Aiòdar - Villamalur - Rambla de Villamalur - Aiòdar

El diumenge passat fèrem una ruta entre Aiòdar i Villamalur.
Aquesta ruta consistia en seguir pel PR-V 276 fins a Villamalur anant pel camí més llarg. Aquest PR durant un tram anà solapat amb el GR-36 fins a l’àrea recreativa que hi ha a Villamalur.
A Villamalur abandonem el PR i seguim per un altre del qual desconec el seu número però ens servirá de referencia mentre anem per la rambla.
Seguint aquest PR baixem fins a la Rambla de Villamalur la qual anem seguint durant una bona estona seguint alhora les marques del PR.
El PR al final es desvia de la rambla definitivament i torna a enllaçar amb el PR-V 276 pel qual tornem a Aiòdar.

Part de la información extreta per a la realització de la ruta prové de la pàgina Rocacoscollà (a l’igual que el track), del llibre “Serra d’Espadà:GR-36” pàgs 184(És un mapa i no està numerada)-196 de Sento Puchades i Vila, del llibre d’Esteban Cuéllar “Caminando por la Comunidad Valenciana 3 ” pàgs 160-169 també del blog Casiaventurilla . L’altre track per a completar la ruta va ser extret d’Onedin.
Al final la ruta se’ns va quedar en uns 19km.
Iniciàrem la ruta en la Fuente Larga, a Aiòdar. Ací, al principi tinguèrem uns problemes amb el GPS i per això el track, a Wikiloc, comença una volta passada la Fuente Larga.

Estiguérem caminant una bona estona per pista forestal entre camps de cultius o per un passeget fins que arribàrem a una important bifurcació on havíem d’abandonar el PR-V 398 i seguir pel PR-V 276. Als pocs metres altra bifurcació del PR.

Els dos camins conduíen a Villamalur i nosaltres agafàrem el camí més llarg.

Seguirem el PR el qual anava primer per pista i després per senda.
La senda discorria tota l’estona entre un espessímim pinar recuperat de l’incendi del 1994 del qual només es van salvar uns pocs pins i van ser aquestos els que van originiar tot aquest bosc (abanda de les numeroses pinyes cremades o calcinades que hi hagueren i també originaren molt bona part d’aquestos boscos) que, a l’estiu, torna a ser un vertader polvorí degut a la seua espessor i a la gran presència d’argelagues (arbustos de fàcil combustió) i pins (arbres de també fàcil combustió).

Pel camí passàrem al costat d’un xicotet manantial d’aigua que s’anomena la Font de la Penya.

El sender discorria entre bancals abandonats des de fa molt de temps.
Mentre caminàvem per aquesta senda passàrem al costat del Corral del Vizcaíno Alto. Ací teníem pensat esmorçar però ja ens havíen agafat el lloc.
Així que continuàrem caminant.

Caminant,caminant passàrem al costat d’un pi. En aquest pi havien col·locat grans pedres al voltant de l’arbre per a que la gent poguera descansar o parar a esmorçar,etc. Nosaltres aprofitàrem aquest lloc per poder esmorçar. Ademés també ens adonàrem de que les branques del pi, les que estaven és prop de terra que ja no tenien fulles ni res eren molt curtes així que les aprofitàrem com si fóren perxes.

Una volta acabàrem d’esmorçar continuàrem la nostra marxa cap a Villamalur.
Continuàrem caminant per una senda on ara al bosc també predominàven algunes carrasques formant alguna agrupació relativament significativa i també hi havia algún roure dispers.

Seguint per aquesta senda ens endinsàrem en un bosquet de pins rodenos i blancs relativament vells sobretot respecte a la resta.

Una volta travessàrem aquest bosquet començàrem a vore sureres i més sureres que s’anaven barrejant amb els pins i les carrasques fins que formaren bosquets específics de sureres amb alguns pins que es barrejaven el qual també mostrava una altra cosa: havíem cambiat de sòl; abans discorríem entre calcàries, molt possiblement del Mesozoic o del Triàsic (Muschelkalk) ara discorríem entre arenisques, especialment entre rodeno que podia ser del Buntsandstein al Triàsic.

Seguint aquesta senda enllaçàrem amb una pista forestal on el substrat ja era calcari.

Al final eixírem a parar a la carretera de Villamalur a Torralba del Pinar. Ací enllaçàrem amb el GR-36.

Seguirem el GR-36 per una senda fins que tornàrem a la carretera i baixàrem fins a l’àrea recreativa de Villamalur.

Ací abandonàrem el GR i pujàrem per carretera fins a Villamalur.
La pujada per la carretera era prou dura perquè era per carretera i també tenia la seua pendent, tot açò juntat amb el calor que feia.

Al final arribàrem al poble. Ací reomplírem les botelles i continuàrem la nostra ruta.

Eixírem del poble seguint la carretera. De seguida atallàrem una mica per pista forestal seguint les marques d’un PR (Del qual desconec el seu número). Creuàrem la carretera i baixàrem per una altra pista tota l’estona entre camps de cultius fins que arribàrem a un dipòsit d’aigua.

En aquest dipòsit agafàrem una senda que ens baixà fins al llit de la Rambla de Villamalur.

La rambla estava eixuta excepte per alguens pozes d’aigua i poc més.

Seguirem per llit de la rambla durant una bona estona. A voltes, per no xafar el pedregós llit, anàvem per pistes forestals abandonades o sendes que ens estalviaven una mica anar pel llit.

Ens extranyava molt no vore gens d’aigua després del que havia plogut, però es que el gres o el rodeno (és el mateix) és una roca que conté grans quantitats de ferro i és per això que és de color roig, a l’igual que Mart, el qual les seues roques també són riques en ferro.

El rodeno forma part d’un conjunt de roques anomenades arenisques i formen part alhora del grup de les roques sedimentàries pel fet de que aquesta roca està formada per algues i sorra de les platges.

El gres és una roca impermeable, la qual no filtra l’aigua. Açò, per tant, es pot comprovar que, a falta de permeabilització d’aquest tipus de roca, no hi ha cap cova que estiga formada per gres. Aquest fet també té un important paper en el fet de que per la rambla no discorrega aigua.

L’explicació consisteix en que aquest roca, al no filtrar l’aigua origina molts pocs manantials, per no dir que no en fa. Si alguna volta, entre paratges de rodeno, trobeu algua font és perquè, al subtrat, pot haver algún aflorament puntual de roca calcària o bé calcoarenisques.

Aleshores com que feia alguna setmana de quan vam anar allí que ja no havia plogut tampoc havia aigua.

Açò també explica que a la Serra d’Espadà l’aigua escassetja prou a excepció dels pobles d’Azuébar, Xòvar,etc. on sí que hi ha aigua i també a la Vall d’Uixò on es troba el riu subterrani navegable més llarg de tota Europa i es troba a les Coves de Sant Josep.

I això que és una zona molt poblada de vegetació, la qual ajuda a retenir l’aigua als manantials.

Aquest fet també pot explicar que la Serra de Mariola, els Monts Universals, la Serra de Cazorla, la Serra Segura,etc. Són grans manantials d’aigua subterrània, de fet a la Serra de Mariola naixen dos rius amb una certa importància: el Serpis i el Vinalopó. A la Serra de Cazorla neix un gran riu i alguns altres: el Guadalquivir. A la Serra Segura neix, evidentment, el riu Segura, entre altres. Als Monts Universals neixen un total de cinc importants rius: el Riu Guadalaviar-Túria, el Riu Cabriel (el qual té les aigües de millor qualitat d’Europa), el Riu Tajo (el més llarg de la Península Ibèrica), el Riu Xúquer ( també anomenat el Devastador que és el que vol dir Xúquer) i per últim el Cuervo.

En aquestes zones hi ha tanta aigua degut a que són muntanyes amb un subtrat calcari el qual pot filtrar l’aigua i deixar que altra se'n vaja.

Tornant a la ruta després d’aquesta explicació només cal dir que seguirem una bona estona per la rambla i, quan enllaçàrem amb el PR-V 398 i el seguirem durant una estona veguerem que, a l’entrada d’una pista forestal, hi havia un petit aflorament de pissarres esquistoses o esquistos pissarrosos (no ho tinc molt clar) però són jaciments difícils de vore i, alhora, relativament comuns en aquesta zona degut a que a Villamalur també hi ha un altre jaciment de pissarres i també en altres punts de la Serra d’Espadà.

Una volta enllaçàrem amb el PR i ens eixirem de la rambla enllaçàrem amb el PR-V 276 i tornàrem a Aiòdar finalitzant aquesta ruta.

PD: El track se’l podeu descarregar clicant la imatge