranc de Cabrera. Seguint aquesta bonica senda pel barranc ens desviàrem uns metres per visitar la Font de les Penyetes. Aquesta font quedava al costat de la senda. La curiositat que té aquesta font és que hi ha dues meitats d’un coco que serveixen com a got o almenys com a recipient per arreplegar l’aigua degut a que la font brolla pràcticament arran de terra. Després de vore aquesta curiosa font continuàrem ascendint per una senda que discorria entre un bonic bosc de sureres. L’ascens era prou suau degut a que el desnivell no era molt pronunciat, malgrat que als últims centenars de metres la pendent era una mica més pronunciada que a la resta del recorregut.
Al final eixirem a parar a un coll on ens anàvem a desviar per pujar al Castell de Castro. Abans de pujar cap al castell paràrem una miqueta per reagrupar-nos i tot seguit pujàrem al castell.

Arribàrem en un moment al castell i esperàrem a la resta del grup. Mentre esperàvem a la gent que faltava ens abrigàrem molt degut a que bufava molt de vent i feia molt de fred.

Des del castell les vistes eren impressionants: poguerem vore el Penyagolosa i bona part del seu massís, també veguerem el Montgó, l’Alt del Pipa, el Desert de les Palmes on destacava el Bartolo amb les seues antenes, la marjal d’Almenara, la Serra Calderona, el Barranc de Cabrera, que era per on havíem pujat, també veguerem Sagunt, la Mar Mediterrània, etc.

Una volta estàvem tots al castell esmorçàrem. Aquesta volta Toni, en comptes de dur morro de porc va dur formatge i xoriço i la veritat es que estàvem molt bons. A l’esmorçar també hi havien ametles, café, patxaran, galetes de xocolata,etc.

Després d’esmorçar baixàrem cap al coll on havíem fet l’extensió per pujar al castell. Ací abandonarem el PR que descendia cap a una pista forestal. Nosaltres, en canvi, ascendírem per una senda marcada amb ratlles verdes. Mentre ascendíem aconseguírem tenir una bona vista del castell a mesura que ens allunyàvem d’ell.

La senda anava crestejant i pel camí trobàrem unes trinxeres de la Guerra Civil, la llàstima es que es trobaven en un estat pèsim de conservació en comparació a les que hi ha a la Ràpita, per exemple.

Mentre crestejàvem trobàrem molts pins mort, possiblement degut a l’acció del vent que els trencaria perquè alguns estaven arrencats de soca i arrel.

Mentre cretejàvem també poguèrm vore el poble d’Eslida.

La senda no estava excesivament xafada, però es podia seguir prou bé el seu rastre. Seguírem aquesta senda i eixirem a parar a un altre coll on enllaçàrem altra volta amb el PR-V 138. Ací es pot fer una extensió per pujar a la Nevera de Castro, però nosaltres baixàrem pel PR en direcció al Coll Roig. La senda discorria entre un pinar lleugerament barrejat amb sureres. Mentre caminàvem per la senda en lleuger descens ens haguerem d’apartar perquè veníen uns corredors que s’estaven preparant per a l’Ultra Trail Puçol – Andilla. Aquest Ultra Trail té una longitut de 93 km. La senda cada volta es feia més empinada i les pedres soltes feien que anàrem una mica en compte al baixar. A mesura que anàvem baixant cap al Coll Roig la pendent era més pronunciada i baixàvem amb més compte per no esbarar i caure. Al final arribàrem al Coll Roig on enllaçàrem amb el GR-36 i SL 101 . Ací ens reagrupàrem una mica. Al Coll Roig veguerem que les senyals del PR-V 138 (eren 2 senyals) estaven trencades: una havia desaparegut i l’altra estava al terra i justament havien sigut les del PR, encara que una de les senyals que s’havien trencat també correspodria a l’SL i el GR, però les altres dues estaven bé. Una volta ens vam reagrupar abandonàrem el PR, l’SL i el GR i descendirem per una senda que hi havia a la dreta lleugerament tapada pels esbarzers. Aquesta senda estava marcada amb ratlles blaves. Aquestes ratlles ens van servir una mica de guia per a tot el que quedava de la ruta.
La senda que seguíem estava una mica tapada pels esbarzers i tenia una mica de pendent, però poc a poc la quantitat d’esbarzers va anar disminuint fins que ja no quedàven i la senda poc a poc es va fer més plana. La senda discorria entre antics bancals on han crescut alguns pins i sureres i molts matolls. Caminàvem per una senda molt xafada degut a que estava molt definida. Mentre caminàvem vam vore a l’altra banda un bosc de sureres molt bonic, també veguerem que hi havia una senda que anava paral·lela a la que anàvem nosaltres però aquesta es trobava a l’altra banda del Barranc d’Eslida que era el barranc pel qual estàvem baixant, malgrat que no veíem on escomençava i on acabava.
Ja prop d’arribar a l’enllaç amb una pista forestal ens endinsàrem en un bosc de sureres joves i ja en l’enllaç amb la pista forestal trobàrem una surera molt gran (Segur que era pluricentenària) amb unes branques enormes que proporcionaven moltíssima ombra. Ací també reagrupàrem i ens fèrem unes quantes fotos com a record.
Una volta estàvem reagrupats caminàrem per una pista forestal paral·lels al Barranc d’Eslida. Seguint la senda ens desviàrem uns quants metres per vore la Fonteta Marc, però estava seca degut a que l’havien canalitzat. La pista forestal per la qual estàvem caminant estava immersa en un preciós bosc de sureres. Poc a poc la quantitat de bosc va anar disminuint degut a que escomençàrem a vore camps cultivats. Els camps que veíem, la majoria, eren de secà i molts eren de garrofers i també havien camps d’oliveres. Però en realitat no hi havien molts camps cultivats, a soles uns quants, en els demés, a l’estar abandonatas havien crescut sureres, pins i matolls. Al cap d’una bona estona d’haver estat caminant per pista forestal ens desviàrem per una senda que neixia a la dreta i que baixava cap al llit del Barranc d’Eslida. La senda havia estat netejada i gràcies a això no havíem d’anar aparartant totes les canyes que hi havien al barranc. Al principi anàvem per una senda paral·lela al barranc, però al poc de temps escomençàrem a adintrar-nos pel llit del barranc. El llit del barranc duia aigua el que feia que haguerem d’anar botant de pedra en pedra, davall d’un espés canyar. Al final eixirem a parar a un acueducte construït entre les dues parets del xicotet canó que formava el barranc. Ací reagrupàrem altra volta i ens fèrem la foto de grup.

Després de la foto de grup continuàrem caminant pel llit del barranc. A l’arribar a uns horts escomençàrem a ascendir per una senda entre uns bancals cultivats fins que tornàrem a descendir cap al llit del barranc. Una volta arribàrem al llit del barranc tornàrem altra volta a ascendir per una senda prop d’uns horts molts antics degut a que trobàrem un garrofer amb un tronc enorme, per tant açò ensva fer pensar que posiblement aquell garrofer era de l’època dels moros. La senda anava paral·lela a un bosc de sureres i alhora paral·lela a uns horts on hi havia de tot: tarongers, llimoners, garrofers, oliveres, etc. La senda per a qual anàvem caminant era molt plana i es feia molt còmode caminar per ella. Al final eixirem a parar al llit del barranc que, degut a la canalització de l’aigua del barranc aquest estava eixut. Seguírem uns quants metres pel barranc i enllaçàrem amb una pista forestal que havíem seguit a l’escomençar la ruta. Caminàrem una mica per aquesta pista i arribàrem de seguida a Alfondeguilla on havíem escomençat la ruta. Ací ens despedirem i ens marxàrem a casa.PD: El track se’l podeu descarregar clicant l’imatge.