Les fonts de Xeraco i la Penya Negra

Una mica abans de les 7.00 del matí estàvem part del grup reunit a la gasolinera “Cary” mentre que una altra part del grup es trobava de camí al Camí de la Font de l’Ull per a iniciar la ruta.

A les 8.00 del matí ja ens trobàvem bona part del grup a punt d’iniciar la ruta, encara que no podíem perquè faltava una part del grup que encara no havíen arribat degut a que encara no havien donat la volta per a entrar al camí de la Font de l’Ull.

Una volta estiguerem tots escomençàrem a caminar.
Arribàrem al cap d’uns metres a un panell informatiu sobre el recorregut del PR-V 183 que recorría les principals fonts de Xeraco, passant per una xicoteta part del Massís del Montdúver, que no quedava gaire lluny de nosaltres.

El track seguia per una pista forestal, però nosaltre, al vore que també hi havia una senda molt xafada i també marcada com a PR la seguirem.
La senda anava a la vorera contrària de la que anava al pista.
El camí era molt bonic, sobretot respecte del que anàvem a vore hui. Tots dos camins (senda i pista) estàven marcats com a PR i vam poder seguir la senda molt fàcilment, sense cap problema de pèrduda.

Connectàrem amb una pista forestal i escomençàrem a seguir. La pista anava ascendint fent llaçades i pel camí ens vam trobar la Font de l’Olivera que era un xicotet manantial.

Continuàrem pujant i poc a poc la pista forestal cada volta es feia més estreta fins que va quedar reduïda a senda.
Després baixàrem cap a un pla que es diu “El Bancal” perquè és un pla (en aquest cas natural) que pareix un bancal ja que aquesta és la funció dels bancals: fer pla el terreny que està en pendent, així podíen cultivar millor les seues collites.
Ací Toni em va fer una foto amb la seua càmera nova i com que em la va enviar l’he posat ací.

Una volta vam arribar allí ens vam trobar amb uns quants obstacles: uns quants arbres calcinats enmig de la senda. El primer arbre que ens vam trobar el vam intentar moure entre Toni i jo, però no poguerem ja q ue el pi era prou gran i les branques cremades dificultàven els llocs per a poder agarrar-lo i moure-lo. El següent arbre, aquest era una mica més xicotet, el va apartar Kiquet en un tres i no res.

Ací, al Bancal també trobàrem la senda per la qual anàvem a tornar i provenia d’uns camps de tarongers.

Continuàrem baixant i descendirem fins al llit d’un barranc que, només creuar-lo haguerem de tornar a pujar fent zig-zag, ací alguns van aprofitar per a trèure unes bones fotografíes sobre la cua del grup.

Després d’açò continuàrem pujant i pujant al costat del barranc. Pel camí ens trobàvem troncs caiguts per l’incendi que va tindre lloc fa dos o tres anys.

Continuàrem caminant per aquella senda i arribàrem a la Font de l’Escudella on trobàrem a un home que també estava fent aquesta ruta, però en sentit contrari.

Nosaltres continuàrem caminant passant per pinedes totalment cremades fins que arribàrem a una pista forestal on ens reagrupàrem . Ací decidirem o pujar camp a través cap a la Penya Negra i arribar fins a un xicotet mirador natural i contemplar unes vistes increíbles o bé seguir el PR per la pista sense pujar.

Després de parlar-ho una mica van decidir de qui vullguera que pujara a la Penya Negra qui no que es quedara a la pista.

A la pista a soles es van quedar uns quants, però tota la resta del grup vam pujar cap a la Penya Negra, que a molts va confondre (inclús a mi) i creiem que era una altra Penya Negra que es trova prop del Montdúver, separat per ell pel coll de la Rafaela.
No, aquesta Penya Negra no era.

Pujar camp a través no va ser molt fàcil degut a que la pendent i els matolls ens no han impedir prou. Una volta vam arribar al cim, pròpiament dit ens vam vore els camals dels pantalons i els teniem plens de ratlles negres. Ací molta gent no va voler seguir una miqueta més fins a un mirador natural que hi havia a 20 o 40 metres. Jo, personalment si que vaig arribar i vam tenir unes vistes increíbles del Montdúver (encara que el Montdúver l’havíem estat veien durant tot el camí), el Montgó, que sobreeixa d’entre la boirina on el que més destacava era el cap de Sant Antoni on es podia contemplar clarament que al final del cap hi ha un tallat en recte i era molt impressionant.

Ací José Manuel Roca va fer una panorámica en la qual apareixia jo i me la va enviar, per tant jo la he posat ací al blog. Des de la panorámica es pot vore a la dreta al Montdúver i a mi, al fons, molt difuminat que quasi no es veu; el Montgó, també al fons hi ha Xeraco, una xicoteta serra, la mar i uns quants camps de cultius. Al centre hi ha una xicoteta vall on han plantat alguns cuntlius de reagdiu. A l’esquerra es pot contemplar els parets d’un barranc, un pla i la pista forestal que anem a seguir.

Després de contemplar les vistes des de la Penya Negra escomençàrem a baixar camp a través entre els matolls.

Jo, al baixar anava corrent botant alguns matolls molt molt molt xicotets i algunes pedretes, però poc a poc els matolls van escomençar a fer-se més i més alts, alhora que la vegetació cada volta era més i més espessa fins la punt en que ja quasi no podia caminar i vaig haver d’orbir-me pas difícilment entre l’espessura dels matolls. Al final vaig aconseguir arribar “sa i estalvi” a la pista forestal on ens esperava una xicoteta part del grup. Després d’haverbaixat vaig vore’m les cames i part d’elles tenien puntets de sang per culpa de les aliagues que havien traspassat el teixit del pantaló i m’havien punxat les cames.

Una volta ens vam reagrupar continuàrem la pista forestal seguint el PR-V 183. De seguida ens desviàrem per una senda prou ampla i a l’arribar a l’alçada d’uns pins grans i vius esmorçàrem.
A l’esmorçar doncs hi havia moltes coses per a “picar” (com sempre): ametles, café amb llima, morro de porc, unes quantes botes de vi, galetes amb xocolata, galetes amb xocolata blanca, alguns fruits secs(a banda de les ametles), uns quants licors, etc…

Després d’esmorçar escomençàrem a baixar per una senda molt xafada on també teníem alguns obstacles per a entretindre-nos: alguns troncs de pins calcinats per un incendi produït quan un xic que es va desenamorar va cremar les fotos que tenia de la seua nòvia i les va llançar a un contenir prop d’on estàvem. Aquest contenidor estava lleugerament trencat i aquells dies van ser dies que va ufar prou el vent, per tant a causa de l’aportació d’oxígen dins del contenir que era on estàven les cartes van fer que les cendres s’encengueren i es donara lloc l’incendi que va cremar bona part del Massís del Montdúver, fa tres anys, al 2006.

Seguint la senda molt xafada i en baixada arribàrem a un camí asfaltant entre camps de tarongers. Caminàrem entre els tarongers i pel camí anàvem xarrant o agafant algunes mandarines. Seguint el PR ens desviàrem per una senda prou empinada entre matolls. La senda estava molt xafada, el que em fa suposar que aquesta ruta està molt concurrida.

Quan vaig arribar al desviament per anar al a Font del Xopet, vaig dir-li a Ángel si ens esperàvem per si volíen desviart-se a la font, però al final tiràrem amunt. Als pocs metres d’haver pujat jo em vaig parar per vore si veníen i es desviàven o no a la Font del Xopet. Un petit grup si que es va desviar, però els altres continuàren cap amunt.

Al final ens reagrupàrem tots en el Bancal on s’ajuntàrem amb la part per la qual havíem vingut, ací també ens esperava Ángel que era l’únic que no s’havia esperat. Una volta ttos reagrupats començàrem a seguir el camí de tornada.

Ja feia molta calor, el que va ser que ens cansàrem més del compte. Mentre caminàvem ens vam parar per a fer-nos la foto de grup…enmig del camí!! Encara que almenys la vam poder fer i ja depàs descansar una miqueta.
Després de fer 3! fotos de grup continuàrem caminant.

Tornàrem per una senda que va paral·lela a una pista forestal, que era per on havíem vingut.

Una mica abans d’arribar als cotxes vam decidir fer una altra “extensió”: ens desviàrem uns quants metres per a vore unes xicotetes, xicotetes cascadetes que proveníen d’una font que rebosava prou aigua. La característica especial que té aquesta font es que no l’han canalitzat gens, a soles li van posar un tub de ferro només sorteix l’aigua de la roca. Aquesta font era molt bonica i sobretot original, possiblement la font més bonica que hem vist a la ruta(que n’hem vist unes 3 o 4 fonts), perquè, a diferència de totes, aquesta formava unes cascadetes molt boniques.

Una volta vam visitar la font tornàrem als cotxes, on ens despedirem i ja tornàrem a casa.
PD: El track el podeu descarregar clicant l’imatge

Xodos - Sant Joan de Penyagolosa - Xodos

Ens vam reunir tot el grup a La Pinada a les 6.30 del matí. Arribàrem a Xodos una mica abans de les 8.00 del matí, però entre que ens preparàven es van fer pràcticament les 8.00 del matí. Escomençàrem a caminar seguint una pista forestal. Des de la pista podíem vore el Tossal del Marinet, el Penyagolosa i altres muntanyes.
Enllaçàrem amb el GR-33 que va de Castelló a Sant Joan de Penyagoloa (Vistabella del Maestrat), encara que únicament es sol recòrrer el tram que hi ha entre Les Useres i Sant Joan de Penyagolosa. Aquest tram també coincideix amb el Sender de la Lluna Plena o també el Camí dels Peregrins de Les Useres.
Mentre caminàvem per la pista forestal Pablo en digué que hui no anàvem a fer una ruta lineal sinó que anàvem a fer una ruta circular més llarga però més bonica, ja que si era lineal es faria una mica sosa i aborrida, sempre es millor per la ruta circular.

Seguirem la pista forestal prop d’un bosc de pins i carrasques on també hi havia algún roure que altre.
A l’alçada de la Font dels Possos abandonàrem la pista forestal i escomençàrem a caminar per una senda prou ampla. El sender estava molt ben marcat, ja que les sendes incorrectes estàven barrades amb branques de carrasques o pins.
La senda escomençava travessant un bonic bosc de carrasques on també hi havíen alguns pins. Pel camí la roba va anar escomençant a sobrar, de fet algunes persones passàren ràpidament a la màniga curta.
La senda pel bosc era molt bonica perquè anàvem envoltats d’exemplars prou grans de carrasques, cosa que no és molt normal vore. La pega que tenia aquesta senda es que el desnivell era molt fort i damunt en ascens.

Poc a poc abandonàrem el bosc de carrasques i pins. Escomençàrem a endinsar-nos per un pinar molt tupid.
De seguida va escomençar a bufar molt de vent que ademés era molt fred i de fet dos dies després el Penyagolosa ja està nevat, ha caigut la primera nevada, a 1814 m. sobre el nivel del mar (msnm).
Bufava molt de vent però de seguida el bosces tornà a fer dens i tupid, el que va fer que el vent no fora tan fort cap a nosaltres.
Seguirem una pista forestal que havíem enllaçat entre un pinar. La pista estava plena de cavallons i d’algunes pedres soltes que, juntament amb el desnivell que tenia es feia prou pesat caminar.

Abandonàrem la pista forestal i seguirem una senda en ascens, encara que no tant com el que havíem patit abans.
Al final eixirem a parar al Pla de la Creu on ens reagrupàrem i aprofitàrem per descansar. Ací al Pla de la Creu vam enllaçar amb un conjunt de pistes forestals, però nosaltres continuàrem seguint el GR-33 per una pista forestal.
Mentre caminàvem per la pista forestal vam passar al costat d’uns prats per a les pastures del Mas de Mor el qual vam passar al costat d’ell. Des de la pista vam poder vore tot el Pla de Vistabella. Seguirem la pista forestal i poc a poc escomençàren a haver cada volta menys arbres fins que el terreny es va quedar desprovist d’arbres, malgrat que a 10 metres hi havia un bosc especialmente de pins. Escomençàrem a desviar-nos de la pista forestal ja que així acurtaríem ja que els revolts de la pista fèien que el camí fora més llarg. Continuàrem caminant i descendirem fins al llit d’un barranc, el creuàrem per una senda i ens endinsàrem en un pinar molt alt on trobàrem un pi suficientment vell com per a que Jose em fera una foto en aquest arbre tan gran (possiblement a la foto no parega molt gran, però en realitat si que ho era i el que apareix en la foto es a soles una xicoteta part de tot l’arbre).

Continuàrem el GR-33 fins que arribàrem a Sant Joan de Penyagolosa sobre les 10.00 del matí. Una volta arribàrem a l’Ermitori de Sant Joan de Penyagolosa escomençàrem a buscar lloc per a esmorçar. No volíen esmorçar a les taules ja que estàven molt brutes aleshores escomençàrem a buscar algun altre lloc per esmorçar. Al final esmorçàrem en la soca d’un antic om, actualment mort.

A l’esmorçar, com sempre no va faltar res: teníem les botelles de vi de Riquelme, el café de Miguel i el nostre (els dos amb llima), una àmplia sel·lecció de galetes on hi ha de xocolata, sense xocolata o amb xocolata blanca, també tenim ametles, etc…
Aprofitant que hi havia un bar-restaurant Miguel es va comprar un entrepà que va ser l’enveja dels senderistes.

Després d’esmorçar escomençàrem a seguir el PR-V 79 que arriba fins a Lucena del Cid. Escomençàrem a pujar en direcció al Campament Lloma del Mig. Una volta arribàrem al campament en compte de desviar-nos per una senda que eixia a la dreta i bordejava el campament, abandonàrem momentàneament el PR i entràrem al campament.
Eixirem del campament i tornàrem a enllaçar amb el PR-V 79 el qual jan o abandonarem fins arribar al Barranc de la Teixera.

Poc a poc anàrem ascendint i ens endinsàrem per un bonic bosc de pins. Continuàrem caminant i poc a poc la vegetació es va fer cada volta menys densa fins que entràrem a les terres del Mas de la Cambreta on un incendi, fa anys, pel que es veu va arrassar una miqueta la zona, no molt ja que la part cremada es molt xicoteta.
Una volta entràrem al Mas de la Cambreta ens vam trobar un cartell que prohibila la recolecta de bolets, enara que no s’extranyàrem gens, per exemple a Fredes també ho prohibeixen si no tenien llicència o alguna cosa pareguda.

Escomençàrem a baixar fins al llit del Barranc de la Teixera on, entre un bonic pinar ple d’herba verda. Ací ens reagruparem i abandonàrem el PR. Seguirem per un estret camí entre aquest bonic pinar. De seguida arribàrem a la Banyadera on seguirem una pista forestal que baixa fins al Pla de la Creu. La pista passava per un pinar molt bonic i per unes quantes masies.

En compte de baixar fins al Pla de la Creu per a tornar a enllaçar amb el GR-33 baixàrem per una altra pista forestal per un pinar alt però jove. Pel camí trobàrem un PR que baixava directament fins al Mas de la Vela en compte de fer els revolts de la pista. Una volta vam arribar al Mas de Vela forem acollits pels lladrits d’uns gossos que eren els propietaris del mas. Al mas també trobàrem als amos que s’havíem montat un xaletet enmig del a muntnaya, amb plaques solars i de tot.

Des del mas vam tenir unes vistes al·lucinants sobre tot el Barranc del Mas de la Vega que estava cobert de bosc. Ací abandonàrem el PR i buscàrem una senda que eixia a l’esquerra i que anava entre els cingles del Marinet i els tallats del Barranc del Mas de la Vega.
La senda s’endinsava en un carrascal preciós, tant que, compartint l'opinió de Riquelme va fer que la senda s’em quedara curta. El sender era molt bonic ja que les carrasques feien autentiques bòvedes que servien de pantalla protectora de rajos solars i per tant generava una ombra que donava gust gitar-se i ademés el terra estava totalment cobert de brota, pareixia que hi haguera un llit i tot.

La senda estava molt xafasa i no tenia cap pèrduda i ademés també hi havien alguns fites. Seguiny el sender eixirem a parar a una pista forestal que seguirem entre un pinar
Ja ens trobàvem prop de Xodos i al desviar-nos per un antic camí empedrat vam poder tenir unes bones vistes sobre Xodos.

Escomençàrem a baixar per una forta pendent fins al Barranc de Xodos, al creuar-lo no vam fer més que pujar. Després de creuar el barranc en compte de seguir la senda pràcticament tot el grup vam escomençar a pujar cap a Xodos camp a través. Exagerant l’escena es podría haver dit que estàvem “invaïnt Xodos” perquè pareixiem els antics guerrers medievals pujant per la muntanya volent conquerir el poble.

La pendent que tenia aquesta ultima pujada era increíble, el terreny, pareix que no, però una mica més de pendent i ja era vertical.

Al final arribàrem tots a Xodos, on teníem els cotxes, ens despedirem I tornàrem a casa.

PD: El track el podeu descarregar clicant l'imatge, a Wikiloc.

Pic Ropé i les Coves de la Garita

Ens reunirem, a les 7.00 del matí tot el grup de Rocacoscollà a la gasolinera “El Pont” a l’eixida 337 de l’A3.

Arribàrem a Chera sobre les 8.00 de matí. Aparcàrem al costat de l’Alberg Municipal encara que uns diuen que és un hostal.
Només arribar a Chera vaig escomençar a fer ús del track que em va passar Pablo i el qual també l'estava utilitzant José Manuel i Pablo.

Escomençàrem a caminar amb un dia explèndid; pocs núvols, no molta calor (per ara)….

Seguirem el carrer costa amunt fins que poc a poc la quantitat de cases va anar disminuït i va haver un punt on empalmàrem amb una pista forestal. La pista forestal travesava camps de cultius on, especialemnt hi havíen plantas ametlers i oliveres. Caminàrem per la pista forestal en direcció al Pic Ropé o Pic Chera. Poc poc ens anàvem allunyant del poble. Per la pista forestal vam estar a punt de vore un porc senglar que va creuar la pista i baixava cap al barranc. Al porc senglar a soles el va vore ma mare i va dir que havia estat molt prop de nosaltres i si haguerem anat una mica més ràpids l’haguerem aconseguit vore, per desgracia no.

Continuàrem seguint la pista forestal fins que ens desviàrem per una senda seguint el PR-V 101. Al cartell deia que tardaríem a pujar al Pic Ropé 1 hora i 30 minuts.
Escomençàrem a pujar per una senda. La senda al principi no tenia molt de desnivell, però després si i molt de fet la senda a soles tenia poc desnivell els primers metres després s’anava empinant.
El sender anava fent moltes llaçades entre els matolls fins que al final arribava a, cim.

Una volta arribàrem tots al cim ens anàrem fent fotos al vèrtex geodèsic.Havíem tardat en pujar al Pic Ropé al voltant de 35 minuts.

Allí també trobàrem un panel informatic sobre la composició del sòl de la fosa de Chera. Al cim Pablo va trobar una taula darrere d’una caseta per al guardes forestals on esmorçàrem. A l’esmorçar no hi va haver vi, però si ametles, galetes de xocolata, café, galetes de xocolata blanca, suc de taronja, cacahuets, morros de porc, pacharán i un licor d’herbes. Hui donava la casualitat de que era l’aniversari de José Miguel i per això va dur un licor d’herbes.

Després d’esmorçar vam tornar al vèrtex i prop d’allí ens vam fer la foto de grup.
Una volta ens vam fer la foto de grup seguirem una pista forestal entre un xicotet bosc de carrasques molt jove. Continuàrem la pista forestal fins arribar a un encreuament on abandonàrem el PR i seguirem una pista forestal prou abandonada i estreta. La pista travessava un bosquet de carrasques i, pel camí trobàvem, a la vora del camí algun xicotet prat. Pel camí vam poder vore la senda per la qual havíem pujat, la veritat es que el sender tenia un desnivell considerable.

Seguirem caminant per la pista forestal i poc a poc abandonàrem el bosc de carrasques i continuàrem caminant per la pista entre matolls. La pista anava descendint prou. Al final l’abandonàrem i escomençàrem a seguir el curs del Barranc de l’Aigua.

La senda que discorria pel barranc no estava molt coberta pels matolls encara que les carrasques feien que haguerem d’apartar les seues branques per poder passar. Pel barranc vam poder vore prou bé uns tallats que havíem vist mentre baixàvem per la pista forestal. També poguerem vore el pobe de Chera i una vall xicoteta formada pel barr

anc que estàvem seguint. A aquesta vall hi destacàven uns xops amb les seus fulles groguenques

Al final desembocàrem en una pista forestal la qual seguirem.
Continuàrem caminant per un conjunt de pistes forestals entre camps de cultius fins arribar a un paratge conegut com les Coves de la Garita.

Estiguerem visitant les coves que hi havíen al paratge on s’havia creat una ruta circular no gens llarga amb alguna que altra extensió per a vore algunes coves.

Les coves eren molt

boniques i fèrem bastants fotos. Després d’haver visitat unes coves vam anar cap a una cascada on aconseguirem posa

r-nos darrere de la cascada encara que ens vam mullar, però com que anàvem molt suats en

part s’agraïa.

Una volta vam fotografiar l’interior de la cascada vam visitar

una altra cova que

estava dalt de la cascada després vam anar a

una àrea de descans on hi havíen

uns cirerers que fèien una ombra increíble i unes taules per a dinar. Allí estava pràcticament tot el grup ja que José Manuel, Núria i Paco

van anar a fer “espeleología” per l’interior de l’ultima cova que havíem visitat. Una volta estàvem tot el grup vam tornar per uns camins entre camps de cultius, epsecialment de secà: ametlers i oliveres i arribàrem als cotxes on tornàrem a casa.

PD: El track el podeu trobar a Wikiloc.