Pic Ropé i les Coves de la Garita

Ens reunirem, a les 7.00 del matí tot el grup de Rocacoscollà a la gasolinera “El Pont” a l’eixida 337 de l’A3.

Arribàrem a Chera sobre les 8.00 de matí. Aparcàrem al costat de l’Alberg Municipal encara que uns diuen que és un hostal.
Només arribar a Chera vaig escomençar a fer ús del track que em va passar Pablo i el qual també l'estava utilitzant José Manuel i Pablo.

Escomençàrem a caminar amb un dia explèndid; pocs núvols, no molta calor (per ara)….

Seguirem el carrer costa amunt fins que poc a poc la quantitat de cases va anar disminuït i va haver un punt on empalmàrem amb una pista forestal. La pista forestal travesava camps de cultius on, especialemnt hi havíen plantas ametlers i oliveres. Caminàrem per la pista forestal en direcció al Pic Ropé o Pic Chera. Poc poc ens anàvem allunyant del poble. Per la pista forestal vam estar a punt de vore un porc senglar que va creuar la pista i baixava cap al barranc. Al porc senglar a soles el va vore ma mare i va dir que havia estat molt prop de nosaltres i si haguerem anat una mica més ràpids l’haguerem aconseguit vore, per desgracia no.

Continuàrem seguint la pista forestal fins que ens desviàrem per una senda seguint el PR-V 101. Al cartell deia que tardaríem a pujar al Pic Ropé 1 hora i 30 minuts.
Escomençàrem a pujar per una senda. La senda al principi no tenia molt de desnivell, però després si i molt de fet la senda a soles tenia poc desnivell els primers metres després s’anava empinant.
El sender anava fent moltes llaçades entre els matolls fins que al final arribava a, cim.

Una volta arribàrem tots al cim ens anàrem fent fotos al vèrtex geodèsic.Havíem tardat en pujar al Pic Ropé al voltant de 35 minuts.

Allí també trobàrem un panel informatic sobre la composició del sòl de la fosa de Chera. Al cim Pablo va trobar una taula darrere d’una caseta per al guardes forestals on esmorçàrem. A l’esmorçar no hi va haver vi, però si ametles, galetes de xocolata, café, galetes de xocolata blanca, suc de taronja, cacahuets, morros de porc, pacharán i un licor d’herbes. Hui donava la casualitat de que era l’aniversari de José Miguel i per això va dur un licor d’herbes.

Després d’esmorçar vam tornar al vèrtex i prop d’allí ens vam fer la foto de grup.
Una volta ens vam fer la foto de grup seguirem una pista forestal entre un xicotet bosc de carrasques molt jove. Continuàrem la pista forestal fins arribar a un encreuament on abandonàrem el PR i seguirem una pista forestal prou abandonada i estreta. La pista travessava un bosquet de carrasques i, pel camí trobàvem, a la vora del camí algun xicotet prat. Pel camí vam poder vore la senda per la qual havíem pujat, la veritat es que el sender tenia un desnivell considerable.

Seguirem caminant per la pista forestal i poc a poc abandonàrem el bosc de carrasques i continuàrem caminant per la pista entre matolls. La pista anava descendint prou. Al final l’abandonàrem i escomençàrem a seguir el curs del Barranc de l’Aigua.

La senda que discorria pel barranc no estava molt coberta pels matolls encara que les carrasques feien que haguerem d’apartar les seues branques per poder passar. Pel barranc vam poder vore prou bé uns tallats que havíem vist mentre baixàvem per la pista forestal. També poguerem vore el pobe de Chera i una vall xicoteta formada pel barr

anc que estàvem seguint. A aquesta vall hi destacàven uns xops amb les seus fulles groguenques

Al final desembocàrem en una pista forestal la qual seguirem.
Continuàrem caminant per un conjunt de pistes forestals entre camps de cultius fins arribar a un paratge conegut com les Coves de la Garita.

Estiguerem visitant les coves que hi havíen al paratge on s’havia creat una ruta circular no gens llarga amb alguna que altra extensió per a vore algunes coves.

Les coves eren molt

boniques i fèrem bastants fotos. Després d’haver visitat unes coves vam anar cap a una cascada on aconseguirem posa

r-nos darrere de la cascada encara que ens vam mullar, però com que anàvem molt suats en

part s’agraïa.

Una volta vam fotografiar l’interior de la cascada vam visitar

una altra cova que

estava dalt de la cascada després vam anar a

una àrea de descans on hi havíen

uns cirerers que fèien una ombra increíble i unes taules per a dinar. Allí estava pràcticament tot el grup ja que José Manuel, Núria i Paco

van anar a fer “espeleología” per l’interior de l’ultima cova que havíem visitat. Una volta estàvem tot el grup vam tornar per uns camins entre camps de cultius, epsecialment de secà: ametlers i oliveres i arribàrem als cotxes on tornàrem a casa.

PD: El track el podeu trobar a Wikiloc.

El Negrell

A les 6.30 del matí, quan encara era de nit ens reunírem tots a la Pinada. No feia molt de fred i allí José dugué una bolsa de mandarines que ens vàrem repartir ja que cadascú agafava les que volia, es servia ell mateix.

Arirbàrem a Fredes sobre les 8.50 del matí. Escomençàrem a caminar seguint les marques del GR-7 en direcció nord, cap a Catalunya. Seguirem una senda molt ben xafada que discorria encaixada per unes antigues parcel·les, hui en dia corbertes d’arbres.
Poc a poc deixàrem enrere les parcel·les i escomençàrem a trobar els primers aurons amb les fulles ja de color ocre, significava que ja estàvem a la tardor. Ací paràrem una miqueta per a reagrupar-nos i llevar-nos els abrics, ja que escomençàvem a entrar en calor. Seguirem caminant pel GR que estava molt ben marcat. La senda discorria en suau ascens per un pinar molt espés on també hi havíen carrasques i aurons, amb un sotobosc de boix. Pel camí teníem unes vistes del Barranc del Salt increíble: veíem una pineda molt espessa on destacàven els aurons amb els seus colors ocres.Continuàrem minant pel GR contemplant el paisatge en el qual ens trobàvem envoltats de pins i alguns aurons, mentre tots contemplàvem aquest meravellós paisatge que a soles el podem observar a la tardor les càmeres d’alguns ja escomençàven a tirar fum i això que encara no duïem molts quilòmetres (sobretot en relació a la caminanta que anàvem a fer). Seguirem la senda entre el preciós bosc que travessavem i arribàrem a una estreta pista forestal situada al paratge del Pinar Plà. Enmig de la pista hi havia un tronc caigut el primer de molts que ens trobaríem pel camí. Seguirem la pista molt animats i només arribar al Pinar Plà ens desviàrem per una senda on de seguida trobàrem una caseta on anotàrem el nostre pas pel GR. Seguirem caminant per una senda que era tan bonica que no tenia ni preu. També pel camí anàvem trobant-nos al “boletaires” que caminàvem sense rumb per la muntanya bucant rovellons.

Continuàrem caminant per una senda entre un pinar molt espés humit. A mesura que caminàvem ràpidament veíem que al terra hi havia com uns xicotets forats de com si hagueren escarvat les “boletaires”, però Pablo ens va dir que això ho fèien les porcs senglars i no els boletaires. Pel camí el grup es va dividir en dos: un es trobava més enrere on es trobava gran part del grup que anava una mica lent pel tema de les fotos ja que es paràven prou a fotografiar-ho pràcticament tot. L’altre grup estava format per Toni, Pablo i mon pare, ma mare, Lucia i jo (José Manuel C). Mentre caminàvem ma mare li va preguntar a Pablo:

-Quant falta per al refugi?
I Pablo li digué:
-10 minuts, però si ho fem corrent són 5 minuts
I així va ser con tots els del grup que asnava més adelantat ens posàrem a correr i arribàrem de seguida al Refugi de Font Ferrera.

Com que estàvem tan famolencs, amb uns quants troncs que hi havia prop del refugi on s’uneix el GR-8, amb el GR-7, amb un PR que arriba fins a la Sènia i amb els Estels del Sud. Una volta vma col·locar les otrncs per a que la gent, a mesura que anara arribant deixara alguna mica de menjar per a compartir-lo esocmençàrem a esmorçar abans de que vinguera la resta del grup. Al final ens vam juntar altra volta tot el grup i esmorçàrem.
A l’esmorçar, com sempre hi havia de tot: les almendres i mandarines de Jose i Mari, els morros de porc de Toni, el vi de Juan, galetes de tot tipus: de xocolata, “yayitas”, també nosaltres havíem dut café etc… Després del nostre variat esmorçar continuàrem caminant per la pista forestal (a vore qui s’alçava després de l’esmorçar) la qual de seguida la vam abandonar per seguir per una altra senda que ascens ens duía cap al cordell que separa Catalunya amb la Comunitat Valenciana. Una volta prop del cordell esocmençàrem a crestejar.

Mentre caminàvem vam poder vore el Barranc del Salt, la presa d’Ulldecona, i moltíssims i espectaculars barrancs plens d’arbres i tallats. Seguirem pel cordell i enllaçàrem amb una pista forestal no molt ampla. Seguirem caminant per la pista forestal. Seguint la pista ens aturàrem un moment. Al fons vam vore una llarga cadena de muntanyes que anàvem de est a oest o a l’inrevés. I donava la casualitat de que estàven nevades… eren….els Pirineus!!! Sense dutbe. De fet el dimecres passat havia hagut una important nevada i per això era llògic que estigueren nevats.

El dia estava eixint tan bó que havíem aconseguit vore l’altra banda de Catalunya, on hi ha uns 220-215 km aprox. de distància.

Després d’haver observat els Pirineus, com que vam voler atallar una mica camp a través.

Una volta al Negrell vam gaudir de les meravelloses vistes que teníem. D’una banda podíem veure: el Mont Caro, els Pirineus, la depressió de l’Ebre, part del Massís dels Ports. D’altra banda els Columbretes, el Penyagolosa, el Barranc del Salt, el Pantà d’Ulldecona, el Mar Mediterrani, el Delta de l’Ebre, etc…

Al Negrell ens vam fer la “foto de grup” i també Jose ens va fer una foto a nosaltres quatre.

Després d’haver contemplat les vistes des del Negrell continuàrem caminant camp a través en direcció al Puntal de la Devesa i, posteriorment cap al Punta de l’Enderrocat . Caminàvem camp a través, seguint alguna que altra fita que ens trobàvem a l’igual que alguna que altra senda. El paisatge continuava sent igual de bonic: boscos de boix i pi roig, on a voltes ens trobàvem amb algun que altra tronc caigut,fruit de l’incendi que va devastar la zona, la qual es recupera molt bé.
Seguirem caminant camp a través. Pujàrem al Puntal de la Devesa on ens trobàrem a un caçador que ens va dir que estava caçant porcs senglars i va anar a avisar pel walkie-talkie als altres caçadors per a que vagun en compte. Seguirem caminant amb un continu puja i baixa camp a través tornàrem a pujar i arribàrem al Tossal de l’Enderrocat (o puntal)on, també nes trobàrem amb dos troncs al terra i un caçador. Una volta ens trobàvem al Puntal de l’Enderrocat donàrem mitja volta deixat el Morral del Turmell per a altra ocasió.

Tornàrem al a pista forestal del Negrell per on havíem vingut avisant als caçadors de que ja ens anàvem.

Seguirem la pista del Negrell, pel cordell. Ens desviàrem per una senda que crestejava per la qual ja havíem passat abans. A mesura que caminàvem la vegetació es feia cada volta més i més densa fins al punt en que haguerem de reptar pel terra per a continuar avançant ja que el boix en impedia avançar. Gràcies a açò esomençàrem a recitar la frase “d’Indiana Jones y la Última Cruzada”: Sólo el penitente pasará.
Una volta vam creuar tots aquest tram amb excés de boix continuàrem. Una volta vam passar un coll el grup es va dividir en dos: un va seguir camp a través pel cordell i altre grup vam seguir per la senda entre el pinar. La senda llanejava i poc a poc anava descendint. Al final enllaçàrem amb un GR desconegut i amb un PR. Seguirem la senda pel bosc i poc a poc escomençàrem anar ascendint. Pujàrem més i més i més. La vegetació cada volta era menys densa fins al punt que ja no hi havien molts arbres, a soles un pal amb un trap que havíen col·locat. Havíem enllaçat amb el track que havíem abandonat. Una volta ja havíem empalmat amb el track ens paràrem en un replà per a vore si ja havia passat l’altre grup o si encara no havíen vingut.
Com que no els veíem Pablo es va posar a cridar a José Manuel pel walkie-talkie però no contestava.

Seguirem el track i enllaçàrem amb una pista forestal. Ací abandonàrem el GR i seguirem la pista forestal per la dreta.

Als pocs minuts (per no dir “als pocs segons”). Ens tornàrem a parar per vore si podíem contactar. Després d’alguns intents aconseguirem contactar. S’havíen quedat més enrere agafant revollons i ja estàven de camí.
Mentrestant nosaltres també continuàrem caminant. Abans de desviar-nos per una senda Toni va agafar uns pals i va fer una fletxa que indicava per on havíen d’anar.

La senda era en descens per un bosquet de pins i carrasques que de seguida desembocava a una pista forestal. A la pista forestal, aprofitant que estava asfaltad, Toni escomençà a dibuixar un sambori per a que l’altre grup s’entretinguera. Però clar Toni no s’enrecordava molt bé de fer el sambori així que Jose i Mari l’ajudàren i al final fèren el sambori.

Seguirem la pista forestal entre un dens carrascar del qual sobreeixien alguns aurons i pins. Continuàrem caminant i trobàrem un desviament escrit amb pintura a una pared rocosa que avisava de que eixia una sneda que baixava fins a Fredes, però nosaltres no seguirem per aquesta ja que hi ha una altra que ix des del Mas de Peraire i està molt ben marcada. Una volta vam arribar al Mas de Peraire vam vore que estava rehabilitat, que havíen fet una fundació, la fundació Enrique Montoliu. Havíen convertit el Mas de Peraire en una estació biològica. El carrascal que envolta al Mas de Peraire és una microrreserva i s'anomena: Microrreserva Carrascal del Mas de Peraire

Ací ens vam ajuntar les dos grups.
Des del Mas de Peraire vam poder vore Fredes, el Barranc del Salt i també un bosquet d’aurons que ho vam saber per la gran concentració de taronja al bosc.

Escomençàrem a buscar la senda que anava cap a Fredes. No va ser motl difícil, a soles vam haver de retrocedir uns passos i trobàrem unes fites que ens desviàven per una senda molt ben marcada amb fites i, posteriorment amb punts rojos i taronges.
La senda en si no estava molt xafada o bé la quantitat de brosta era tant que no deixava veure la senda, encara així la quantitat de fites que hi havia i, posteriorment la de punts taronges o rojos fèien que fòra difícil perdre’s per no haver estat atent als punts.
La senda travessava un carrascar molt dens, en el qual hi havia moment que anàvem acatxats per a que les branques no ens pegàren al cap. Pel camí enllaçàrem amb un barranquet que feia que la quantitat de vegetaxió fóra ligerament major i per abandonar-lo haguerem també acatxar-nos altra volta.

Abandonàrem el carrascal i només eixir del barranc vam passar de caminar per un carrascal a caminar per un bosc d’aurons, pins i carrasques molt bonic. Seguriem la senda prop d’un barranc . Mentre caminàvem trobàrem un altre tronc caigut on alguns es paràren a fer alguna que altra foto.
Seguint la senda trobàrem el desviament cap a una balma. La balma no era molt gran ni impressionant però des d’ella es podia vore el barranc del Salt, el Portell de l’Infern, el Mas de Peraire, etc..
Després d’haver visitat la balma continuàrem caminant per la senda sense cap problema de pèrduda.

Poc a poc la presència d’aurons va anar disminuint fins que pràcticament a soles hi havíen pins i algunes carrasques. Mentre caminàvem també trobàvem, en algunes clarianes del bosc algun “prat” i també trobàrem un xicotet mirador.
Continuàrem caminant i enllaçàrem amb una senda que baixa pel barranc del Salt i forma part del PR-V 75.2. Continuàrem pujant, més i més per una senda molt ben marcada degut a que si hi havia alguna senda incorrecta posàven una barrera de pedres.

Al final enllaçàrem amb una pista forestal i la seguirem fins que arribàrem per fi a Fredes.

Una volta en Fredes mon pare anà a comprar el “dinar” ja que nosaltres no savíem que havíem de dur-nos el dinar de casa i creíem que dinaríem al restaurant. Al final aconseguirem comprar uns bocates i ens unirem amb la resta del grup que ja estava asseguda a un xicotet prat al costat dels cotxes. Mentre dinàvem baixàven uns tot-terrenys que ens miràven en una cara molt extranya, encara que és normal; normalment la gent no sol dinar a les 16:30 hores en un prat.
A l’acabar de dinar anàren a prendre’s un café al restaurant, l’unic que hi ha a tot el poble. Després tornàrem als cotxes i ens despedirem.

PD: El track de la ruta es troba clicant a l’imatge.

El Baile

Eren les 7.00 de matí quan arribàrem a la Pinada en Gilet. Quan arribàrem ja estava bona part del grup reunit. Quasi no vam poder aparcar en la gasolinera ja que estava plena de recolectors de bolets i caçadors que es desplaçaven cap a l’interior en busca de bolets i animals. Ens costà prou aparcar però al final ho aconseguirem. Mentre esperàvem a bona part del grup (una altra part es trobava a El Toro) ens estàvem congelant perquè feia prou de fred però la gent arribà de seguida.
Mentre pujàvem per l’autopista en direcció a Terol hi havia un trànsit increíble no hi havíen cues de miracle de tanta gent que hi havia.

Quan arribàrem a El Toro, en concret al paratge de Los Vallejuelos la temperatura era a soles de…2ºC!!! hi havia fins i tot rosada. Ens constà prou aparcar els cotxes degut a la falta d’espai i a que el terreny estava en unes condicions pèsimes.
Al final aconseguirem aparcar tots els cotxes, ens posàrem les motxilles i ens posàrem a caminar. Hui també ens acompanyàven quatre carinyosos gossos. Escomençàrem a caminar cap a les 8.00 del matí amb l’herba coberta de rosada que, pel fred s’havia congelat. Pel camí vam vore com el Sol escomençava a sobreeixir per les muntanyes properes. Esocmençàrem seguint el PR-V 63.1 que per cert estava molt ben marcat. Escomençàrem pujant per una pista forestal entre uns xicotets prats congelats. Poc a poc escomençàven a aparèixer savines i més savines i poc a poc també aparegueren carrasques i ens endinsàrem en un bosc molt variant.
La senda era tota l’estona en lleugera pendent el que feia que no es fera tna pesat el recorregut. La senda era molt bonica i donava gust caminar perquè travessàvem un bosc de carrasques molt humit degut a la rosada que havia caigut aquesta nit.

Seguirem la senda sense cap problema. La senda empalmava amb una estreta pista forestal però de seguida continuàrem seguint una senda entre carrasques i savines també molt bonica. Mentre caminàvem seguint una estreta pista que havíem enllaçat seguint la senda ens van haver de frenar a laguns que anàem a la capçalera per anar reagrupant-nos. Poc a poc arribàrem al Coll Beltrán on escomençàrem a descendir cap a un barranc.
Una volta al barranc escomençàrem a remuntar-lo. Mentre el remuntàvem van anar aparèixent pins rojos que no solen ser molt comuns a la Comunitat Valenciana degut a que aquestos arbres són arbres eurosiberians i es un miracle que pugen habitar en les nostres terres de set també hi ha aquest tipus de pins a Massís del Penyagolosa i al Massis dels Ports i la Tinença de Benifassà . Seguirem caminant pel barranc. A voltes trobàvem sendes que, a l’igual que passava a la Rambla del Quixal a soles bordejàven una mica el llit del barranc per si plou molt. En el nostre cas, al no saber-ho o almenys al no afirmar-ho seguíem les marques del PR foren per on foren. Al final abandonàrem el barranc i escomençàrem pujant per una senda una mica perduda degut a la rosada i a que no sol estar freqüentada pels boleters i els caçadors però encara es podíem vore prou bé alguna marca de la senda. Escomençàrem a pujar poc a poc i arribàrem al Corral de la Canaleta. Seguirem una mica més la senda i enllaçàrem amb una pista forestal prou pedregosa. Seguirem la pista forestal i passàrem per la Mallada del Porc i la Casa Montera que es veu que encara s’utilitza ja que estava una mica arreglada. Quan arribàrem a un cert lloc escomençàrem a caminar cap a través per les muntanyes en direcció al Baile. Pel camí, al trobar una xicoteta explanada esmorçàrem. A l’esmorçar, estagueren inclosos a demés del café que vam dur amb llima (la recepta la vàrem aconseguir gràcies a Miguel quan anàrem a la Rambla del Quixal) i de dues botes de vi també hi hagué dues botelles de ví, per cortesía de Riquelme: un era de la Rioja i altre de Burdeos…tot un luxe juntament a les dues botes de vi que son omnipresents. Després d’esmorçar escomençàrem a pujar camp a través cap al Baile. Després d’haver pujat un puig haguerem de baixar fins a un coll on hi havia una pista forestal. Creuàrem en perpendicualr la pista forestal i tornàrem a pujar cap amunt tenint com a referència el Baile. Mentre pujàvem trobàrem uns corrals prop de nosaltres, jo em vaig desviar per a anotar el corral com un waypoint. Aquest corral es deia el Corral del Baile (que original). Una volta vam arribar la Baile no vam trobar l’orquesta (perquè en realitat el nom de Baile es refereix a un jutge ordinari de fa molt de temps. Aquesta información sense una orientació prèvia de Riquelme no haguerem pogut saber aquesta definició perquè no savíem que es tractava d’un ofici) i va ser quan Pablo va escomençar a posar la música que tenia al móvil. De seguida Almudena i Riquelme escomençàren a acompanyar l’orquesta.
Una volta estiguerem tots al molló ens fèrem la foto de grup. A banda de la foto de grup Jose també ens va fer una foto a la familia i ens la va enviar per correu i ací també la pose.Des del cim també vam contemplar unes meravelloses vistes del Penyagolosa, el Pina, Barracas, etc...
Una volta vam acabar de fer-nos la foto de grup escomençàrem a baixar altra volta camp a través seguint unes fites de pedres. Quan baixàvem camp a través havíem de bordejar, a voltes, les carrasques que feien un mur vegetal que ens impedia passar. Seguirem caminant i arribàrem a una pista forestal que provenia del coll que havíem travessat la seguirem i al pocs minuts haguerem de retrocedir ja que ens havíem passat un desviament per una antiga senda motl perduda però la poguerem seguir prou bé. La senda travessava un carrascar no molt vell ja que les carrasques no eren excesivament joves, pèro tanpoc eren molt grans. Seguint la senda anàrem a parar a una pista forestal on en front estava el Corral de la Canaleta. Una volta ens reagrupàrem seguirem una mica cap a la dreta la pista forestal i connectàrem amb la pista forestal que havíem abandonat i amb el PR. A partir d’ací escomençàrem a seguir el PR en direcció a Los Vallejuelos on havíem apracat el ctoxe. Escomençàrem a seguir el PR i només arribar al llit d’un barranc, Kiquet va abandonar el PR creguent que havia de seguir recte, però jo que anava una mica més enrere el vaig frenar una mica a temps advertint-li de la creu que hi havia marcada. En realitat aquest punt es una mica conflictiu ja que hi ha que fer un angle agut per a seguir el barranc en compte de remuntar-lo però en aquest punt no es distingueix molt bé cap a on es remunta i cap a on es segueix el curs a demés de que si algú va una mica despistat i no s’adona de la creu o possiblement estava tapada per la quantitat de gent que ho havia i segurament va ser per això però no va ser un aspecto molt rellevant. Mentre seguiem el cuRs del barranc just per on havíem vingut jo em vaig desviar per una senda que bordeja una mica el barranc i als 5 metres torna a conectar-se i clar mon pare es va quedar a l’entrada de la senda esperant a que eixira però en realitat jo ja havia eixit de la senda fa molta estona, Mentre mon pare “m’esperava” Kiquet també es va quedar en ell ajudant-li a buscar-me, però la senda quan entra fa un angle agut molt tancat i com que hi havia tanta gent i vegetació doncs mon pare no em va vore. Al final Kiquet es va adelantar una mica més i va anar pregutant per mi per vore si es que estava davant de la fila i…efectivament. Quan Kiquet s’en va assabentar li ho va dir a mon pare i seguirem caminant.

Eixirem del barranc i el sender escomençava a ascendir entre un bosc de carrasques en direcció al Coll Beltran.
Una volta vam passar el coll seguirem caminant per una estreta pista fortestal i just quan anàvem a desviar-nos per una senda algú va trobar, prop de la soca d’una carrasca i prop d’una llàntia d’oli ( hi ha que vore alguna gent com embruta) un bolet enorme que a soles van fotografiar uns quants.

Seguirem el sender ja en descens per un bonic bosc que carrasques que poc a poc perdia intensitat fins que arribàrem a “Los Vallejuelos” on finalitzàrem aquesta ruta.
PD: El track el podeu descarregar clicant a l'imatge o també podeu descarregar-vos el track de José Manuel desde Wikiloc o des de la seua pàgina: Rocacoscollà