La Font Roja - El Menejador - La Teixereta - La Font Roja

El dissabte anàrem al Parc Natural de la Font Roja a realitzar una ruta que consistia en pujar al Menejador i passant abans per la Cova Gelada i pel Pla de la Mina on vegerem una representació d’una carbonera i un forn de calç. Després baixar cap al Mas del Canyo visitant tres caves, a continuació baixar a les Foiardetes i, seguidament, pujar a la Teixereta. Una volta havíem baixat de la Teixereta baixàrem per una senda molt perduda intentant vore si es poda baixar degut a que, uns dies abans, havíem vist al mapa topogràfic que hi havia una senda que eixia a parar al Pla de Gal·lers, d’aquesta forma no havíem de baixar pel mateix camí.
Al Pla de Gal·lers baixàrem per la ruta roja del Parc Natural que ens dugué, altra volta, al Santuari de la Font Roja, on havíem començat la ruta.

Iniciàrem la ruta al Santuari de la Font Roja, sobre les 9.30 del matí. Començàrem visitant la Cova Gelada, la qual, segons diuen, expulsa un aire a una temperatura d’uns 7ºC.
Una volta vam visitar la cova continuàrem caminant seguint les marques del GR-7 i d’un PR per una pista forestal entre un bosc mixt de carrasques , aurons, roures i alguns pins. De seguida paràrem altra volta al Pla de la Mina. En aquest pla vegerem una representació d’un forn de calç i una carbonera. Una volta vam visitar el pla, pujàrem per una empinada senda en direcció al Menejador.
La senda era, possiblement, la més bonica de les que he vist en ma vida. Era preciosa degut a que discorria entre un preciós bosc mixt de carrasques, aurons, roures i algún pi que, arribant al Menejador, desaparegueren els pins. La senda havia estat recuperada i l’havien posat escalons i, a voltes, alguna barana. Seguint la senda visitàrem una replaça de carbonera i també contemplàrem les vistes des d’un mirador.

La senda estava marca amb les marques d’un PR però del qual desconec el número al què pertany.

El sender desemboca a una pista forestal pròxima a una microrreserva de flora.
La pista ens va dur fins un encreuament ons ens desviàrem per uns senda en direcció al Menejador.

Al passar al costat de la casa forestal que hi ha al cim la senda s’estretí més.
Al final arribàrem al cim del Menejador on es troba un alt vèrtex geodèsic.

Una volta visitàrem el cim baixàrem en direcció a les caves.
A l’arribar a un coll, on es troba un encreuament, enllaçàrem amb el PR-V 26 (encara que no sé molt bé si ja anàvem per aquest PR) i baixàrem en direcció a la Cava de la Noguera, la primera que anàvem a visitar.

La senda de baixada a la cava ja no estava tan arbolada com la que hi ha per pujar al Menejador. Aquesta senda discorre entre carrasques no molt deparades entre elles però no donen molta ombra. Mentre baixàvem per la senda trobàrem un pou antic el qual crec que s’anomena el Pou de la Noguera (degut a la proximitat que té respecte a la Cava de la Noguera), però no ho puc confirmar.

A la poca estona arribàrem a la Cava de la Noguera. Aquesta cava estava en un estat prou roï de conservació degut a que no tenia sostre però poguerem vore la grandària de la cava, la qual era impressionantment gran.
També esmorçàrem al costat de la cava degut a que se’ns va fer l’hora d’esmorçar.

Una volta vam esmorçar continuàrem caminant en direcció a l’altra cava: la Cava del Simarro. El sender, ara, estava més cobert de carrasques que formaven un bosquet.

Una volta creuàrem un barranquet ascendírem fins a la Cava del Simarro. Aquesta cava també es trobava en un estat roï de conservació però aquesta cava estava millor conservada que l’anterior.

Una volta ens fèrem unes quantes fotos allí continuàrem ascendint en direcció a l’Alt del Canyo Alt.

Prop d’aquest alt es troba la següent cava que anàvem a vistar: El Pou del Canyo (s’anomena pou degut a que és un pou de neu, o siga, el que seria un sinònim de cava ) o la Cava Blanca (però és més comú anomenar-li Pou del Canyo).
Aquesta cava està molt ben conservada i és l’única de les que havíem vist que conservava el sostre. Una volta visitàrem aquesta cava baixàrem fins al Mas del Canyo.

Al Mas del Canyo prenguèrem el desviament cap a les Foiardetes.

Les Foiardetes és una petita foia, o un conjunt de foies les quals s’anomenaren Foiardetes pel fet de que eren foies petites i es quedà amb aquest topònim.

Creuàrem les Foiardetes les quals estaven cultivades.

Mente travessàvem les Foiardetes passàrem pel Mas de les Foiardetes, el qual estava molt ben conservat, possiblement l’havien rehabilitat.

Després, quan eixirem de les Foiardetes, trobàrem, altra volta, un altre Mas de les Foiardetes. Ací pujàrem per una pista forestal en direcció al Mas de Tetuán la qual de seguida abandonàrem per atallar seguint una senda en ascens considerable. La senda només acurtava a la pista forestal i tornava a enllaçar amb aquesta.

Una volta vam enllaçar la pista ens tornàrem a desviar, als pocs metres, per una altra senda en direcció al cim de la Teixereta.

Aquest sender estava lleugerament marcat amb fites i estava molt desprovist d’arbres degut a que es troba a la solana i no a l’obaga.

Des de la Teixereta i bona part del recorregut havíem tingut molt bones vistes sobre la Foia de Castalla i la d’Alcoi, també sobre les muntanyes dels voltants: El Puig Campana, l’Aitana, el Montcabrer, el Menejador, la Teixereta i un llarg etcètera de muntanyes.

Quan estàvem prop de la Teixereta començàrem a crestejar entre bosquets de carrasques. Passàrem pel cim el qual està coronat per una creu de ferro.

Una volta vam passar pel cim baixàrem fins a una pista forestal. La seguirem i eixírem a parar al coll on estava al desviament al Menejador. Ací volguerem baixar per una antiga senda que només apareixia als mapes topogràfics.

El nostre objectiu era seguir aquesta senda que només té uns 700m de llargària i així eixir a parar al Pla de Gal·lers on agafaríem la senda que baixa pel Barranc de l’Infern i així tornar al Santuari de la Font Roja i depàs no tornaríem a baixar pel mateix lloc.

Començàrem la baixada des del dipòsit contra incendis que és on arranca aquesta senda.

Al principi no estava gens xafada i no la veíem, però ens guiàrem pel GPS. Quan estàvem a punt d’adintrar-nos en el bosc la senda esdevenia més marcada, però a l’entrar al bosc es perdia altra volta així que traguerem el GPS i seguirem el track cassolà.

La veritat és que ens va vindre molt bé perquè la senda pràcticament ni es veia, només la intuició feia que vegerem la senda entre l’espès bosc de carrasques i roures.

Al final aconseguirem arribar al Pla de Gal·lers.

Ací, només enllaçar amb la pista forestal ens desviàrem per una altra senda que corresponia a la ruta roja del parc natural i que recorre el Barranc de l’Infern.
El sender de la ruta roja era preciós: discorria per una preciosa zona d’ombria, evidentment a l’obaga de la muntanya.

La senda, a l’estar tan transitada no tenia problemes de seguiment.

Discorríem per un dens bosc mixt el qual es va fer més frondós quan creuàrem el Barranc de l’Infern.

Una volta el vam creuar eixirem a parar a la carretera que puja al santuari, ens desviàrem de la carretera per una senda, tornàrem a enllaçar amb la carretera i passàrem al costat d’una àrea recreativa.

Una volta enllaçàrem amb un altre sender passàrem per la Font del Xops i arribàrem al Santuari de la Font Roja on finalitzàrem la ruta.

PD: El track se'l podeu descaregar clicant la imatge.