Vam començar la ruta a Muskiz, a l’estació de ferrocarril actual, i vam pujar per un empinat i estret cami entre xalets i cases. La pujada era molt dura i el camí estava bastant transitat de cotxes.
Al final vam enllaçar amb el carril bici que venia des de la platja de La Arena i, per tant, amb la via verda.
Vam seguir el carril bici i vam vore com la via es desviava a la dreta per un camí entre eucaliptus per a de seguida tornar a enllaçar amb el carril bici de nou. No saltres vam seguir el carril bici en tot moment.
Prompte el carril bici s’acabava i la via verda es separava de la carretera i s’adintrava en un eucaliptal.
El camí ara era preciós ja que teníem unes vistes precioses d’una vall.
Al cap d’una llarga estona vam travessar-la tota per la falda d’una serra i vam deixar enrere els eucaliptals. Seguidament ens vam endinsar en una roureda i vam trobar una estació.
Més avant vam trobar el primer túnel però la nostra sorpresa va ser que estava tallat, és a dir, li havien col•locat a l’entrada una barrera de cement però clar havíem de creuar-lo aixina que vam haver d’alçar les bicicletes una a una i passar-les per damunt de la barrera.
Passat aquest túnel va vindre un altre que no tenia cap barrera però eixint d’ell vam vore que la eixida estava tallada per una altra barrera aixina que ens va tocar fer el mateix que abans.
Creuat el segón túnel vam eixir al polígon industrial de La Aceña i en la boca del túnel vam vore una fletxa que indicava per a on ens havíem de desviar per a bordejar els túnels!
A continuació vam bordejar el polígon industrial i vam desviar-nos per un caminet amb barreres i de tot però a l’entrada del caminet n’hi havia un cartell que deia que estaven en obres nosaltres vam fer cas omís a l’avís i vam continuar.
El caminet creuava la carretera per baix i a continuació pujava per a descendir a poc a poc paral•lel a un rierol.
Al cap d’una estona d’estar seguint el camí i creuant un pontet vam arribar quasi a la carretera de nou i per a creuar-la n’hi havia un pont però a l’arribar-hi vam vore que estava també tallat i esta volta vam decidir no creuar-lo sinó que vam baixar a la carretera, vam creuar-la i ja vam pujar de nou a la via verda. Allí vam trobar un cartell que deia que estaven habilitant el que serà un nou camí natural.
Després d’això vam seguir el camí entre plantacions d’eucaliptus i pins de Monterrey i, just a punt d’entrar a El Castaño, ens vam desviar per a visitar la Mina Catalina.
El camí per a arribar-hi estava bastant mal ja que tenia moltes pedres però no tenia massa costeres i no era molt llarg aixina que prompte vam arribar a la mina.
Allí vam trobar els forns de calcinació, les oficines i els cargaders. La mina, dintre del que cap, està bastant ben conservada però no estava habilitada tanmateix la vam poder visitar, sobretot els forns de calcinació que calia anar en compte a l’hora de pujar les escales ja que al final n’hi ha un alambre d’espino però que es sorteja sense cap problema.
Visitada la mina vam tornar per a on havíem vingut i vam arribar a El Castaño, vam travessar el poble i vam eixir-hi per una roureda. Pel camí vam tindre vistes molt bones de la zona.
Al cap d’una estoneta vam arribar a un punt on la via verda es tallava (i això que no hi havia res que ho indicara) ja que el pont per a on es suposa que hauríem d’anar estava del tot tallat i la vegetació l’havia invaït.
Tot açò es devia a que havien fet una cantera a cel obert just per a on passava la via verda, en concret este túnel per lo que ja no es podia habilitar mai més aquest tram de la via verda.
No obstant això nosaltres vam pujar pel camí que se’ns creauva. La pujada era molt dura ja que estava empinada. Pel cami vam poder vore un poquet la cantera i al cap d’una estoneta ens vam endinsar en un eucaliptal.
Al final, i després de molt de pujar, vam començar el descens per unes pedregoses pistes forestals per a connectar de nou amb la via verda que torna a estar habilitada una volta passat el túnel.
La baixada també va ser dura i també per un eucaliptal sempre fer zig-zag.
Passada una llarga estona vam aconseguir enllaçar amb la via verda. Ara ja sí que estava bé i ja no vam tindre més problemes.
A continuació el camí va ser un passeig al costat d’un riu entre boscos de roures primer per el marge esquerre a bastant alçada i des d'on es tenien unes vistes molt bones d'aquesta vall i després per el marge oposat i pegats al riu.
Més avant vam travessar prats i ja, entre una roureda, vam arribar a l’estació de ferrocarril de Traslaviña.
Ací acabava les vies verdes de los Montes de Hierro i, per tant, la nostra etapa.
La tornada no va ser exactament pel mateix camí sinó que en compte de tornar a pujar la muntanya entre les plantacions d’eucaliptus per a bordejar la cantera, vam seguir per la carretera fins a arribar de nou a El Castaño on vam enllaçar amb la via verda.
També, quan havíem de creuar la carretera perquè el pont estava tallat, vam seguir-la i vam pujar per un empinat camí asfaltat per a arribar a l’estació que estava relativament prop del polígon industrial de La Aceña i aixina evitar un gran rodeig que feia la via, tal i com es pot vore al track. A aquella estació vam enllaçar de nou amb la via verda i ja no la vam abandonar.
PD: El track el podeu vore clicant la imatge.
0 comentaris:
Publica un comentari