PR-V 176: Alcublas - Osset - Alcublas

El dimarts, José Manuel Roca, proposà una ruta entre Alcublas i Osset (Andilla). La ruta seguia, en tot moment, el traçat del PR-V 176 incloent alguna variant. Aquesta ruta està també descrita al llibre d’Esteban Cuéllar, Caminando por la Comunidad Valenciana 1, pàgs 172-179.

El dissabte, escomençàrem la ruta sobre les 8.00 del matí a Alcublas, a la Font de la Glorieta. Al principi caminàrem entre camps de cultius, especialmente d’ametlers. De srguida ens adintràrem al Barranc del Pozuelo on veguerem algunes restes de la Guerra Civil Espanyola. Caminant pel barranc no vèiem pràcticament cap marca, però, segons els tracks cassolans i algunes marques que trobàvem, anàvem bé. Al cap d’una estoneta abandonàrem els camps de cultius i ens endinsàrem en un bosquet de pins i carrasques. De seguida arribàrem a una bifurcació on el PR anava per dos llocs:

-1er: El PR pujava per una “pista forestal” i, després, s’unia amb l’altra variant.
-2on: El PR remuntava el Barranc del Pozuelo durant una bona estona i després es desviava del llit del barranc per unir-se amb l’altra variant.

Nosaltres pujàrem per la pista forestal ja que després baixaríem pel barranc.
La pista forestal per la qual pujàvem estava en un estat penós ja que per tot el camí de pujada ens trobàrem roques prou grans i moltíssimes pedres, tantes que això pareixia una mini-pedrera que costava prou de pujar. Ja al final de la pujada trobàrem un corral on ens reagrupàrem. Després continuàrem caminant per la pista forestal, que ja es trobava en un estat considerablement millor que abans, i veguerem per on baixava l’altra variant del PR-V 176.
Al cap d’una estoneta ens desviàrem per una senda a l’esquerra entre pins i carrasques que ens dugué a una altra pista més estreta. Pel camí ens anàrem trobant fites prou grans que ens van ajudar prou a orientar-nos, ja que les marques del PR per sí mateixies a voltes no són suficients per indicar el recorregut del PR.
Mentre baixàvem per la pista forestal entre un pinar trobàrem un xicotet corral completament derruït on vaig tindre una mica de confusió sobre el traçat del PR ja que al llibre d’Esteban Cuéllar les indicacions em van confondre prou, sobretot quan estava elaborant el track amb el Google Earth, però ací en realitat no hi ha cap confusió en res perquè el que cal fer és descendir per la pista forestal. A l’arribar a un xicotet camp llaurat esperàrem a la gent i seguírem caminant. Seguírem una senda que ascendia lleugerament entre matolls on, voltes, ens trobàvem amb algún pi o carrasca .

Al final eixirem a parar a un camí que ens duïa a Osset. Mentre seguíem el camí, per a acurtar una mica, atallàrem per unes sendes entre camps de cultius que sempre eixien a parar al camí asfaltat. Ja prop d’Osset haguerem de creuar un altre barranc on també trobàrem, a les parets del barranc, restes de la Guerra Civil Espanyola.
Una volta arribàrem tots a Osset anàrem a una area recreativa per esmorçar.
A l’esmorçar, aquesta volta en taules, hi havia pràcticament de tot: vi, ametles, café, altres frutis secs, xocolata, galetes de xocolata, mistela, patxaran…i fins i tot Kiquet va dur una coca de llanda, feta per la seua dona, que estava boníssima.Després d’esmorçar tornàrem per on havíem vingut. Pujàrem per la senda que havíem baixat, passàrem al costat d’un corral prou ben conservat, descendirem per una senda entre matolls a un camp llaurat.

La senda descendia entre un pinar barrejat amb carrasques cap al Barranc del Pozuelo.

Seguírem el curs del barranc una bona estona.

Hi hagué un moment en el qual ens desviàrem per una senda a la dreta entre uns pins, però de seguida haguerem de tornar al llit del barranc ja que ens avisaren pels walkie-talkies. Ja altra volta al llit del barranc el seguírem.

Pel camí ens trobàrem amb uns quants canons xicotets i molt estrets.

Mentre caminàvem pel llit també trobàrem alguns bosquets que ens donàrem prou ombra. Al final enllaçàrem altra volta amb la pista forestal.

Ací unes quantes persones del grup continuaren per la pista forestal cap a Alcublas, però la resta del grup ens endinsàrem pel barranc. Aquesta part del barranc era molt bonica ja que a l’haver tants arbres ens donaven molta ombra i la vegetació era més exuberant.

Al final enllaçàrem amb la pista forestal entre camps d’ametlers i arribàrem a Alcublas on ens fèrem la foto de grup a la Font de la Glorieta, finalitzant la ruta.

PD: El track se’l podeu descarregar clicant l’imatge.

El Castell de la Reina Mora

El dissabte, afegint-nos a la ruta proposada per José Manuel i guiada per Mariano, pujàrem al Castell de la Reina Mora, d’Alfàndec o de Marinyen, es pot dir de les tres maneres. A aquesta ruta acudirem un total de 38 senderistes, alguns d’ells nous.
Escomençàrem la ruta al costat del Monestir de Santa Maria de la Valdigna, a Simat de la Valldigna, sobre les 8.00 del matí. Iniciàrem la ruta amb un bon dia, el cel estava ras i no bufava molt de vent. Escomençàrem la ruta caminant per uns camps de tarogers. Arribàrem a l’ermita de la Xara. Després travessàrem un xicotet barranquet que, gràcies a les pluges i les nevades, duia aigua, de fet haguerem de col·locar pedres per poder creuar el barranc sense mullar-nos. A continuació, entre camps de cultius, especialmente de tarongers, arribàrem a la font de La Fontarda, una font enorme on l’aigua ix del terra i forma una xicoteta poza. D’aquesta font ix moltíssima aigua per a ser una font, ja que pràcticament totes les fonts a soles tenen un o dos tubs per on ix l’aigua, malgrat hi ha fonts que en tenen 50 tubs d’eixos. Allí, a La Fontarda, fèrem unes quantes fotos, ens reagrupàrem i seguirem. Caminant, caminant entre camps de tarongers arribàrem a la base del Castell d’Alfàndec d’on arranca una senda que puja al castell. Pujàrem al castell de la Reina Mora i contemplàrem les vistes de la zona.

Visitàrem per damunt el castell: pujàrem a la torre més alta on fèrem fotos i després baixàrem.

En realitat el castell no té gaire coses, de fet no té res més que uns aljubs, una torre en runes i una xicoteta esglèsia, el que passa és que el castell està en un estat penós de conservació i no es sap molt bé quina és cada part del castell.

Una volta vam visitar el castell pujàrem per una senda recuperada recentment per Mariano. La senda ascendia cap al Pla de Cucóns.

Mentre pujàvem per la senda vam poder contemplar el tamany d’algunes coscolles i altres matolls que possiblement superaven els 2m d’alçada. Seguint la senda molt ben recuperada arribàrem al Pla de Cucóns.

Ací un incendi produit fa uns anys arrasà part del pla. Alguns pins es salvaren de l’incendi i aconseguiren sobreviure. Ja eren els 10.50 del matí quan la gent ja començava a protestar sobre l’hora d’esmorçar i és que ací al grup Rocacoscollà tenim un sindicat molt estricte amb l’hora de l’esmorçar que és a les 10.00 del matí. Mentre baixàvem per una pista forestal que travessava tot el pla i arribava fins a les Foietes que té una xicoteta urbanització veguerem que part del pla havia estat repoblada. Mariano ens digué que havien repoblat fa poc i ho havien fet amb carrasca (que no amb coscolla, que és diferent) per a introduir-la degut a que el pi de seguida es bota foc i origina grans incendis.

Al final esmorçàrem en un xicotet mirador natural amb vistes al mar i al Montdúver, entre altres coses. A l’esmorçar, com no, no falta res, i és que siguent 38 senderistes, com no va a haver menjar, com per exemple: mistela, café, galetes de xocolata, morro de porc, ví, etc. Després d’esmorçar continuàrem baixant per la pista forestal en direcció a les Foies. Per no caminar tant per pista forestal i per acurtar una mica el recorregut Mariano ens guià camp a través entre antics bancals per conectar ràpidament amb el PR-V 51. Una volta connectàrem amb aquest PR seguirem la sneda en direcció a les Foies. Pel camí poguerem contemplar les vistes que eren precioses. Podiem vore-ho pràcticament tot: el Montdúver, el Penyalba, Tavernes de la Valldigna, la Serra de les Agulles, la Serra de Corbera, la Valldigna, el Pla de Cucóns, Xeraco, el Picaio, La serra Calderona, l’Alt de les Creus, la Mar Mediterrània, Cullera, La serra d’Irta, el Penyagolosa, etc. Continuàrem caminant i arribàrem a les Foies.

Baixàrem fins a la Font Nova. Ací hi havia tanta aigua de la neu i la pluja que s’eixia, de fet l’aigua pel tub eixia a molta pressió i per la paret de la font també queia aigua de tanta que n’hi havia. Ací descansàrem una miqueta i algú s’entretingué al xicotet parc que havien construït, revivint les moment de la seua infància. Després travessàrem tota l’urbanització i, ja apunt d’eixir, ens digueren que un xicotet grup s’havia perdut. Paràrem una estona fins que uns quants tornàren a la Font Nova i seguiren una altra variant que posia ser el camí que havia seguit aquell grup. En canvi la resta del grup continuàrem baixant cap a Simat de la Valldigna. Eixírem de l’urbanització i escomençàrem a baixar per una bonica senda a tram empedrada. La senda baixava per un bonic barranc cap a Simat de la Valldigna. Pel camí passàrem prop de la Font de l’Escudella. Mentre baixàvem les vistes continuaven sent molt bones i encara poguerem fer unes últimes panoràmiques mentre ens reagrupàvem.

Al final eixirem a parar als camps de tarongers, ja prop de Simat de la Valdigna. Creuàrem el rierolet i passàrem una última volta per l’ermita de La Xara, una antiga mesquita àrab. Per fi arribàrem al poble on ens esperava aquell grup que s’havia perdut. En realitat no s’havien perdut, a soles s’havíen equivocat de camí i havien baixant per una altra variant que no passava per l’urbanització i, creguent que eren els últims havien baixant veloçment cap al poble i, quan s’adonaren de que el grup no estava ací sinó a les Foies ens esperaren durant una bona estona.

Una volta estàvem tots entràrem al Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Ací ens fèrem la foto de grup, al costat d’una font, després tornàrem als cotxes i finalitzàrem la ruta.

PD: El track se’l podeu descarregar clicant l’imatge, a Wikiloc.

El Benicadell

Ahir, unint-nos a la prosposta de José Manuel de la seua pàgina Rocacoscolla, pujàrem al Benicadell des del Ràfol de Salem, a la Vall d’Albaida. La ruta era prou llarga perquè eren 20km, però el desnivell no era molt alt.

Iniciàrem la ruta a les 8.00 del matí al Ràfol de Salem. Escomençàrem a pujar per un bosc molt bonic de pins situat a l’ombria del Benicadell. Arribàrem al Coll del Portet, ascendirem per carrils una mica estrets entre grans masses de pins, la majoria amb les copes o algunes branques trencades, altres pel terra i alguns pocs en bon estat degut a les fortes nevades que van caure i al fort vent que va bufar.
A l’ arribar a una bifurcació on el PR anava per tots dos camins (a l’igual que el track.). Estiguerem discutint una mcia per on anàvem a anar ja que un podia servir-nos per a pujar al Benicadell i altre per a baixar-lo. Al final optàrem per seguir el camí a l’esquerra que, a l’igual que l’altre discorria pel bosc.
Eixírem a parar a una pista forestal i de seguida arribàrem a la Casa de les Planisses on ens esperava Luis Gispert, que havia pujat des de Beniatjar.

Després continuàrem caminant per la pista forestal fins que arribàrem a l’inici de la senda que ascendeix al Benicadell. L’ascens no era molt dur degut a que la senda no tenia un desnivell excesivament pronunciat. La senda discorria entre matolls que es barrejaven amb algunes i carrasques i, espontàniament, amb algún pi.
Mentre pujàvem per la senda obtinguerem unes bones vistes de les valls i muntanyes de la zona.

Al final arribàrem a la Nevera del Benicadell on les vistes eren boníssimes.
La nevera estava molt ben conservada, encara mantenia totes les parts de la nevera.

Ací ens reagrupàrem i disfrutàrem de les vistes.
Una volta estàvem tots reagrupats esmorçàrem a la nevera.

Després d’esmorçar pujàrem al Benicadell.

L’últim tram fins al Benicadell el vam haver de fer per un pas aèri passant per les roques que es trobaven a la cresta de la muntanya.

En aquest pas haguerem de tenir una mica de precaució perquè alguns tram anàvem per les roques i davall de nosaltres a soles hi havia una caiguda possiblement mortal.

Però tampoc es per a tant, a soles que si bufa moltíssim de vent –com el que va bufar el dijous passat(14-1-2010)- no es recomanable passar ja que el vent pot arribar a ser tan fort que pot espentar a algú i fer-lo caure així que convé passar amb una mica de precaució i deixar els pals una mica abans del pas aèri.

Les vistes des del Benicadell fóren precioses: hi ha una panoràmica al blog a en la qual es pot vore tota la cresta del Benicadell i la Vall d’Albaida per un costat i per l’altre una altra vall més elevada (o una foia) on es troba, Alcoi, Cocentaina i tota la resta de pobles. També les vistes dels dos vall eren precioses i a les dues valls hi havíen pantans: a la Vall d’Albaida, el pantà de Bellús. A l’altra vall el pantà de Beniarrés.

Des del Benicadell també poguerem vore el Montgó, l’Aitana, la Serrella i la seua serra, el Montcabrer, el Caroig, la Serra Grossa, la Serra del Cavall Bernat, el Montdúver…i fins i tot…El Penyagolosa i les Illes Balears.

Una volta contemplàrem les vistes des del Benicadell, baixàrem per on havíem vingut fins arribar al a pista forestal. Ací ens reagrupàrem i seguírem la pista forestal. Passàrem per una zona repoblada amb pins. De seguida ens desviàrem per una senda entre uns quants camps de cutlius. Al final arribàrem a Les Fontetes on ens fèrem la foto de grup i reomplirem les botelles. Una volta fet tot açò baixàrem per una pista forestal que passà a convertir-se en senda. La senda discorria, pràcticament, per una corba de nivell el que feia que la senda fóra pou plana i amb poc desnivell. La senda era molt bonica al discorrer per un bosc de pins molt bonic degut a que es trobava en l’ombria. Mentre caminàvem per la senda trobàvem pins caiguts i els havíem, o bé passar-los per damunt, o bé passar-los per baix.

Seguint la senda eixirem a parar al camí que havíem vingut al principi, baixàrem fins al Coll de El Portet i tornàrem a enllaçar amb la senda d’ombria per la qual havíem vingut. Al final arribàrem al Ràfol de Salem, als cotxes finalitzant la ruta.
PD: Podeu descarregar-vos el track clicant la imatge.