La Serra d'Oltà

El dia 12 de desembre fèrem una ruta seguint bona part del traçat del PR-V 340 on seguírem també el track de pecesvivos .

L’inici de la ruta era a la Zona d’Acampada Oltà Sud a la qual arriba, entre d’alters, seguint un track que graví a la baixada i que espere que servisca a a tot aquell qui ho vullga per no perdre’s entre les urbanitzacions.

Començàrem a caminar per una senda entre pins seguint les marques del PR-V 340 el qual està molt ben senyalitzat i té molts posts. Seguint un sender i posteriorment una pista arribàrem a una bifurcació on aniríem per un lloc i tornaríem per un altre. Nosaltres elegírem el camí de la dreta en direcció al Pas de la Canal.

Seguírem la pista en direcció al Pas de la Canal però a l’estoneta la senda s’acabava i donava pas a una preciosa senda que discorria per un ombrívol pinar on també hi havia alguna garrofera i molts matolls però que no tapaven la senda ni de bon tros.

Al final la senda creuava una minitartereta que estava quasi tota invaïda per les hedres donant lloc a un escenari molt bell i enllaçava amb una ampla pista forestal.

Caminàrem per la pista durant una estona no molt llarga fins que ens haguèrem de desviar per un sender en direcció ascendent.

La senda estava molt xafada i ens duia entre boscos de pins, el final d’una tarteretai entre uns antiquíssims bancals fins que arribàrem al Pas de la Canal que no és ni més ni menys que un coll on hi ha una pista forestal estreta i una antiga construcció.

A l’arribar a aquell pas enllaçàrem amb un camí el qual seguírem entre zones de matolls on hi abundaven els arboços.

En un encreuament on l’àmplia pista forestal, per la qual anava el PR, seguia descendint vam vore que eixia un camí vell i abandonat de front i que el PR no anava per allí, tanmateix ens adintràrem per aquell camí seguint el track del GPS.

Caminant per aquell caminet ens adintràrem en una pineda on hi havia alguna carrasca sola i, al cap d’una estona, la pista passava a ser una senda marcada amb marques verdes, blaves i roges que tenien diferents formes cadascuna d’aquestes.

La senda era molt frondosa, travessava alguna xicoteta tartereta que estava ja molt menjada per la vegetació i també travessava tot un bosc de pins on els arbustos havien crescut massa i a voltes ens arrapàvem.

Després d’estar una bona estona caminant per aquell sender entre el bosc vam vore que a poc a poc els arbres es feien més escassos doncs ens trobàvem en un zona d’antiquíssims camps de cultius i per tant encara no havia donat temps a que hi tornara a crèixer un bosc de nou.

Per reincorporar-nos a la pista forestal i, per tant, al PR-V 340 haguèrem de baixar per un talladet provocat pel derrumbament d’una part d’un bancal el que va fer que haguèrem de descendir amb molt de compte i utilitzant les mans.

Al final enllaçàrem de nou amb la pista forestal i també amb el PR el qual seguírem en direcció al Cim Oltà.

Després d’estar caminant per la pista durant una curta estona ens desviàrem per una xafada senda entre un bosc de pins en direcció al Corralet, un antic corral previ a l’ascens al Cim Oltà.

El tram pel bosc no fou molt llarg ja que al cap d’un ratet ja estàvem caminant per una zona de matolls que no tapaven la senda ja que aquesta havia sigut netejada no fa molt i donava gust caminar-hi per ella. Pel camí també trobàrem el Pou de la Mola que és un antic pou que es veu una mica des de lluny per la senda.

Mentre caminàvem ens trobàrem de sobte a un caçador que ens digué que no hi havia problema de caça ni res, que en tota la senda ell era l'únic però sí que havíem escoltat caçador mentre anàvem per aquella abadonada senda i, entre d'altres, fou una de les raons de seguir-la ja que baix s'escoltaven trets de caçadors i sorolls de motos de motocross.

Caminant caminant cap al Corralet també travessàrem algunes pinedes i moltes zones de matolls fins que arribàrem al Corralet el qual té un pou i el propi corral. Ací és on fèrem una parada per esmorçar ja que era gran i estava relativament ben conservat, sobretot les parets ja que sostre no en té.

Una volta vam haver esmorçat començàrem l’ascens cap al cim el qual no ens costà molt pel fet que era entre matolls i per una cómoda senda.

Al final, i després de passar un desviament que és per on tornaríem, arribàrem al Cim Oltà que està quasi a 600m. Ací hi havia una bústia però la llibreteta que sempre hi ha que és on es firma algú l’havia robada degut a que no estava, noméshi havia un bolígraf (crec) i un mocador amb els noms d’unes persones que havien arribat. Nosaltres també escrivírem els nostres noms i, després d’admirar el meravellós paisatge on podíem vore la Serra de Bèrnia, la Serra Gelada amb el cim més alt, el del Governador;el Mar Mediterrani, Calp, Benidorm, el Golf d’Alacant, el Puig Campana, l’Aitana, el Morro de Toix, el Cap de la Nau, el Montgó, etc, donàrem mitja volta on baixàrem al Corralet de nou per l’altra senda que també està marcada com a PR.

Una volta al Corralet seguírem el PR en direcció ara a l’Ermita Vella. El sender pel qual discorria el PR estava molt ben marcat i travessava zones baixes de matolls però la senda era molt incómoda ja que les pedres estaven erosionades de tal manera que estaven o bé puntejades, amb forats, etc i això feia que pràcticament ni xafàrem el sòl sinó que anàvem de pedra en pedra però,clar, no es podia fer res més.

Passada una estona arribàrem a un encreuament on el PR descendia per un barranc mentre que hi havia uns cartells indicant a direccions que eren el Pinet i la Mola. Nosaltres, seguint el track que duïem al GPS, caminàrem en direcció a la Mola.

De camí al cim trobàrem un ramat xicotet de cabres que fugien a l’apropar-nos i això que no ho feien molt ja que tenien cada banya que a vore qui s’apropa i tanmateix són propietat d’un pastor.

Al final arribàrem a la Mola, després d’haver travessat zones de matolls. Allí no hi havia res que indicara que havíem arribat o que eixe era el cim però s’intuïa i molt perquè era el punt més alt i pràcticament no es podia seguir més.

Des de la Mola les vistes eren pràcticament les mateixes que des del Cim Oltà sols que des d’allí es veien les Salines del Saladar, Calp i el Penyal d’Ifac i amb açò acabàvem de veure l'horrible paisatge que s'havia format a arrel de construir sense parar urbanitzacions i més urbanitzacions, destruint zones precioses com pot ser la Costa Blanca que té algunes zones amb penya-segats, els quals ofereixen refugi a aus, platges llises de sorra fina, cales,etc. A més també és una zona per on, almenys al nord de la costa, hi passen balenes i també hi ha algunes illetes precioses cosa que se l'han carregada pràcticament tota i és una vertadera llàstima.

Una volta visitàrem aquell cim, tornàrem per on havíem vingut fins arribar al cartell on enllaçàrem amb el PR una altra volta i baixàrem pel barranc el qual esbarava molt i seguint-lo ens conduï fins una pista forestal que ens baixà fins l’Ermita Vella o l’Ermita de Sant Francesc.

A l'ermita hi havien uns banys , unes taules, moltes pareres i una font i tot estava molt aseat i molt ben arreglat.

Visitada aquesta ermita seguírem la psita forestal que s’endinava en una pineda.

Caminant pel pinar trobàrem un dipòstit d’aigua i unes quantes fonts totes amb aigua i es veia molt bé la seua ubicació ja que estaven a la dreta del camí i el color destacava molt respecte al del del bosc.

Continuàrem la nostra marxa fins que tancàrem el circuit i baixàrem fins a la Zona d’Acampada Oltà Sud on finalitzàrem la ruta.

PD: El track se'l podeu descarregar clicant la imatge