El Mari Sancho i la Mazorra

El dia 29 de gener de 2011 fèrem una ruta partint de la urbanització Casas de Medina on pujàrem al Mari Sancho i a la Mazorra seguint un track de Rocacoscolla i la descripció de la ruta del llibre d'Esteban Cuéllar Caminando por la Comunidad Valenciana 3 21 Iitinerarios Señalizados pàgs 118-127 (ambdos inclusive).

Iniciàrem la ruta sobre les 9.30 del matí. Aparcàrem al costat del bar i allí trobàrem un gos.

Començàrem a caminar per la urbanització alternat zones de bosc i de xalets però, curiosament, seguits per aquell goset blanc que ens seguí durant tota la ruta.

Eixírem de les urbanitzacions i trobàrem l’Àrea Recreativa de la Font del Hontanar. Continuant la pista es trobava al Font del Hontanar.

Deixàrem la pista i seguírem per una senda molt xafada entre pins i carrasques paral•lels a un barranc.

A mesura que anàvem pujant començàvem a anar trobant neu i, el gos, darrere nostre.

Al final trobàrem un cartell on el PR-v 177.1 es desviava a l'Ermita del Remedio. Nosaltres, en canvi, continuàrem pel PR-V 177.3.

Enllaçàrem amb una pista forestal en desús i, caminant entre carrasques, pins i savines, començàrem a vore considerable neu en la pista però pels voltants no molta però a mesura que avançàvem en vèiem més. A més a més veíem algunes basses artificials congelades

Quan ens unírem amb una altra pista forestal el paisatge quasi quedà cobert de neu. També bufava molt el vent així que ens abrigàrem ràpidament.

Una volta abrigats proseguírem la nostra marxa per aquella pista coberta de neu i amb vistes molt bones de la zona que, tanmateix, no estaven nevades, de fet, només estava nevada la zona per la que anàvem.

Després d’estar caminant durant una estona havíem de buscar un lloc per esmorçar i relativament resguardats del fred i del vent. Al final acabàrem menjant en una zona apartada de la pista on hi havia com una caseta de pedra en sec però sense porta i massa xicoteta per a entrar. També de peu ja que feia massa fred per a sentar-se i tampoc hi havia ningún lloc.

Per a més mentre esmorçàvem se’ns posà a nevar i a bufar molt de vent així que acabàrem l’esmorçar ràpid, replegàrem les coses i continuàrem la nostra marxa.
Però al cap d’una estoneta la neu i el vent havien remitit.

Ja prop del Mari Sancho la neu començava a anar escassetjant però encara hi havia bastant. De seguida arribàrem a aquest cim on també hi havia un vèrtex geodèsic . Des del Mari Sancho les vistes no eren molt bones a causa d’una lleugera boirina sobretot cap al sud així que veíem: la Plana de Requena i Utiel a més dels pobles homònims, el Pic del Remedio, el Javalambre cobert de neu, les demés muntanyes de la Serralada del Túria, el Mar Mediterrani, la Mazorra a la que pujaríem ja acabant la ruta, etc.

Visitat aquest cim continuàrem per la pista forestal coberta d’una bona capa de neu i enllaçàrem amb el GR-238.

Seguírem el camí en descens i, al canviar de cara (de la nord a la sud), el paisatge canvià radicalment: la neu desaparegué del tot.

Baixàrem per la pista on havien netejant la muntanya igual que a la pista forestal anterior.

Després de baixar durant una estona abandonàrem la pista per una senda que discorria entre una pineda.

La senda era molt bonica i tupida. Esta ens dugué a la carretera de Benagéber.

La creuàrem i seguírem per un camí entre camps de cultius i boscos.

A continuació abandonàrem el camí per una bonica senda entre boscos de pins per un barranquet.

El sender enllaçava amb una pista forestal entre camps d’ametlers. Seguírem esta pista fins que l’havíem d’abandonar on abandonàrem també el GR.

Ací mamprenguèrem una altra senda entre matolls i prop de terrenys cultivats on trobàrem un muntó de bales de caçadors de tots els colors cosa que no pareix gens legal.

Continuant la senda començàrem a vore alguns xalets un tant llunyans però de seguida estàvem al costat d’ells i ja niciàvem la pujada. De sobte tinguèrem un problema: el gos que ens seguia anà corrent als xalets lladrant i d’allí eixí un pastor alemany del xalet lladrat que, per sort, no botà de la valla. Amb por per si s’escapava algún gos caminàrem camp a través en direcció a la que havíem vingut.

Una volta el gos tornà continuàrem pujant camp a través fins reprendre el PR.

Entre bosquets de carrasques i pins, arribàrem al cim de la Mazorra on hi havia una creu.

Allí ens fèrem unes fotos i donàrem una volta pel cim on vam vore que, fa algún any que altre, algú cremà una xicoteta zona allí. Abans de baixar pegàrem una última ullada dels voltants i veièrem que pujava veloçment un animal negre, possiblement un gat.

Disposats a descendir aparegué un altre gos xicotet i negre que jugava amb el blanc. La que faltava! En vista de la situació decidírem que entrar en aquella urbanització per tornar al cotxe era un suicidi perquè en cada xalet n’hi hauria segurament un o dos gossos enormes i, si abans nomçes en un xalet ja havia passat el què havia passat, dintre d’una urbanització seria un perill. Per tant havíem de baixar camp a través per algún altre lloc i així evitar les urbanitzacions. Però..com i on? Eren les qüestions.
Al final se’ns ocorregué, a base de mirar el GPS, que baixant per la cara nord d’esta muntanya arribaríem a un mas i a una pista forestal que ens tornaria al cotxe evitant al màxim passar al costat d’algún xalet.

Pensat i fet. Descendírem durant una estoneta pel PR encara travessant la fronda del bosc fins arribar a una xicoteta plana. Ací definitivament abandonàrem el PR i caminàrem per un senderol que, al prompte, desapareixia. Ara buscàvem un lloc per on poder baixar i, segons el mapa, havia d’estar més a l’esquerra on estava tot més pla i amb menys possibilitats de trobar tallats. Tanmateix al primer intent de trobar una baixada erràrem perquè allí hi havia un penya-segat que ens tallava el camí així que buscàrem més encara a l’esquerra.

Al final sí que trobàrem un lloc on poder descendir però no sabríem per quant de temps ja que ara l’obstacle ja no era l’orografia del terreny sinó el bosc. Pel moment travessàvem un bosc dens on ens haguèrem d’acatxar més d’una volta i apartar matolls.

Quan ja estàvem eixint d’aquell bosc veièrem que hi havien tocons de pins al terra, és a dir, havien talat alguns pins. Açò també significava que per ací ja havia vingut gent i hauria d’haver algún camí que agafar. Per sort l’havia. També travessàrem un camp a cultiu fins que poguèrem enllaçar amb la pista forestal i enfilàrem cap al cotxe passant per la Casa Íñigez que estan rehabilitant, a més el camí que duu a aquesta casa des de la carretera.

Per últim enllaçàrem amb la carretera que va a Tuéjar i arribàrem al cotxe finalitzant la ruta.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge.