El Barranc dels Horts

El dia 5 de desembre de 2010 fèrem una ruta per Ares del Maestre, concretament pel Barranc dels Horts. Aquesta ruta la seguírem al peu de la lletra amb les indicacions del llibre d’Esteban Cuéllar Caminando por la Comunidad Valenciana 4: Ramblas, barrancos y cañones. Pàgines 58-65 ambdós inclusive. També els tracks de Delfin Pascual i el track de José manuel Roca de la Castelló-Morella agafant només la part que passa pel Barranc del Horts.
Per poder accedir al barranc s’ha de cridar al telèfon 964232690 y 964232551 o bé enviar un correu medioambiente@fundacioncajacastellon.com
D’aquesta manera confirmeu que podeu entrar-hi encara que el guarda ens digué que tampoc calia autorització, només si van unes 60 persones o un grup numerós. La finca l’obrin de 10.00 del matí fins a 17.00 encara que a voltes la tanca a les 18.00.

Iniciàrem la ruta a les 10.00 del matí amb una gran amenaça de pluja i de fet, més o menys a l’alçada de Vilar de Canes, ens plogué amb bastant intensitat però a l’arribar al barranc la puja cesà sense arribar a caure ni gota després del desviament.

Una volta li havíem donat l’autorització al guarda ell ens donà un full informatiu amb el recorregut que puja fins al Roure Gros per una pista forestal i on describia tota la zona diguent què hi havia en cada pla, en cada bosc, etc.

Començàrem a caminar seguint una pista forestal on havien repoblat tota la zona amb espècies autòctones l’any 1993 afavorint així la regeneració natural i contrubuint a l’augment de la biodiversitat, a més d’aquesta forma es torna el sól el que hi havia abans de les tales massives.

Seguint la pista forestal començàrem a trobar els primers arbres naturals i, una volta travessat un cartell amb el què es prohibia fer i s’havia de fer, trobàrem un forn de cal a l’altra banda del barranc respecte a la pista forestal i el Roure Primerenc que és al que primer li ixen les fulles cada primavera, a més és el primer roure centenari que hi ha.

Continuàrem caminant per la pista veient molts roures i carrasques centenàries que eren preciosos on ens adonàrem que hi havia més roures que carrasques el que ens va recordar els paratges del nord d’Espanya.

Al final la pista principal feia una revolta i eixia d’alllí un camí en desús i una senda més xafada. Ens trobàvem al Clot del Carrascar o Lo Rebolcador, segons el full informatiu. Ací, que ara predominen els roures centenaris adevesats hi havia un dens carrascar que fou talat entre els anys 60 i 70 per a la producció de carbó. Per sort hui en dia creix un bosc de roures alguns centenaris i altres joves juntament amb algua carrasca que altra recuperant el que es pergué.

Nosaltres ens desviàrem de la pista forestal i seguírem la senda que en dugué a dintre del llit del barranc. Una volta en aquest el començàrem a remuntar encara que no era molt fácil ja que la vegetació era relativment espessa i tapava una mica part del llit, què no era molt ample, i que ens obligava a agatxat-nos de volta en quan.

Seguint pel llit del barranc trobàrem roures enormes, centenaris encara que algún que altre estava tirat i ens barrava el pas. Caminant caminant ens paràrem a beure i fou quan trobàrem una mica amagada una font-abreuador de l’any 1969 què estava seca.

Una volta visitada per damunt la font contiuàrem caminant pel llit i trobàrem una cova que en realitat és una balma i està fruit de l’erosió de l’aigua.

Mentre caminàvem pel barranc notàvem que poc a poc el carrascar anava fent-se més i més espés i anava sustituint el roure. També, de sobte, ens trobàrem amb una valla bastant alta que travessàrem per una part més baixa botant una mica.

Passada la valla seguírem el nostre dur camí pel barranc el qual era bastant dur de caminar pel fet de què la roca estava mullada i a voltes havíem d’utilitzar les mans.

Caminant,caminant ens trobàrem amb una fita bastant gran almenys més de les que voltes ens trobàvem. Continuàrem una mica més i el bosces començava a fer espés i també apareixien algunes roques bastant grans al llit del riu pel que havíem d’utilitzar a voltes les mans. Ací trobàrem una altra valla que haguèrem de passar per baix ja que es podia.

Ací començàrem a buscar la senda per eixir del barranc i pujar cap al Mas de la Belladona. No fou molt fácil trobar-la però només vore un mur de pedra i una miqueta abans es troba la senda on pastures les vaques encara. La senda pujava poc a pocen direcció al mas passant entre carrasques i roures.

Al final entràrem als terrenys del mas més propers a aquest on hi havia prats i moltes ribasos així que n’haguèrem de botar algún que altre.

Eixírem al camí que duu al mas i, en unes roques, esmorçàrem. Una volta havíem esmorçat continuàrem caminant per la pista què es trobava entre dos ribasos, com un cordel.

Seguint la pista entre zones de pastures delimitades per ribasos, passàrem una portera que obriren i tancàrem.

De seguida passaren dos cotxes per la pista, què suposàrem que eren els amos del Mas de la Belladona o uns amics, al baixar li ho preguntàrem al guarda i eren uns amics. També hi havia un ramat d’oveles pasturant que, al vore’ns, se n’anà corrent cap avall.

Estiguèrem una bona estona caminant entre prats amb ribasos, obrint i tancant porteres gaudint d’unes bones vistes sobre tota la zona on podíem vore el Barranc dels Horts, el Desert de les Palmes, el Penyagolosa i el seu massís,el Tossal de la Marina, el Mas de la Belladona, la vall per on passa la carretera de Catí, la Serra d'Espaneguera, el Mar Mediterrani,etc.

Al final baixàrem a la Font dels Horts però passant abans per uns prats on havien crescut savines (l’arbust) i més avall travessàrem també el Cantalàs, un paratge on es pot vore que hi ha grans blocs de pedra escampats per la carena on han crecut carrasques i roures. També passàrem prop del Mas del Barranc dels Horts el qual està rehabilitat.

A la Font dels Horts, la qual té aigua sempre i amb bona pinta, i agafàrem el desviament al Roure Gros per una senda molt xafada on anaven creixent argilagues, carrasques i roures el qual té uns 650 anys i li han protegit les arrels amb unes fustes d’amunt d’aquestes.

Ací ens fèrem unes quantes fotos i després tornàrem a la pista forestal la qual mamprenguèrem de nou i la seguírem, travessant de nou boscos de roures i carrasques més joves i amb bons símptomes de recuperació, fins arribar a la Casa del Guarda caminant per la mateixa pista què havíem caminat a l’anada així que tornàrem a passar pel Pla de la Servereta on antigament hi havien cultius de sebal i també pel Pla de les punxes on antigament hi havia un dens carrascar però en l’actualitat i degut a les massives tales per al carbó, l’agricultura i el pastoreig, el bosc desaparegué encara que ara torna a crèixer-ne un altre gràcies a les repoblacions ja esmentades a l’inici de la crónica de l’any 1993 on es repoblà tot el plà i una mica més de terreny just abans d'arribar a l'entrada de la finca.

Al final arribàrem a la Casa del Guarda on teníem aparcat el cotxe i finalitzàrem la ruta.

PD:Podeu descarregar-vos el track clicant la imatge.