Volta als Cingles de Marcén

El diumenge 31 d’octubre fèrem una ruta partint de Sant Joan de Penyagolosa que dóna la volta als Cingles de Marcén on seguírem bona part de la descripció d’Esteban Cuéllar i de la de Rutas y Sendas de qui també agafàrem el track.

Començàrem la ruta a l’Ermitori de Sant Joan de Penyagolosa (al terme municipal de Vistabella del Maestrat) i començàrem a caminar seguint el GR-7 en direcció a Villahermosa del Rio amb el cel prou ennuvolat i bufant prou de vent.

Després d’haver caminat durant una bona estona, abandonàrem el GR-7 per seguir per un camí a l’esquerra menys transitat que, sense guanyar altura, baixa fins al barranc Oscur on la pista s’acaba i seguírem camp a través pel curs del barranc que estava eixut enter un bosc de pins negrals i alguns aurons que havien aclarat.

Després d’una estona caminant pel barranc pujàrem cap a la dreta seguint pel que en el seu dia foren un tallafocs i un PR dels quals pràcticament no queda rastre, de totes formes, no hi ha cap pèrduda ja que cal seguir recte pel tallafocs que comença a estar invaït pels arbustos.

Al final enllaçàrem amb una senda on el camí cap al Barranc Oscur està mÉs que clar ja que hi ha un cartell que ho indica.

La senda del Barranc Oscur la trobàrem molt neta i prou ben senyalitzada amb fites i amb alguna marca d’algun PR actualment deshomologat.

El sender s’adintra en una pineda de pi negral i rodeno amb alguns matolls, aurons i roures.

La senda també cal dir que no té pèrduda i el desnivell és prou pla i a voltes té bones vistes sobre el Pla d’Amunt i les muntanyes dels voltants.

Seguint la senda ens trobàrem amb una corda que tallava la senda. Aquesta corda delimita els terrenys del Mas de la Cambreta al qual ja ens estàvem apropant.

Una volta passada la corda sense cap dificultat continuàrem avançant pel bosc fins que trobàrem una clariana i després una altra molt més gran que, pel que vam vore, és una zona de pastoreig.

Ens tornàrem a endinsar al bosc i, de seguida desembocàrem a un preciós camí entre un bosc prou aclarejat on creixia una herba molt verda que contrastava amb el marró claret de l’herba que solem trobar, aquest lloc era preciós .

Ací ens despistàrem i seguírem el camí però el que havíem de fer era seguir el de l’esquerra.

Seguint-lo, al cap d’uns metres, arribàrem a la gran Font de la Cambreta.

Aquesta té tres abrevaders, una basseta de reg i la propia font. Aquest paratge també era preciós ja que ací, a l’igual que a tota la zona, creixia una preciosa herba verda com l’anteriorment descrita que embellia i molt el paisatge fent-nos sentir inclús com si estiguèrem en altre lloc i no a Vistabella del Maestrat, de totes formes no ens fiàrem molt de la qualitat de l’aigua de la font .

De seguida arribàrem al Mas de la Cambreta on trobàrem uns prats que l’envoltaven i que havíem de creuar.

Una volta els travessàrem i per arribar al a pista forestal vam haver de travessar un fil que possiblement conduguera electricitat així que ens arrastràrem per terra.

Ja a la pista la seguírem en direcció a la Nevera del Penyagolosa a la qual arribàrem en un tres i no-res.

Allí esmorçàrem i també ens digué un home que allí es trobava amb més amics que havien tancat els accessos a la nevera.

Quan acabàrem d’esmorçar tornàrem a la pista forestal i la seguírem descendint enter una gran i un tant monòtona pineda.

Seguint la pista eixírem de la pineda i fou quan se’ns obrí davant nostre un extens paisatge salpicat de barrancs, en front nostre es trobaven unes quantes de les muntanyes que conformen l’extens massís de Penyagolosa.

Les muntanyes estaven talladles a causa del pas del riu Carbo que va obrir una petita vall salpicada de masíes i arbres caducifolis amb els seus típics colors que destacaven en el paisatge.

Però hi havia una cosa que destacava per damunt de tot i era que una tempesta estava azonant la zona i, gràcies a l’acció del vent, venia cap a nosaltres.

Baixant per la pista en direcció a la vall del Carbo, al GR-7 de nou, trobàrem varios masos com el de Cardas i de Marcén on als seus antics bancals abandonats pasturen ara vaques i algún bou que inclús els arribàrem a vore i tot. També vam tenir bones vistes dels cingles de Marcén els quals esàvem bordejant i, ara, molt aprop d’ells.

Després d’una bona estona baixant per la pista forestal ens començàrem a endinsar en un carrascar on també començà a ploure però no molt i només ho feu durant una estoneta, després inclús eixí el sol tímidament.

Al cap d’una bona estona ens desviàrem de la pista forestal i pujàrem a una senda que discorre entre bancals abandonats on la vegetació no ha proliferat en excesivitat i per tant el camí es fa relativament transitable.

Al final enllaçàrem amb el GR-7 i ja no el deixaríem. Començàrem a pujar en direcció a Sant Joan de Penyagolosa per una senda entre un carrascar.

Després d’estar una bona estona caminant al carrascar vam notar que poc a poc el bosc començava a fer-se menys i menys espés fins que només els arbustos i alguns pins i carrasques eren els que hi predominaven. Això va fer que les vistes foren molt bones i inclús arrbiàrem a vore Villahermosa del Rio i, evidentment, tota la Vall del Carbo. Seguint la senda i, a punt d’arribar a un coll, ací tropecí amb una pedra i caiguí però sense fer-me res i tanmateix amb tan mala sort que el GPS caigué de cara i es pegà a la pantalla la qual es trencà una mica i una gran taca negra va fer que no es poguera vore pràcticament res, el GPS havia mort, s’havia trencat però gràcies a déu que encara gravava i tant que ho feia, així que no l’apaguí ni res i continuàrem la marxa.

La senda ara tornava a agafar altura dirigint-se a la capçalera del riu Carbo on començàrem a vore altes petits canonets a gran profunditat ja que ens trobàvem prou alts.

Seguint la senda que estava prou marcada entre bosquets de pins i algunes carrasques miràrem enrere i vam vore que la pluja ens estava seguint però per ara encara no havia arribat a nosaltres de totes formes es trobava molt a prop i no tardaría molt en pillar-nos.
Al final enllaçàrem amb una pista forestal on trobàrem una xicoteta plana que , segons al llibre d’Esteban Cuéllar Caminando por la Comunidad Valenciana 5: Los Montes del Peñagolosa, s’anomena l’Ereta ja que antigament els masovers de la zona l’aprofitaren com una era comuna. Ací també trobàrem un camió aparcat que duia pins talats.

Caminàrem per la pista i de seguida començàrem a vore pins tirats per terra a les voreres del camí i també brutícia. Una mica més avant vam vore màquines excavadores i algún camió i és que estan talant pins possiblement per netejar el bosc ja que de camí a Sant Joan en cotxe també n’havíem vist restant en prats.

Seguírem caminant per la pista forestal durant una bona estona on començà a ploure però per sort no plogué amb molta intensitat i no ens mullàrem pràcticament ja que la pluja remití molt ràpidament.

Caminant per la pista més estona encara arribàrem a la Lloma Plana on haguèrem de travessar una altra corda i on també vam vore més pins talats. Al cap d’una estona caminant per la pista forestal, és a dir, pel GR-7, arribàrem a Sant Joan de Penyagolosa on teníem aparcat el cotxe i hi havia molt d’ambient ja que eren festes a Vistabella.

PD: El track se’l podeu descarregar clicant la imatge.

PD2: Així és com ha quedat el GPS que durant un any i poc més que ens havia estat una ajuda en les nostres rutes i que ara s’havia trencat.