El Castell de la Reina Mora

El dissabte, afegint-nos a la ruta proposada per José Manuel i guiada per Mariano, pujàrem al Castell de la Reina Mora, d’Alfàndec o de Marinyen, es pot dir de les tres maneres. A aquesta ruta acudirem un total de 38 senderistes, alguns d’ells nous.
Escomençàrem la ruta al costat del Monestir de Santa Maria de la Valdigna, a Simat de la Valldigna, sobre les 8.00 del matí. Iniciàrem la ruta amb un bon dia, el cel estava ras i no bufava molt de vent. Escomençàrem la ruta caminant per uns camps de tarogers. Arribàrem a l’ermita de la Xara. Després travessàrem un xicotet barranquet que, gràcies a les pluges i les nevades, duia aigua, de fet haguerem de col·locar pedres per poder creuar el barranc sense mullar-nos. A continuació, entre camps de cultius, especialmente de tarongers, arribàrem a la font de La Fontarda, una font enorme on l’aigua ix del terra i forma una xicoteta poza. D’aquesta font ix moltíssima aigua per a ser una font, ja que pràcticament totes les fonts a soles tenen un o dos tubs per on ix l’aigua, malgrat hi ha fonts que en tenen 50 tubs d’eixos. Allí, a La Fontarda, fèrem unes quantes fotos, ens reagrupàrem i seguirem. Caminant, caminant entre camps de tarongers arribàrem a la base del Castell d’Alfàndec d’on arranca una senda que puja al castell. Pujàrem al castell de la Reina Mora i contemplàrem les vistes de la zona.

Visitàrem per damunt el castell: pujàrem a la torre més alta on fèrem fotos i després baixàrem.

En realitat el castell no té gaire coses, de fet no té res més que uns aljubs, una torre en runes i una xicoteta esglèsia, el que passa és que el castell està en un estat penós de conservació i no es sap molt bé quina és cada part del castell.

Una volta vam visitar el castell pujàrem per una senda recuperada recentment per Mariano. La senda ascendia cap al Pla de Cucóns.

Mentre pujàvem per la senda vam poder contemplar el tamany d’algunes coscolles i altres matolls que possiblement superaven els 2m d’alçada. Seguint la senda molt ben recuperada arribàrem al Pla de Cucóns.

Ací un incendi produit fa uns anys arrasà part del pla. Alguns pins es salvaren de l’incendi i aconseguiren sobreviure. Ja eren els 10.50 del matí quan la gent ja començava a protestar sobre l’hora d’esmorçar i és que ací al grup Rocacoscollà tenim un sindicat molt estricte amb l’hora de l’esmorçar que és a les 10.00 del matí. Mentre baixàvem per una pista forestal que travessava tot el pla i arribava fins a les Foietes que té una xicoteta urbanització veguerem que part del pla havia estat repoblada. Mariano ens digué que havien repoblat fa poc i ho havien fet amb carrasca (que no amb coscolla, que és diferent) per a introduir-la degut a que el pi de seguida es bota foc i origina grans incendis.

Al final esmorçàrem en un xicotet mirador natural amb vistes al mar i al Montdúver, entre altres coses. A l’esmorçar, com no, no falta res, i és que siguent 38 senderistes, com no va a haver menjar, com per exemple: mistela, café, galetes de xocolata, morro de porc, ví, etc. Després d’esmorçar continuàrem baixant per la pista forestal en direcció a les Foies. Per no caminar tant per pista forestal i per acurtar una mica el recorregut Mariano ens guià camp a través entre antics bancals per conectar ràpidament amb el PR-V 51. Una volta connectàrem amb aquest PR seguirem la sneda en direcció a les Foies. Pel camí poguerem contemplar les vistes que eren precioses. Podiem vore-ho pràcticament tot: el Montdúver, el Penyalba, Tavernes de la Valldigna, la Serra de les Agulles, la Serra de Corbera, la Valldigna, el Pla de Cucóns, Xeraco, el Picaio, La serra Calderona, l’Alt de les Creus, la Mar Mediterrània, Cullera, La serra d’Irta, el Penyagolosa, etc. Continuàrem caminant i arribàrem a les Foies.

Baixàrem fins a la Font Nova. Ací hi havia tanta aigua de la neu i la pluja que s’eixia, de fet l’aigua pel tub eixia a molta pressió i per la paret de la font també queia aigua de tanta que n’hi havia. Ací descansàrem una miqueta i algú s’entretingué al xicotet parc que havien construït, revivint les moment de la seua infància. Després travessàrem tota l’urbanització i, ja apunt d’eixir, ens digueren que un xicotet grup s’havia perdut. Paràrem una estona fins que uns quants tornàren a la Font Nova i seguiren una altra variant que posia ser el camí que havia seguit aquell grup. En canvi la resta del grup continuàrem baixant cap a Simat de la Valldigna. Eixírem de l’urbanització i escomençàrem a baixar per una bonica senda a tram empedrada. La senda baixava per un bonic barranc cap a Simat de la Valldigna. Pel camí passàrem prop de la Font de l’Escudella. Mentre baixàvem les vistes continuaven sent molt bones i encara poguerem fer unes últimes panoràmiques mentre ens reagrupàvem.

Al final eixirem a parar als camps de tarongers, ja prop de Simat de la Valdigna. Creuàrem el rierolet i passàrem una última volta per l’ermita de La Xara, una antiga mesquita àrab. Per fi arribàrem al poble on ens esperava aquell grup que s’havia perdut. En realitat no s’havien perdut, a soles s’havíen equivocat de camí i havien baixant per una altra variant que no passava per l’urbanització i, creguent que eren els últims havien baixant veloçment cap al poble i, quan s’adonaren de que el grup no estava ací sinó a les Foies ens esperaren durant una bona estona.

Una volta estàvem tots entràrem al Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Ací ens fèrem la foto de grup, al costat d’una font, després tornàrem als cotxes i finalitzàrem la ruta.

PD: El track se’l podeu descarregar clicant l’imatge, a Wikiloc.