RUTES I EXCURSIONS

El Palmar - Ullalet dels Sants - Muntanyeta dels Sants - Ullal de Baldoví - El Palmar

2011-09-13T16:27:00.005+02:00

El dia 10 de setembre vam fer una ruta per l’Albufera de València per la vesprada. La ruta anava des de El Palmar fins a la Muntanyeta dels Sants, l’Ullalet dels Sants i de Baldoví i tornava per un altre camí.

La ruta és pràcticament tota igual però no es fa massa pesada ja que el paisatge és bonic i la ruta curteta per això deixe el vídeo ja que les fotos relaten molt millor la ruta que el text. L’única cosa a dir és que l’Ullal de Baldoví pot estar tancat a l’arribar però la porta xicoteta que està a l’esquerra de la porta gran sí que està oberta aixina que sí que es pot entrar.

El vídeo de la ruta:

PD: El track el podeu vore clicant la imatge

Casas Bajas - Libros - Casas Bajas

2011-09-07T13:46:00.009+02:00

El dia 4 de setembre vam fer una ruta pel Racó d’Ademús i un poquet de la província de Teruel. La ruta estava basada en una ruta de la Guia Cicloturista del periòdic Levante.

Vam iniciar la ruta en Casas Bajas i vam creuar el riu Túria. Seguidament vam enllaçar amb la Ruta 2 de BTT del Racó d’Ademús. La ruta discorria tota per un bosc de ribera molt bonic i al costat de camps cultivats sobretot de pomeres, pereres i camps de dacsa encara que també vam creuar una pinada.

Al cap d’una estona vam passar per l’àrea recreativa Los Arenales i prompte vam deixar Ademús enrere després d’haver tingut una vista molt bona de tot el poble.

La ruta era bastant pareguda en tot el que duiem per ara i també bastant plana – encara que n’hi havia alguna rampa que altra – però de totes formes era molt bonica.

Passada una llarga estona vam trobar el Molí del Señor, l’Ermita de San José i el molí homònim.

Prompte vam arribar al pabelló municipal de Torrebaja, que està al costat del poble.
Vam deixar enrere el poble i vam continuar seguint la Ruta 2 de BTT del Racó d’Ademús, un PR a trams i el Camino de la Vera Cruz, que va des de Caravaca de la Cruz (Múrcia) fins a Puente la Reina (Navarra).

Seguint elcamí vam creuar per baix la nacional i vam pujar per una pinada en direcció a Torrealta.

El camí anava tota l’estona entre la muntanya i la vega del riu Túria. Pel camí vam trobar un abocador vallat (ja que era legal) i vam arribar a l’entrada del poble.

En realitat no vam entrar al poble sinó que vam baixar per la carretera i, a punt de creuar el riu, vam desviar-nos per un caminet que ix a la dreta. Aquell caminet anava paral•lel al riu entre un bosc de ribera molt bonic i camps de cultius al principi ja que després tot era entre un bosc de ribera.

Al cap d’una estona vam enllaçar de nou amb la Ruta 2 i el Camino de la Vera Cruz. Allí vam haver de creuar un rierol que marcava el límit entre Aragó i la Comunitat Valenciana i vam passar el Mas de Angelica.

El camí ara discorria entre una pinada i un bosc de ribera al principi i després entre camps de cultius abandonats i zones de muntanya pelades. També vam creuar la carretera que va a Riodeva.

Passada la carretera vam creuar uns pocs camps d’ametlers abandonats i ja després tot era anarper muntanyes pelades pujant i baixant i creuant barranquets on hi havien corrales abandonats. Pel camí teníem vistes molt bones de la vega del Túria.

Al final vam arribar a Libros on vam parar a descansar un poquet en un bar.

La tornada no va ser exactament pel mateix camí ja que, a l’alcaçda de Torrealta, en compte de baixar al riu vam seguir pel camí i vam creuar el poble i ja vam continuar pel camí d’anada.

També en Torrebaja vam agafar un camí que eixia a l’esquerra del poliesportiu i que, entre campsde cultiu enllaçava amb la ruta d’anada però seguidament ens tornàvem a desviar per un altre camí que enllaça amb el camí d’anada a l’àrea recreativa de Los Arenales però que va paral•lel al riu però per la part alta. Allí n’hi havien moltes pujades i baixades i no hi havien arbres i si els hi havien estaven morts.

Al final vam arribar a Casas Bajas finalitzant la ruta. PD: El track el podeu vore clicant la imatge

El vídeo de la ruta:

Via Verda del Maigmó

2011-09-05T15:57:00.007+02:00

El dia 30 d’agost vam fer la Via Verda del Maigmó. Aquesta via hauria d’haver anat des d’Alcoi fins a Alacant ja que es va planejar per a baixar les mercaderies però a causa de la guerra no es va poder finalitzar i només està habilitat el tram que va des de l’Estació d’Agost, que està abandonada malgrat que encara passa una via de ferrocarril per allí, fins al Port del Maigmó.

Vam començar la ruta a l’estació i allí vam trobar una àrea de descans i el panell de la ruta. A continuació vam pujar i baixar vàries vegades sempre paral•lels a la via de ferrocarril i al costat d’alguns camps de cultius. Un poquet més avant ens vam separar de la via actual i vam seguir per l’antiga. Esta via verda estava molt ben habilitada ja que havien plantat molts arbres als dos costats de la via per lo que quan cresquen faran molta ombra. A més a més té indicats els punts quilomètrics i té molts cartells. També vam trobar molts cartells indicant de que si hi havien encreuaments perillosos, si els túnels no estaven il•luminats… i també n’hi havien cartells explicatius durant tota la via de totes les activitats que es realitzaven en la zona i del medi ambient. El paisatge era un poquet monòton i molt àrid però en part és perquè el clima és aixina. Passada una estona vam arribar a una àrea de descans al costat d’Agost que estava molt ben arreglada. Allí vam esmorçar. Una volta vam haver esmorçat vam continuar per la via verda entre camps de cultiu – la major part dels camps eren vinyes encara que també n’hi havien camps d’oliveres – i travessant unes quantes trinxeres i ponts.
Vam estar aixina una llarga estona fins que els camps de cultius van desaparèixer i van donar lloc a zones de muntanya molt pelades. També feia molta calor per lo que havíem de beure molt aigua. Al cap d’una estona van aparèixer els túnels que refrescaven molt i no estaven il•luminats. També vam creuar alguns viaductes, com el del Barranc del Vidre. Ja arribant al Port del Maigmó van començar a aparèixer boscos de pins que donaven un poquet d’ombra i ja no estàvem del tot exposats al sol. Pel camí vam trobar una àrea de descans bastant ombrejada. Al final vam arribar al Port del Maigmó, al costat de l’autovia. Allí havíen fet una àrea recreativa no molt gran però amb ombra i aparcament. En aquell port finalitzava la via verda. La tornada la vam fer pel mateix camí. PD: El track es pot vore clicant la imatge

Via Verda de La Senda del Oso

2011-09-02T20:29:00.006+02:00

El dia 21 d’agsot vam finalitzar la Via Verda de La Senda del Oso. La via verda la vam fer en tres etapes que són:

-Etapa 1: San Salvador – Caranga de Abajo – San Salvador

-Etapa 2: Caranga de Abajo – Santa Marina – Caranga de Abajo

-Etapa 3: Trubia – Caranga de Abajo – Trubia

La via verda és preciosa i està molt ben senyalitzada. En realitat no n’hi ha pràcticament res que contar sobre aquesta via ja que està molt bé. A més a més la via verda per etapes està completament detallada en les cròniques.

PD:El track el podeu vore clicant la imatge

El vídeo de la via verda:

Via Verda de La Senda del Oso Etapa 3: Trubia - Caranga de Abajo - Trubia

2011-09-02T12:09:00.008+02:00

El dia 21 d’agost vam fer l’última etapa de la Via Verda de la Senda del Oso. La etapa anava des de Trubia, que es troba en el concejo d’Oviedo, fins a Caranga de Abajo, poble que es troba en el concejo de Proaza.

Vam començar a les afores de Trubia i vam agafar de seguida la via verda que va acabar d’eixir del poble i ens va endinsar en una roureda però que prompte va donar pas a extensos prats. La via verda anava sempre per la Vall del Trubia durant tot el seu recorregut.

Al cap d’una estona vam travessar una aldea i ens vam adintrar de nou en un altre bosc. Pel camí vam creuar la carretera i el riu per un pont i allí vam enllaçar amb el GR-109 i un Camí Natural.

Més endavant el camí era molt paregut i alohra molt bonic, és a dir, discorrien sempre per una preciosa roureda. Mentre travessàvem aquell bosc vam passar al costat d’un campament i tanbé vam creuar una carretera estreta i poc transitada i uns quants túnels.

Passada una llarga estona van començar a aparèixer els prats encara que s’alteraven amb el bosc. Prompte vam arribar a Villanueva havent passat abans per una calera.

Villanueva era un poble molt bonic ja que, com molts pobles de la zona, encara conservava les cases típiques d’allí i a més a més tenia un bonic pont medieval.

Passat el poble per prats i alguns camps de cultius vam tornar a creuar la carretera i el riu Trubia i vam entrar en un alre bosc.

De seguida vam vore que al costat de la via verda n’hi havia una gran àrea recreativa que li deien l’Àrea recreativa de Buyera. Allí vam parar a esmorçar i la veritat és que aquella àrea i sobretot un diumenge estava molt concorreguda.

Una volta vam haver esmorçat vam continuar per la via esquivant a la gran quantitat de gent que n’hi havia fins que vam arribar al Cercat d’Ossos de Buyera. Aquell cercat era una de les poques reserves que hi ha d’ossos pards cantàbrics que estan en perill d’extinció.

Passat aquell cercat vam passar pel costat de Proaza i de la seua central elèctrica i vam seguir ja cap a Caranga de Abajo.

El tram que quedava era un dels més bonics de l’etapa ja que discorria paral•lel al riu per un congost i entre un preciós bosc de serbals, roures, castanys, faigs,etc. Pel camí vam trobar uns túnels que no tenien pràcticament il•luminació. El paisatge, tal i com es pot vore a les fotos, era preciós.

Al cap d’una bona estona vam arribar a Caranga de Abajo. Allí vam finalitzar l’etapa.

La tornada va ser pel mateix camí.

PD: El track el podeo vore clicant la imatge

Via Verda de La Senda del Oso Etapa 2: Caranga de Abajo - Santa Marina - Caranga de Abajo

2011-09-01T13:11:00.009+02:00

El dia 20 d’agost vam fer una altra etapa de la Via Verda de la Senda del Oso. La vam iniciar a Caranga de Abajo i vam arribar fins a Santa Marina.

Vam començar creuant l’aldea pertanyent al concejo de Proaza i vam enllaçar amb la via verda on també vam trobar marques del GR-109 que creua la Cordillera Cantàbrica a l’igual que un Camí Natural.

El camí era molt bonic ja que discorria entre bosquets de roures i faigs i més endavant vam creuar un altre desfilader del qual no sabem el seu nom.

Passat aquell desfilader on també vam haver de travessar un pont, vam pujar a l’embassament de Valdemurio i mentre pujàvem vam entrar en el concejo de Quirós.
La via verda anava durant molta estona al costat de la carretera.

Al final i passada una estona vam arribar a la Presa de Valdemurio on també vam entrar al Parc Natural de Las Ubiñas-La Mesa, parc que també estava en el concejo de Teverga i que vam estar travessant en bona part de la primera etapa.

L’embassament era molt bonic i s’havia aprofitat per a explotar-lo turísticament aixina que tenia un embarcader per a llogar piraigües i també n’hi havia un bar a més a més un aparcament i una àrea recreativa. En aquest punt ens vam desviar del Camí Natural i del GR 109 i vam comneçar a bordejar la presa pel marge dret, el que està pegat a la carretera.

Prompte vam tornar a enllaçar amb el GR 109 i el Camí Natural i vam endinsar-nos en un bonic bosc de castanys, faigs i roures.

Vam estar una llarga estona creuant aquell bosc i poc a poc el bosc donava pas als prats. Pel camí vam creuar vàries vegades la carretera entre boscos i prats sempre.

Seguint la via verda vam trobar unes antigues instal•lacions mineres però no ens vam parar gens a vore-les. A voltes també havíem d’anar al costat de la carretera i pel camí vam trobar el Museu Etnogràfic de Quirós.

Més endavant vam adintrar-nos en un altre bosc també de roures, castanys, faigs i vegetació de ribera ja que anàvem paral•lels al riu Quirós, riu que vam creuar una vegada.

Ja arribant a Santa Marina vam creuar un túnel i vam eixir a parar a una àrea de descans, vam seguir un poquet més i vam arribar a un cargader veient pel camí l’estació de Santa Marina, això ja era el final de la via verda aixina que vam parar a fer unes fotos i vam baixar a l’àrea de descans de Santa Marina on vam esmorçar.

La tornada va ser pel mateix camí

PD: El track el podeu vore clicant la imatge

Via Verda de La Senda del Oso Etapa 1: San Salvador - Caranga de Abajo - San Salvador

2011-08-31T16:32:00.008+02:00

El dia 19 d’agost vam fer la primera etapa de La Via Verda de La Senda del Oso. Vam començar l’etapa en un poble anomenat San Salvador que pertany al Teverga.

La via començava pujant per un curt carril bici fins a l’eixida del poble on continuava pujant i s’endinsava en una roureda. El camí era molt paregut tota l’estona on anàvem pujant i baixant entre boscos de roures, principalment.

Al cap d’una llarga estona vam eixir a parar a la carretera que vam creuar a l’igual que una aldea anomenada Las Vegas, ja prop de San Martín de Teverga.

Al final per un carril bici vam entrar en San Martín i vam eixir del poble també per un carril bici bastant costerut que ens va deixar en l’aparcament on s’inicia la Senda del Oso, és a dir, allí comença el recorregut que tot el món fa. En aquell aparcament també n’hi havia una àrea de descans amb taules on vam parar a esmorçar.

Una volta vam haver esmorçat vam seguir la via verda al costat del riu Teverga travessant el Desfilader de Valdecerezo i del de Entrepeñas alternant túnels, congostos i boscos de roures, faigs i vegetació de ribera. Pel camí vam passar també per la Presa de Horniellas.

Vam estar una llarga estona discorrent al costat del riu i creuant moltes vegades la carretera fins que finalment ens vam desviar completament del riu i vam arribar a la bifurcació de la Senda del Oso (ja que és la unió de dos ferrocarrils: el que venia de Teverga i el que venia de Quirós que es juntaven en aquest punt i ja baixaven a Trubia). Nosaltres vam anar en direcció a Quirós i prompte vam arribar a Caranga de Abajo on vam finalitzar la ruta. La tornada va ser pel mateix camí.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge

Les Vies Verdes de Los Montes de Hierro

2011-08-29T21:36:00.004+02:00

El dia 16 d’agost vam acabar les Vies Verdes de Los Montes de Hierro.

Aquest conjunt de vies verdes les vam fer en dues etapes que són:

Etapa 1: Ontón – Muskiz - Ontón

Etapa 2: Muskiz – Estació de Traslaviña - Muskiz

Les dues etapes d’aquestes vies verdes són molt diferents ja que en una, la primera, vam anar tota l’estona més o menys per la costa i la segona era tota per muntanya, evidentment el paisatge també canvia molt. Les Vies Verdes de Los Montes de Hierro discorren pràcticament en tot el seu recorregut pel País Basc, més concretament per la província de Biscaia encara que els primers quilòmeters fins al començament del Passeig de Itsaslur són per terres càntabres.

En general no n’hi ha molt que contar d’este conjunt de vies verdes encara que destacaria una cosa: caldria solventar el problema del túnel i la cantera de la segona etapa, encara que personalment ho veig difícil.
Tanmateix per lo demés, quan la via verda estiga acabada del tot serà molt bonica i donarà gust anar per allí ja que es veu que la faran ben bonica.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge

El vídeo de Les Vies Verdes de Los Montes de Hierro:

Vies Verdes de Los Montes de Hierro Etapa 2: Muskiz - Estació de Traslaviña - Muskiz

2011-08-29T13:07:00.011+02:00

El dia 16 d’agost vam fer la segona etapa de les Vies Verdes de Los Montes de Hierro. Aquesta etapa era la més llarga i més dura. Durant tota aquesta etapa vam estar combinant trams d’un GR.

Vam començar la ruta a Muskiz, a l’estació de ferrocarril actual, i vam pujar per un empinat i estret cami entre xalets i cases. La pujada era molt dura i el camí estava bastant transitat de cotxes.

Al final vam enllaçar amb el carril bici que venia des de la platja de La Arena i, per tant, amb la via verda.

Vam seguir el carril bici i vam vore com la via es desviava a la dreta per un camí entre eucaliptus per a de seguida tornar a enllaçar amb el carril bici de nou. No saltres vam seguir el carril bici en tot moment.

Prompte el carril bici s’acabava i la via verda es separava de la carretera i s’adintrava en un eucaliptal.

El camí ara era preciós ja que teníem unes vistes precioses d’una vall.

Al cap d’una llarga estona vam travessar-la tota per la falda d’una serra i vam deixar enrere els eucaliptals. Seguidament ens vam endinsar en una roureda i vam trobar una estació.
Més avant vam trobar el primer túnel però la nostra sorpresa va ser que estava tallat, és a dir, li havien col•locat a l’entrada una barrera de cement però clar havíem de creuar-lo aixina que vam haver d’alçar les bicicletes una a una i passar-les per damunt de la barrera.

Passat aquest túnel va vindre un altre que no tenia cap barrera però eixint d’ell vam vore que la eixida estava tallada per una altra barrera aixina que ens va tocar fer el mateix que abans.

Creuat el segón túnel vam eixir al polígon industrial de La Aceña i en la boca del túnel vam vore una fletxa que indicava per a on ens havíem de desviar per a bordejar els túnels!

A continuació vam bordejar el polígon industrial i vam desviar-nos per un caminet amb barreres i de tot però a l’entrada del caminet n’hi havia un cartell que deia que estaven en obres nosaltres vam fer cas omís a l’avís i vam continuar.

El caminet creuava la carretera per baix i a continuació pujava per a descendir a poc a poc paral•lel a un rierol.

Al cap d’una estona d’estar seguint el camí i creuant un pontet vam arribar quasi a la carretera de nou i per a creuar-la n’hi havia un pont però a l’arribar-hi vam vore que estava també tallat i esta volta vam decidir no creuar-lo sinó que vam baixar a la carretera, vam creuar-la i ja vam pujar de nou a la via verda. Allí vam trobar un cartell que deia que estaven habilitant el que serà un nou camí natural.

Després d’això vam seguir el camí entre plantacions d’eucaliptus i pins de Monterrey i, just a punt d’entrar a El Castaño, ens vam desviar per a visitar la Mina Catalina.
El camí per a arribar-hi estava bastant mal ja que tenia moltes pedres però no tenia massa costeres i no era molt llarg aixina que prompte vam arribar a la mina.

Allí vam trobar els forns de calcinació, les oficines i els cargaders. La mina, dintre del que cap, està bastant ben conservada però no estava habilitada tanmateix la vam poder visitar, sobretot els forns de calcinació que calia anar en compte a l’hora de pujar les escales ja que al final n’hi ha un alambre d’espino però que es sorteja sense cap problema.

Visitada la mina vam tornar per a on havíem vingut i vam arribar a El Castaño, vam travessar el poble i vam eixir-hi per una roureda. Pel camí vam tindre vistes molt bones de la zona.

Al cap d’una estoneta vam arribar a un punt on la via verda es tallava (i això que no hi havia res que ho indicara) ja que el pont per a on es suposa que hauríem d’anar estava del tot tallat i la vegetació l’havia invaït.
Tot açò es devia a que havien fet una cantera a cel obert just per a on passava la via verda, en concret este túnel per lo que ja no es podia habilitar mai més aquest tram de la via verda.
No obstant això nosaltres vam pujar pel camí que se’ns creauva. La pujada era molt dura ja que estava empinada. Pel cami vam poder vore un poquet la cantera i al cap d’una estoneta ens vam endinsar en un eucaliptal.

Al final, i després de molt de pujar, vam començar el descens per unes pedregoses pistes forestals per a connectar de nou amb la via verda que torna a estar habilitada una volta passat el túnel.

La baixada també va ser dura i també per un eucaliptal sempre fer zig-zag.

Passada una llarga estona vam aconseguir enllaçar amb la via verda. Ara ja sí que estava bé i ja no vam tindre més problemes.

A continuació el camí va ser un passeig al costat d’un riu entre boscos de roures primer per el marge esquerre a bastant alçada i des d'on es tenien unes vistes molt bones d'aquesta vall i després per el marge oposat i pegats al riu.

Més avant vam travessar prats i ja, entre una roureda, vam arribar a l’estació de ferrocarril de Traslaviña.

Ací acabava les vies verdes de los Montes de Hierro i, per tant, la nostra etapa.

La tornada no va ser exactament pel mateix camí sinó que en compte de tornar a pujar la muntanya entre les plantacions d’eucaliptus per a bordejar la cantera, vam seguir per la carretera fins a arribar de nou a El Castaño on vam enllaçar amb la via verda.

També, quan havíem de creuar la carretera perquè el pont estava tallat, vam seguir-la i vam pujar per un empinat camí asfaltat per a arribar a l’estació que estava relativament prop del polígon industrial de La Aceña i aixina evitar un gran rodeig que feia la via, tal i com es pot vore al track. A aquella estació vam enllaçar de nou amb la via verda i ja no la vam abandonar.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge.

Vies Verdes de Los Montes de Hierro Etapa 1: Ontón - Muskiz- Ontón

2011-08-26T13:27:00.010+02:00

El dia 14 d’agost vam fer la primera de les dues etapes de Les Vies Verdes de Los Montes de Hierro.

Este conjunt de vies verdes va des de la localitat d’Ontón, que pertany a Castro-Urdiales, fins a l’estació de tren de Traslaviña. Però esta etapa, en concret, només va des d’Ontón fins a Muskiz.

Vam començar l’etapa baixant per un camí asfaltat a les afores del poble. Prompte vam pujar – ja que havíem creuat un barranquet - i vam enllaçar amb un altre camí asfaltat que ens va dur fins a un aparcament havent creuat abans l’autopista per baix, ja que l’autovia creuava el barranc gràceis a un viaducte, i també vam enllaçar amb el Camino de Santiago del Nord.

En aquest aparcament s’iniciava la Via Verda del Piquillo i també vam vore que n’hi havien uns antics cargaders.

Aquesta via verda era molt bonica ja que anava pegada a l’escarpada costa i això va fer que les vistes foren impressionants.
Pel camí vam trobar a bastant gent passejant i també vam vore que hi havien molts miradors.

Al cap d’una estona vam trobar una antiga estació i prompte vam arribar a un altre aparcament on finalitzava la via verda i començava el Paseo de Itsaslur.
Este passeig era igual de bonic que la via verda ja que estaven en la mateixa zona sols en el passeig havíen col•locat cartells explicant l’activitat minera, geològica, etc. De la zona a on ens trobàvem.
Aquest passeig també tenia miradors (com era d’esperar) i també molt bones vistes de la platja de La Arena, que era molt gran, sobretot quan estava la marea estava baixa, que era el nostre cas.

Arribant ja a la platja i a Pobeña, que estava al costat, vam vore de sobte una llarga escalinata que havíem de baixar, tal i com es veu a la fotografia. Per a baixar no vam tindre massa problemes tanmateix havíem d’anar molt en compte per a que no se’ns escapara la bicicleta – tot i que nosaltres estaven baixats d’ella – i per això havíem de frenar molt.

Al final vam aconseguir baixar les escales i arribar a les afores de Pobeña on vam trobar les marismes homònimes i un parc ja que el poble en sí estava més a l’interior. Per a arribar a la platja vam creuar un riu per mitjà d’un pont que ens va deixar a la platja. El problema ara era que havíem de creuar la platja per la sorra, cosa que ens va obligar a arrastrar les bicicletes fins a una àrea de descans on ja no n’hi havia sorra.

Prompte vam arribar a La Arena, Zierbena seguint durant un curt tram la carretera que hi va. Allí hi havien bars, edificis residencials, restaurants, etc però res no ens interessava ja que el nostre objectiu era arribar a Muskiz que estava un poquet lluny. Vam eixir de La Arena seguint un carril bici que coindicia, en la major part del seu recorregut fins a Abánto y Ciérvana, amb el Camino de Santiago. El carril bici discorria entre prats i camps de cultius.Pel camí vam trobar una àrea de descans, on vam esmorçar.

Després d’haver esmorçat vam continuar la ruta en prosegressiu ascens fins arribar a Abánto y Ciérvana.

Allí ens vam desviar del Camino de Santiago i vam seguir pel carril bici en direcció a Muskiz.

Pel camí també veíem la refineria de Muskiz. Una volta vam eixir del poble vam travessar zones de muntanya on vam trobar una antgia mina a cel obert i restes de l’activitat minera de la zona.
Després va donar lloc a plantacions d’eucaliptus i pins de Monterrey.

Seguint el carril bici vam creuar el túnel del Sobaco i ja vam desviar-nos per un costerut entre alguns xalets que baixa a Muskiz. La baixada, i posterior pujada, era molt dura a causa del fort desnivell que tenia i també pel fet que estiguera transitada per cotxes. A més a més era un camí estret i els ctoxes passaven molt apegats a nosaltres.

Al final vam arribar a Muskiz , concretament a l’actual estació de tren.
Allí vam descansar i vam tornar a Ontón per on havíem vingut PD: El track es pot vore clicant la imatge

Via Verda del Plazaola

2011-08-25T14:18:00.004+02:00

El dia 12 d’agost vam acabar la Via Verda del Plazaola, via que vam fer en dues etapes que són:

Etapa 1: Andoain – Àrea Recreativa Urtoko Zubieta – Andoain

Etapa 2: Àrea Recreativa Urtoko Zubieta – Final de la via verda - Àrea Recreativa Urtoko Zubieta

La via verda discorre per dues comunitats autònomes: El País Basc i Navarra. La part més bonica de la via va ser la primera etapa pel fet que no vam passar per cap poble cosa que va ser que la zona fóra bastant més boscosa i tupida que en la segona on vam passar per dos pobles : Leitza i Lekunberri.

No obstant això el paisatge en ambdues etapes era molt bonic, sobretot en la segona, ja que a l’anar a més alçada i no al costat d’un riu vam poder tindre bones vistes de Leitza, per exemple.

Un aspecte a destacar sobre la part navarra és que és en esta part on més àrees de descans n’hi ha ja que en la part guipuscoana o n’hi ha pràcticament cap àrea.

En general una via verda molt bonica.

El track de la via:
PD: El track el podeu vore clicant la imatge

El vídeo de la via verda:

Via Verda del Plazaola Etapa 2: Àrea Recreativa Urtoko Zubieta - Final de la Via Verda - Àrea Recreativa Urtoko Zubieta

2011-08-25T13:22:00.006+02:00

El dia 12 d’agost vam fer la segona i última etapa de la Via Verda del Plazaola. Aquell dia l’etapa anava des de l’àrea recreativa Urtoko Zubieta fins al final de la via verda que es trobava a l’alçada de Mugiro però no en el poble sinó al riu.

Vam començar la ruta sobre les 9.30 del matí a l’àrea recreativa i vam pujar a la via verda per la carretera que va a Leitza.

Una volta vam haver enllaçat amb la via verda vam pujar a Leitza seguint-la.
El camí era bonic ja que travessava una bonica roureda i fageda abans d’arribar al poble. Pel camí també vam creuar l’autovia però per baix ja que n’hi havia un viaducte que feia que l’autovia creuara tota la vall. Prompte vam arribar a les afores de Leitza on vam trobar l’estació del poble.

Passada l’estació vam seguir per un bosc travessant molts túnels – la majoria d’ells no estaven il•luminats i ens van vindre molt bé els fars - i bordejant Leitza per la part alta del poble sense tocar en cap moment cap casa i tenint unes vistes molt bones del poble i la vall en la que estava.

Al final vam abandonar completament Leitza i vam discórrer alternant boscos de cedres i pins de Monterrey, rouredes, fagedes i prats.

Quan estaven creuant un prat vam haver inclús d’obrir una portera i, despres, evidentment, tancar-la per a que no s’escapara el ramat.

Passada una estona vam arribar a l’entrada del túnel d’Uitzi que és un dels túnels més llargs d’Espanya, de fet, durant un temps va arribar a ser el més llarg tenint quasi 3km.

El túnel estava molt ben il•luminat – dintre del que cap – i s’estava molt fresquet allà a dins. La il•luminació del túnel era progressiva, és a dir, que s’encenia una tanda de bombetes que sumaven un centenar de metres, aproximadament, quan entràvem; després de passar eixa tanda tot estava fosc aixina que s’encenia una altra tanda i aixina successivament. El problema d’esta il•luminació és que té un retard a l’encendre’s la llum i per tant n’hi ha un xicotet moment – d’uns quants segons – en què s’està a fosques fins que s’encen la llum aixina que cal utilitzar els fars. El túnel cal dir també que estava molt humit i tenia, com tots, goteres ja que per lo vist n’hi ha un manantial a prop o es filtra l’aigua de la pluja, o a saber, el cas és que el túnel té molta aigua.

Passat el túnel hem de seguir un poquet la carretera fins que la via verda ix a l’esquerra d’aquesta i transcorre pegada a un tallat creuant uns quants túnels algún que altre sense il•luminació.

Al cap d’una estona vam enllaçar amb uns PRs i un GR ja prop de Lekunberri i vam arribar prompte travessant un bosc de roures i faigs, principalment.

A Lekunberri n’hi havia una estació rehabilitada i havíen deixat un vagó del tren que era un mini museu. L’estacio ara era un centre d’informació turístic.

Vam abandonar Lekunberri creuant la carretera i baixant per un camí un tant pedregós al riu creuant un bosquet de carrasques i roures i algún prat al principi.

Al cap d’una estona vam arribar al final de la via verda que era, ni més ni menys que un cartell vell, doblat i xicotet que deia: Final de la via verde.
Bé, en realitat el camí no acabava allí sinó que seguia però ja estava un tant invaït per la vegetació – no molt, però ho estava – i a saber fins a on arribaria.

En resum ací vam acabar la via verda i la tornada va ser pel mateix camí.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge

Via Verda del Plazaola Etapa 1: Andoain - Àrea recreativa Urtoko Zubieta - Andoain

2011-08-24T21:42:00.009+02:00

El dia 8 d’agost vam fer la primera etapa de la Via Verda del Plazaola que va ser des d’Andoain fins a l’Àrea recreativa Urtoko Zubieta que estava situada no molt lluny de la via verda.

Vam començar sobre les 10.00 del matí en Andoain i vam eixir del poble per un carril bici en direcció a la Vall del Leitzaran seguint un camí natural.

Prompte vam eixir-hi i vam adintrar-nos en una roureda i vam travessar els túnels d’Antzizar i Oteita.

La zona era molt bonica ja que tot eren boscos, ja foren naturals o artificials és a dir ja foren boscos autòctons de roures i alguns faigs o bé artificials que són boscos plantats artificialment per a tallar-los i produïr fusta.

Prompte vam arribar a l’entrada a la Vall del Leitzaran on hi havia un aparcament i un panell amb vàries rutes de senderisme.

La Vall del Leitzaran era molt bonica ja que també era molt boscosa i la via verda anava molt a prop del riu moltes voltes i sempre paral•lel a ell o creuant-lo.

Pel camí vam haver de creuar moltíssims túnels, la majoria sense il•luminació, a més a més vam trobar vàries fonts de les que no vam beure. També vam passar per l’estació d’Olloki.

L’únic i important inconvenient d’aquesta ruta és que aquestos camins estan transitats per tot terrenys i camions forestals a causa de la intensa explotació forestal de la zona on, com ja he dit abans, es planten arbres (especialment el pi de Monterrey, que ve de California, i l’eucaliptus) per a després talar-los i utilitzar la seua fusta per a la fabricació de paper.

Durant la ruta vam haver d’apartar-nos en moltes ocasions ja que passaven camions i tot terrenys a gran velocitat, de fet, ens vam trobar en un túnel amb un camió que venia de cara, cosa que no és gens agradable.

L'estació d'Olloki.

Després d’una llarga estona vam arribar a un altre aparcament i també a una central elèctrica abandonada, ja quasi en terres navarres.

Des d’ací vam seguir cap a Leitza coincidint amb un GR i a l’alçada d’una casa ens vam desviar de la via verda per a baixar a la carretera i des d’allí pujar fins a l’àrea recreativa Urtoko Zubieta que estava en el País Basc.

En aquesta àrea, que era bastant bonica però estava un poquet bruta en la zona de l’aparcament, vam descansar i després vam tornar pel mateix camí.

Al final vam tornar a Andoain on vam donar per finalitzada la ruta.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge.

Cofrentes - Casas del Río - Cofrentes

2011-08-06T19:47:00.009+02:00

El dia 4 d’agost vam fer una ruta en bicicleta en Cofrentes. La ruta es basava en el traçat de la Ruta 1 del Centre de BTT El Valle encara que a la tornada vam fer per la Ruta 5 i, de seguida vam enllaçar amb la 4 i, finalment, amb la Ruta 2.

Vam començar la ruta al poliesportiu de Cofrentes i vam baixar per la N-330 cap al riu Cabriel que el vam creuar per un pont i de seguida ens vam desviar de la carrretera per a agafar una pista forestal que anava paral•lela al riu.Pel camí teníem bones vistes de l’embassament de Embarcaderos

Ací vam enllaçar amb una ruta eqüestre i amb el PR-CV 380. Vam seguir la pista forestal que, com ja he dit, anava paral•lela al riu i estava molt ombrejada gràcies als tamarits i xops que hi havien.

Després d’una estona per aquella pista que estava en mal estat especialment al final, vam arribar a Las Casas de Alcance que encara estan habitables.

Allí vam enllaçar amb una carretera que de seguida vam deixar per un camí asfaltat que va a Casas del Río. En aquest punt també vam abandonar el PR-CV i la ruta eqüestre.

Vam seguir pel camí asfaltat i prompte, entre antics camps de cultius abandonats, vam passar per Las Casas de Basta, que estan derruïdes, a diferència de Las Casas de Alcance.

Vam continuar pel camí que anava tota l’estona entre camps, tant abandonats com en producció, i entre les muntanyes, és a dir, anàvem per una xicoteta i llarga vall oberta pel riu Cabriel i el camí anava pegat a la muntanya per tant no feiem més que pujar i baixar tota l’estona.

Al cap d’una llarga estona aixina vam arribar al poble de Casas del Río que vam creuar i vam baixar al riu on estava la noria. Allí es podia banyar i, de fet, n’hi havia molta gent banyant-s’hi.

Vam creuar el riu per un pont i vam seguir la ruta que s’adintrava en una bonica xopera seguint un caminet però prompte es va convertir en una senda i vam haver de baixar-nos de les bicicletes. No obstant el tram no va ser massa llarg i prompte vam poder pujar-nos de nou i continuar per la senda.

De seguida vam enllaçar amb el camí d’anada i vam tornar per a on havíem vingut. Tanmateix, passades Las Casas de Basta, i a l’arribar a un pont, vam agafar la carretera de la dreta que pujava cap al Salto de Basta.

Seguint esta carretereta vam trobar un antic col•legi d’EGB i l’actual central elèctrica.

Després de pujar un poc per la carretera ens vam desviar per una senda seguint les rutes 4 i 5 que primer discorria per una pinada i, després, entre matolls, vam baixar a una antiga caseta i a unes terres de cultius ja abandonades.

En aquest punt vam connectar amb un camí ja en un bosc de pins i, de seguida, amb un altre.
Ací també vam enllaçar de nou amb el PR-CV 380, la ruta eqüestre i la Ruta 2 del Centre de BTT.

Vam seguir este camí tot el que quedava de ruta per un paisatge molt similar al de l’anada.

Pel camí es van desviar algunes rutes, tant de BTT com el PR o la ruta eqüestre, per un altre camí que eixia a la dreta.

Al cap d’una estona vam arribar a Cofrentes però vam haver de pujar una dura costera per a arribar al poble.

Una volta allí vam agafar de nou la N-330 i vam tornar al poliesportiu finalitzant la ruta.

PD: EL track el podeu vore clicant la imatge

Via Verda de Ojos Negros

2011-08-03T14:17:00.006+02:00

Ja hem acabat la Via Verda de Ojos Negros, via que hem fet en nou etapes, que són les següents:

- Etapa 1: Algimia d’Alfara – Altura – Algimia d’Alfara

- Etapa 2: Altura – Caudiel – Altura

- Etapa 3: Caudiel – Estació de Torás-Bejís – Caudiel

- Etapa 4: Fuente de Camarillas (Torás) – Límit autonòmic – Fuente de Camarillas

- Etapa 5: Límit autonòmic – Sarrión – Límit autonòmic

- Etapa 6: Sarrión – Estació de la Puebla de Valverde – Sarrión

- Etapa 7: Estació de la Puebla de Valverde – Estació de Teruel-Los Baños – Estació de la Puebla de Valverde

- Etapa 8: P.K. 586 N-420a – Cella - P.K. 586 N-420a

- Etapa 9: Cella – Estació de Santa Eulalia – Cella

La via verda discorre entre dues comunitats autònomes: Aragó i la Comunitat Valenciana. També entre tres províncies: València, Castelló i Teruel.

La via verda, en el seu tram per la Comunitat Valenciana està molt ben senyalitzada, a més també està senyalitzat el camí per a accedir a la via verda des de qualsevol poble. També, en els cartells, està indicada la distància ja no sols del pròxim destí, sinó també la distància fins als següents destins (solen ser dos més). A més a més els trams compartits amb vehícles són pocs i té moltíssimes àrees de descans que no estan únicament en les estacions antigues.

Per contra en el seu tram per Aragó la cosa canvia un poc: l’accés a la via verda des dels pobles no està senyalitzat i ens els cartells només indica la distància al pròxim destí això sí: en Aragó està senyalitzat el temps que es tarda tant caminant com en bicicleta fins al pròxim destí. A més en Aragó ja no n’hi ha quasi àrees de descans, sobretot passat Teruel on ja escassejen moltíssim fins al punt en què només n’hi ha una per estació i damunt sense ombra en les taules cosa que en estiu és un poc problemàtic. En realitat quan la via verda està pitjor és passat el Puerto de Escandón on ja la via no està senyalitzada com Via Verda sinó com el Camí Natural de Ojos Negros i és quan, progressivament, els trams compartits amb vehívles augmenten fins al punt en què a partir de Teruel quasi tota la via verda està compartida amb automòbils.

Finalitzada esta opinió sobre la Via Verda de Ojos Negros ací està el track complet de la Via Verda que vam fer.
PD: El track el podeu vore clicant la imatge

I el vídeo de la via verda:

Via Verda de Ojos Negros Etapa 9: Cella - Estació de Santa Eulalia - Cella

2011-08-03T12:49:00.006+02:00

El dia 2 d’agost vam fer l’última etapa de la Via Verda de Ojos Negros però només del tram que està habilitat.

Vam començar la ruta a Cella i vam enllaçar amb la via verda per un camí seguint les marques del GR-160 entre camps de dacsa, cereals i amb alguns xops.

Al cap d’una estoneta d’anar per aquell camí pedregós, vam enllaçar amb la via verda i, alhora, vam abandonar el GR-160. Ací també es trobava la Balsa del Caudo que és una bassa xicoteta i bruta.

Vam seguir la via verda per un camí més ample entre una fàbrica i uns camps de blat que va desembocar en la carretera que va a Cella on n’hi havia una rotonda.

Vam haver de creuar-la i continuar per un camí compartit amb vehícles entre camps de dacsa i parcel•les on havíen plantat xops.

Passada una llarga estona vam creuar una altra carretera, aquesta molt menys transitada, ampla i important, i vam seguir per un caminet aquest ja exclusiu per a bicicletes i vianants que anava entre camps de cereals. Ací, on vam poder, vam parar a esmorçar i quan vam acabar ja vam reanudar la marxa.

Durant molts quilòmetres vam estar creuant camps de cultiu, especialment de blat, i, ja arribant a l’Estació de Santa Eulalia, vam abandonar els camps i vam creuar una xicoteta zona de muntanya molt a prop dels camps de cereals i a on vam creuar trinxeres. Aquesta zona de muntanya estava completament pelada i només destacava alguna carrasca que altra.

Al final ja vam arribar a l’Estació de Santa Eulalia havent passat abans al costat d’una fàbrica de ciment i també havent creuat una carretera. Ací vam trobar una àrea de descans que és l’única que n’hi ha en tota aquesta etapa, és a dir, esta etapa té 36km en total doncs en tot aquest recorregut només n’hi ha un lloc habilitat per a descansar que es troba a meitat de la ruta.

Aquesta estació era el final de la Via Verda de Ojos Negros, bé, del tram acondicionat del que va ser, en el seu dia, el ferrocarril miner de Ojos Negros.

Visitada l’estació i després de descansar un poquet vam donar mitja volta i vam tornar per on havíem vingut.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge

Via Verda de Ojos Negros Etapa 8: P.K 586 N-420a - Cella - P.K 586 N-420a

2011-07-25T13:35:00.001+02:00

El dia 23 de juliol vam fer una altra etapa de la Via Verda de Ojos Negros. Esta nova etapa la vam començar al punt quilomètric 586 de la N-420a fins al poble de Cella. En aquest punt quilomètric ix un camí a l’esquerra que baixa una mica per la dreta fins a una esplanadeta on connecta amb la via verda.

Vam iniciar la ruta en l’espanada anteriorment descrita i vam pujar cap a l’Estació de Teruel-Los Baños i la vam deixar enrere.

Passada l’estació vam entrar en la una amplia plana pràcticament tota cultivada de cereals encara que també havíen plantat a voltes carrasques i a més n’hi havíen algunes granges.
Pel camí vam trobar a un home i li vam preguntar si n’hi havia alguna font a prop (per si acàs) ens va dir que sí i que estava molt bé i ens va explicar a on es trobava. Com que per ara no ens calia aigua de ninguna font vam decidir no anar.

El camí va ser tota l’estona igual: anar entre camps de cereals per un camí compartit amb cotxes.

Aixina vam arribar a Caudé on vam trobar l’estació i el vam deixar enrere.

Vam creuar els vies del tren per un pont i vam enllaçar amb el GR-160: El Camí del Cid.

Més avant vam arribar a una zona en obres degut a la contrucció d’una nova línia de ferrocarril i de sobte el camí pel que anava la via verda es va tallar front a la nova línia fèrrea.

Aleshores vam baixar per a buscar en a on podia seguir la via i vam vore una marca del GR-160 que estava en la tercera boca contant d’esquerra a dreta de l’únic tunelet que n’hi ha sols que la marca no es veu quan ve de la via sinó pujant un poquet pel nou pont que van a fer i, al girar-nos, la vam vore.

Creuat este túnelet vam pujar a un camí que, gràcies a les marques del GR vam saber que s’havia d’agafar eixe camí i seguir per la dreta.

Al cap d’una estoneta vam vore un túnel gran encara que curtet per a travessar la via que cal creuar-lo. Ací ja es veu de nou la via verda i ja es pot seguir sense cap problema.

Una volta vam passar la zona d’obres vam continuar el camí que era tot en línia recta per camps de cultius amb la fàbrica de fusta de Cella al final.

Al cap d’una estona vam arribar a aquella fàbrica i vam trobr també l’estació de Cella on n’hi havia un indicador del Camí del Cid en el terra trencat.

Vam proseguir per la via verda fins que ens vam desviar de la via verda seguint ara el GR-160 que anava a Cella. Pel camí vam vore també la Balsa del Caudo que és una xicoteta balsa que està un poquet bruta.

Prompte vam arribar a Cella i allí vam decidir donar mitja volta havent buscat ja el lloc on començaríem la pròxima i última etapa de la via verda. Ací al poble vam donar mitja volta i vam tornar als cotxes.

En el camí de tornada vam decidir parar a dinar en la font, així que ens hi vam desviar per un caminet pedregós. No vam tardar molt en arribar a aquella font que, segons el GPS, es diu la Fuente de Las Ramblillas.
Allí a la font ens vam adonar que estava al costat de l’A-23 i que estva plena d’excrements d’ovella ja que eixa font és un abrevader. La veritat és que eixa font dóna pena i no recomane a ningú que beba d’allí ja que no molt lluny n’hi ha una granja tampoc vam poder dinar ja que ni teníem lloc per a asseure’ns ni feia molt bona olor.

Visitada la font vam tornar a la via verda i vam baixar fins a on teníem els cotxes, finalitzant aixina esta etapa de la via verda.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge

Via Verda de Ojos Negros Etapa 7: Estació de la Puebla de Valverde - Estació de Teruel - Estació de la Puebla de Valverde

2011-07-24T22:50:00.012+02:00

El dia 20 de juliol vam fer una nova etapa de la Via Verda de Ojos Negros. Esta etapa anava des de l’Estació de ferrocarril de la Puebla de Valverde fins a l’antiga Estació de Teruel-Los Baños.

Vam començar la ruta eixint d’aquella estació creuant la carretera que va a Camarena de la Sierra i vam continuar entre zones de muntanya amb algún bosquet de savines i camps de cultius. Des de que havíem eixint anàvem seguint també el traçat del GR-160: El Camí del Cid.

Al cap d’una estona ja tot eren camps de blat i zones de muntanya pelades. Pel camí també vam creuar unes quantes trinxeres ben profundes sempre en lleugera pujada.

Aixina era tot el camí fins a l’Estació ferroviària de Puerto Escandón i el port de muntanya homònim . Allí vam parar a esmorçar i vam fer unes fotos. En aquesta estació només està la de Renfe, de l’altra no queden restes per lo vist.

Una volta vam haver esmorçat, vam seguir per la via verda ara en descens cap a Teruel. Al principi vam anar paral•lels a l’A-23 però de seguida la vam creuar per un túnel i ja vam desviar-nos completament de l’autovia. Seguidament vam començar a adintrar-nos progressivament en un bosc però abans vam travessar unes zones cultivades.

Passada una estona ja estàvem inmers en un bonic bosc de pins, savines i roures. Pel camí vam trobar un panell indicant que ens trobàvem també al Camí Natural de Ojos Negros. A partir d’ací tot el camí estava senyalitzat també amb cartells del Camí Natural de Ojos Negros.

Vam estar molt de temps travessant aquell bosc però no es feia gens pesat ja que anàvem tota l’estona descendint. També vam creuar molts viaductes i dos túnels que estaven molt ben il•luminats i eren curtets. A més vam deixar enrere dues estacions: una sense nom i la de Valdecebro.

Poc a poc el bosc començava a desaparèixer i començàvem a anar veient de nou camps de cultius i zones pelades, també l’A-23. Al final vam abandonar per complet el bosc i vam deixar Valdecebro a la dreta.

Seguidament vam creuar l’autovia per un pont i vam baixar cap a un barranc però només hi vam anar paral•lels tanmateix amb molt bones vistes del barranc. Prompte vam creuar altra volta l’autovia per baix d’ella i vam discórrer paral•lels a les muntanyes que eren molt àrides i estaven completament pelades i pràcticament sense matolls.

Pel camí vam creuar el Viaducte Salobral on vam tindre unes vistes molt bones del barranc homònim que, a causa de l’erosió, era molt bonic.

Al cap d’una estona trancorrent per aquestos paratges vam creuar la nacional per un túnel i després vam pujar una mica fins a l’Estació de Teruel-Los Baños. Esta estació és molt gran ja que tenia cases on vivien els treballadors de l’estació i que ara hi dorm indigents (no és cap broma: a dintre de les cases n’hi ha molts matalasos).

Vista i visitada l’estació i després de descansar vam tornar a l’Estació de la Puebla de Valverde per on havíem vingut. No obstant, quan estàvem a prop de Valdecebro vam decidir desviar-nos de la via verda i fer una extensió per a anar al poble ja que volíem repostar aigua que ja quasi no ens quedava. Allí a Valdecebro no vam vore a ningú i l’únic bar que n’hi havia estava tancat però gràcies a que n’hi havien dues fonts totes dues d’aigua potable vam poder reomplir les botelles.

Després de visitar Valdecebro vam tornar a la via verda per on havíem vingut i vam parar a dinar prop de l’estació de Valdecebro.

Una volta vam acabar de dinar seguírem fins a l’Estació de la Puebla de Valverde on vam finalitzar la ruta.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge.

Via Verda del Serpis Etapa 1: Cantera de Villalonga - L'Orxa - Cantera de Villalonga

2011-07-19T13:17:00.011+02:00

El dia 15 de juliol vam fer una ruta entre Villalonga i l’Orxa. La ruta correspon a la Via Verda del Serpis que també s’anomena la Ruta del Trenet dels Anglesos (encara que esta ruta correspon a la que feia aquest ferrocarril que anava d’Alcoi a Gandia), a més a més esta eixida correspon a la ruta 1: l’Estret de l’Infern del Centre de BTT del Comtat i a un tram de la ruta 3. També la ruta agafa part d’un PR.
No obstant això esta via verda no està habilitada sinó que la ruta és tota per un camí de terra que al principi està a trams asfaltat i poden passar cotxes. Tanmateix el camí està molt mal ja que quan no té molta grava té moltes pedres tant fixes com soles pel que al final la ruta es fa una miqueta dura en eixe sentit.

Vam començar la ruta a la Pedrera de Villalonga que està bastant lluny del poble. Vam aparcar prop de la cantera i, on ho vam fer, n’hi havia molts cartells i panells sobre rutes.

Allí vam anar baixar moltes rampes de molta pendent fins que el terreny es va anar moderant. Fins ara havíem anat entre una pinada i a voltes vam passar al costat d’alguna finca però al baixar més fins al riu Serpis va començar a aparèixer bosc de ribera encara que també n’hi havien pins.

Mirant cap enrere es veia perfectament el Circ de la Safor

Al cap d’una estona vam creuar el primer túnel que és el més llarg i tenia inclús respiraders per a que hi entrara aire. Tots els túnels d’esta via no disposen de cap il•luminació pel que van vindre molt bé les llums que diuem.

Passat el primer túnel vam haver de creuar-ne un altre. Este ja era bastant més curt.
Després vam proseguir i vam trobar una estació sense nom igual que totes les demés a excepció de la de l’Orxa. Allí també hi havia una antiga explotació agrícola de tarongers, hui en dia abandonada.

El paisatge d’esta via era espectacular ja que discorrien entre un canó bastant llarg per tant teníem les parets bastant a prop i de fet anàvem tota l’estona pegats a una d’elles.

Pel camí també es veien les infraestructures que n'hi havien dispersades al llarg de l'estret per a que el tren no tinguera cap problema

Al cap d’una estona vam creuar un xicotet pont per a creuar un barranquet, seguidament vam haver de creuar un túnel tan xicotet que pràcticament era un forat en la paret, després vam trobar una casa i a continuació vam passar al costat d’una altra explotació agrícola que també era de tarongers i que pareixia abandonada. Allí també vam trobar una altra estació.

Més endavant vam haver de creuar el riu per un pontet i allí vam trobar la central elèctrica i l’antiga fàbrica de la llum que hui en dia es diu la fàbrica de l’infern.

Creuat el riu vam passar proseguir per la via verda i ja vam entrar en terres alacantines al trobar un cartell que indicava que aquell era la muntanya la Solana i pertanyia a l’Orxa per tant ja estàvem a la província d’Alacant.

Durant una llarga estona vam estar creant algunes trinxeres, avançant per aquell estret i passant per vàries estacions. Al llarg del camí vam creuar pinades, zones pelades i altres zones de bosc de ribera.

Passada una estona vam creuar un túnel i ja veíem, una mica al fons, el final de l’estret i, per tant, l’Orxa ja no podia estar massa lluny. De fet, més avant les parets ja no eren tan agrestes i ja no anàvem tan pegats a elles. A més a més van començar a aparèixer camps d’oliveres treballats i els tallats van començar a desaparèixer. També vam trobar un desviament a la Font de Boteros però no la vam visitar.

Al cap d’una estona ja veiem l’Orxa, la fàbrica de la llum, a on havíem d’anar, i també el castell del poble.

Prompte ja estàvem a l’Estació de l’Orxa que estava molt a prop de la fàbrica de la llum tanmateix abans també havíem passat per una estació més. Ací, a l’Estació de l’Orxa, vam descansar un poquet i, després, vam donar mitja volta i vam tornar a la cantera.

La tornada la vam fer per on havíem vingut i vam arribar a la pedrera sense problemes i desfent tot el que havíem recorregut.

PD:El track el podeu vore clicant la imatge.

Via Verda de Ojos Negros Etapa 6: Sarrión - Puebla de Valverde - Sarrión

2011-07-18T16:17:00.007+02:00

El dia 14 de juliol vam fer una altra etapa de la Via Verda de Ojos Negros. Vma eixir des d’on es vam quedar en l’anterior etapa: des de Sarrión; i vam arribar fins a l’Estació de la Puebla de Valverde.

Vam iniciar la ruta a les afores del poble i vam pujar una mica per a connectar amb la via verda. Vam eixir de Sarrión entre camps de cultius i prompte vam trobar l’estació del poble.
Al cap d’una estona, ens vam adintrar en un gran i dens carrascar que vam estar una bona estona creuant-lo. L’entorn era molt bonic i proporcionava bastant ombra.

Una volta vam haver creuat el carrascar vam seguir entre camps de cultius on, pel camí, vam creuar l’actual línia de ferrocarril.

Després vam proseguir entre camps de cultius una estoneta més però al final els camps van donar pas a un altre bosquet on n’hi havia una estació antiga i en runes que possiblement siga l’Estació del Pozo del Fraile. Més avant també vam trobar dues estacions més al bosquet però no coneixem el seu nom.

Al cap d’una estona vam abandonar el bosc i vam tornar a creuar camps de conreu on vam trobar una altra estació més de la qual desconeguem el seu nom.

Continuàrem una miqueta més i vam tornar a endinsar-nos en un bosquet de carrasques que prompte vam abandonar.

Passat el carrascar ja estàvem al costat de l’A-23 i va es veia la Puebla de Valverdde així que la seua estació estava encara més a prop. Ací vam haver de creuar un viaducte i, prompte, vam arribar a l’Estació de la Puebla de Valverde on estava l’estació antiga i, una miqueta més amunt, la nova. Prop també n’hi havia un gran hotel.

Allí vam donar mitja volta i vam tornar per on havíem vingut.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge

Via Verda de Ojos Negros Etapa 5: Límit autonòmic - Sarrión - Límit autonòmic

2011-07-18T12:17:00.006+02:00

El 12 de juliol vam fer una etapa de la Via Verda de Ojos Negros. Aquesta volta vam anar des del límit autonòmic entre Aragó i la Comunitat Valenciana fins a Sarrión.

Vam iniciar la ruta en l’àrea de descans que n’hi ha només passar el límit. Allí vam travessar molt zones cultivades entre trinxeres a més vam creuar molts ponts per travessar barrancs.

Aixina era tota la via verda fins que arribàrem a l’Estació de Mora de Rubielos on el paisatge començava a anar canviant una miqueta. Ja començaven a aparèixer algunes pinades i, ja arribant a Albentosa n’hi havia un bonic carrascar on també n’hi havien alguns roures valencians.

Una volta vam passar Albentosa haguèrem de creuar el viaducte homònim que és molt llarg i creua el riu també homònim (ací no s’han calfat gens el cap a l’hora de posar els noms).

Seguidament vam travessar un túnel amb il•luminació automàtica però moltes de les làmpares estan foses i per tant n’hi havia uns quants trams del túnel sense il•luminació i per a més inri nosaltres tampoc duiem llums així que vam creuar el túnel com vam poder.

Després de creuar –lo un de nosaltres va punxar així que vam haver de parar a canviar la roda punxada cosa que no vam tardar molt, per sort.

Una volta estaven solucionats els problemes seguírem la via verda entre més camps de cultiu.

Pel camí vam trobar el km 100 per tant ja només quedaven 100 quilòmetres de via verda marcada.

Poc després vam creuar un altre túnel i si l’altre, que tenia il•luminació automàtica no li funcionaven totes les llums, aquest ja ni en tenia per tant encara vam tindre més problemes en quant al fet de creuar el túnel. No obstant això es veia el final del túnel i este no era tan llarg com l’anterior així que no vma tindre pràcticament problemes.

Passat el túnel ja vam continuar sense problemes fins a Sarrión on vam donar mitja molt i vam inicar la tornada.

A la tornada ens va estar pràcticament tota l’estona plovent i vam acabar bsatant mullats.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge

Via Verda de Ojos Negros Etapa 4: Fte de Camarillas (Torás) - Límit autonòmic - Fte de Camarillas (Torás)

2011-07-16T17:25:00.009+02:00

El dia 10 de juliol vam fer una nova etapa de la Via Verda de Ojos Negros. La ruta anava des de la Fuente de Camarillas (està prop de Torás) fins al límit autonòmic entre Aragó i la Comunitat Valenciana.

Vam començar la ruta, com ja he dit, a la Fuente de Camarillas on n’hi ha una àrea recreativa. Allí també hi ha un xicotet pantà anomenat el Pantano de Torás que està alimentat per la font.

Vam eixir de la font pel camí que havíem vingut en cotxe i vam arribar a la carretera que vam seguir per anar a l’Estació de Torás-Bejís. Esta carretera no estava gens transitada pel que era molt còmode anar per ella tanmateix anàvem amb precaució.

Una volta vam arribar a l’estació, enllaçàrem amb la Via Verda de Ojos Negros seguint un camí que naix a la dreta i que creua l’actual via de ferrocarril per un tunelet.

Ja en la via verda vam pujar en direcció a Barracas per zones de matolls on, a vegades, n’hi havia una pinada travessant també vàries trinxeres compartint camí amb el GR-7 que més avant es desviava de la via verda.

Al cap d’una estoneta vam pujar el port i ja estàvem a punt d’entrar en el Pla de Barracas. Allí ja es veia Barracas, tota la plana, els molins eòlics, l’autovia, etc.

Baixant cap al pla vam passar molt a prop dels molins eòlics, tant que ens vam desviar momentàniament per vore-los de prop.

Visitats dels molins continuàrem descendint fins que ja arribàrem del tot a la plana i ja, evidentment, no podíem baixar més. La vam travessar tota entre camps de cultius i pel camí vam travessar també algunes trinxeres on n’hi havien uns murs anomenats murs tallaneus que estaven fets en pedra condensada en sec i servien per a que no s’acumulara massa neu a les trinxeres, cosa que era un gran problema

Pel camí vam trobar també l’àrea de descans el Llano de Barracas que és l’única àrea de descans que n’hi ha des de l’Estació de Torás-Bejís fins a Barracas, de fet en esta etapa dels àrees de descans escassejen i molt.

Al cap d’una estona arribàrem, per fi, a Barracas encara que no hi vam entrar perquè la via no passa pel poble, evidentment ja que les vies de tren de mercaderies no passen pels pobles en cap moment ja que això seria una tonteria ja que no transporten passatgers i molestarien, amb el fum o amb el soroll, a la població. A més a més també n’hi haurien problemes d’espai entre altres.

Vam abandonar el poble de seguida i ja ens dirigíem cap a l’Àrea Recreativa del Palancar entre zones pelades que, prompte donaren pas a un bonic carrascar barrejant amb roures valencians i pins negrals. També teníem molt bones vistes de la zona.

Al final arribàrem a l’Àrea Recreativa del Palancar que tenia inclús un refugi a més de taules, paellers, un parc, etc. A continuació vam seguir per la via verda entre trinxeres i un bosquet de carrasques fins que arribàrem al límit autonòmic entre Aragó i la Comunitat Valenciana. És més: Es veia inclús el límit autonòmic entre ambdues comunitats de l'autovia.

Com que molt a prop n’hi havia una àrea de descans vam seguir fins a ella que ja estava en terres aragoneses.

Allí vam donar mitja volta i tornàrem per on havíem vingut finalitzant així la ruta.

PD: EL track el podeu vore clicant la imatge.

Via Verda de Ojos Negros Etapa 3: Caudiel - Estació de Torás-Bejís - Caudiel

2011-07-13T14:02:00.006+02:00

El dia 9 de juny vam fer una altra etapa de la Via Verda de Ojos Negros. Esta volta vam anar des de Caudiel fins a l’Estació de Torás-Bejís.

Vam iniciar l’etapa a Caudiel, prop del llavader i molt a prop d’on havíem acabat l’anterior etapa. Començàrem creuant un túnel una mica llarg A continuació vam seguir entre camps de cultius i pel camí vam trobar l’Estació de Caudiel (l’antiga).

Després vam proseguir per la Via Verda i vam travessar el Viaducte de la Fuensanta.

Després vam proseguir entre zones de mont a voltes, altres per trinxeres i algunes altres per camps de cultius fins que vam arribar a Masadas Blancas on vam parar a descansar una miqueta en l’àrea de descans que n’hi ha. Allí ens vam creuar amb el GR-7.

Una volta vam haver descansat vam continuar la ruta en direcció al Mirador del Ragudo. De camí al mirador vam passar per un total de tres túnels que tenien il•luminació automàtica a continuació vam trobar una galeria de desaigüe excavada en la roca i ja, per fi, arribàrem al Mirador del Ragudo on vam tindre molt bones vistes de la comarca de l’Alt Palància.

Vam seguir la Via Verda entre més trinxeres i també alguna pinada i algún camp cultivat fins que arribàrem a l’Estació de Torás-Bejís. Pel camí vam enllaçar amb el GR-7 que també anava per la Via Verda en eixe tram. Allí, a l’estació, vam descansar una miqueta i després vam tornar a Caudiel per on havíem vingut.

La tornada va ser molt ràpida ja que, al ser tot baixada, quasi no vam haver de pedalejar.

Al cap d'una estoneta arribàrem a Caudiel on finalitzàrem la ruta.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge

Via Verda de Ojos Negros Etapa 2: Altura - Caudiel - Altura

2011-07-04T14:27:00.008+02:00

El dia 3 de juliol vam fer un tram de la Via Verda de Ojos Negros-Sagunt ven bicicleta. El tram anava des d’on ens quedàrem: Altura ; fins a Caudiel passant per Jérica. .

Vam iniciar la ruta al parc d’Altura on ens vam quedar l’altra vegada. Eixírem d’allí i vam creuar la carretera per un túnelet. De seguida la Via Verda es dividia en dos: una variant seguia l’antic traçat del ferrocarril i era perillós anar per allí ja que hi ha molt de trànsit, inclús de camions; l’altra variant, no obstant, travessava tot el poble pels carrers cosa que la feia menys peligrosa.

Nosaltres vam agafar la primera variant, la que seguix l’antic traçat del ferrocarril. Pujàrem per un carrer fins que el vam abandonar i enllaçàrem amb un caminet que ja corresponia a l’antic traçat del ferrocarril. El seguírem i creuàrem el poble per la seua part alta travessant algunes cases noves i per tant amb bones vistes d’Altura.
Vam eixir del poble per un ample camí polsegós.

Al cap d’una estoneta ens vam desviar de la Via Verda i vam empalmar instantàniament amb la segona variant que venia del poble.
A continuació vam baixar fins al llit d’un barranquet que creuàrem i tornàrem a enllaçar amb la primera variant just en el punt on les dues s’ajuntaven.

Seguírem la via creuant l’autopista per un pont i, de seguida, una carretera per un altre.

Després, trobàrem l’antiga estació de Navajas a l’haver creuat la Nacional i , entre camps d’ametlers i oliveres arribàrem a les urbanitzacions properes a Navajas a les quals no entràrem, passàrem a prop del poble però sense entrar-hi.

Pel camí vam creuar llargues i ombrejades trinxeres on vam vore el pont Donde se cayó la burra y no se mató, també un cargader i la Cantera de Navajas en complet desús i abandonada a l’igual que el cargader encara que a la cantera havien fet una àrea de descans.

A continuació creuàrem un túnel que tenia il•luminació automàtica i arribàrem al Mirador del Regajo.

Ací, evidentment, es veia a la perfecció l’embassament del Regajo que estava molt bonic ja que estava ple i hi rebosava l’aigua. També es veia molt bé Navajas.

Passat el mirador vam travessar un altre túnel i, al cap d’una estona, vam passar el Pont de Mataburros, vam creuar de nou l’autopista per un túnel i vam arribar a l’Estció de Jérica.

A continuació vam creuar un viaducte i vam arribar a la Caseta guardabarreres de Jérica creuant camps de cultius i moltes i llargues trinxeres.

Des de la caseta les vistes de Jérica eren molt bones

Allí vam continuar cap a Jérica per una ampla carretera bastant transitada sobretot aquell dia que n’hi havia una fira.
Després vam haver de creuar tot el poble, que és bastant costerut i n’hi havia molta gent i molts cotxes.

Travessat tot el poble enllaçàrem de nou amb l’antic traçat del ferrocarril on trobàrem una àrea de descans un tant abandonada. A continuació vam creuar un altre túnel que era llarguíssim i, malgrat tindre il•luminació calia dur llanternes ja que a voltes no es veia molt bé. A més de les parets del túnel hi emanava aigua i també hi havien goteres pel que el cami estava ple de bassalets i enfanganat.

Creuat el túnel vam haver de creuar-ne un altre però este era molt curtet i ja després travessàrem el Viaducte del Cascajar i seguírem entre camps d’oliveres i ametlers durant una llarga estona.

Així arribàrem a Caudiel on vam reomplir les botelles d’aigua en la font que n’hi havia al llavader. També vam descansar en l’àrea recreativa de las Tres Cruces.

Una volta vam haver descansat tornàrem per on havíem vingut a Altura pel mateix camí.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge

Via Verda de Ojos Negros Etapa 1: Algimia d'Alfara - Altura - Algimia d'Alfara

2011-06-28T20:33:00.007+02:00

El 26 de juny vam recórrer un tram de la Via Verda de Ojos Negros-Sagunto entre Algimia d’Alfara i Altura en bicicleta.

Iniciàrem la ruta a les afores d’Algimia d’Alfara on agafàrem la Via Verda i marxàrem cap a Altura. Seguint l’antiga línia del ferrocarril que anava al Port de Sagunt amb bones vistes d’Algimia d’Alfara i de la Serra Calderona

Després creuàrem un barranc pel Viaducto de Arguinas i vam proseguir paral•lels a l’autopista i posteriorment també a la línia de ferrocarril que puja a Barracas. Seguint el caminet vam creuar una altra trinxera i després una altra. Com que són una mica fondes hi creixien pins i arbres que feia ombra cosa que venia molt bé.

Al cap d’una estoneta vam abandonar el traçat orginial del ferrocarril i vam avançar pegats a una carretera i vam baixar a El Juncar. Allí vam reprendre el traçat original i el seguírem durant una llarga estona.

Pel camí vam creuar barrancs i trinxeres, també vam passar pel Mirador de Sot on vam parar a descansar una miqueta i disfrutar de les vistes.

Visitat el mirador continuàrem la Via Verda paral•lels a l’actual línia de tren on vam vore un enorme llac artificial que havien fet arran de la creació de les canteres que allí n’hi ha .

També travessàrem la zona cremada durant l’estiu del 2009 que poc a poc s’anava regenerant i també vam tindre bones vistes de la Serra d'Espadà Després d’això vam travessar pinades i camps de cultius. Pel camí vam passar per l’àrea de descans de Segorbe, que estava una miqueta abandonada; el Mas de Valero, la Rambla Monteros i una àrea de descans fins que vam arribar a Altura.

Allí, en un parc, vam descansar una miqueta.

A continuació vam tornar a Algima d’Alfara per on havíem vingut i vam acabar ruta.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge

IV Marxa Senderista per la Tinença de Benifassà

2011-06-13T22:25:00.012+02:00

El 5 de juny de 2011 vam fer la IV Marxa Senderista per la Tinença de Benifassà. Estava volta la marxa eixia de la Colònia Europa, a Fredes.

Arribàrem al Coll de Fredes sobre les 8.30 del matí. Allí havien habilitat un aparcament per a que tot el món poguera aparcar. Després baixàrem caminant al Restaurant Europa ja en la urbanització on havien muntat unes parades per la donar-nos tota la informació .

L'eixida de la marxa fou a les 9.00. Al principi caminàrem entre els xalets de la Colònia Europa i després baixàrem a la carretera per un antic camí. La seguírem una mica fins que enllaçàrem amb el GR-7 que ens va dur per una senda prop de la carretera, a Fredes on l’abandonàrem.

Allí a Fredes pujàrem per una pista forestal seguint un PR que, al cap d’una estona, abandonàrem a l’igual que també abandonàrem la pista forestla per seguir per una altra secundària i menys xafada que ens va dur al Mas de Trencaladres. Este mas es diu així perquè el terreny té tanta roca que trenca les arades i això és justament el que significa Trencaladres.

Les vistes de la zona eren molt bones

Després baixàrem al llit d’un barranquet que creuàrem i on abandonàrem també la pista forestal a l’agafar una senda. Esta no estava molt xafada però l’havien marcat bé i es podia seguir perfectament.La senda pujava per una pinada fins que arribàrem al Mas de Navarro on descendírem entre un carrascal cap a un barranc on el creuàrem a l’igual que també creuàrem una antiga pista forestal i pujàrem bruscament pel carrascal al Mas Blanc on també n’hi havien pins. D’allí anàrem a l’avituallament que estava propet però visitat abans la Font del Mas Blanc.

Als masos no podíem entrar ja que eren propietat privada així que no vam poder fer moltes fotos d'ells. Estes són les del Mas Blanc al qual sí que el vam poder fotografiar ja que passàvem pel seu costat.

Vam esmorçar ràpidament i després continuàrem caminant. Primer creuàrem una portera i seguírem pel camí que va al Mas d’en Roda entre un bosc de carrasques i pins.

Allí, al Mas d'en Roda, vam baixar entre les cases cap al Riu de la Canal per una senda entre un espés carrascar que a voltes no estava molt definida però es podia seguir bé. Mentre baixàvem poguèrem disfrutar de les bones vistes que teníem del Massís dels Ports

La senda era molt bonica i, a mesura que anàvem baixant, el bosc es feia més frondós i apareixien pins, boix, romaní,etc.

També creuàrem un barranquet just abans d'enllaçar amb una pista forestal.

Les vistes cap amunt des de la pista forestal eren bastant bones i es veia a la gent baixar per on nosaltres.

Al cap d’una estona enllaçàrem amb una pista forestal i continuàrem en direcció a El Boixar per una pinada i antics camps de cultius on trobàrem el Mas de l’Hospitalet, també abandonat i en runes.

Pel camí trobàrem un avituallament on vam poder reomplir les botelles d’aigua i era en el punt en el que s’enllaçava amb el GR-7. Este també era el punt on començava l’extensió a El Boixar que ja veiem.

Seguint el GR-7 entre antics camps cultivats per la pista forestal ens desviàrem per una senda bastant perduda ja prop de El Boixar i abandonàrem el GR al desviar-nos per una altra senda que ens va pujar al poble. Allí a El Boixar vam anar a pel dinar i per això vam haver de travessar tot el poble.

Al final arribàremal lloc on donaven el dinar per com que eren les 12.30 no ens vam quedar a dinar sinó que vam continuar la marxa i baixàrem pel GR-7 cap a Fredes.

Una volta vam haver agafat el dinar, baixàrem pel GR-7 visitant una àrea recreativa on n’hi havien dues fonts, paellers, taules i també hi havia un llavader.

A continuació enllaçàrem amb la pista forestal i desfèrem tot el que havíem fet. A l’avituallament pujàrem pel GR-7 al principi per una pinada i després per un bonic i dens carrascar.

Després d’estar pujant una estona arribàrem a una plana on ja no n’hi havia tant de bosc i arribàrem a la Colònia Europa alternant trams de senda i al final de pista.

Pel camí abandonàrem el GR-7 que anava a Fredes per a seguir una pista que ens va dur a la urbanització on finalitzàrem la ruta una mica abans de les 14.00.

Allí ens van donar la samarreta conmemorativa i també vam dinar, a continuació vam tornar a casa finalitzant la IV Marxa Senderista per la Tinença de Benifassà.

PD: El track el podeu vore a Wikiloc

El Castellar de Meca i el Rincón de San Pascual

2011-06-07T20:20:00.018+02:00

El dia 28 de maig vam fer una ruta per part de la Sierra del Mugrón amb el grup Rocacoscollà.La ruta la començàrem en una esplanada als peus de la Sierra del Mugrón on hi havia un aparcament que era dels propietaris de la finca al a que pertany i és per a la gent que va al Castellar de Meca.

Iniciàrem la ruta sobre les 8.00 del matí allí a l’aparcament i començàrem a caminar per un caminet on trobàrem un cartell sobre el Castellar de Meca.

Les vistes no eren bones ni per aproximació ja que la boira cobria totes les muntanyes i la zona en general. De seguida ens desviàrem fent camp a través per una pinada repoblada on enllaçàrem amb un altre camí bastant perdut.
Allí començàrem a bordejar la serra seguint aquell camí mig borrat.

Com que havia plogut l’herba estava mullada per tant les botes se’ns banyaren de seguida i, almenys jo, vaig estar tota la ruta amb aigua a les botes.

Estiguèrem una bona estona caminant pels peus de la serra passant per camps de cultius, zones de matolls on es pastoreja i inclús per un gran mas rehabilitat i que té un ramat de cabres, oques, gallines i demés animals.

A l’alçada d’aquell mas ja buscàrem un caminet que ens va endinsar en la serra entrant per un barranc on ja començaven a aparèxier bosquets de carrasques i savines encara que tot eren matolls.
Prompte arribàrem al Rincón de San Pascual on trobàrem l’Arc de San Pascual que és un forat fet en una roca que es troba enmig d’una esplanada.
A l’Arc de San Pascual trobàrem unes marques fetes en la roca.

Se diu que l’Arc de San Pascual fou un santuari ibèric però és només una suposició.

Visitat l’arc començàrem a ascendir a les crestes de la serra per una senda que prompte deixàrem per a seguir camp a través.
Una volta arribàrem a les crestes ja seguírem tota l’estona per elles entre una mica de boira. Les vistes sobre la Vall d’Ayora no eren gens bones ja que una densa boira la cobria tota i la serra frenava el seu avanç i dispersió de manera que quedava estancada als tallats de les crestes de la serra

Després d’estar caminant una esotna per les crestes de la serra paràrem a esmorçar i, una volta vam haver esmorçat, proseguírem la ruta per les crestes de la serra on trobàrem molts arcs naturals excavats en al roca. També paràrem a fer la foto de grup on vam vore a dos porcs seglars corrent per les faixes de la muntanya.
A poc a poc la boira va anar dissipant-se fins al punt en què ja no n’hi havia pràcticament i es podia vore tot el paisatge així que vam vore part de la Vall d’Ayora, part de la Meseta Meridional, el Mugrón, Alpera, etc.

A continuacio seguírem caminant i trobàrem una formació rocosa a punt de caure que s’havia trencat però no havia caigut i allí estava. Després d’això continuàrem caminant camp a través fins que ja començàrem a baixar un poc on ens endinsàrem en un carrascal on hi havia una gran hedra i unes quantes balmes.

Prompte arribàrem a un coll i ja vam iniciar la pujada al Castellar de Meca que estava situat en una mola.
Allí a la mola trobàrem algunes quantes restes del poblat: camins excavats en la roca, restes de l’antiga muralla, aljubs, fonaments de les cases, etc.
Després d’estar visitant el poblat durant una estona iniciàrem la tornada baixant camp a través i també per unes escales bastant empinades.

A continuació visitàrem un aljub i ja, entre camps d’ametlers, creuàrem el camí que a principi havíem agafat i baixàrem als cotxes per la pinada de repoblació.

A l’aparcament finalitzàrem la ruta.
PD: El track el podeu vore clicant la imatge.

La Serra del Carrascal de Parcent

2011-05-27T22:14:00.020+02:00

El dia 7 de maig fèrem una ruta en Parcent on, seguint el PR-V 158, recorregueren tota la Serra del Carrascal de Parcent seguint el track de Rocacoscollà.

Iniciàrem al ruta a Parcent i començàrem caminant per la carretera. El cel, aquell dia, estava encapotat i podia ploure en qualsevol moment però nosaltres, de totes formes, fèrem la ruta. De seguida ens desviàrem per un camí que ens baixà al llit d’un barranc que seguírem remuntant-lo.

Després d’estar caminant pel barranc, agafàrem una pista forestal que eixia a mà esquerra i, més avant, estava la carretera que puja a Tàrbena, la creuàrem i agafàrem un camí que eixia davant nostre.
Este camí estava asfaltat i discorria entre alguna casa, algunes terres cultivades, alguna propietat privada, etc. Però sobretot per una pinadeta.

El camí acabava en una casa on un cotxe tapava el caminet que eixia en front de nosaltres encara que no era cap problema. A continuació seguírem el PR per una ampla senda on l’ambient estava carregat d’humitat i la boira el que feia que no veièrem res i suàrem molt però poc a poc anàvem pujant per la senda.

Al final enllaçàrem amb una pista forestal asfaltada entre camps de cultius que ens dugué fins a la Font de la Foia de la que sí que rajava aigua però poca. Ací acabava la pista i ara caminàvem per una senda xafada entre zones de matolls on anàvem veient excrements de bous i vaques. El sender ascendia a poc a poc i, en arribar a un collet, ens desviàrem momentàniament per visitar la Cova dels Coloms on arribàrem ràpidament i entràrem. La cova no era molt gran però sí bonica ja que havien crescut bastants plantes i també n’hi havia una figuera a l’entrada que adornava la cova. A dintre també n’hi havia molta molsa.

Després d’haver visitat la cova tornàrem enrere fins a la senda principal on esmoràrem.
Una volta vam haver esmorçat continuàrem caminant cap amunt entre matolls, carrasques i pins.
Mentre pujàvem la boira començà a baixar ràpidament i poguèrem vore tot el que n’hi havia al nostre voltant que eren carrasques disperses i matolls. A més a més n’hi havia antics bancals ja abandonats i derruïnt-se.
Caminant creuàrem un barranquet, seguírem una mica més i la boira tornà a pujar però ja no ens agafà.

Al cap d’una bona estona caminant arribàrem a un xicotet pla on ja vam poder disfrutar millor de les vistes on veíem tots els núvols assentats a les valls i nosaltres per damunt. També veíem les muntanyes de la Serra del Carrascal de Parcent que anàvem a recórrer

A continuació proseguírem ascendint a les crestes de la serra on trobàrem marques d’un GR però no està catalogat ja que no apareix enlloc.

Caminant per la cresta també trobàrem punts blaus que ens orientaven. A voltes perdíem la senda i les marques però prompte les trobàrem. En aquella serra es veu que puja ramat ja que en moltes zones la quantitat d’excrements d’ovella o de cabra és molt gran.

Després d’estar caminant durant una bona estona ja teníem prop les antenes però abans ens desviàrem per pujar al pic més alt de la Serra del Carrascal de Parcent: la Penya des Carrascar. Ací la boira ja havia escampat als cims feia temps i inclús havia eixit el sol pel que les vistes eren ja molt bones i podíem vore la Serra de Bèrnia, el Coll de Rates, Tàrbena, la Vall de Pop, el Puig Campana, l’Aitana, el Montgó, etc. Al cim n’hi havia una barra de ferro amb un tros de cinta roja i blanca.

Visitat el cim baixàrem fins a unes antenes que estan en desús i continuàrem descendint. Aplegàrem a la Casa Forestal on trobàrem, una mica abans d’arribar, un vèrtex geodèsic.

Alli va eixir el guarda forestal i li preguntàrem si plouria pero ens va dir que no ja que els pluges venien del sud i si plovia seria poc així que seguírem tranquils de que no anava a ploure.

Baixàrem fins al Coll de Rates per una pista asfaltada per la carena de la muntanya amb bones vistes sobretot de Tàrbena. Al coll n’hi havia un resturant on compràrem botelles d’aigua ja que anava escassejant.
Allí al coll enllaçàrem amb l’SL-V 119 que ve de Xaló i allí al coll mor. Baixàrem per una senda fins a la carretera que creuàrem i visitàrem el mirador del Coll de Rates on es veia tota la Vall de Pop i les muntanyes properes encara que aquell dia no molt a causa de la boira que encara hi persisitia al fons, cap al nord.

Després de visitar el mirador continuàrem descendint per la senda en direcció a Parcent i, en arribar a un xicotet coll, abandonàrem l’SL ja que nosaltres anàvem a Parcent.

Al cap d’una bona estona descendint entre matolls on n’hi havia algun pi, alguna garrofera o alguna carrasca dispersa enllaçàrem amb una pista forestal que de seguida abandonàrem per a agafar de nou una altra senda ja amb poc desnivell que ens va conduir a un caminet entre camps cultivats fins a Parcent.

Després d’una estona caminant entre camps d’ametlers, tarongers i oliveres, arribàrem a Parcent finalitzant la ruta.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge

Presa de Benagéber-Bercuta-Chorros de Barchel-Presa de Benagéber

2011-05-23T20:17:00.012+02:00

L’1 de maig del 2011 fèrem una ruta pel terme municipal de Benagéber eixint des de les comportes de la presa. La ruta anava per les dues variants del GR-7 fent a més una extensió al Caserío Bercuta seguint el track de mascachapas.

Iniciàrem la ruta sobre les 9.30 del matí en un aparcament que n’hi ha a les comportes del Pantà de Benagéber.

Allí començàrem a caminar seguint el GR-7 per la variant de la Senda Pulpitillos i havíem d’anar per la carretera on deixàrem enrere les comportes i travessàrem un túnel pel que va la carretera on recomane dur llanterna ja que no n’hi ha llum i a voltes no veíem res.

Travessat el túnel continuàrem per la carretera fins que trobàrem un desviament i agafàrem la senda Pulpitillos.

Ara iniciàrem la pujada per una pinada i, pel camí, trobàrem un cartell del recorregut sobre el bosc mediterrani.

Continuàrem caminant per una senda al costat dels tallats molt bonica i amb molt bones vistes del canó del Túria.

El sender, al cap d’una estona, es convertia en un camí que seguírem per una bonica pinada.

Després d’estar caminant una estona per la pista forestal, ens desviàrem del GR-7 per un altre camí que ens dugué de nou al GR-7 però ja prop del Caserío Bercuta on travessàrem camps de cultius per un camí més ample.
Aquell caseriu no era molt gran però molts edificis estaven reformats i també n’hi havia una ermita. No obstant no ens quedàrem molt de temps allí sinó que continuàrem la ruta tornant per on havíem vingut però ara seguint en tot moment el GR-7.
A poc a poc abandonàrem els camps de cultius i ens endinsàrem en una pinada on connectàrem amb la variant del GR-7 que havém abandonat.

Seguírem el camí ja per senda baixant cap als Chorros de Barchel i per a arribar a aquestos primer havíem de descendir del tot find a baixar al riu Túria i des d’allí pujar als Chorros.

La baixada era molt bonica ja que discorria en tot moment per una pinada que donava molta ombra i les vistes del canó eren molt bones també.

Després d’estar baixant durant una llarga estona arribàrem al llit del riu el qual el creuàrem per un bonic pont on trobàrem una bústia del GR-7 per a signar-hi en ella.

Creuat el pont enllaçàrem amb una pista asfaltada que ens dugué a una altra i ja aquesta als Chorros de Barchel els qual ja havíem visitat en octubre de l’any passat.
Els Chorros de Barchel tenien bastant aigua, relativament ja que durant molt de temps no ha plogut quasi.Allí ens fèrem unes fotos i contemplàrem el paisatge.

Després continuàrem caminant per la pista forestal on tinguèrem molt bones vistes del canó del Túria.

Al cap d’una estoneta arribàrem al pantà de Benagèber finalitzant la ruta.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge.

El Montí (des d'Onda)

2011-05-13T21:04:00.020+02:00

El 27 d’abril fèrem una ruta a Onda on pujàrem al Montí seguint els tracks de Rocacoscolla i Daniel Alcalà encara que acabà lleugerament modificada.

Iniciàrem la ruta a les afores d’Onda i començàrem caminant seguint un PR creuant el riu Sonella primer i per una pista asfalda entre camps de cultius i, més avant, per uns xalets on els gossos lladraven bastant.

Passat tot aquest tram agafàrem ja una senda que discorria per una pinada i baixava a un barranc on connectàrem amb la senda dels Pepes.
La seguírem i estava molt ben conservada i neta.

Caminant trobàrem al Pi Nano, que és un pi que no ha crescut i s’ha quedat baixet.

Continuàrem caminant per la senda entre un frondós bosc de pins amb algún túnel vegetal i tot fins que eixírem del barranc on ens desviàrem del PR i tornàrem a baixar de nou al barranc que continuava sent bastant frondós.

Al final el barranc s’acabava i arribàrem a un coll on començàrem a pujar per la carena de la muntanya cap al Montí.

Hi ascendíem per bancals aterrats que antigament els cultivaven però ara formaven part del paisatge.

La pujada era una mica dura, sobretot per la calor que feia, però poc a poc anàvem pujant i, en una pinada on hi havia esplanada, paràrem a esmorçar.

Una volta vam haver esmorçat, continuàrem caminant per un bosquet de pins i, pel camí, trobàrem el desviament a la Caseta de Marimón a la qual anàrem i veièrem que hi havia col•locades en qualsevol lloc de la casa, que no tenia pràcticament sostre ni moltes parets, trossos de ceràmica que l’embellien.

La caseta era xicoteta però després coneixèrem el per què.

Visitada la casa, proseguírem caminant per la senda bordejant un turó i així reemprenguèrem la carena de la muntanya ja més a prop del Montí.

Després de pujar per la carena travessant zones de matolls amb alguns arbres, arribàrem a la cresta de la muntanya on travessàrem un bosc de pins rodenos i amb sureres encara que també anàvem alternant el bosc amb el matollar.

Així, i sempre en pujada, arribàrem al Montí Menor però res deia que aquesta muntanya fóra el Montí Menor excepte el GPS.

Allí ens fèrem unes fotos i contonuàrem caminant cap al Montí, que ja el teníem a la vista i al qual arribàrem prompte però les vistes des d’este no eren gens bones ja que no veíem res a causa del bosc de pins que hi ha al cim tanmateix sí que havíem pogut gaudir d’unes vistes molt bones des del Montí Menor on vam vore la Ràpita, l’Espadà i bona part de la Serra d’Espadà, els Òrguens de Benitandús, Onda, la Mar Mediterrània, el Desert de les Palmes, bona part de la comarca de la Plana Baixa i part de la alta, Castelló de la Plana, etc

Després d’haver pujat al Montí, baixàrem per on havíem vingut fins a un coll on agafàrem una altra senda, aquesta més tancada que les demés, que, travessant una pinada, enllaçàrem amb una altra més xafada que venia del Montí Menor. Continuàrem baxaint pel sender i ens endinsàrem en un altre bosc de pins .

Pel camí trobàrem la Font del Retor que, malauradament, estava seca.

Visitada la font continuàrem caminant per la senda en descens travesant zones de bosc amb molta ombra fins que enllaçàrem amb una pista forestal i, també, amb un SL. Allí ens trobàrem a un senyor amb qui començàrem a paralar i ens contà que totes estes sendes que n’hi ha i tots els cartells i les marques que no corresponen als PRs que n’hi ha per la muntaya les posen ell i dos hómens més. Ell s’encarregava, a voluntat pròpia, de netejar les sendes d’una zona mentre que els altres dos s’encarregaven de les altres i una d’elles és la senda Pepes que duu el nom dels dos que la netejen ja que els dos es diuen Pepe igual que la resta de noms de les sendes el nom els l’han posat ells. També ens digué que en la caseta de Marimón vivia un ermità ja fa moltíssims anys i que ara està mort.

Mentre anàvem parlant arribàrem on ell tenia el cotxe i ens despedírem d’ell. Seguidament tornàrem a agafar l’SL que havíem abandonat i baixàrem cap al riu Sonella seguint una senda, després passàrem a l’altra banda del riu i, entre camps de cultius abandonats, tornàrem al cotxe finalitzant la ruta.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge

III Marxa Senderista pel Desenvolupament Sostenible a Peníscola

2011-04-26T17:17:00.014+02:00

El dia 10 d’abril anàrem a la III Marxa Senderista pel Desenvolupament Sosteníble a Peníscola i fèrem el recorregut llarg de 22km organitzada per l'associasió Camí Vell. Enguany la marxa es feia per la Serra d’Irta i començava a la urbanització Font Nova.

Arribàrem allí sobre les 8.00 del matí, arreplegàrem els papers i estiguèrem esperant una estoneta fins que començara la marxa que ho féu a les 8.45 del matí. Abans de començar havien preparat una mica de menjar per si algú en volia un poc.

Començàrem a caminar per una pista forestal entre zones de matolls i antics camps de cultius entre una gran massa de gent.

A mesura que anàvem avançant la pendent es feia cada volta més pronunciada i la massa de gent cada volta es feia més compacta.

Arribàrem a un coll i començàrem a baixar cap al primer avituallament: el Mas del Senyor travessant una gran explotació agrícola on havien plantat majoritàriament oliveres.

Al Mas del Senyor, o millor dit, a l’àrea recreativa del Mas del Senyor, es dividien els dos traçats però l’aviutallament era comú per a la gent d’ambdós traçats.

En aquell avituallament hi havia taronges, botelles d’aigua, begudes isotòniques, etc.

Després d’haver parat a l’avituallament, seguírem la marxa coincidint en el recorregut amb el PR-V 194 que recorre bona part de la Serra d’Irta.

Caminàvem per antics camps de cultius que ara eren zones de matolls i més avant ens adintràrem en un barranquet on la senda anava paral•lela a aquest.

Seguint el camí per matollar i pujant al final de barranc fins a un coll, arribàrem al segon avituallament: el de la Mallada de la Rabosa.

En este avituallament ja es podien menjar entrepans però no teníem molta fam així que no menjàrem molt. Però a més també hi havien taronges (que les trobàrem en tots els avituallaments), begudes isotòniques, botelles, d’aigua, sucs, etc.

Quan ja haguèrem reposat una mica, continuàrem caminant per la Mallada de la Rabosa per la que encara passa ramat ja que hi havien excrements de vaca.

Pel camí també veièrem flors molt boniques i teníem unes bones vistes de Santa Magdalena de Pulpís i tota aquella vall. Seguint la vereda travessant zones d’arbustos per la cresta de la serra, arribàrem al tercer avituallament, el del Coll de la Palma. Allí n’hi havien taronges, begudes isotòniques, aigua, etc.

Una volta vam haver reposat continuàrem la nostra marxa en descens cap a la Font d’En Canes.

La baixada la fèrem travessant la capçalera d’un barranc per a passar a un altre més ample i baixàrem per la dreta creuant zones de matoll que antigament foren terrenys cultivats i, més avant, pinades.

Mentre baixàvem podíem gaudir d'unes vistes molt bones de la serra i, posteriorment, del mar.

Al final arribàrem a la Font d’En Canes on enllaçàrem amb una ampla pista forestal que seguírem en direcció ara al quart avituallament travessant una pinada i una zona de matolls.

Prompte arribàrem al penúltim avituallament que era el de la Caseta i es trobava a l’àrea recreativa homònima. S’anomena caseta perquè han conservat una caseta feta en pedra en sec.

Aquell avituallament tenia taronges ja tallades, botellins d’aigua, begudes isotòniques, trossos de carabassa, pomes caramelitzades, etc.

Feta aquella parada continuàrem la marxa ara cap a la costa seguint una pista forestal.

Pel camí travessàrem algún bosquet de pins i zones de matolls passant al costat d’un mas fins que arribàrem a la costa on agafàrem un passeig que ens dugué en un tres i no-res a la Platja del Pebret on hi havia fins i tot gent banyant-se.

Al costat de la platja estava l’últim avituallament amb el nom de la platja on hi havien botelles d’aigua i taronges, bàsicament.

Passat aquest avituallament ja no hi havien més i això significava que la marxa s’estava acabant però encara quedava una última pujada per fer que ja estaven avisant de que seria un tant dura, més que res per la calor que feia al ser migdia (la temperatura estaria rozant els 30ºC).

Prosseguírem caminant pel camí que voreja la Serra d’Irta per la costa i passàrem per la Platja del Russo i més avant abandonàrem el camí per a seguir per una senda on ja s’iniciava la pujada.

La famosa pujada la fèrem al principi per una pinada i més avant per zones de matolls. Va costar pujar a causa de la forta calor que hi feia però poc a poc aconseguírem pujar. Les vistes del mar eren molt bones ja que estava darrere nostre i molt a prop.

Ja dalt encara seguíem ascendint però el desnivell ja no era tan acosat com al principi i hi havia més bosc. Pel camí travessàrem el Despoblat d’Irta del qual no queda pràcticament res.

Al final arribàrem al primer coll que havíem pujat al matí i ja només quedava la baixada per pista forestal fins a la urbanització, baixada que férem ràpidament i a les 14.00 acabàrem la III Marxa Senderista pel Desenvolupament Sostenible de Peníscola.
A l’arribar agafàrem la samarreta i dinàrem asseguts on poguèrem.

Sobre les 15.00 ens tornàrem a casa.
PD: El track el podeu vore clicant la imatge.

El Peñablanca

2011-04-10T20:06:00.015+02:00

El dia 26 de març fèrem una ruta per Azuébar on pujàrem al Peñablanca pel paratge de la Mosquera. Iniciàrem la ruta sobre les 10.00 del matí on acaba la pista asfaltada que va a la Mosquera. Començàrem a caminar per una pista forestal entre zones de matolls amb algunes sureres paral•lels al Barranc del Sas veient passar tota l’estona ciclistes. Seguint la pista vam començar a trobar guals i en aquestos hi discorria l’aigua per lo que haguèrem de vorejar la pista foretal adintrant-nos en tots els matolls perquè creuar eixe gual pel camí era impossible. Poc a poc començava a aparèixer més i més surar fins que tot era un gran bosc de sureres. Pel camí baixaven rierols d’aigua que quasi el travessaven de banda a banda cosa que no pareixia molt normal després d’un hivern tan sec. Després d’estar caminant una llarga estona per la pista forestal on passàrem de caminar per zones de matolls pelades a discórrer entre un gran surar, ens desviàrem del camí agafant una senda en lloc d’aquest que anava per la roba esquerra del barranc. Aquell sender era molt bonic i estava ple de falgueres altes on també vam imclús vore un castanyer. La senda enllaçava amb un caminet després de creuar el rierol i des d’allí ja pujàrem a la Casa de la Mosquera per una senda en linia recta que eixia enfront nostre. De seguida arribàrem a la casa que estava bastant ben conservada (dintre del que cap) ja que es veia encara una mica la pintura de les parets. Visitada la casa seguírem pel PR-V 63.6 que l’enllaçàrem a la Casa de la Mosquera i començàrem l’ascens cap al Peñablanca. Primer passàrem els corrals que n’hi havia prop de la casa i, més avant i una volta creuat un barranquet, paràrem a esmorçar. Una volta vam haver esmorçat, seguírem la nostra maxa per una senda que travessava un bosc no molt dens de sureres en direcció a un barranquet. A l’arribar-hi la senda pujava encara més fent zig-zag on el surar era més dens i escoltàvem el soroll de l’aigua que baixava encara que, a l’estar oculta per la vegetació, no es veia quasi. Al final arribàrem a un coll on no hi havia gens de bosc, tot eren matolls però ja estàvem molt a prop del Peñablanca al qual pujàrem de seguida. Des del cim les vistes eren bastant bones, sobretot de les de les muntanyes de la resta del a Serra d’Espadà i una mica la Serra Calderona encara que, a causa del calor i de la conseqüent boirina, no es podia vore molt lluny així que només veièrem el Carrascal, el Bellota, el Puntal de l’Aljub, Aín, el Batalla, el Cerro Gordo, l’Espadà, l’Oronet, el Rebalsadors, etc

Després d’haver pujat al Peñablanca començàrem a descendre cap a un coll i d’allí pujaríem cap al Carrascal.

La baixada era molt forta ja que el desnivell de la pendent era alt i tanmateix havien netejat la senda i també vam vore que estava marcada amb fites.

El sender travessava un bosc de sureres i pins rodenos poc espés fins que, arribant al coll només hi havien matolls i surars.

Quan arribàrem al coll descansàrem i tornàrem a pujar cap amunt travessant un surar molt bonic. Al cap d’una estona vam arribar al desviament al Carrascal però no hi pujàrem sinó que seguírem la senda tornant.

El sender estava una mica tancat, que no intransitable, i s’arrapàrem una mica fins enllaçar amb el PR.

Una volta vam enllaçar amb el PR el seguírem per una zona sense bosc, només amb alguns pins, algunes carrasques i algunes sureres disperses creuant algun barranquet amb una mica d’aigua però no hi havia res rellevant.

Seguint la senda arribàrem a un coll on abandonàrem el PR i baixàrem per un barranquet en direcció a la pista forestal de la Mosquera.

Esta zona l’havien netejada no fa molt la senda inclosa.

Baixant pel sender vam vore que pel barranc caïa aigua i, de fet, veièrem una xicoteta cascada al costat de la senda per la que baixava poc més que un filet d’aigua.

Després d’estar caminant una mica més per la senda eixírem a parar de nou a la pista forestal de la Mosquera que era per la que havíem vingut al principi.

Agafàrem aquest camí i tornàrem al cotxe finalitzant la ruta.

PD: El track el podeu vore a Wikiloc, clicant la imatge

Els Cims de la Casella

2011-03-29T19:07:00.003+02:00

El dia 20 de març fèrem una ruta per tot el Paratge de la Casella i part del de la Valldigna. En aquesta ruta pujàrem a tots els cims de la Casella i també seguírem el barranc homònim. Durant tota la ruta seguírem part dels traçats dels PRs 303, 304 i 38

Iniciàrem la ruta a les 9.30 del matí en l’encreuament del camí que puja al bar de la Casella i del camí que va a la Font del Garrofer. Començàrem a caminar en direcció al barranc de la Casella.

Seguint la pista forestal veièrem que passaven bastants cotxes de tot tipus a per aigua a la Font del Garrofer a la qual arribàrem de seguida. Allí no paràrem ja que no calia repostar aigua ni teníem espai. Ací a la font, la pista s'acabava i ja seguírem una senda que ens baixava al Barranc de la Casella. Allí al barranc la senda moltes voltes desapareixia ja que el PR anava el pel llit del barranc.

Aquell paratge era molt bonic ja que a voltes el barranc es feia molt frondós i donava molta ombra, en altres moments hi havien xicotetes poces (no arribaven a ser realment poces però sí n’hi havia aigua) on hi havien cullerots amb baladres, xops, pins blancs, rodenos, etc. En canvi altres voltes només hi havien matolls i el Sol entrava de ple.

També eixíem alguna volta que altra del llit ja que el barranc feia un meandre. En aquell barranc arribàrem inclús a trobar una surera. Al final i després d’una bona estona, eixírem del barranc per un altre més xicotet i veient ja la Font del Barber a la qual arribàrem en un tres i no-res.

A la font paràrem per esmorçar ja que n’hi havien taules amb ombra i anàrem a reomplir una mica les ampolles a la font però en arribar-hi vam vore que hi caïa molt poca aigua però de totes formes vam poder omplir-les encara que s’haguèrem d’esperar bastant.

Una volta vam haver esmorçat, agafàrem la pista forestal i seguírem cap a la Font de la Sangonera. Caminant començàrem a anar trobant ja pins i al final ja formaven quasi un bosc. Pel camí també trobàrem un ramat de cabres i veièrem al pastor. Seguint la pista entràrem al Paratge de la Valldigna i vam vore que havien fet repoblacions forestals amb carrasques i arbustos a més de netejar les voreres del camí. Al cap d’una bona estona ens desviàrem per un altre camí més estret ja prop de la Font de la Sangonera.

De camí a aquesta veièrem que hi havia una zona que no fa molts anys que es va cremar. A l’arribar a la Font de la Sangonera tornàrem a omplir les botelles d’aigua encara que l’aigua que caïa era molt poca.

Una volta plenades les ampolles enfilàrem cap el primer cim: el Puntal del Massalari. A mesura que pujàvem el bosc (el poc que n’hi havia) anava desapareguent progressivament fins que no quedaven més que matolls però n’hi havia una gran varietat d’aquestos ja que n’hi haven coscolles, argilages, romaní, etc.

Després d’estar pujant durant una estona per la carena de la muntanya ambunes vistes molt bones del mar, arribàrem al Puntal del Massalari des d’on vam vore tota la Depressió de València, l’Albufera, Cullera, Sueca, el Montdúver, la Ratlla, el Montgó, la Serra Caldeorna, el Massís del Montdúver, el Mar Mediterrani, la Serra de les Agulles, la Serra del Toro, la Valldigna, Simat de la Valldigna, la Vall de la Casella, etc.

Visitat el Puntal del Massalari continuàrem una mica més i arribàrem al Puntal dels Germanells que estava molt propet del primer. Després de pujar al Puntal dels Germanells caminàrem ja en direcció a la Ratlla.

Durant tot el camí vam estar veient excrements de cabres i també els matolls i les poques carrasques que n’hi havien estaven menjats per aquestes així que les cabres havien passat per allí.

De camí a la Ratlla passàrem pel Molló dels Quatre Termes on es veu que en aquest punt confluïxen quatre termes municipals.

Seguint el PR passàrem per un coll i ja arribàrem per fi a la Ratlla, el cim més alt de tota la Serra de Corbera. Allí hi havia una bústia i signàrem.

De sobte va començar a ascendir la boira i al cap d’una estona les vistes van quedar pràcticament del tot tapades pels núvols en direcció a la costa però no la visibilitat del camí, a l'oest i al nord així que no hi havia problema de seguiment de la ruta.

Una volta ens haguèrem fet unes fotos a la Ratlla, baixàrem en direcció a l’última muntanya: l’Ouet.

Estiguèrem baixant durant molta estona entre matolls fins que arribàrem a una plana on trobàrem pous que a l’igual eren forns de calç però no està clar què eren ja que només està el forat i res més. Després de baixar i de planejar trobàrem un encreaument en el qual deixàrem per a un altre dia la cova de la Galera i ens tocà tornar a pujar de nou ja que anàvem cap a l’Ouet però la pujada, encara que dura, era curta i prompte ja estàvem al cim on hi havia un antic observatori. Des d’ací es veïa millor la Serra de Corbera i també la part que correspon a la del Cavall Bernat amb el cim homònim però res més de nou.

A l’Ouet descansàrem una mica, contemplàrem el paisatge i una volta vam haver reposat continuàrem caminant ja de tornada al cotxe.

Tornàrem enrere una mica i ja començàrem a baixar per unes escales amb una barana de metall oxidada. Després la senda discorria entre matolls i més avant es feia més ampla i al final enllaçava amb una àmplia pista forestal que travessa tot el paratge.

La seguírem i passàrem per l’antiga casa forestal de la Casella, la reserva de cèrvol on no vam vore ni un i finalment arribàrem al Bar de la Casella després baixàrem fins l’encreuament on estava el cotxe i finalitzàrem la ruta.

PD: El track el podeu vore clicant la imatge

El Peñaparda

2011-03-07T19:37:00.011+01:00

El 26 de febrer pujàrem al Peñaparda des d’Osset seguint un track de Rocacoscollà.
Iniciàremla ruta a l’àrea recreativa del poble.

Començàrem a caminar per una pista seguint les marques del PR-V 176 entre camps de cultius però al cap d’una estoneta ens hi desviàrem i agafàrem una senda que anava paral•lela al barranc al qual a voltes hi baixàvem però de seguida tornàvem a pujar.

El sender estava molt xafat i molt ben marcat i discorria per un gran carrascal barrejat de diverses espècies de pins.

El bosc s’extenia perles muntanyes dels voltants.

Després de caminar durant molt de temps per aquella cuidada senda prop d’un barranc, començàrem a ascendir fins arribar a una pista forestal on el paisatge canvià bastant i el desnivell no era tan pronunciat ni de bon tros. Ací ja no hi havia boscos sinó alguna pinada no molt gran i molt pins no molt dispersos juntament amb savines.

Prompte arribàrem al desviament al Peñaparda i pujàrem al cim. Allí hi havia un vèrtex geodèsic i un refugiet molt xicotet amb una mena d’aljub. Esmorçàrem al costat del vèrtex i ens fèrem unes fotos. Des d’allí les vistes eren bones però no molt degut a una boirina així que només arribàrem a vore: la Salada, les estribacions del Massís de Javalambre, la plana de València, la Mar Mediterrània, Alcublas, la Serra Calderona, la serralada del Túria, Villar del Arzobispo, Oset, el Pic Pina, la Serra de Gúdar, el Penyagolosa, la Serra d’Espadà… i inclús el Montgó l’arribàrem a divisar.

Visitat el cim baixàrem i vam tornar al camí.

El seguírem i començàrem a vore camps de cultius arats.

Mentre anàvem caminant ens desviàrem camp a través per arribar fins a un mirador natural on veièrem lo mateix sols que ara ja podíem vore Andilla i no el mar. Prop d'allí també hi havia algun corral abandonat

Una volta vam visitar el mirador tornàrem fins al PR i el camí i els tornàrem a seguir.

La pista descendia i, poc a poc, començàrem a vore més i més bosc. En un repla el camí d’acabava i havíem de seguir per senda enter un carrascar.
El sender era bastant bonic i anava descendint progressivament per un preciós bosc de carrasques que donaven bastant d’ombra. Seguint la senda començaren a aparèixer pins i construccions antigues.

Al cap d’una estona enllaçàrem amb una pista forestal.
En l’unió de la senda amb el camí, hi havia una curiosa fletxa que indicava d’on eixia el sender.

Continuàrem caminant per la pista forestal fins que, en un encreuament i en un coll , ens desviàrem del PR per un camí més estret i molt menys transitat en ascens.
Seguint aquella pista creuàrem una línia d’alta tensió i després continuàrem per aquesta ja que era per on el camí ens duïa.

Al cap d’una estoneta la pista s’acabava i eixia una senda que seguírem.

Esta es desviava del traçat de la línia d’alta tensió la qual formava com un tallafocs i encara més ara que ho havien netejat recentment.

Caminant pel sender marcat per grans fites entre zones de matolls i carrasques, enllaçàrem de nou amb la línia d’alta tensió i seguírem per allí ja que teníem via lliure i amb bones vistes de les muntanyes dels voltants i d’una xicoteta vall que feia el barranc.

A voltes alternàvem una mica el traçat original de la senda amb el de la línia d’alta tensió fins que en un moment ja l’abandonàrem del tot i enfilàrem cap al poble que ja no quedava lluny.

Prompte entràrem ja en zones de camps de cultius i agafàrem una pista forestal que ens dugué fins a Oset.

Ja al poble caminàrem una mica més fins l’area recreativa i finalitzàrem la ruta.

PD: Podeu vore el track a Wikiloc clicant la imatge.