La Serra de Bèrnia

El dimecres passat, basant-nos en un track de José Manuel Roca i Erorfos, realitzàrem una ruta per la Serra de Bèrnia. Es tractava del PR-V 7 que recorría bona part de la Serra de Bèrnia, ademés també pujàrem al Bèrnia. La descripció de la ruta la vam agafar del llibre de Rafael Cebrián Por las cumbres de la Comunidad Valenciana pàgs 146 – 151 també de la ruta realitzada per Rocacoscollà i Erorfos. Per últim aprofitàrem una part de la descripció d’Esteban Cuéllar del seu llibre Caminando por la Comunidad Valenciana 1 pàgs 78 – 83.

Iniciàrem la ruta a les Cases de Bèrnia, malgrat que també es pot començar a Altea la Vella o a les Cases del Runar. Començàrem a caminar en direcció al Fort de Bèrnia.
El nostre pla era començar anant cap al Fort de Bèrnia i així, només acabar d’esmorçar al Fort, pujar al Bèrnia. Baixar del Bèrnia per una pedrera situada a la cara sud, la cara per la què anàvem a pujar i baixar que és també la més fàcil, i ja anar cap al Forat per corbes de nivell recorrent la serra. Al travessar el Forat baixaríem directament a les Cases de Bèrnia passant per la Font de Bèrnia (L’aigua és potable).
Començàrem a caminar per una pista entre camps de cultius i, posteroirment , entre pins i matolls on també hi havia alguna carrasca.

Quan la pista forestal discorria per una vereda (degut a que als voltants havien obert prats per a poder pasturar seguint la pista forestal) vegerem una senda que eixia recta quan la pista donava una corba. Ací vegerem que era un atall i es trobava al track.
La veritat és que seguint per aquesta senda vam acurtar bastant.

Mentre seguíem la pista vam vore, en un turó rocallós i sense quasi vegetació, a un grup de cabres blanques que estaven pasturant.

La senda eixia a parar altra volta al PR, o siga, a la pista forestal, just quan aquesta quedava reduïda a una xafada senda.
Seguint el PR per una senda molt xafada poguerem disfrutar d’unes vistes increïbles: Eren paisatges de barrancs, cims, etc. els quals tots havien sigut modelats per l’acció de l’aigua, el vent i dels moviments sísmics al Mesozoic i havien originat moltíssimes tarteres i grans i múltiples falles, la majoria de distensió en un contacte divergent entre plaques tectòniques encara que també hi havia altres falles produïdes per un contacte convergent i, per tant, eren falles de compressió .

Pel camí podíem contemplar les muntanyes del Massís d’Aitana com el Puig Campana, el Ponoig, l’Aitana, etc. També podíem vore pobles com Callosa d’en Sarrià, Tàrbena, Bolulla, etc.

Seguint aquest sender entre tarteres arribàrem a un coll (l’unic en tota la ruta) on es trobava el desviament que puja al Bèrnia i la senda que va al Fort de Bèrnia.

Primer anàrem al Fort de Bèrnia al qual arribàrem de seguida.
De camí al fort vam vore que a la senda s’unia un altre PR: El PR-V 48 que puja des de les Fonts de l’Algar

Arribàrem al Fort de Bèrnia i allí esmorçàrem i vistàrem per damunt el fort.

Una volta vam acabar d’esmorçar tornàrem per on havíem vingut fins a un coll. En aquest coll agafàrem l’altra senda que ascendia en direcció a una tartera i, naturalment, al Bèrnia. La senda estava una mica tapada per les argelagues, però es podia seguir perfectament.

Al final enllaçàrem amb una tartera. Ací el camí estava poc clar però podiem saber per on era gràcies a que algú havia marcat el camí amb punts rojos i venien molt bé perquè nosaltres ens equivocàrem i trepàrem per unes roques creguent que era per allí i gràcies a Déu que enllaçàrem amb la senda sinó hauríem hagut de tornar.

Continuàrem ascendint en direcció a les crestes del Bèrnia realitzant algunes trepades no molt expostes fins que arribàrem a un punt en el qual van posar una cadena per ajudar a trepar. Aquest pas és el més complicat de tot l’ascens perquè cal ajudar-se de la cadena i agarrar-se bé. Una volta hem passat aquest pas continuàrem crestejant.

Crestejàvem en direcció al Bèrnia i havíem de passar entre enormes blocs de pedres en els quals també havíem de trepar. Al final, quan ja veíem per fi el vèrtex geodèsic del Bèrnia , trobàrem una senda que ens conduí fins al cim.

Al cim del Bèrni trobàrem una xicoteta caseta de fusta instal·lada al vèrtex geodèsic. A dintre hi havien unes cartolinetes de diferents colors on la get apuntava que havia arribat al cim.

Al Bèrnia estiguèrem durant poca estona perquè era la zona on pasturen salvatgement les cabres i hi havia molta merda i, evidentment, mosques, les quals no fèien més que molestar-nos.

El camí de tornada va ser pràcticament el mateix: Crestejàrem durant una bona estona, creuàrem els enormes blocs de pedres, baixàrem ajudant-nos de la cadena, destrepàrem una mica més i enllaçàrem amb la tartera.

Quan arribàrem a la tartera ja no seguírem per on havíem pujat, sinó que baixàrem rectes per la tartera en direcció a una senda que ens deixava directament al Fort de Bèrnia.

La baixada per la tartera era prou incòmoda i havíem de baixar prudentment, però alhora es feia una baixada emocionant i divertida.

Enllaçàrem amb un sender que eixia quan acabava la tartera. El seguirem entre antics bancals i arribàrem al Fort de Bèrnia. Ací, al fort, enllaçàrem amb el PR-V 7 que era el que havíem estat seguint abans.

Seguírem ara pel PR-V 7. Aquesta senda ja estava molt més xafada i era prou plana degut a que discorria entre corbes de nivell. La senda travessava diverses tarteres, zones plenes d’argelages i altres matolls, zones amb algunes, carrasques,etc. Tota l’estona en direcció al Forat.

De camí al Forat enllaçàrem amb la part del PR que puja des d’Altea la Vella o també des de les Cases del Runar, però nosaltres ignoràrem aquest desviament i continuàrem per les corbes de nivell en direcció al Forat.

Caminant cap al Forat començaren a aparèixer alguns núvols. Quan ens adonàrem una espessa boira havia cobert totes les crestes de la Serra de Bèrnia i possiblement bona part de la cara nord (la més propícia a aquest tipus de factors atmosfèrics) i baixava cap a nosaltres. Nosaltres, en canvi, ascendien en direcció a la boira.
Mentre anàvem cap al Forat començaren a caure les primeres gotes de pluja però ni les notàrem perquè en realitat no eren ni precipitacions sinó que eren criptoprecipitacions (un tipus de precipitacions que no arriben a ser aquestes i es produeixen amb la boira, especialment).

Entre grans blocs de pedres, algunes tarteres i alguns pins arribàrem per fi a l’entrada sur del Forat.
Abans d’entrar-hi descansàrem una mica, agafàrem forces i entràrem.
El Forat era molt estret però es podia passar sense gaire problemes.

Quan estàvem a punt d’eixir del Forat vegerem, a primera vista, tot gris. A l’eixir del Forat ens trobàrem amb uns alemanys que anàven en direcció contrària a nosaltres.

Una volta vam eixir del Forat vam vore que, dalt d’unes penyes properes a nosaltres hi havia un ramat de cabres pasturant que ens miraven atentament . Baixàrem ràpidament per una xafada senda en direcció a la Font de Bèrnia. Pel camí de baixada veíem molts sesters que són balmes o covetes que antigament s’utilitzaven per a guardar el ramat a l’estiu quan feia molta calor.

A mesura que baixàvem la boira cada volta es feia menys espessa i ja podíem vore els pobles de Xaló, Senija, Benissa, etc. i inclús poguerem vore la mar i el Sol.

Arribàrem a la Font de Bèrnia. Ací l’aigua era potable i així que plenàrem les botelles. L’aigua d’aquella font era cristal·lina i estava molt fresca, era una aigua molt bona.

A partir d’ací tota la resta del trajecte fins a les Cases de Bèrnia era molt pla i entre algún bosquet de pins i camps de cultius.

Al final arribàrem a les Cases de Bèrnia on posàrem fi a aquesta curta, però dura ruta.

PD: El track se’l podeu descarregar clicant la imatge.