L'Alt de les Creus

El diumenge 26 de desembre, dia de Nadal, anàrem a Tavernes de la Valldigna on pujàrem a l’Alt de les Creus seguint parts dels PR-V: 39,38 i 40. A més seguírem trossos de tracks de gent que havia anat per la zona.

Començàrem la ruta sobre les 9.30 del matí al poble de Tavernes de la Valldigna. Només eixir del cotxe hi feia un fred terrible així que ens abrigàrem molt.

Iniciàrem la marxa en direcció a les Fontetes de Cantús pel PR-V 38. Al principi caminàrem per un camí forestal però de seguida agafàrem una senda que pujava entre un pinar que, posteriorment, donava pas a una zona de matolls amb alguns arbres.
La senda estava bastant neta i la senyalització era molt bona així que no tinguèrem cap problema de seguiment de la ruta.
A mesura que anàvem pujant les vistes, que de per sí eren molt bones, es feien cada volta millors i teníem tota l’estona el Mar Mediterrani només girar-nos.


Amb tanta pujada la roba cada volta anava sobrant.

Seguint la senda trobàrem un desviament al Castellet, que és un antic castell íber, però no es veia cap senda marcada que hi pujara i nosaltres, creient que s’anava per la principal, ens adonàrem de que no ja que, arribant a les Fontetes de Cantús vam veure que el Castellet es trobava dalt d’un tallat per on baix dicorria el sender.

Una volta havíem contemplat de lluny el Castellet, proseguírem la nostra marxa entre matolls. Caminant veièrem que en un barranc hi havia enormes blocs de pedra relativament recents, és a dir, que s’havien caigut no fa molt (relativament) d’uns tallats que n’hi ha prop de les Fontetes de Cantús, que és on comença aquesta pedrera.

Al final arribàrem a les fontetes les quals no són més que una font que no raja molta aigua.

Allí hi havia un cartellet idicant que les Fontetes de Cantús i les Covetes de Mossén Ricard eren espais protegits i el que més ens va sorprendre fou que no sabíem que hi haguera cap cova així que al mirar amunt de les fontetes sí que hi havia una cova i, seguint una mica la senda, hi ha una altra a l’esquerra que puja fins a les covetes però està molt tupida així que només arribàrem fins al tallat on s’havien caigut les roques.

Visitada la zona tornàrem enrere i seguírem el PR cap a la Font de la Granata.
La senda ara pujava per una xicoteta canal que no requereix cap trepada per passar-la.

Dalt hi havia el desviament a l’Alt de les Creus però nosaltres per allí no anàrem sinó que baixàrem en direcció a la Font de la Granata entre matolls.

Baixant i baixant trobàrem un altre encreuament on també hi havia un grup de dos matrimonis amb xiquets d’uns 8 ó 9 anys i inclús de 10. En l’encreuament es podia anar cap a la Font de la Granata, l’Ermita de Sant Llorenç i el Mirador. Evidentment nosalters ens dirigírem cap a la font.

La senda que va a la Font de la Granata discorria per una corva de nivell enter matolls de diferents alçades i amb bones vistes sobre la Serra de Corbera i el Mar Mediterrani.

Caminant pel sender i ja prop de la font trobàrem un altre desviament on un camí pujava a l’Alt de les Creus, al Puntal del Massalari, a la Ratlla, a la Font de la Sagonera i a altres llocs i l’altre baixava a Font de la Granata i tornava a l’Ermita de Sant Llorenç pel Camí del Massalari.

Tal i com teníem previst, baixàrem a la Font de la Granata fent una extensió. Allí a la font arribàrem en un tres i no-res per una senda entre matolls i una pineda.
A la font esmorçàrem en l’única taula que hi havia i per tant que l’altre grup que venia darrere nostre es quedà sense poder esmorçar-hi en la taula.
La font es trobava en una pineda bsatant gran i d'arbres no tan jóvens. També hi havia una bassa on es recol·lectava l'aigua de la font i, a més, un caminet que arribava a aquesta

Una volta vam haver esmorçat tornàrem pel mateix camí fins al primer desviament on ens dirigírem cap a l’Alt de les Creus.
Pujant per la senda ens trobàrem a un altre grup d’excursionistes que ja venien de baixada.

Nosaltres continuàrem pujant per aquella dura senda on, en uns quants moments, haguèrem d’utilitzar bastant les mans per poder seguir a causa de la pendent del sender i del terreny, tanmateix no arribàrem a fer cap trepada.
Després de pujar el tram més difícil la senda es feia una mica més plana ja que agafava una corva de nivell. Seguint el sender enfilàrem per la falda d’un barranc on trobàrem una corda bastant nova enganxada que no servia per a molt però, possiblement, en dies de pluja o amb la roca mullada aquesta corda tinga una gran importància.

Caminant pel sender sense trobar-nos res més important arribàrem a un altre encreuament en una zona de pins rodenos i just davant de la Casa de l’Herbolari on caminàrem en direcció a l’Alt de les Creus fent una extensió.

Seguint la senda trobàrem prop del sender un pou que possiblement fóra un forn de calç.
Continuàrem caminant entre matolls i guanyant altura on vam vore que havien fent una repoblació forestal amb matolls.

Pujant més arribàrem a una lloma més plana per on es prosegueix fins al cim. De camí a l’Alt de les Creus trobàrem un desviament que baixa directament a l’encreuament que hi ha passades les Fontetes de Cantús i un altre camí que puja al cim; també hi ha un refugi de pastor molt mal conservat.

Seguint per la senda que puja al cim no trobàrem coses massa rellevant, només que la senda travessava zones de matolls on, a voltes, sobreeixia algún arbre.

Abans de pujar al vèrtex geodèsic de l’Alt de les Creus baixàrem a la Creu i des d’allí el paisatge era preciós ja que vam vore: el Montdúver, les muntanyes del massís homònim, la Mar Mediterrània, Tavernes de la Valldigna, Simat de la Valldigna, Benifairó de la vall homònima, tota la Valldigna, el riu Vaca, la marjal de Gandia, el Montgó, el cap de Sant Antoni, Cullera,Barx i el poljé del mateix nom, la depressió de València, el cap i casal del Túria, l’Albufera de València, la Serra Calderona, la Serra de Corbera, la Ratlla, el Puntal del Massalari, el Desert de les Palmes, l’Horta, la Plataforma del Caroig amb el cim homònim, la Serra de les Agulles, el Montcabrer, la Serra Perenxisa, el Golf de València… I inclús aconseguírem vore el Penyagolosa i les Illes Balears des d’uns 540m i molt prop de la costa.

Després de visitar la creu pujàrem al vèrtex geodèsic, o siga, a l’Alt de les Creus des d’on les vistes eren les mateixes sols de que lleugera millor qualitat. Allí al cim trobàrem una bústia on signàrem anotant que havíem arribat fins allí.

Fetes les fotos i contemplades les vistes tornàrem pel mateix camí que havíem vingut fins que arribàrem a la Casa de l’Herbolari on seguírem el PR cap a Tavernes de la Valldigna.

Caminat travessàrem el bosc de pins blancs i pins rodenos infectats de processionària que ja començava a eixir però per ara no hi havia cap pi mort. Seguint el sender trobàrem a un altre un grup d’excursionistes compost d’un matrimoni. En eixe mateix punt hi havia un altre encreuament on nosaltres agafàrem el camí que baixa a Tavernes.

Travessant el bosc arribàrem a una pista forestal on vam vore que havien fet una altra reforestació, aquesta amb arboçers i a la pineda on havien fet la repoblació hi havia unes quantes sureres i bastants pins rodenos que ja recordaven fins i tot a la Serra d’Espadà.

Caminàrem ara per la pista forestal on també havien plantat algunes carrasques a més d’arboçers.

Al cap d’un ratet abandonàrem el camí baixàrem per una senda molt bonica per un barranc bastant pelat a causa dels incendis.

Baicxant per la senda vam vore que, en una paret rocosa, hi havia un forat possiblement causat per l’acció del vent. Després de baixar bona part del barranc fent llaçades enllaçàrem amb la Senda dels Borregos.

Aquesta senda estava ben marcada però el que es diu senda no ho era molt ja que a voltes utilitzàvem una mica les mans però no molt.

Seguint la senda aquesta ja començava a ser el que es diu una senda per desnivell que tinguera.

Al final eixírem a parar a un camí on enllaçàrem amb el camí que venia per la Senda dels Amoladors i on prop de l’enllaç es troba la Font de la Mina.

Seguírem el camí en direcció a Tavernes de la Valldigna. El camí anava paral•lel a la part alta del poble entre pins i al costat d’una antiga canal que, segons diu al plànol de la Valldigna, era una canal de defensa però té més pinta que fóra per a regar ja que té alguns desnivells una mica difícils de pujar siguent una persona però a l’igual m’equivoque.

Després de caminar durant una estona pel camí arribàrem de nou al cotxe finalitzant la ruta.
PD: El track se'l podeu descarregar clicant la imatge