Vam començar la ruta sobre les 9.30 del matí a l’àrea recreativa i vam pujar a la via verda per la carretera que va a Leitza.
Una volta vam haver enllaçat amb la via verda vam pujar a Leitza seguint-la.
El camí era bonic ja que travessava una bonica roureda i fageda abans d’arribar al poble. Pel camí també vam creuar l’autovia però per baix ja que n’hi havia un viaducte que feia que l’autovia creuara tota la vall.
Prompte vam arribar a les afores de Leitza on vam trobar l’estació del poble.
Passada l’estació vam seguir per un bosc travessant molts túnels – la majoria d’ells no estaven il•luminats i ens van vindre molt bé els fars - i bordejant Leitza per la part alta del poble sense tocar en cap moment cap casa i tenint unes vistes molt bones del poble i la vall en la que estava.
Al final vam abandonar completament Leitza i vam discórrer alternant boscos de cedres i pins de Monterrey, rouredes, fagedes i prats.
Quan estaven creuant un prat vam haver inclús d’obrir una portera i, despres, evidentment, tancar-la per a que no s’escapara el ramat.
Passada una estona vam arribar a l’entrada del túnel d’Uitzi que és un dels túnels més llargs d’Espanya, de fet, durant un temps va arribar a ser el més llarg tenint quasi 3km.
El túnel estava molt ben il•luminat – dintre del que cap – i s’estava molt fresquet allà a dins. La il•luminació del túnel era progressiva, és a dir, que s’encenia una tanda de bombetes que sumaven un centenar de metres, aproximadament, quan entràvem; després de passar eixa tanda tot estava fosc aixina que s’encenia una altra tanda i aixina successivament. El problema d’esta il•luminació és que té un retard a l’encendre’s la llum i per tant n’hi ha un xicotet moment – d’uns quants segons – en què s’està a fosques fins que s’encen la llum aixina que cal utilitzar els fars. El túnel cal dir també que estava molt humit i tenia, com tots, goteres ja que per lo vist n’hi ha un manantial a prop o es filtra l’aigua de la pluja, o a saber, el cas és que el túnel té molta aigua.
Passat el túnel hem de seguir un poquet la carretera fins que la via verda ix a l’esquerra d’aquesta i transcorre pegada a un tallat creuant uns quants túnels algún que altre sense il•luminació.
Al cap d’una estona vam enllaçar amb uns PRs i un GR ja prop de Lekunberri i vam arribar prompte travessant un bosc de roures i faigs, principalment.
A Lekunberri n’hi havia una estació rehabilitada i havíen deixat un vagó del tren que era un mini museu. L’estacio ara era un centre d’informació turístic.
Vam abandonar Lekunberri creuant la carretera i baixant per un camí un tant pedregós al riu creuant un bosquet de carrasques i roures i algún prat al principi.
Al cap d’una estona vam arribar al final de la via verda que era, ni més ni menys que un cartell vell, doblat i xicotet que deia: Final de la via verde.
Bé, en realitat el camí no acabava allí sinó que seguia però ja estava un tant invaït per la vegetació – no molt, però ho estava – i a saber fins a on arribaria.
En resum ací vam acabar la via verda i la tornada va ser pel mateix camí.
PD: El track el podeu vore clicant la imatge
0 comentaris:
Publica un comentari